Els fets de Mossul i Sinjar
Els fets d’aquest estiu al Kurdistan iraquià han atret l'epicentre de l’atenció pública internacional. La conquesta de Mossul per part dels fonamentalistes islàmics sunnites d’Islamic State (Estat Islàmic, IS) el 10 de juny ha tingut un efecte dominó sobre la zona. En especial el 2 d'agost quan IS ocupava la localitat de Sinjar, apropant-se a la frontera amb Síria i permetent la connexió amb les seves tropes allà on també mantenen un front de guerra contra forces kurdes. Però precisament els kurds de Síria que combaten IS a Síria no tenen la mateixa afiliació que els kurds d’Iraq que ara afronten la mateixa amenaça. De fet la ciutat de Sinjar, situada a cent quilòmetres a l'oest de la ciutat de Mossul, va caure després de forts enfrontaments amb les forces kurdes, els peshmerga del PDK. Foren els comandaments d'aquestes unitats els qui van ordenar una retirada sense cap ordre deixant desenes de milers de civils sense protecció.
El PDK, al govern kurd d’Iraq
Aquí trobem un primer actor, el més important, de la zona: el Partiya Demokrata Kurdistanê (Partit Democràtic del Kurdistan,PDK) encapçalat pel clan Barzani des de la seva fundació l'any 1946, ha protagonitzat els més importants alçaments armats contra els diferents règims nacionalistes àrabs de l'Estat iraquià. Forma part de l'Aliança de Demòcrates a nivell internacional de la que també forma part Unió Democràtica de Catalunya. Se'l considera un partit de centre dreta amb fortes arrels tradicionalistes, defensa els caps tribals, molt arrelats a la societat kurda, i una estructura semi feudal. El PDK governa la regió autònoma kurda d’Iraq des de la seva fundació l’any 1991. Ho fa amb la legitimitat de les urnes i el prestigi del pare de l’actual president iraquià Mustafà Barzani (1903-1979) considerat un heroi per la majoria de kurds. Situar al PDK en l’escenari geopolític no és fàcil. Ha jugat amb les aliances necessàries per aconseguir la sobirania dels kurds d’Iraq. Va ser aliat de l’URSS, on Stalin va acollir Barzani, primer, va pactar amb el govern iraquià per esclafar als comunistes locals i també als panarabistes autoritaris del Baas, després va aliar-se amb l’Iran, traint i perseguint els seus compatriotes del Kurdistan iranià, i des de fa gairebé tres dècades és un aliat estable dels Estats Units d’Amèrica. Fa uns pocs anys ha iniciat un apropament també a l’estat turc, repressor sanguinari dels kurds. És fàcil de veure que el PDK no té aliats, té interessos i s’ha aliat amb estats sovint enemics entre ells.
El PDK governa el Kurdistan iraquià de forma relativament eficient i ha modernitzat la capital, Erbil (Arbela), fet front a les ingerències de Bagdad i establert relacions bilaterals fins al punt que avui Kurdistan és avui un actor regional. I ho és sense ser un estat. Fa uns mesos el president Masud Barzani (1946) va anunciar que convocaria un referèndum sobre la independència kurda d’Iraq. La major part de les forces militars del Kurdistan iraquià, anomenades peshmerga, són properes al PDK.
El PKK, la lluita armada kurda a Turquia
Hi ha un segon actor principal a la política kurda. El principal partit kurd de Turquia és el Partiya Karkerên Kurdistan (PKK) o Partit dels Treballadors del Kurdistan. Fundat l’any 1978 és el gran referent organitzatiu dels kurds de Turquia tot i ser il·legal i clandestí. El seu programa independentista i, en un origen, marxista-leninista ha anat derivant amb el pas dels anys cap a una proposta anomenada confederalisme democràtic que aposta per una democratització social i un autogovern. Entre les seves formacions sectorials destaca la milícia Hêzên Parastina Gel (HPG) o Forces de Defensa Popular creades l’any 2002 però hereves de la milícia guerrillera del PKK que va iniciar l’alçament armat el 1984. També té una sectorial de dones (dividida en una organització de les dones urbanes, l’altra de zones rurals i una tercera de guerrilleres), una d’estudiants i una de joves. El PDK ha alternat la política de permissivitat amb el PKK amb la d’enfrontament directe permetent que les seves bases militars estiguin a territori kurdo-iraquià. Si bé el PDK té un àmbit iraquià el PKK té una ambició pankurda. En aquest sentit té partits afins a la resta dels territoris kurds. Tots plegats conformen la Koma Civakên Kurdistan (KCK) a vegades traduïda com a Confederació Democràtica del Kurdistan i d’altres com a Unió de Comunitats del Kurdistan és una plataforma d’organitzacions polítiques, socials i militars kurdes. La seva ideologia és el confederalisme democràtic, un conjunt de tesis confeccionades per Abdullah Öcallan per obtenir l’autogovern kurd, amb una base radicalment democràtica i sense tocar les fronteres dels diferents Estats que avui administren la nació kurda.
L’emergència dels kurds de Síria com a actor polític i militar
És aquí on trobem un tercer actor aparegut només recentment. L’inici de la guerra civil a Síria va ser aprofitada pels kurds d’aquell estat per assolir l’autogovern unilateralment. Els kurds a Síria suposen només un 10 % de la població de l’estat i fins ara eren els més febles de tot Kurdistan. Però quan Assad es va veure pressionat per l’oposició va retirar-se parcialment de la majoria de territoris kurds. A partir del 19 de juliol de 2012 les milícies autogestionades kurdes van fer-se amb el control territorial establint una autonomia de fet.
L’escenari kurd a Síria no és tampoc fàcil d’entendre, només una dada: existeixen disset partits kurds la majoria enfrontats entre ells i manipulats pels partits kurds d’Iraq, en especial el citat PDK. Però quan Assad va retirar-se qui va fer-se amb el control fou el Partiya Yekîtiya Democrat (PYD), Partit de la Unió Democràtica, el referent del PKK a Síria, i les seves milícies de les Yekîneyên Parastina Gel (YPG), Unitats de Defensa Popular, de nom similar a la guerrilla del PKK. Des de llavors aquestes forces han protagonitzat un veritable procés revolucionari de base aplicant el confederalisme democràtic amb fets.
L’enfrontament entre PDK i PKK
La resposta del PDK iraquià fou d’absoluta oposició: el govern kurd de l’Iraq va bloquejar la frontera amb el Kurdistan sirià fent una rasa i ordenant un embargament a Rojava (Kurdistan sirià). De fet el PYD havia perseguit els dissidents dels partits propers al PDK a Síria establint una repressió interna que ha estat criticada per la resta de formacions a les que no deixa tenir milícies pròpies. Masud Barzani va provar de negociar un acord entre els kurds de Síria propers al PKK i els propers al PDK però no se’n va sortir. De fet el PDK ha realitzat els darrers mesos nombrosos gestos i acords concrets amb Turquia, visites incloses, deixant en evidència que opta per l’aliança amb Ankara contra els propis kurds de Turquia. Fins i tot ha aparegut un partit amb el nom del PDK a Turquia que es sospita promogut pel PDK iraquià.
Amb aquest escenari retornem al principi, a la crisi de Sinjar. Quan les forces del PDK es van retirar davant IS aquest moviment va llençar una brutal ofensiva contra la població civil, de confessió yezidi (barreja de zoroastrianisme, islam i cristianisme). Llavors, per sorpresa de tot foren les milícies properes al PKK, les YPG de Síria i les HPG de Turquia, van penetrar a territori iraquià i van protegir la població, salvar els fugitius i acollir-los en camps. Els qui havien estat bloquejats van acollir als bloquejadors.
Per exemple ISIS va capturar totes les localitats del voltant de Maxmur però les dues milícies vinculades al PKK-KCK, les Yekîneyên Parastinê Gel (Unitats de Defensa Popular, YPG)de Síria, i les Hêzên Parastina Gel (Forces de Defensa Popular, HPG) de Turquia, van evitar que Maxmur fou capturada. L'aparició de les milícies HPG i YPG va ser providencial. Considerades adversaris pel govern kurdo-iraquià de Massud Barzani aquest ha hagut d'acceptar la seva implicació. Els kurds sirians d'YPG van protagonitzar la gran operació de rescat de persones yezidi a les muntanyes de Sinjar duent aliments i aigua i fent un corredor humanitari.
Cap a un nou escenari
Davant la crisi humanitària a Sinjar, el dia 8 d’agost els EUA començaven a llençar aliments als 40.000 fugitius però molts d'ells no arribaven al seu destí car hi mancava una gestió terrestre que Barack Obama no ha volgut autoritzar. Paral·lelament l'aviació nordamericana va llençar atacs aeris. Hores d’ara ja són 115 els bombardeigs que han permès a les forces kurdes d’Iraq recuperar terreny fins a la pròpia Mossul. Es dóna la circumstància que el PKK és considerat una organització terrorista pels EUA des de 2004 donat que combat contra el segon exèrcit més gran de l’OTAN, el turc. Davant les accions que ha protagonitzat les darreres setmanes s’ha iniciat una petició a Washington per a que retiri el PKK de la llista.
Com a conclusió, malgrat les diferències, els milicians dels grups propers al PKK i els peshmerga, controlats pel PDK, han passat d’adversaris a aliats. El propi Barzani ha visitat una de les bases del PKK i ha reconegut el seu paper essencial en el combat. El PKK s’ha desplegat a Kirkuk i diferents zones del Kurdistan iraquià fins i tot al màxim santuari yezidi, Lalish. Les col·laboracions no es fan des d’un punt de vista maximalista ni polaritzat sinó entenent que les diferències puntuals no eviten una coincidència de fons: protegir la nació kurda d’un brutal anorreament per part dels fonamentalistes islàmics.
Jordi Llopis
Kurdiscat-Comitè Català de Solidaritat amb Kurdistan
Kurdiscat -Comitè Català de Solidaritat amb Kurdistan (Desteya Katalan ji bo Piştgiriya Kurdistanê) és la lògica expressió de la solidaritat del nostre poble amb aquesta nació asiàtica. El comitè és una mostra que el poble català no vol la independència només per motius econòmics com argumenta part de la premsa internacional sinó per què creu fermament en la llibertat i solidaritat entre pobles.
Article publicat al setmanari La Directa el 8/9/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada