Complicitats perilloses

La Unió Europea està preocupada, el tema de les quotes de refugiats que ha de suportar cada estat membre és un tema polèmic. El problema és que és un fenomen a l'alça i si no hi ha una bona gestió hi pot haver un rebrot al racisme actual (molt despistat al no recordar l'exili del 1939). Una manera de solucionar-ho des de la humil posició de cadascú és entendre les causes i el context dels refugiats, i per això ens centrarem en la regió de Síria i Irak.

Ens hauríem de preguntar qui ha promogut les inestabilitats en aquelles zones: Primer, a l'Irak, on hi va haver un invasió/colonització occidental que va controlar i comercialitzar els recursos fòssils d'aquest estat i va abandonar-lo fent que el sunnisme fanàtic de Daesh (Estat Islàmic) amb les restes del Baaz (partit de Hussein) aconseguís robar gran quantitat de material bèl·lic. Així mateix, a Síria, on Occident i altres potències/règims interessades en la zona (Turquia,Qatar, Aràbia Saudita) van acceptar armar els rebels que combatien al règim d'Al-Assad sense tenir en compte riscos (o això hem de pensar) permetent que Daesh i també modestament Al-Nusra (branca siriana d'Al-Qaeda) controlin bona part de la zona realitzant polítiques d'extermini a les diferents ètnies, cultures i pobles de la zona, ja siguin kurds, yezidis, caldeus, drusos, etc.

Davant d'això, amb qui hem de confiar? Des del meu punt de vista, llunyà al tacticisme i als interessos creats, penso que és donar suport a tota resistència que no esdevingui quelcom pitjor. Tornar a donar suport al règim sirià del dictador Al-Assad (idea compartida de Rússia i EUA) que voldria dir justificar un règim antidemocràtic. O bé confiar en els estats nació de la zona, l'opció preferida de la UE, que deixa fer a Turquia (presó de pobles i de somriures) una intervenció militar per combatre Daesh. Amb aquesta excusa, bombardeja majoritàriament posicions kurdes de l'Irak i Síria, a més de reprimir la població kurda de Turquia mitjançant setges i matances a ciutats com Cizre, Amed o tantes altres.

Per això, jo sóc partidari de donar suport a la resistència que garanteix el respecte a les minories de la zona i a la construcció d'una societat més justa: els kurds. Les seves milícies a Síria (YPG), on un bon percentatge de l’exèrcit són dones (YPJ), no sols han sigut decisives amb la primera gran derrota de l'Estat Islàmic a Kobane sinó que també estan realitzant tota una revolució de gènere, re establint la seva cultura perseguida durant tant temps i donant suport a les minories ètniques donant-los dos dels tres governs del Kurdistan sirià (Rojava). I el més interessant és la seva posició respecte a la política dels refugiats de la UE criticant que l'èxode de la seva gent l'únic que fa es debilitar-los enfront els seus enemics. Per això demanen als governs d'Occident el seu suport aeri, d'armes i d'avituallament per garantir la derrota del fanatisme.

Hem de ser conscients i actuar, combatent els règims que s'aprofiten del conflicte per guanyar més pes regional enfront al patiment de la gent. I ho hem de fer boicotejant qualsevol producte, viatge o servei de règims com Qatar, Iran, Turquia i determinats lobbys occidentals. També hem de pressionar el “nostre govern” de Brussel·les perquè controli Turquia (i companyia) perquè no dificulti la lluita contra Daesh.

En algun lloc, vaig llegir que la solidaritat és la tendresa dels pobles i de la seva gent. I jo, un ciutadà del món d'una nació sense estat, no puc acabar aquest article sense un clam: Biji (Visca) Kurdistan.

Miquel Oró Guiu