La matinada del 4 d’agost del 2014, la taca negra que havia arribat fins a Mossul només dos mesos abans s’expandia per la localitat de Sinjar i els pobles del voltant, ubicats al nord-est de l’Iraq i a escassos quilòmetres de la frontera amb Síria i Rojava. Entre 35.000 i 50.000 persones de religió yezidi, depenent de les fonts, es veien obligades a fugir i a amagar-se a les muntanyes més properes. Un nou episodi de terror va quedar marcat en el seu calendari. L’Estat Islàmic (EI) acabava d’arribar. I la seva persecució tot just començava.
Font: Associated Press (AP)
Tal i com vam explicar a través de Kurdiscat, els yezidi “són els seguidors del yezidisme, una religió sincrètica basada en creences pre-islàmiques originàries del Kurdistan que posteriorment s’han adaptat al zoroastrisme i a l’islamisme sufí”. De llengua kurda, es concentren principalment a l’Iraq i si bé no hi ha càlculs fiables sobre la seva població, la xifra variaria entre 150.000 i 700.000 segons l’estudi.
Les alarmes, que advertien una catàstrofe imminent, no van tardar a saltar i ràpidament es va prendre consciència de la necessitat d’acudir a l’ajuda d’aquestes desenes de milers de persones el destí de les quals penjava d’un fil. L’aprovisionament d’aigua i menjar, a causa de la precipitada fugida, era escàs o directament nul, i les primeres notícies d’infants morts com a conseqüència del conflicte i de les dures condicions a les muntanyes il·lustraven la fragilitat de la situació. L’ajuda humanitària era urgent.
Font: IBTimes
Segons Rudaw, un mitjà de comunicació del Kurdistan iraquià, uns 2.000 yezidi van ser assassinats durant els primers atacs, una xifra similar a la de dones que foren aleshores segrestades pels fonamentalistes. A més a més, centenars de milers de yezidi es començaven a dispersar pel Kurdistan de l’Iraq i les properes Síria i Turquia, a la recerca d’un refugi que les autoritats kurdes, a diferència de les d’altres països, mai no els van denegar. La fugida yezidi esdevenia així un dels episodis més dramàtics d’aquesta crisi de refugiats que està acompanyant la guerra a Síria i l’Iraq.
Font: The Telegraph
L’arribada kurda
Menys d’una setmana després de l’inici de la tragèdia es va aconseguir obrir un corredor de seguretat a la zona que tenia per objectiu permetre els yezidi escapar d’aquell infern en què s’havien convertit les muntanyes de Sinjar. Els relats que s’han generat a partir d’aquí sobre com es van desenvolupar els fets són diversos –i fins i tot contradictoris- en un intent d’apropiar-se de l’autoria i l’heroïcitat de la gesta.
El més inversemblant d’aquests afirma que el corredor s’hauria obert gràcies principalment als bombardejos de la coalició internacional liderada pels Estats Units (EUA) i a les ajudes puntuals que haurien ofert els Peixmerga kurds. Una idea que, més enllà de voler sobredimensionar l’eficàcia de l’estratègia de la Casa Blanca en el conflicte contra l’EI, no sembla gaire sòlida si tenim en compte el transcurs de la guerra i la permanent necessitat de disposar d’algun actor sobre el terreny que porti la iniciativa.
A partir d’aquí, la resta de versions coincideixen en atorgar un important protagonisme a les Unitats de Defensa Popular (YPG) i a les Unitats de Defensa de les Dones (YPJ), que s’haurien desplegat fins la zona de Sinjar, amb l’ajuda de la coalició internacional, per a obrir un corredor que permetés a la població refugiada arribar fins el cantó de Jazira, sota el seu control. Una acció remarcable si tenim en compte l’esforç que aquestes milícies kurdes estaven suportant ja a Rojava.
Un tercer relat, compatible amb l’anterior i probablement el que més consens genera, suma a l’ajuda de les YPG i les YPJ la del braç armat del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que també haurien acompanyat els yezidi fins a Rojava o el Kurdistan iraquià en la seva fugida a peu. En aquest cas, haurien estat ambdues milícies les que haurien frenat els avenços dels fonamentalistes, salvant la vida a milers de persones.
Un darrera teoria, en canvi, s’esforça en negar l’ajuda provinent del PKK per a atorgar-li a uns Peshmerga que, de la mà de les YPG i les YPJ, haurien estat els principals responsables d’obrir un corredor humanitari. Si tenim en compte, però, que els Peshmerga havien fugit de la zona de Sinjar davant la imminent arribada de l’EI, no sembla tampoc una versió del tot sincera amb la realitat, que apareix més aviat com una barreja de les dues tesis centrals.
El genocidi
Un document elaborat mesos després dels fets per l’Alt Comissionat per als Drets Humans de les Nacions Unides (ONU) basat en el relat de testimonis i periodistes, posava de manifest com “centenars d’homes i nois yezidi van ser assassinats a sang freda” mentre dones i nenes “eren segrestades com a botí de guerra i venudes com a esclaves sexuals”. Moltes d’elles, a més, “van ser repetidament violades i maltractades”, en un intent, en alguns casos, de provocar-los l’avortament
És per aquests fets i per la planificada voluntat dels fonamentalistes d’esborrar del mapa la comunitat yezidi que, com informava el març del 2015 RTVE, l’ONU veuria indicis de “genocidi, crims contra la humanitat i crims de guerra” per part de l’EI, que precisament constitueixen “els tres delictes internacionals més greus”.
“Mare, torna”
Un any després de l’inici dels crims, però, el poble yezidi continua esperant que es faci justícia, alhora que segueix exercint pressió a les Nacions Unides per a què es comprometin amb la seva causa. Per aquest motiu, explica Rudaw, es van concentrar ahir prop de 50 persones davant la seu d’aquest organisme internacional a Arbela, la capital del Kurdistan iraquià, amb l’objectiu “d’il·luminar” les foscors que encara envolten la tragèdia.
Segons explica el mitjà kurd, “una carta oberta escrita pel grup i dirigida al secretari general de les Nacions Unides [Ban Ki-moon] va fer una sèries de demandes, entre les quals la protecció garantida de les minories en els seus territoris i el ple suport a les forces Peixmerga per a què facin de Sinjar una zona lliure”.
“Demanem l’alliberament de les nenes i les dones yezidi que encara resten en captivitat de l’organització terrorista Estat Islàmic”, explica un manifestant a la periodista Arina Moradi. Awaz Khalil, al seu torn, advertia que “si algú es preocupa per la humanitat, [també] es preocuparà per això”, mentre B. Smo, una altra dona yezidi, carregava un cartell on s’hi podia llegir la frase de: “Mare, torna. Et necessito per a què m’agafis amb els teus braços”.
Marc Español i Escofet
@mespanolescofet
Font: Rudaw
Font: Associated Press (AP)
Tal i com vam explicar a través de Kurdiscat, els yezidi “són els seguidors del yezidisme, una religió sincrètica basada en creences pre-islàmiques originàries del Kurdistan que posteriorment s’han adaptat al zoroastrisme i a l’islamisme sufí”. De llengua kurda, es concentren principalment a l’Iraq i si bé no hi ha càlculs fiables sobre la seva població, la xifra variaria entre 150.000 i 700.000 segons l’estudi.
Les alarmes, que advertien una catàstrofe imminent, no van tardar a saltar i ràpidament es va prendre consciència de la necessitat d’acudir a l’ajuda d’aquestes desenes de milers de persones el destí de les quals penjava d’un fil. L’aprovisionament d’aigua i menjar, a causa de la precipitada fugida, era escàs o directament nul, i les primeres notícies d’infants morts com a conseqüència del conflicte i de les dures condicions a les muntanyes il·lustraven la fragilitat de la situació. L’ajuda humanitària era urgent.
Font: IBTimes
Segons Rudaw, un mitjà de comunicació del Kurdistan iraquià, uns 2.000 yezidi van ser assassinats durant els primers atacs, una xifra similar a la de dones que foren aleshores segrestades pels fonamentalistes. A més a més, centenars de milers de yezidi es començaven a dispersar pel Kurdistan de l’Iraq i les properes Síria i Turquia, a la recerca d’un refugi que les autoritats kurdes, a diferència de les d’altres països, mai no els van denegar. La fugida yezidi esdevenia així un dels episodis més dramàtics d’aquesta crisi de refugiats que està acompanyant la guerra a Síria i l’Iraq.
Font: The Telegraph
L’arribada kurda
Menys d’una setmana després de l’inici de la tragèdia es va aconseguir obrir un corredor de seguretat a la zona que tenia per objectiu permetre els yezidi escapar d’aquell infern en què s’havien convertit les muntanyes de Sinjar. Els relats que s’han generat a partir d’aquí sobre com es van desenvolupar els fets són diversos –i fins i tot contradictoris- en un intent d’apropiar-se de l’autoria i l’heroïcitat de la gesta.
El més inversemblant d’aquests afirma que el corredor s’hauria obert gràcies principalment als bombardejos de la coalició internacional liderada pels Estats Units (EUA) i a les ajudes puntuals que haurien ofert els Peixmerga kurds. Una idea que, més enllà de voler sobredimensionar l’eficàcia de l’estratègia de la Casa Blanca en el conflicte contra l’EI, no sembla gaire sòlida si tenim en compte el transcurs de la guerra i la permanent necessitat de disposar d’algun actor sobre el terreny que porti la iniciativa.
A partir d’aquí, la resta de versions coincideixen en atorgar un important protagonisme a les Unitats de Defensa Popular (YPG) i a les Unitats de Defensa de les Dones (YPJ), que s’haurien desplegat fins la zona de Sinjar, amb l’ajuda de la coalició internacional, per a obrir un corredor que permetés a la població refugiada arribar fins el cantó de Jazira, sota el seu control. Una acció remarcable si tenim en compte l’esforç que aquestes milícies kurdes estaven suportant ja a Rojava.
Un tercer relat, compatible amb l’anterior i probablement el que més consens genera, suma a l’ajuda de les YPG i les YPJ la del braç armat del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que també haurien acompanyat els yezidi fins a Rojava o el Kurdistan iraquià en la seva fugida a peu. En aquest cas, haurien estat ambdues milícies les que haurien frenat els avenços dels fonamentalistes, salvant la vida a milers de persones.
Un darrera teoria, en canvi, s’esforça en negar l’ajuda provinent del PKK per a atorgar-li a uns Peshmerga que, de la mà de les YPG i les YPJ, haurien estat els principals responsables d’obrir un corredor humanitari. Si tenim en compte, però, que els Peshmerga havien fugit de la zona de Sinjar davant la imminent arribada de l’EI, no sembla tampoc una versió del tot sincera amb la realitat, que apareix més aviat com una barreja de les dues tesis centrals.
El genocidi
Un document elaborat mesos després dels fets per l’Alt Comissionat per als Drets Humans de les Nacions Unides (ONU) basat en el relat de testimonis i periodistes, posava de manifest com “centenars d’homes i nois yezidi van ser assassinats a sang freda” mentre dones i nenes “eren segrestades com a botí de guerra i venudes com a esclaves sexuals”. Moltes d’elles, a més, “van ser repetidament violades i maltractades”, en un intent, en alguns casos, de provocar-los l’avortament
És per aquests fets i per la planificada voluntat dels fonamentalistes d’esborrar del mapa la comunitat yezidi que, com informava el març del 2015 RTVE, l’ONU veuria indicis de “genocidi, crims contra la humanitat i crims de guerra” per part de l’EI, que precisament constitueixen “els tres delictes internacionals més greus”.
“Mare, torna”
Un any després de l’inici dels crims, però, el poble yezidi continua esperant que es faci justícia, alhora que segueix exercint pressió a les Nacions Unides per a què es comprometin amb la seva causa. Per aquest motiu, explica Rudaw, es van concentrar ahir prop de 50 persones davant la seu d’aquest organisme internacional a Arbela, la capital del Kurdistan iraquià, amb l’objectiu “d’il·luminar” les foscors que encara envolten la tragèdia.
Segons explica el mitjà kurd, “una carta oberta escrita pel grup i dirigida al secretari general de les Nacions Unides [Ban Ki-moon] va fer una sèries de demandes, entre les quals la protecció garantida de les minories en els seus territoris i el ple suport a les forces Peixmerga per a què facin de Sinjar una zona lliure”.
“Demanem l’alliberament de les nenes i les dones yezidi que encara resten en captivitat de l’organització terrorista Estat Islàmic”, explica un manifestant a la periodista Arina Moradi. Awaz Khalil, al seu torn, advertia que “si algú es preocupa per la humanitat, [també] es preocuparà per això”, mentre B. Smo, una altra dona yezidi, carregava un cartell on s’hi podia llegir la frase de: “Mare, torna. Et necessito per a què m’agafis amb els teus braços”.
Marc Español i Escofet
@mespanolescofet
Font: Rudaw
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada