Un amic kurd de nom "Arbre" volia plantar un arbre i em va demanar una mica de terra de Kobanê. Així
que quan va arribar l'hora de tornar a Barcelona vaig posar una mica en
una bossa de plàstic, però vaig cometre l'error de posar també un pin
amb la cara d'Abdullah Ocalan, que m'havien regalat un dia pel carrer. Dies
després, els policies de la comissaria d'Urfa, en registrar la
motxilla, van trobar la bossa, i en trobar el pin un d'ells em va mirar
com dient "Com has pogut fer-nos això?", I l'altre suggeria-: "Terrorisme? "
L'estat turc té tancada la frontera amb Rojava i així, la gent per sortir de Síria creua de nit, per entre camps minats, travessant el filat, emboscada per la policia, rebent pallisses i amb risc de ser tirotejada. Així creuen tots els que somien amb el paradís Europa, els que han de proveir els seus negocis amb productes de Turquia, que necessiten anar a un hospital equipat o visitar un familiar. I la gent aconsegueix creuar, ajudada pels habitants dels pobles de la frontera, previ pagament. Però com més tensa és la situació a Turquia, com ara mateix, més vigilada i emboscada és la frontera. Així que després de diversos intents va haver de desistir i vaig pensar en tornar amb avió per l'Iraq, però abans, per què no provar sort en Mursitpinar, Kobanê, travessant pel meu propi peu amb els comptats vehicles que tenen permís oficial per passar. I va funcionar, em van deixar entrar, però per iniciar un pelegrinatge d'una comissaria a una altra.
En la de Suruç només entrar a l'oficina de passaports, a porta tancada, l'agent em va assenyalar i va dir "500 $". En una altra d'Urfa, on vaig dormir-hi un parell de nits, em van interrogar diverses vegades. En realitat pseudo interrogatori, ja que com els idiomes mai han estat el punt fort de la policia, aquests són només possibles gràcies a l'eina google translator. Un d'aquests interrogatoris va ser amb un funcionari d'immigració. Com semblava amable em vaig animar a fer-li algunes preguntes jo també:-Estic sota arrest?-No-Em Jutjaran?-No-Puc Veure a un advocat?-No-Puc Trucar a l'ambaixada?-En un altre momentEl funcionari no va resultar tan amable com semblava, ja que quan em vaig negar a signar els papers que m'oferia i vaig insistir en el de l'advocat em va fer fora del despatxar a crits.Durant aquells dos dies van portar a diferents persones al pis dels calabossos. De vegades delinqüents d'estar per casa, altres sirians als que expulsaven. Van portar també a un home a qui li havien donat una pallissa de les bones. Les esposes se li clavaven en carn viva a les nines, sense camisa ni sabates, portava un peu obert, els pantalons esquinçats i la cara feta un poema. L'home era jove, prim, fort. Per la pallissa i qui sap si també per altres coses, estava completament embogit. El van tancar en una cel·la solitària i va destruir el poc que hi havia per destruir, cridava sense parar i provava d'obrir el cadenat amb les mans. Vaig intentar parlar amb ell però no hi havia molt de què parlar. No va deixar de cridar en tota la nit i el dia. Era perillós, qui sap què havia fet, però era difícil no sentir enveja per la seva força bruta.
A Urfa ens van ficar en un avió a Istanbul, i d'allí a Barcelona. No van voler ni dir-me per quant temps és l'expusió, o a quina oficina preguntar-ho. Però Kurdistan segueix bategant i hi tornarem.
L'estat turc té tancada la frontera amb Rojava i així, la gent per sortir de Síria creua de nit, per entre camps minats, travessant el filat, emboscada per la policia, rebent pallisses i amb risc de ser tirotejada. Així creuen tots els que somien amb el paradís Europa, els que han de proveir els seus negocis amb productes de Turquia, que necessiten anar a un hospital equipat o visitar un familiar. I la gent aconsegueix creuar, ajudada pels habitants dels pobles de la frontera, previ pagament. Però com més tensa és la situació a Turquia, com ara mateix, més vigilada i emboscada és la frontera. Així que després de diversos intents va haver de desistir i vaig pensar en tornar amb avió per l'Iraq, però abans, per què no provar sort en Mursitpinar, Kobanê, travessant pel meu propi peu amb els comptats vehicles que tenen permís oficial per passar. I va funcionar, em van deixar entrar, però per iniciar un pelegrinatge d'una comissaria a una altra.
En la de Suruç només entrar a l'oficina de passaports, a porta tancada, l'agent em va assenyalar i va dir "500 $". En una altra d'Urfa, on vaig dormir-hi un parell de nits, em van interrogar diverses vegades. En realitat pseudo interrogatori, ja que com els idiomes mai han estat el punt fort de la policia, aquests són només possibles gràcies a l'eina google translator. Un d'aquests interrogatoris va ser amb un funcionari d'immigració. Com semblava amable em vaig animar a fer-li algunes preguntes jo també:-Estic sota arrest?-No-Em Jutjaran?-No-Puc Veure a un advocat?-No-Puc Trucar a l'ambaixada?-En un altre momentEl funcionari no va resultar tan amable com semblava, ja que quan em vaig negar a signar els papers que m'oferia i vaig insistir en el de l'advocat em va fer fora del despatxar a crits.Durant aquells dos dies van portar a diferents persones al pis dels calabossos. De vegades delinqüents d'estar per casa, altres sirians als que expulsaven. Van portar també a un home a qui li havien donat una pallissa de les bones. Les esposes se li clavaven en carn viva a les nines, sense camisa ni sabates, portava un peu obert, els pantalons esquinçats i la cara feta un poema. L'home era jove, prim, fort. Per la pallissa i qui sap si també per altres coses, estava completament embogit. El van tancar en una cel·la solitària i va destruir el poc que hi havia per destruir, cridava sense parar i provava d'obrir el cadenat amb les mans. Vaig intentar parlar amb ell però no hi havia molt de què parlar. No va deixar de cridar en tota la nit i el dia. Era perillós, qui sap què havia fet, però era difícil no sentir enveja per la seva força bruta.
A Urfa ens van ficar en un avió a Istanbul, i d'allí a Barcelona. No van voler ni dir-me per quant temps és l'expusió, o a quina oficina preguntar-ho. Però Kurdistan segueix bategant i hi tornarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada