El passat 9 de setembre la guerrilla kurda a Turquia anunciava que aturava les operacions de replegament cap a les seves bases a l'Iraq. La direcció política del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) aclaria que la suspensió era provocada per l'actitud immobilista del govern turc.
Tot i això explicitava que mantenia intacte l'alto el foc. Aquesta fou decretada el passat 21 de març arran de la demanda que havia fet, des de la presó d'Imrali, Abdullah Öcalan amb l'objectiu de facilitar una sortida democràtica al conflicte kurd a Turquia. La data escollida no fou casual, el 21 de març els kurds celebren el Newroz (Any nou kurd) i s'apleguen per reforçar els seus lligams com a comunitat nacional.
El primer pas després de decretar l'alto el foc fou emetre una ordre de replegament a les unitats de les HPG (Forces de Defensa Popular) que hi havia escampades per l'est de Turquia. Aquesta operació resultava altament difícil donat que no controlaven zones alliberades sinó que actuaven en l'absoluta clandestinitat. En el terreny polític la novena assemblea del PKK, celebrada el juliol, va escollir una nova direcció formada pel veterà Cemîl Bayik i Bese Hozat. La darrera és una noia alauita (secta derivada del xiisme) que representa la nova generació de dones implicades en la lluita del PKK i l'obertura d'aquesta organització cap a minories que viuen al Kurdistan.
El fins ara màxim dirigent de l'organització, Murat Karayilan, fou designat com a comandant en cap de les HPG. Karayilan és considerat del sector dur del PKK mentre Bayik i Hozat representen l'ala més disposada a negociar. El propi Bayik és, amb Duran Kalkan, qui encapçala la Unió Kurda de Comunitats (KCK), el moviment de masses que representa socialment la resistència kurda de Turquia.
La implementació d'un procés de pau es basa en el posicionament d'Öcalan anomenada "confederalisme democràtic", un acord entre Kurdistan i Turquia per conviure en un Estat unitari, però confederal, i de base radicalment democràtic. El govern islamista de l'AKP ha insistit que la retirada era imprescindible per endegar el procés de pau. A canvi, però, no ha fet ni un mínim gest cap aquest procés allargant-lo sense gaire sentit. No és casual que el 7 de setembre Istambul no resultés la nominada per organitzar els Jocs Olímpics i que el dia 9 la guerrilla kurda donés per aturat el replegament. Tot plegat ha evidenciat que la voluntat o no de cada part i ha aixecat una notable simpatia cap al Kurdistan. Per exemple al nostre país
s'ha creat el Comitè de Solidaritat amb el Kurdistan o l'analista israelià
Jonathan Spyer defensava la necessitat de que els kurds tinguin el seu propi Estat.
El PKK ha acusat el govern d'Ankara de tenir una "actitud irresponsable" no afavorint gens el procés sinó que aprofitant la retirada de les HPG per aixecar nous llocs de control militar sobre la població. En el mateix sentint ha quedat clar que el govern turc no ha fet cap gest si exceptuem que a finals de juliol Tayyip Erdogan va anunciar que els kurds
podrien jugar a fet i amagar en la seva llengua materna. Poc esforç, per no dir gens, per creure que de debò un procés de pau. De fet l'anunci de la guerrilla kurda ha estat rebut amb un absolut silenci per Ankara qui, en canvi, està opinant cada dia de forma vehement sobre el seu veí, Síria.
Jordi Vàzquez
Editor de 'Help Catalonia' i autor d''El moviment nacional escocès'
