7 preguntes sobre l’ISIL que cap mitjà respon

Des de la presa de Mossul, segona ciutat de l’Iraq, el juny passat els mitjans s’han bolcat en una cursa per veure qui publicava l’atrocitat més gran de l’ISIL o Estat Islàmic (EI). El material que els mateixos milicians penjaven a la xarxa –execucions massives de presoners, decapitacions d’hostatges occidentals, destrucció de patrimoni històric, nova legislació retrògrada, etc.- facilitaven enormement aquesta feina fins al punt que l’ISIS ja són, a hores d’ara, els malvats oficials del món civilitzat.
Juntament amb les notícies i reportatges que descrivien el salvatgisme d’aquest grup islamista i l’autèntic infern en què es converteix la vida quotidiana en les zones sota el seu control, han començat a aparèixer les reaccions més polítiques, inclosa aliança internacional per a frenar-ne l’avanç –bombardeigs inclosos- i apologetes que alerten d’una imminent amenaça fins i tot a casa nostra.
Però tot i aquesta abundant cobertura hi ha importants qüestions que els mitjans majoritaris –no parlo d’anàlisis en publicacions especialitzades- no responen i contradiccions flagrants que posen en dubte el relat oficials de força extremista i aïllada. En fem un recull de les més flagrants:
1. Sorgiment: El consumidor mitjà de periodisme va assabentar-se de l’existència de l’ISIL quan al juny van prendre Mossul i van començar els reportatges sobre les seves massacres i salvatgisme. Com és poc creïble que un grup capaç de prendre la segona ciutat de l’Iraq –contra un exèrcit entrenat durant 10 anys pels EUA- aparegués del no-res hagués estat bé que algun mitjà expliqués com és que fins al moment el relat predominant sobre el país era que aquest es recuperava lentament dels desastres de la guerra.
Però el fet encara és més greu. Si com s’ha explicat l’ISIL va néixer a Síria en la lluita contra Bashar al-Assad, on ja havia aplicat la majoria de les seves polítiques retrògrades i sectàries que després es farien famoses mundialment, seria interessant que els mitjans ho haguessin avisat en el seu moment. Llavors, i fins i tot a despit del segrest de periodistes occidentals, el to general a les notícies parlava d’uns rebels en lluita contra una dictadura que a vegades –en els reportatges que afinaven una mica més- es dividien entre “demòcrates” i “islamistes”, però sense especificar quin tipus d’islamisme practicaven aquests rebels i fins a quin punt això era una amenaça, no per al règim, sinó per al conjunt de la societat siriana.
3. Foto amb McCain: Als EUA hi ha hagut un fort debat públic sobre les fotografies del senador estatunidenc i excandidat presidencial, John McCain, amb dirigents de l’ISIL el 2013, en una trobada en la qual el polític donava suport als llavors anomenats “rebels sirians”. La defensa de McCain assegura que tot es tracta d’una confusió o manipulació interessada i que mai s’ha reunit amb els milicians islamistes, però tot plegat ha ajudat a alimentar les tesis d’un ajut inicial dels EUA al grup, sigui amb coneixement de causa o per error. Aquí, però, pràcticament cap mitjà ha esmentat el tema ni ha abordat seriosament l’origen de l’armament que alimenta l’ISIL.
2. Finançament: Sí que s’han publicat reportatges (o aquest) sobre el finançament que ha permès l’expansió de l’ISIL entre Síria i l’Iraq, però encara que es parla de xifres fabuloses en realitat es concreta poc com poden amassar-se aquest tipus de fortunes en uns països devastats per anys de guerra i amb les seves economies arruïnades i més encara si es té en compte que les simpaties –almenys inicials- de part de la població són força contradictòries amb algunes de les pràctiques que es descriuen.
Hi ha la possibilitat del finançament extern, sobretot provinent dels petrodòlars del Golf Pèrsic. Però és curiós que aquest tema hagi desaparegut sobtadament de l’agenda un cop s’hagi creat la gran coalició global contra l’ISIL, en la que s’integren alguns dels seus presumptes finançadors. Fins i tot distingint entre governs i simpaties personals, sobta la manca de notícies sobre cap tipus d’investigació de possibles donants a cap país del Golf.
5. Petroli: Un altre punt de finançament que s’ha destacat és el control per l’ISIL de pous petroliers i refineries que li generarien importants ingressos. Fins i tot s’ha informat del bombardeig de refineries per “atacar la seva capacitat econòmica”.
En realitat, però, la cosa és una mica més complicada i el mercat mundial de petroli està molt més regula i controlat que els de, per exemple, diamants o ivori, que van alimentar les guerres africanes de la dècada dels 90 –sense comptar que aquells conflictes eren molt més barats-. De fet, a pesar de la seva autonomia oficial i el suport turc, el Govern de Kurdistan iraquià ha estat incapaç d’exportar el seu petroli a causa, precisament del vet de Bagdad. Els seus vaixells naveguen per aigües internacionals sense trobar un port on descarregar. Per què l’ISIL no sembla tenir cap problema similar? Quins són els seus aliats o pantalles que li permeten exportar hidrocarburs impunement?
 
4. Turquia: Ara mateix, guerrillers kurds de nacionalitat siriana, turca i iraquiana lluiten contra l’avanç de les forces de l’ISIL que assetgen la ciutat de Kobani. Segons informen entitats solidàries com Kurdiscat o bloguers independents com Alan Kanjo, el paper de Turquia –un membre de l’OTAN i de la coalició anti-ISIL- en aquest assumpte estaria entre el bloqueig als kurds i la col·laboració amb els islamistes. Per què no hi ha cap declaració o editorial que critiqui obertament aquesta actitud?
6. Milicians occidentals: Un dels temes sobre els quals més s’ha escrit en relació a l’ISIL és la seva capacitat d’atreure joves de països occidentals –en general d’origen musulmà, però no només- que s’enrolen voluntàriament al seu gihad. Sense dubtar de l’existència d’aquest corrent, hi ha algunes informacions difícils de creure, com per exemple les xifres. S’ha arribat a parlar de “més de 20.000 milicians de 70 països”, inclosos 500 britànics o 900 francesos. Això contrastaria amb les xifres totals de milicians –entre 20.000 i 30.000 segons la CIA, encara que els números, de nou, són molt variables- el que ens portaria a una força essencialment multinacional sense quasi arrelament local. Una tesi complicada de defensar en el cas de tractar-se, com s’afirma sempre, que l’ISIL és una guerrilla aïllada i totalment autàrquica.
7. Faules i mentides: S’acusa sovint a les xarxes socials i a “internet” de difondre falses informacions, teories de la conspiració i manipulacions de tot tipus. Però en aquest cas han estat els mitjans tradicionals els encarregats de difondre algunes de les mentides més sonades. Un exemple va ser la notícia que l’ISIL havia ordenat la mutilació genital femenina massiva als territoris sota el seu control. Una notícia difícil de creure –aquesta és una pràctica molt localitzada al centre d’Àfrica i més relacionada amb les cultures locals que amb l’Islam- i que després va ser desmentida.
Una altra de les faules més habituals ha estat la de la “gihad sexual”, les voluntàries a viatjar a Síria per satisfer “les necessitats sexuals” dels combatents masculins. Els desmentiments d’aquesta història mai han tingut la mateixa cobertura i aquesta ha anat agafant cada cop més força.
Amb aquesta sèrie de qüestions no es pretén donar espai a les diferents teories de la conspiració sobre l’origen i aliats de l’ISIL, sinó reclamar una informació més veraç i sòlida que, precisament, desterri aquestes teories.

Article publicat a Media.Cat el 2.10.2014