El 10 d'octubre tres explosions al centre d'Ankara, contra una manifestació a favor de la pau van provocar una matança. La marxa estava convocada per demanar la fi del conflicte entre el govern i el moviment kurd del Partit dels Treballadors del Kurdistan. Un conflicte reobert pel govern islamista conservador de l'AKP el mes de juliol després de més de dos anys de "procés de solució". Els atemptats són els pitjors de la història de Turquia. Segons el govern van provocar 97 morts i 246 ferits. Segons 'associació de metges turcs (TTB) eleva a 105 les víctimes mortals.
A mesura que emergeixen detalls dels atemptats del 10 d'octubre a Ankara és més obvi que fou un acte de terrorisme d'estat. Les manifestacions posteriors als fets deixaven ben clar el culpable: "Katil Erdogan" (Erdogan assassí). La teoria d'una suposa autoria de l'Estat Islàmic no té cap fonament. Aquest grup reivindica sempre les seves accions i en fa bandera de crear terror entre l'enemic. En canvi és el govern turc el qui nega sempre les seves atrocitats a no ser que es trobi amb evidència irrefutables (que sempre pretén evitar). El darrer cas ha estat el d'Haci Lokman Birlik.
1) No hi ha reivindicació. El primer element és clar. Com a l'atemptat de Suruç, també contra l'esquerra turca que defensava els drets de la minoria kurda, que, mai, ha estat reivindicat per cap organització. També és similar al del 5 de juny, hi va haver un atemptat similar contra un míting electoral de l'HDP.
2) En els tres atemptats la metralla en forma de bales d'acer és la mateixa. El modus operandi també. Les explosions es produeixen en un moment de màxima concentració tant a Amed, com Suruç com ahir. En un lloc central de la concentració.
3) La policia turca va fer augmentar el nombre de víctimes. La policia va obstruir deliberadament l'ajuda a les víctimes. La pròpia associació de Metges de Turquia (Türk Tabipler Birliği, TTB) ha fet públic un comunicat on diu, textualment, "No vam poder ajudar a les persones ferides pels atemptats per culpa dels pots de gas que llençava la policia". Així mateix la policia turca va bloquejar l'entrada de les ambulàncies al lloc dels fets. Van ser els taxis turcs d'Ankara els qui va ajudar les persones ferides duent-les als hospitals. Aquesta pràctica de bloquejar les ambulàncies és, malauradament, habitual per part de les forces de "seguretat" turques al Kurdistan. A més la policia va agredir als companys de les víctimes.
4) Hi ha un fet inquietant: és gairebé impossibe, dins l'Ankara fortificada per R.T. Erdogan d'arribar al centre de la ciutat amb bombes, Turquia viu un règim militar-policial que té poques (cap?) fisura. De fet, la manifestació estava vigilada al milímetre per les forces policials. Curiosament, a la zona de les explosions no hi havia policia. I un darrer detall: no hi ha cap policia ferit pels atemptats quan eren cobrint tot el recorregut.
5) Les declaracions de diversos polítics del partit al govern mostren clarament que les lamentacions són estètiques. El ministre Veysel Eroğlu afirmant que les víctimes van "provocar" que les matessin i que la marxa per la pau d'Ankara era una "manifestació terrorista". "Ja van fer prèviament una marxa provocativa similar a Diyarbakir per presentar-se com a víctimes davant l'opinió pública, en un esforç de superar la barrera electoral" (del 10 %). Excepció? No, habitual. El ministre de justícia va reaccionar rient, a poques hores dels atemptats, quan li van preguntar si dimitiria. En una roda de premsa plena de cinisme. El mateix govern va prohibir que es donessin notícies sobre els fets. O l'alcalde d'Ankara, İbrahim Melih Gökçek, qui va acusar al partit d'esquerra pro kurd HDP d'haver provocat els atemptats per fer-se les víctimes i guanyar simpaties.
6) L'AKP és el gran beneficiat dels atemptats i ha convocat noves eleccions ja que no va aconseguir la seva desitjada majoria absoluta per l'emergència de l'HDP. Els tres atemptats han servit als interessos del govern islamista conservador de l'AKP.
6.1. Amed: El primer va ser dos dies abans de les eleccions per aparèixer com alternativa al moviment kurd i representar l'estabilitat, escalfar els ànims que, Erdogan creu que el duran a la presidència eterna. Recep Tayyip Erdogan, president turc i cabdill de l'AKP, creu que la seva victòria electoral passa per augmentar la violència, crear una espiral on l'HDP no pugui desenvolupar política pacíficament i emergir com a sultà neo otomà front els "rebels" kurds.
6.2. Suruç. Així podem entendre el segon atemptat, el de Suruç, després de les eleccions. Va servir a l'AKP per obrir el conflicte armat contra el PKK deixant a l'HDP, moderat, atrapat entre les violències de l'estat i la de la guerrilla. Qui sortia reforçat? L'AKP.
6.3. Ankara. I el tercer, el d'avui, té el mateix signe i torna a reforçar un AKP que vol aparèixer com a pacificador d'un conflicte que alimenta, promou i del que vol obtenir vots a canvi de sang.
Per tot això, quan marxava pels carrers d'Ankara per protestar per l'atac terrorista no es clamava "Venjança", ni "Justícia", ni "Ja n'hi ha prou". El crit unánime era "Katil Erdogan, Katil AKP" (Erdogan assassí, AKP assassí).
A mesura que emergeixen detalls dels atemptats del 10 d'octubre a Ankara és més obvi que fou un acte de terrorisme d'estat. Les manifestacions posteriors als fets deixaven ben clar el culpable: "Katil Erdogan" (Erdogan assassí). La teoria d'una suposa autoria de l'Estat Islàmic no té cap fonament. Aquest grup reivindica sempre les seves accions i en fa bandera de crear terror entre l'enemic. En canvi és el govern turc el qui nega sempre les seves atrocitats a no ser que es trobi amb evidència irrefutables (que sempre pretén evitar). El darrer cas ha estat el d'Haci Lokman Birlik.
1) No hi ha reivindicació. El primer element és clar. Com a l'atemptat de Suruç, també contra l'esquerra turca que defensava els drets de la minoria kurda, que, mai, ha estat reivindicat per cap organització. També és similar al del 5 de juny, hi va haver un atemptat similar contra un míting electoral de l'HDP.
2) En els tres atemptats la metralla en forma de bales d'acer és la mateixa. El modus operandi també. Les explosions es produeixen en un moment de màxima concentració tant a Amed, com Suruç com ahir. En un lloc central de la concentració.
3) La policia turca va fer augmentar el nombre de víctimes. La policia va obstruir deliberadament l'ajuda a les víctimes. La pròpia associació de Metges de Turquia (Türk Tabipler Birliği, TTB) ha fet públic un comunicat on diu, textualment, "No vam poder ajudar a les persones ferides pels atemptats per culpa dels pots de gas que llençava la policia". Així mateix la policia turca va bloquejar l'entrada de les ambulàncies al lloc dels fets. Van ser els taxis turcs d'Ankara els qui va ajudar les persones ferides duent-les als hospitals. Aquesta pràctica de bloquejar les ambulàncies és, malauradament, habitual per part de les forces de "seguretat" turques al Kurdistan. A més la policia va agredir als companys de les víctimes.
4) Hi ha un fet inquietant: és gairebé impossibe, dins l'Ankara fortificada per R.T. Erdogan d'arribar al centre de la ciutat amb bombes, Turquia viu un règim militar-policial que té poques (cap?) fisura. De fet, la manifestació estava vigilada al milímetre per les forces policials. Curiosament, a la zona de les explosions no hi havia policia. I un darrer detall: no hi ha cap policia ferit pels atemptats quan eren cobrint tot el recorregut.
5) Les declaracions de diversos polítics del partit al govern mostren clarament que les lamentacions són estètiques. El ministre Veysel Eroğlu afirmant que les víctimes van "provocar" que les matessin i que la marxa per la pau d'Ankara era una "manifestació terrorista". "Ja van fer prèviament una marxa provocativa similar a Diyarbakir per presentar-se com a víctimes davant l'opinió pública, en un esforç de superar la barrera electoral" (del 10 %). Excepció? No, habitual. El ministre de justícia va reaccionar rient, a poques hores dels atemptats, quan li van preguntar si dimitiria. En una roda de premsa plena de cinisme. El mateix govern va prohibir que es donessin notícies sobre els fets. O l'alcalde d'Ankara, İbrahim Melih Gökçek, qui va acusar al partit d'esquerra pro kurd HDP d'haver provocat els atemptats per fer-se les víctimes i guanyar simpaties.
6) L'AKP és el gran beneficiat dels atemptats i ha convocat noves eleccions ja que no va aconseguir la seva desitjada majoria absoluta per l'emergència de l'HDP. Els tres atemptats han servit als interessos del govern islamista conservador de l'AKP.
6.1. Amed: El primer va ser dos dies abans de les eleccions per aparèixer com alternativa al moviment kurd i representar l'estabilitat, escalfar els ànims que, Erdogan creu que el duran a la presidència eterna. Recep Tayyip Erdogan, president turc i cabdill de l'AKP, creu que la seva victòria electoral passa per augmentar la violència, crear una espiral on l'HDP no pugui desenvolupar política pacíficament i emergir com a sultà neo otomà front els "rebels" kurds.
6.2. Suruç. Així podem entendre el segon atemptat, el de Suruç, després de les eleccions. Va servir a l'AKP per obrir el conflicte armat contra el PKK deixant a l'HDP, moderat, atrapat entre les violències de l'estat i la de la guerrilla. Qui sortia reforçat? L'AKP.
6.3. Ankara. I el tercer, el d'avui, té el mateix signe i torna a reforçar un AKP que vol aparèixer com a pacificador d'un conflicte que alimenta, promou i del que vol obtenir vots a canvi de sang.
Per tot això, quan marxava pels carrers d'Ankara per protestar per l'atac terrorista no es clamava "Venjança", ni "Justícia", ni "Ja n'hi ha prou". El crit unánime era "Katil Erdogan, Katil AKP" (Erdogan assassí, AKP assassí).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada