¿Anarquistes a l'Orient Mitjà? En una zona del món on les forces associades al nacionalisme i a la religió tradicional es viuen d'una manera tan intensa, ferida per un passat colonial, i plena d'estats totpoderosos i lluites sectàries, els moviments anarquistes no han tingut, certament, ni molt èxit ni molta visibilitat.
La qüestió va ressorgir, i tampoc per molt temps, amb l'aparició de l'anomenat Black Block (bloc negre) a Egipte, durant les manifestacions i disturbis de gener de 2013, en el segon aniversari de la revolució que va acabar amb el règim de Hosni Mubàrak. Però, més enllà del grau de 'anarquisme real' present en aquests grups, l'actitud violenta d'alguns dels seus membres va servir a les autoritats per recuperar la ja clàssica identificació entre anarquistes i "terroristes", una interessada generalització a la qual segueix recorrent el poder (sovint, amb la complicitat dels mitjans de comunicació), no només a Egipte, sinó a mig món.
A Palestina opera, des de l'any 2003, el grup d'origen israelià Anarquistes Contra el Mur, que va néixer en resposta al mur de separació construït per Israel a la Cisjordània ocupada. El grup treballa en cooperació amb activistes palestins i, des de la seva formació, ha participat en centenars de manifestacions i accions directes contra el mur en particular i l'ocupació en general. Tot el seu treball és coordinat a través de comitès populars locals de comunitats palestines.
Però la propagació d'un ideari llibertari i contrari al concepte mateix d'estat no és una tasca fàcil en un territori ocupat, o entre una població que segueix tenint la consecució d'un estat propi entre les seves aspiracions i reivindicacions històriques essencials. Joshua Stephens ho reflecteix amb claredat en un article publicat a la web de l'Institute For Anarchist Studies, on ressenya una conversa mantinguda amb un anarquista palestí:
"Sincerament, encara estic intentant desprendre de l'hàbit nacionalista", fa broma Ahmad Nimer, mentre parlem en un cafè de Ramallah. El nostre tema de conversa sembla bastant poc comú: viure com un anarquista a Palestina. "En un país colonitzat resulta bastant difícil convèncer la gent amb idees antiautoritàries i solucions sense estats. El que et trobes, bàsicament, és una mentalitat estrictament anticolonial i, sovint, basada en un nacionalisme estret ", lamenta Nimer. Realment, els anarquistes de Palestina tenen avui dia un problema de visibilitat. L'alt perfil internacional de l'activitat anarquista israeliana no sembla trobar molt reflex entre els mateixos palestins.
El problema és similar, salvant totes les distàncies i les grans diferències, tant històriques com socials, al Kurdistan. I ho és especialment ara, quan, a causa del avanç del gihadisme extremista a l'Iraq ia l'amenaça de desintegració que plana sobre aquest país, el nacionalisme independentista kurd sembla estar més a prop que mai d'aconseguir avenços importants (encara que ja ha rebut el rebuig frontal dels Estats Units, el president de la regió autònoma del Kurdistan iraquià, Massud Barzani, va demanar aquesta setmana al Parlament que fixi una data per celebrar un referèndum en les zones en disputa amb Bagdad, com a primer pas per a una futura consulta d'independència).
I, no obstant, fins i tot entre els kurds, "el major poble del món sense un estat propi", hi ha una història anarquista que, amb tot el seu necessari idealisme i la seva inevitable candor, resulta interessant recordar, precisament ara.
El que segueix és, traduït de l'anglès, un extracte del segon volum de l'obra de Michael Schmidt i Lucien Van Der Walt Global Fire: 150 Fighting Years of International Anarchism and Syndicalism (AK Press, 2008), publicat a The Anarchist Library:
L'anarquisme a Turquia, que va arribar a ser una important força radical en la lluita contra el poder de l'imperialisme otomà sobre els pobles búlgars, macedonis, grecs, àrabs, africans i jueus, va començar a renéixer a finals dels anys setanta. No obstant això, aquest florida es va veure obligat a fer arrels a terra hostil, ja que, des de la formació de l'Estat turc el 1923, l'esquerra política turca va estar dominada per la tradició comunista i per grups nacionalistes i socialistes que buscaven la independència del Kurdistan, un territori dividit entre l'Iran, l'Iraq, Síria i la pròpia Turquia. Els més importants entre aquests grups eren el Partit dels Treballadors Kurds, o PKK, fundat a mitjans dels setanta, i el Partit Comunista Marxista-Leninista Turc, TKP-ML, tots dos de tendència bàsicament maoista. Els separatistes kurds eren també un factor a l'Iran ia l'Iraq.
[...] L'anarquista nord-americà Sam Dolgoff esmenta en les seves memòries que el 1979 va conèixer a un anarquista turc als Estats Units, i, segons s'indica en Anarquisme a Turquia (publicat pel grup anarquista turc Karambol Publications), grups i publicacions anarquistes van començar a sorgir en els anys vuitanta, expandint durant els noranta: "El 1993, els anarquistes, amb les seves banderes negres, van participar per primera vegada en les celebracions del Primer de Maig a Istanbul, i ho farien també l'any següent a Ankara i altres ciutats, creant molt d'interès en els mitjans, que els van donar una gran cobertura i van anunciar que «per fi tenim els nostres propis anarquistes» ". Entre aquesta nova generació de grups anarquistes turcs es troba Firestarter, fundat al voltant de 1991, una Federació de Joves Anarquistes (AGF), els Anarquistes Anatolis (AA), el Grup Anarquista Karasin (KAG) i, ja en els anys 2000, el grup makhnovista KaraKizil (NegreRoig) i els seus afiliats de la Iniciativa Anarco Comunista (AKI), aquesta última, un dels col·lectius fundadors de anarkismo.net.
En els anys vuitanta va sorgir també un corrent anarquista entre els kurds de Turquia, amb moviments com el Grup 5 de Maig, format per turcs i kurds exiliats a Londres. Aquests grups plantejaven la qüestió de la independència kurda en termes inequívocament llibertaris, i s'oposaven tant al fonamentalisme islàmic com al nacionalisme. En el manifest Hem vingut a enterrar la República de Turquia, no a lloar, el grup 5 de Maig argumentava que l'enfrontament entre els nacionalistes modernitzadors-els kemalistes que van prendre el poder després de la fi de l'Imperi Otomà-i els grups islamistes és, més que un conflicte entre dos sistemes diferents, "una lluita pel poder entre dues forces que en realitat no són tan diferents l'una de l'altra". Aquest grup condemnava així mateix l'autoritarisme de les esquerres turca i kurda, i posava com a exemple la tendència del PKK a utilitzar la força per a "eliminar les organitzacions rivals, tant turques com kurdes". De la mateixa manera, s'oposaven a les ambicions imperials de la pròpia Turquia, indicant que "estem en contra de la política colonialista de l'Estat turc, i de les seves polítiques d'assimilació, assentaments i immigracions forçoses a la part nord de Xipre". En el mateix article el grup afegeix:
"El concepte de nació és un concepte imaginari emprat freqüentment per les elits dominants com a base per a la seva estructura de poder, així com per les camarilles aspirants per enganyar les minories oprimides. Per aquesta raó, nosaltres no creiem en l'anomenada auotodeterminación d'una 'nació' imaginària, sinó en l'autogovern d'individus voluntaris, grups i comunitats, treballadors i no assalariats, etc ".
Un altre text clau és Necessiten els kurds un estat?, Publicat el 1996 pels Anarquistes Kurds. S'hi condemna el PKK i als grups separatistes que, "en el nom d'un Kurdistan lliure, i recolzats per terratinents i comerciants [...] s'han autoproclamat nous caps del Kurdistan, aixafant amb mà de ferro qualsevol descontentament i qualsevol desafiament al seu poder ia les seves propietats, com qualsevol altra autoritat al món ". El text rebutja una solució basada en un estat: "És una gran mentida, una mentida imperdonable, explicar-li al món, a través dels seus mitjans massius de comunicació, que el sofriment en les vides de la majoria del poble kurd està provocat per la falta d'un poderós estat kurd. La veritat és que la població pobra del Kurdistan està patint, com, en molts sentits, la població treballadora de la resta del món, a causa de les brutals forces del sistema capitalista i les seves pròpies autoritats ".
La solució, argumenten els Anarquistes Kurds, és "dir-los als treballadors, als professors, als estudiants del Kurdistan, a les granges, a les escoles, als llocs de treball, que no es deixin enganyar per un simple canvi de caps , de turcs a kurds, de perses a kurds, d'àrabs a kurds; que aprenguin de la seva pròpia història i del conjunt de la història de la classe obrera. La solució és una revolució anarco-comunista, una tasca enorme i que costarà sang, a una escala internacional, que encendrà la flama de la revolta i dels cors i les consciències de turcs, perses i àrabs, treballadors, estudiants i soldats, per acabar amb el poder de la pobresa i amb el poder dels diners ". "El nostre objectiu", conclouen, "és eliminar la religió, l'estat, el racisme i els diners".
Miguel Máiquez
Publicat a 'Ya Kurdistán'
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada