Kurdistan sirià: refugi segur enmig de la brutal guerra de Síria

Mentre els líders mundials discuteixen sobre la forma de posar fi a la guerra de Síria, la majoria de la gent a Occident està més preocupada per mirar més enllà de les bombes, la destrucció i la crisi de refugiats que d'entendre l'embolic d'alineacions que és Síria. El que sovint està ocult a la vista és que una franja de terra al nord de Síria, coneguda com el Kurdistan sirià, contigua amb el sud-est de Turquia, és la llar d'una revolució notable. I jo no faig servir el terme "revolució" a la lleugera.

Des de la primavera àrab del 2011, el Kurdistan sirià, de població predominantment kurda del voltant del 3-4 milions d'habitants, ha efectuat una transformació de baix a dalt de la societat en una democràcia directa, organitzada en tres zones autònomes, cantons d'estil suís.

El canvi ha estat inspirat per les idees d'Abdullah Öcalan - un membre fundador del PKK, (Partit dels Treballadors del Kurdistan), que ha estat llanguint en una presó turca des de 1999 per traïció - i conduït per la participació de les dones en tots els nivells.

El Kurdistan sirià sortí momentàniament a l'escenari mundial a principis de 2015, després que combatents kurds - amb cobertura aèria nord-americana --van alliberar la ciutat de Kobani de les urpes d’ISIS després de 112 dies de lluita. Per als EUA, els kurds del Kurdistan sirià són l'única força fiable i eficaç de lluita contra l’ISIS a terra.

El suport dels EUA per al Kurdistan sirià els posa, però, en confrontació directa amb el seu aliat de l'OTAN, Turquia, que s'oposà a donar als kurds un lloc en les converses de pau a Ginebra.

Els mitjans de comunicació occidentals, sovint tan centrats en la cobertura de la guerra a Síria, l’únic cop d'ull que n’ofereixen és a través de fotos cridaneres "sexy" de les combatents YPJ femenines. Més enllà de la sessió de fotos, rarament reben cap informació sobre el que són.

Anar al Kurdistan sirià

En el moment en què vaig creuar la frontera, a Peshabur, del Kurdistan iraquià (GRK, la regió semiautònoma controlada pels kurds al nord de l'Iraq), vaig comprovar com el Kurdistan sirià era obvi que era un lloc molt diferent.

No hi havia centres comercials, ni autopistes, no hi ha gratacels, no hi ha tanques publicitàries; les úniques tanques eren imatges de "màrtirs" que van donar les seves vides per defensar la revolució.

És un efecte de l'economia basada en la cooperativa del Kurdistan sirià, que és impulsada per les necessitats de la gent, en lloc del lucre. L'home que dirigeix ​​l'encreuament fronterer de Peshabur rep el mateix salari que el jove de 17 anys d'edat que serveix el te. És una igualtat que vaig veure repetidament allà on fos.

Estranyats et diuen amb entusiasme en arribar "Benvinguda al Kurdistan sirià", encantats que una estrangera siga vinguda a visitar-los.

La frontera és marcada pel riu Tigris i hi ha refugiats a banda i banda que transporten grans quantitats d'equipatge.

Molta gent que va al Kurdistan sirià el deixa allà perquè ha corregut la veu que no només és una zona relativament tranquil·la, sinó que és una comunitat secular i multicultural genuïnament oberta a la miríada d'ètnies presents allà: àrabs, turcmans, yezidi, arameus, armenis i més.

Més tard, un comerciant àrab amb qui vaig parlar al soc de Qamixli, la capital de facto de Kurdistan sirià, em va dir el mateix: que acabava de fugir d'ar-Raqqà la capital de facto del califat autoproclamat d’ISIS, que és intolerant amb tots excepte amb una raça particular hiper-religiosa sunnita de l'Islam.

Jove, casada i analfabeta - ara aprèn a llegir

Durant els 10 dies que era al Kurdistan sirià estava a càrrec de l'organització de dones Kongira Star. Cada nit, em vaig quedar amb una família diferent i em vaig trobar amb la calidesa i senzilla hospitalitat d'un poble amb poc que compartir i molt a donar.

Gairebé tots havien perdut un fill o filla a la lluita. Moltes de les dones que vaig conèixer no sabien llegir ni escriure abans de la revolució i havien estat casades en matrimonis arreglats o forçats, de vegades fins i tot fins a 15 anys. Ara es trobaven reunides amb delit i van practicar la lectura de subtítols en les notícies de televisió.

Elles van parlar de posar fi a la dominació masculina i donaven a les seves filles la llibertat d'elegir els seus marits i seguir carreres. També hi eren ara actives fora de la llar en diferents comissions - salut, educació, resolució de conflictes i més - formades per les comunas de barri.

Aquestes dones eren tan inspiradores com els activistes i revolucionaris polítics de tota la vida, que havien renunciat a la vida familiar i als nens per construir una societat amb igualtat incrustada en la seva estructura.

Duen a terme l'economia, l’"exèrcit", els serveis de salut, l'administració - l'equivalent dels ministres del govern al Kurdistan sirià – i, no obstant això, seguien sent summament accessibles, disposades a donar-te una hora del seu temps, fins i tot dins d'una agenda molt ocupada. Fins i tot si cal fer un àpat una mica més senzill.

Un experiment fràgil

La guerra civil de Síria va crear un buit polític que va permetre que la revolució Kurdistan sirià florís. Intents similars a la democràcia directa a la frontera amb Turquia, en ciutats com Diyarbakir, s'han enfrontat a la força bruta de l'Estat turc.

Turquia, l'Iraq, l'Iran i Síria - tots els quals tenen poblacions kurdes substancials - han tractat d'esborrar la identitat kurda, amb diferents nivells de brutalitat, ja que temen perdre territori a un possible futur Estat-nació del Kurdistan. Això malgrat el fet que Ocalan ja no està aspirant a/trucant a/demanant un estat-nació independent, sinó que proposa comunitats autònomes democràtiques, que operin dins de les fronteres nacionals existents dels països on viuen els kurds.

El PYD (Partit de la Unió Democràtica), semblant a Ocalan per les seves línies ideològiques, és la força política més dominant al Kurdistan sirià. S’ha ocupat de bastir aquestes comunitats, incloent la seva ala militar, la YPJ i el YPG (Unitats de Protecció del Poble) per protegir aquest experiment fràgil davant del gran nombre d'enemics arreu.

Amenaces en tots els costats

Turquia veu el Kurdistan sirià com una amenaça i una extensió de l’activitat política i militar del PKK (Partit dels Treballadors Kurds) al sud-est de Turquia. Tot i que el PKK ha renunciat al seu passat violent, Turquia persisteix en qualificar-lo d’una organització terrorista - i Europa i els EUA han seguit el seu exemple. Al sud, el Kurdistan sirià s’està defensant valentament contra ISIS. Com si això no fos prou complicat, Rússia i els EUA - que coincideixen en el seu suport al Kurdistan sirià- estaven, fins a la retirada recent de Rússia, lluitant en costats oposats a Síria.

Una oficina diplomàtica es va obrir recentment a Moscou. Quan vaig preguntar a diversos polítics del Kurdistan sirià per explicar aquest enigma, van dir que no estaven alineats a cap banda, però sí receptius a acceptar l'ajuda de qualsevol potència per tal de complir el seu objectiu a llarg termini de "Confederalisme democràtic... el sistema democràtic d'un poble sense estat ". És de suposar que també és una afirmació de la seva independència dels EUA.

Cap a l'est, es troba el Kurdistan iraquià, un estat independent en tot menys en el nom, que té importants vincles comercials amb Turquia - i el seu president Massoud Barzani, amb la seva marca política conservadora i tribal, ha enganxat el seu carro fermament a Turquia.

Això ha significat que el Kurdistan iraquià, juntament amb Turquia, ha tancat la frontera, ha imposat un embargament comercial i està cavant una rasa/trinxera per separar els dos països.

Perill en l'èxit?

Quan ISIS sigui expulsat de Síria, ja que sens dubte ho serà, hi ha un perill real que els EUA l’emprengui contra el poble del Kurdistan sirià a causa de la seva ideologia anticapitalista, ja que gairebé els suposa més una amenaça que el fonamentalisme religiós d’ISIS.

Els EUA també han estat un amic de poca confiança. Quan el 70% de Kobani va ser destruïda pels atacs aeris dels Estats Units en la lluita contra ISIS, van mostrar poc interès en ajudar a reconstruir-lo. No van utilitzar la seva influència amb Turquia per pressionar el president Recep Tayyip Erdogan perquè deixàs que els materials de construcció essencials entrassin a Síria.

Aquesta comunitat assetjada, que ha fet grans passes per assegurar la igualtat de gènere, de classe i racial en temps de guerra, necessita el nostre suport. S’ha d’exercir pressió internacional sobre Turquia i el Kurdistan iraquià per tornar a obrir les fronteres del comerç, tan essencial i que pugui fluir en les dues direccions; el PKK ha de ser eliminat de la llista prohibida de les organitzacions; i l'ajuda ha de ser proporcionada per a facilitar l'afluència de refugiats d'altres parts de Síria a aquest refugi segur.*

 Rahila Gupta, autora de Enslaved: The New British Slavery
Article original en anglès publicat a CNN

* Nota de KurdisCat: Actualment es calcula en 750.000 el nombre de persones refugiades de Síria acollides a Rojava complint el seu Contracte Social. Això representa un 21 % de la població. 

CNN: El Kurdistán sirio: refugio seguro en medio de la brutal guerra de Siria

Mientras los líderes mundiales discuten sobre la forma de poner fin a la guerra de Siria, la mayoría de la gente en Occidente están luchando para mirar más allá de las bombas, la destrucción y la crisis de refugiados de entender el lío de alineaciones que es Siria. Lo que a menudo queda oculto a la vista es que una franja de tierra en el norte de Siria, conocida como Kurdistán sirio, contigua con el sureste de Turquía, que es el hogar de una revolución notable. Y yo no uso el término "revolución" a la ligera.

Desde la primavera árabe en 2011, la población del Kurdistán sirio, predominantemente kurda y alrededor de los 3-4 millones de habitantes, ha efectuado una transformación de abajo a arriba de la sociedad hacia una democracia directa, organizada en tres autónomos, esquinas de estilo suizo.

El cambio ha sido inspirado por las ideas de Abdullah Öcalan, miembro fundador del PKK, (Partido de los Trabajadores del Kurdistán), - quien ha estado languideciendo en una prisión turca desde 1999 por "traición" - y conducido por la participación de las mujeres en todos los niveles.

El Kurdistán sirio saltó por un momento al escenario mundial a principios de 2015, después de que los combatientes kurdos - con cobertura aérea estadounidense - valientemente liberaron la ciudad de Kobanê de las garras del ISIS después de 112 días de lucha. Para EEUU, los kurdos de Kurdistán sirio son la única fuerza de tierra fiable y eficaz de lucha contra el ISIS. El apoyo de los EE.UU. al Kurdistán sirio, sin embargo, los sitúa en confrontación directa con su pareja de la OTAN, Turquía, que se opuso a dar a los kurdos un lugar en las conversaciones de paz en Ginebra.

Los medios de comunicación occidentales, centrados en la cobertura de la guerra en Siria, suelen ofrecer a menudo un solo vistazo al público de esta sociedad a través de fotos llamativas, "sexy", de las combatientes femeninas de las YPJ. Más allá de la sesión de fotos, raramente reciben ninguna información sobre lo que son.

Ir al Kurdistán sirio

El momento en que crucé la frontera, en Peshabur, del Kurdistán iraquí (GRK, Gobierno Regional del Kurdistán), la región semiautónoma controlada por los kurdos en el norte de Irak, en el Kurdistán sirio era obvio que era un lugar muy diferente. No había centros comerciales, ni autopistas, no había rascacielos, no había vallas publicitarias; las únicas vallas eran imágenes de "mártires" que dieron sus vidas para defender la revolución.

Es un efecto de la economía basada en la cooperativa de Kurdistán sirio, que es impulsado por las necesidades de la gente, en lugar de las ganancias. El hombre que dirige el cruce fronterizo de Peshabur recibe el mismo salario que el joven de 17 años de edad que sirve el té. Es una igualdad que vi replicada allí donde fuera. Los extraños te llaman, al salir, "Bienvenida al Kurdistán sirio" con entusiasmo, encantados de que una extranjera haya venido a visitarlos.

La frontera es marcada por el río Tigris y hay refugiados a ambos lados que transportan grandes cantidades de equipaje. Muchos en el Kurdistán sirio lo dejan allí porque ha corrido la voz de que no sólo es una zona relativamente tranquila, sino que es una comunidad secular y multicultural genuinamente abierta a la miríada de etnias presentes allí: árabes, turcomanos, Yazidi, sirios, armenios y más.

Más tarde, un comerciante árabe con el que hablé en el zoco de Qamishlo, la capital de facto del Kurdistán sirio, me dijo lo mismo: Que acababa de huir de Raqqa, la capital de facto del califato autoproclamado del ISIS, que es intolerante con todos excepto una raza particular de gente hiper-religiosa suní del Islam.

Joven, casada y analfabeta: ahora empieza a aprender a leer

Durante los 10 días que fui el Kurdistán sirio, estuve a cargo de la organización de mujeres Kongira Star. Cada noche, me quedé con una familia diferente y me encontré con la calidez y sencilla hospitalidad de un pueblo con poco que compartir y mucho que dar.

Casi todos habían perdido un hijo o hija a la lucha. Muchas de las mujeres que conocí no sabían leer ni escribir antes de la revolución y habían sido casadas ​​en matrimonios arreglados o forzados, a veces incluso a los 15 años Ahora, se encontraban reunidas con deleite y practicaban con la lectura de subtítulos en las noticias de televisión.

Ellas hablaron de poner fin a la dominación masculina; dando a sus hijas la libertad de elegir a sus maridos y seguir carreras. También, ahora, son bastante activas fuera del hogar en diferentes comisiones - salud, educación, resolución de conflictos y más - formada por las comunas de barrio.

Estas mujeres eran tan inspiradoras como los activistas y revolucionarios políticos de toda la vida, que habían renunciado a la vida familiar y los niños para construir una sociedad con igualdad incrustada en su estructura.

Ellas desarrollan la economía, el "ejército", los servicios de salud, la administración - el equivalente de los ministros del gobierno en el Kurdistán sirio - y, a pesar de ello, seguían siendo sumamente accesibles, preparadas para darte un buen rato de su día, incluso dentro de un calendario muy ocupado. Incluso si tienen que hacer una comida un poco más sencilla.

Un experimento frágil

La guerra civil de Siria creó un vacío político que permitió que la revolución Kurdistán sirio floreciera. Intentos similares de democracia directa en la frontera con Turquía, en ciudades como Diyarbakir, se han enfrentado a la fuerza bruta del Estado turco.

Turquía, Irak, Irán y Siria - todos los cuales tienen poblaciones kurdas sustanciales - han tratado de borrar la identidad kurda, con diferentes niveles de brutalidad, pues temen perder territorio en un posible futuro Estado-nación del Kurdistán. Esto a pesar del hecho de que Öcalan ya no está pidiendo un estado-nación independiente, en su lugar propone comunidades democráticas autónomas, que operen dentro de las fronteras nacionales existentes de los estados donde viven los kurdos.

El PYD (Partido de la Unión Democrática), similar a Öcalan en cuanto a sus líneas ideológicas, es la fuerza política dominante en el Kurdistán sirio. Se ha ocupado de levantar estas comunidades, incluyendo su ala militar, las YPJ y las YPG (Unidades de Protección del Pueblo) creadas para proteger este experimento frágil ante el gran número de enemigos que tiene.

Amenazas por todas partes

Turquía ve el Kurdistán sirio como una amenaza y una extensión de la actividad, política y militar, del PKK en el sureste de Turquía. Aunque el PKK ha renunciado a su pasado violento, Turquía sigue calificándolo de organización terrorista - y Europa y EEUU han seguido su ejemplo. Al sur, el Kurdistán sirio está defendiendo valientemente contra ISIS. Como si esto fuera poco complicado, Rusia y EEUU - que estaban, hasta la retirada reciente de Rusia, luchando en lados opuestos en Siria - coinciden en el apoyo al Kurdistán sirio.

Recientemente en Moscú se abrió una oficina diplomática. Cuando le pregunté a varios políticos en el Kurdistán sirio que me explicaran este enigma, dijeron que no estaban alineados en ningún bando, pero sí preparados para recibir la ayuda de cualquier potencia para cumplir su objetivo a largo plazo del "Confederalismo democrático ... el sistema democrático de un pueblo sin estado". Es de suponer que esto también es una afirmación de su independencia hacia los EEUU.

Hacia el este está el Kurdistán iraquí: un estado independiente en todo menos en el nombre, que tiene importantes vínculos comerciales con Turquía - y su presidente Masoud Barzani, que con su marca de la política conservadora, tribal, ha enganchado su país firmemente en Turquía. Esto ha significado que el Kurdistán iraquí, junto con Turquía, hallan cerrado la frontera, impuesto un embargo comercial y estén cavando una zanja para separar los dos países.

Peligro en el éxito?

Cuando ISIS sea expulsado de Siria, y sin duda pasará, existe un peligro real de que EEUU se enfrente al pueblo del Kurdistán sirio debido a su ideología anticapitalista que es casi más amenaza que el fundamentalismo religioso del ISIS.

EEUU ha sido un amigo de poca confianza. Cuando el 70% de Kobanê fue destruida por los ataques aéreos de Estados Unidos en la lucha contra el ISIS, los EEUU mostraron poco interés en ayudar reconstruirlo. No utilizaron su influencia con Turquía para presionar al presidente Recep Tayyip Erdogan, en que dejara que los materiales de construcción esenciales entraran en Siria.

Esta comunidad sitiada, que ha dado grandes pasos para asegurar la igualdad de género, de clase y racial en tiempos de guerra, necesita nuestro apoyo.
La presión internacional debe ser ejercida sobre Turquía y el Kurdistán iraquí para volver a abrir las fronteras del comercio, tan esencial y que puede fluir en ambas direcciones; el PKK debe ser eliminado de la lista de organizaciones prohibidas; y la ayuda debe ser proporcionada para facilitar la afluencia de refugiados de otras partes de Siria a este refugio seguro. *

Rahila Gupta, autora de Enslaved: The New British Slavery
Artículo original en inglés publicado en CNN

* Nota de KurdisCat: Actualmente se calcula en 750.000 el número de personas refugiadas de Siria acogidas a Kurdistán sirio cumpliendo su Contrato Social. Esto representa un 20% de la población aunque no Hadad oficiales.

Detingut a Esmirna el feixista turc que va matar un pilot rus

Alpaslan Çelik havia creuat impunement la frontera i era el comandant de la unitat turcmana de l'FSA (Free Syrian Army) que va reivindicar l'execució d'un dels pilots russos a Latakia, Síria, el passat novembre. En un clar crim de guerra van executar el pilot quan estava descendint del cel una vegada abatut el seu aparell. Tota la premsa el va identificar com a comandant turcman del Segon Batalló o Divisió de la Costa. El New York Times va il·lustrar el seu article sobre els turcmans amb una foto de l'individu en qüestió.

Çelik és el fill de l'ex batlle de Keban, a Elazig (Elezîz en kurd), que pertany al partit feixista turc Milliyetçi Hareket Partisi (MHP). Elazig és una de les zones més conservadores i pro turques del Kurdistan amb una gran part de població turca. Çelik és membre del grup ultra imperialista Llops Grisos autor de nombrosos assalts para policials turcs. La seva detenció ha estat confirmada per la policia turca a Izmir (Esmirna) però més aviat sembla que s'ha entregat a les autoritats turques que, en cap cas, l'han considerat mai un criminal. Anava acompanyat de 14 membres de la seva unitat i, a més, havien creuat la frontera amb les seves armes.  En el moment de la detenció estaven dinant a un restaurant i la policia els ha retingut al "trobar estrany un grup d'homes armats en un establiment de resaturació".

"Seguimos siendo el Sur de Turquía, el Oeste de Iraq e Irán, así como el Norte de Siria"

"Se hablan de minorías, de religiones, de rebeldes, más los medios orientales como occidentales distorsionan nuestro eje como pueblo. No somos ninguna minoría, somos una realidad que ha de ser visible".

"¿Usar las armas?, Durante décadas hemos sido detenidos, sometidos, asesinados, relegados. Nadie sabe las consecuencias morales y psicológicas que cargamos los ciudadanos y ciudadanas kurdas por el mero hecho de defender a nuestras familias, así como a nuestra cultura y territorio. Durante la invasión del estado islámico, ¿a quién le ha supuesto gusto empuñar un arma? La guerra no sólo ha dejado atrás mártires, heridas de por vida y pérdidas materiales, sino cientos de personas con problemas psicológicos debido a las mencionadas pérdidas, tanto así como por el uso armado como autodefensa, en la vanguardia, precariamente y tras nuestros cuerpos, los de hijos, mujeres y maridos, padres y madres o abuelos y abuelas".

"Nos sentimos orgullosos y orgullosas de nuestra victoria, pero tanto derramamiento de sangre es inhumano, muchos y muchas nos sentimos destrozados y destrozadas moralmente, más hemos de seguir alerta ante cualquier amenaza, al igual que seguir con nuestro programa de reconstrucción en los diversos ámbitos que tenemos como programa para construir una sociedad igualitaria".

Tantísimos han sido los relatos que me ha podido ofrecer el poder charlar con las gentes de Kôbane, que con máximo respeto hacia sus opiniones, pero ante mi antisionismo y respecto a un análisis geopolítico de la situación, una de las opiniones que más me ha sorprendido ha sido el respeto hacia los EE.UU., agradeciendo sus bombardeos sobre las bases de Daesh, así como el respeto al estado sionista como posible respuesta hacia más ofensivas, y una posible intervención militar. A la par, una añoranza hacia Rusia por actuar de igual manera sobre las bases integristas islámicas. Absolutamente, con todo mi respeto, pero aún no sé cómo describir este fenómeno ideológico. Supongo que ante la desesperación, cualquier similitud a la liberación es bienvenida.

No es odio, ni tampoco repulsión. Más si podría describir al Pueblo Kurdo (con la Historia por delante), como los y las herederas de la Madre Mesopotamia y sus raíces matriarcales que incluso se sostienen en el vocabulario - Jin=mujer, Jinye=vida -. Siendo un pueblo que por todo punto cardinal ha sufrido y ha sobrevivido las ocupaciones de pueblos como el Árabe tras la imposición del Islam o la llegada de los Otomanos del Centro-Oeste de Asia. Por lo tanto, el Pueblo Kurdo, ante cualquier intervención, en este caso, el intento del ISIL de hacerse con sus tierras, ha comenzado ha suscitar la atención de activistas, grupos políticos y de forma muy precaria, la de medios de comunicación.

Kurdistán, Mesopotamia, quiere que su territorio sea reconocido y más, en estos momentos de ofensiva multilateral en un período en que la máxima figura política kurda del siglo XX y XXI ha propuesto un nuevo sistema global para, partiendo desde la evasión nación-estado, resurgiendo el 'alma mater' o idiosincrasia cultural, dentro de un concepto antimachisa y feminista, anticapitalista y con un amplio respeto hacia la naturaleza, combatiendo los aspectos que la destruyan, reconociendo las minorías y pueblos indígenas, dotándolas de herramientas para su resurgimiento ante el imperio de los estados.

En estos momentos, el pueblo kurdo está asediado por los estados y las inhumanas alambradas que entre ellos les separan. Mientras Kôbane estaba siendo atacado, la policía turca dejó entrar a trompicones a ordas de personas que a día de hoy, todavía siguen en campos de refugiados gracias a la Municipalidad de Şuruş, gobernada por el HDP, coalición perseguida por el gobierno de Erdogan y quienes están sufriendo una fortísima represión armada (recordemos también que Erdogan dejó entrar de nuevo al EI para que a media noche asediara a la población kurda de Kôbane. Las fuerzas de autodefensa lograron arrestar a un miembro de éstos, que finalmente, declaró el beneplácito de Turquía para la entrada de la banda terrorista e introducirse de nuevo en territorio de Rojava.

En lo que respecto a Irán, es una situación similar al resto de estados que aún beligerantes, la asimilación por imperativo legal. Vives bajo jurisdicción turca, Siria, iraní; por ente eres otomano, árabe o persa. A excepción de la autonomía de iraquí gobernada por Barzani, títere estadounidense y parte de las zonas más militarizada.

KÔBANE:

No puedo obviar que tras pocos meses atrás en los que se acabó la beligerancia y cuando la tranquilidad está mojada y colgada con pinzas de plástico, la presencia de un extranjero/a en la zona supone sorpresa, agradable o desagradable. Supone quizás, miedo. Supone quizás, admiración. Pero en muy pocos casos se pasa desadvertido.

El estado de seguridad es tan amplio que hasta coordinadores y coordinadoras, miembros del gobierno del cantón o incluso, el mismo alcalde, necesita del beneplácito militar para asegurar el paso entre diversas poblaciones.

Precisamente, hablando con varios traductores jurados a cargo de las delegaciones que visitan la zona, me advirtieron que se hace extramamente cansado el hecho de intentar atravesar el pueblo de punta a punta, porque esa hostilidad procede de las entrañas del miedo que ha pasado la población y la presencia de alguien extraño supone, como mínimo, una fuerte extrañez. No por tanto, existe el mismo porcentaje de familias que abren las puertas de sus casas para dejar de comer y ofrecerte lo poco que puedan llevarse a la boca.

La UNRWA pasó por allí, pero llega el Invierno y no están cubiertos los mínimos sanitarios para que la gente sobreviva en las casas que todavía no están reconstruídas.

Recordemos que Kôbane no era una población pobre, sino que han sido los sicarios de América y Arabia Saudí a quiénes se les ha ido de las manos las riendas de unos mercenarios, los cuales, han conseguido tras el suministro de tropas (y todavía con la subvención de los saudíes), empobrecer a la población autóctona.

Personalmente, me siento orgulloso de haber podido escuchar tantísimos testimonios y haber hecho tan buenos amigos quienes me han explicado los pormenores y su absoluto compromiso con el programa político que se quiere construir desde la cuna de las civilizaciones, partiendo por la exterminación del terrorismo de los estados y el resurgir de los pueblos.

Más el contexto ha derivado en sucesos que muchas ocasiones han podido provocar desagradables comentarios o miradas hacia "el extranjero". Más siendo así, la recomendación de aquellos grandes amigos es. Sé fuerte y si de verdad quieres trabajar con tus manos desde lo más fuerte de tu corazón, recuerda nuestras palabras, fíjate en el mercado cuantísima gente te invita, cuantísima gente no ostenta ningún miedo a que entres a sus casas, a cuántas invitaciones has sido convocado.

Porque gracias a pequeños granos de arena conseguiremos forjar un confederalismo que no sólo rompa los muros que separan nuestro pueblo kurdo, sino que llegaremos mucho más lejos y trasladaremos aquel empoderamiento feminista, aquella organización local y/o ciudadana junto al respeto hacia la naturaleza hasta cualquier pueblo, para así, como dijo "El Apo", construir un nuevo sistema global en red y apoyándonos en nuestras culturas para hermanarnos.

‪#‎Bijî ‪#‎Kurdistán
#Bijî ‪#‎Kôbane
‪#‎Azadî ‪#‎Rojava

Álvaro Herraiz San Martín

Rojava, el Kurdistan sirià

El Kurdistan Sirià rep el nom de Rojava, que vol dir Oest. Tot i que part del seu territori no es concentra en el que es podria anomenar l’oest del Kurdistan, el territori té aquesta nomenclatura perquè la seva porció mes occidental sí que realment es troba a la zona més occidental de tot el territori del Kurdistan.

Els territoris de Síria on principalment viu la població kurda –en els quals són la ètnia majoritària– estan situats a la província d’Àlep i d’al-Hasakah, tot i que també hi ha una important presència de kurds a la província d’Ar Raqqah. Dins d’aquestes províncies, el nombre d’habitants kurds varia molt entre els districtes. No obstant, és una constant trobar-ne àmplies majories en les zones pròximes a la frontera amb Turquia, així com en les importants ciutats d’Àlep i de Hasakah. Els kurds també tenen una presència rellevant en algunes zones de muntanya de la província de Latakia i en determinats barris de ciutats importants, com ara Damasc. A més, aquest poble conviu, en aquests territoris, amb àrabs, assiris, yazidis, turcmans i caucàsics (bàsicament txetxens).

La història de Rojava i dels kurds d’aquest territori es troba, en general, menys referenciada degut a la relativa menor importància que ha tingut la regió si es compara amb la resta de parts del Kurdistan. De fet, fins als anys ’90, pràcticament no existeixen estudis detallats dels kurds sirians. Es considerava que eren una minoria poc important, susceptible de ser assimilada per la cultura i la ètnia àrab predominant a l’Estat-nació de la República Síria. No obstant això, no es pot obviar que la presència dels kurds a Síria ha estat ininterrompuda des de principis del segle XI. La seva història està intrínsecament lligada a la història del territori de la Síria actual i els assentaments kurds a la regió ja eren relativament importants fa mil anys. Per exemple, el famós castell croat del Krak des chevaliers va ser construït sobre una fortificació kurda prèvia.

Més endavant, durant el Sultanat Aiúbida (1171 – 1341), fundat per Saladí (d’origen kurd) i sobretot en els períodes en que la capital es trobava a Damasc, els kurds van poder gaudir d’una considerable influència en la vida social, política i econòmica. Fins i tot tenien certa capacitat d’autogovern en aquells territoris on els seus assentaments eren nombrosos. La seva influència va continuar al llarg dels anys –tot i que de forma més reduïda– i fins i tot els otomans, que en ocasions confiaven en clans locals per mantenir el seu poder i hegemonia, van arribar a nomenar kurds com a governadors de ciutats estratègiques, com per exemple Àlep.

No obstant això, la relació era lluny de ser idíl·lica i degut a la continua pressió dels otomans, les friccions podien arribar a escalar en insurreccions, tot i que aquestes van ser molt escasses. L’Imperi Otomà no volia acabar amb la cultura kurda però sí que volia assegurar que el seu poder central no tenia cap rival intern. Una de les úniques revoltes conegudes a Rojava abans de l’Època Contemporània és la d’un governador otomà d’Àlep, del clan kurd dels Jumblat, que es va rebel·lar contra els otomans a principis del segle XVII. Tot i ser derrotat ràpidament, va aconseguir conquerir amplis territoris en un breu espai de temps. Està per determinar fins a quin punt es pot considerar aquesta insurrecció com a una insurrecció kurda o com una simple revolta d’un governador (o ambdues).

Durant segles però, la identitat kurda no era tant important com la identitat local, tribal i familiar. Per tant, és complicat parlar d’una minoria ètnica consolidada. Això explica també els habituals canvis d’aliances i de bàndols de les tribus i famílies kurdes, que es movien més per interessos socials o polítics que per interessos purament ètnics. Per exemple, la confederació kurda dels Milli va ser el grup tribal més poderós durant bona part del regnat otomà. Aquest grup normalment cooperava amb el poder otomà però també es té constància de que s’hi van enfrontar en determinades ocasions. Aquestes i altres tribus es van anar assentant progressivament a les ciutats de Rojava.


A principis del segle XX, època de grans tensions i ruptures a l’interior de l’Imperi Otomà, els kurds sirians van ajudar als turcs otomans a perpetrar el genocidi armeni de 1915. Per altra banda, a Síria, la població àrab va col·laborar en la protecció d’armenis, evitant milers de morts. Els kurds també van col·laborar de forma majoritària en el genocidi assiri, molt menys conegut que l’anterior però que va comportar la mort de centenars de milers de persones. De totes maneres, i tot i les matances que es van dur a terme, el paper del territori de l’actual Síria va ser més aviat el de receptor de refugiats assiris que el de repressor.

La desintegració de l’Imperi Otomà va provocar que diverses potències occidentals –Regne Unit i França, principalment– es repartissin part dels seus antics territoris. El francesos van instal·lar el que es va anomenar Mandat de França (al voltant de l’any 1920) a Síria i el Líban. Aquest Mandat ja establia el que serien els límits dels actuals estats de Síria i del Líban, el qual era una subunitat amb pràcticament les mateixes fronteres que el Líban actual. Per altra banda, la frontera entre la Turquia kemalista i la Síria Francesa quedaria clarament definida al 1921 amb el Tractat d’Ankara.


En aquest context, a la Rojava de principis del Mandat hi trobem una majoria de kurds que parlaven el kurmanji i eren musulmans sunnites, amb l’excepció dels kurds yazidis. Aquest apunt sociològic és important per entendre els esdeveniments posteriors: El fracàs de la revolta kurda del 1925 contra l’Estat Turc va provocar una immigració massiva de kurds que es van acabar instal·lant en les zones properes a la frontera entre Turquia i Síria, on ja hi havia una població kurda diferenciada de la població desplaçada.


Els kurds exiliats de Turquia van contribuir a crear una identitat kurda mitjançant la creació de vincles entre els kurds exiliats, que volien lluitar contra l’Estat Turc i per la independència de tot el poble del Kurdistan, i els kurds que ja vivien a Síria. Així, el 1927 es va crear al Líban la Lliga Xoybun (que significa independència).


La Lliga es va expandir ràpidament per totes les regions de Síria on hi habitaven els kurds. Es va veure com un pol d’educació i cultura en una societat considerada endarrerida. Molts intel·lectuals van entrar o participar a la Lliga, en la que es va parlar per primer cop de nacionalisme kurd, opressió i autodeterminació. No obstant, la Lliga no es va inclinar per cap ideologia concreta i marcada. L’objectiu principal d’aquesta va ser sempre la creació d’una zona autònoma dins de Turquia que pogués ser reconeguda per les principals potències de l’època. Fins i tot, i degut a la relativa simpatia dels turcs pels aliats, la Lliga va arribar a tenir alguns contactes amb l’Alemanya Nazi. A més d’això, l’objectiu del moviment pel que fa a Síria era la consecució d’una autonomia política i el reconeixement de la minoria kurda. Al mateix temps, demanaven a l’Estat francès que la seva presència a Síria signifiqués una protecció per les minories.


Amb la Segona Guerra Mundial vindrà l’independència de Síria. Després d’estar sota el control de la França de Vichy, el país és conquerit per tropes angleses i forces de la França Lliure. Així, Síria es constitueix com una república independent l’any 1944. No obstant, les últimes tropes franceses no van abandonar el territori fins l’any 1946, després de fortes mobilitzacions i combats. Per tant, el 17 d’abril de 1946, dia de la retirada completa dels francesos, es considera el dia de l’independència de Síria i representa un nou començament en l’escenari polític del territori (també pel que fa al Kurdistan sirià).


Aquell mateix any, la Lliga es va dissoldre. Molts dels kurds actius políticament van entrar als partits socialistes, especialment al Partit Comunista de Síria, que poc a poc va guanyar influència en l’arena política del país, tot i que la democràcia no va arribar a Síria fins al 1954, després d’un seguit de cops militars. Aquest Partit Comunista no defensava cap posició nacionalista o a favor de l’autodeterminació de cap minoria ètnica, i els kurds no n’eren una excepció. En conseqüència va sorgir un partit d’esquerres i nacionalista al 1957, el KDPS (Kurdistan Democratic Party of Syria).


No obstant, La República Síria pateix un nou gir a l’unir-se amb l’Egipte de Nasser, l’any 1958, creant així la República Àrab Unida. Les elits de Síria van creure que deixar manar a Nasser seria millor que deixar que els comunistes, que cada cop eren més poderosos, obtinguessin el poder. Així, aquesta República va reprimir ferotgement l’oposició, tractant de destruir als comunistes i al KDPS, que va patir mes de 5.000 detencions.


Però la unió és efímera i Síria es va separar d’Egipte al 1961 desprès d’un cop militar. La nova República Síria va seguir reprimint al poble kurd però en aquest període la repressió va ser més massiva i indiscriminada. Centenars de milers de kurds van perdre la seva nacionalitat siriana de la nit al dia, convertint-se en apàtrides dins del seu propi país. Els kurds que no eren reconeguts com a ciutadans, no podien obtenir una feina, rebre una educació o tenir propietats. Com a conseqüència, molts van perdre les seves possessions, que van acabar en mans de l’Estat o de propietaris àrabs.


En aquests anys es va iniciar l’anomenada Arabització de Rojava, que buscava acabar amb l’”amenaça” kurda. Es va decidir crear un corredor àrab, al territori immediatament annex a la frontera amb Turquia, que s’estenia al llarg de 300 kilòmetres amb una amplitud de 15 km i que va ser colonitzat per àrabs beduins traslladats pel govern. En aquest ambient de repressió, el KDPS es va acabar escindint en tres partits diferents, un de la branca de l’esquerra política, un de dreta i un tercer impulsat pel líder Barzani, del Kurdistan iraquià, que no va fructificar.


Durant els anys següents, Síria segueix immersa en una inestabilitat propiciada per la continua intervenció de militars en l’àmbit polític, cosa que porta, l’any 1970, a Hafez Al-Assad al poder, de la mà del partit nacionalista àrab Baath. El pare de Bashar Al-Assad va continuar les politiques d’arabització en territori kurd. Seguia les directrius del partit Baath per les quals tots els grups polítics i socials que no compartissin activament l’ideal del nacionalisme àrab eren considerats il·legals.


El procés planejat de creació del corredor àrab es va iniciar, finalment, sota el seu mandat i va anar acompanyat de l’arabització dels topònims kurds de la zona. A més, milers de kurds van ser deportats als territoris desèrtics del sud de l’Estat i van perdre totes les seves terres. Afortunadament, la resistència dels kurds a abandonar les seves terres va ser molt forta i molts van negar-se (amb èxit) a sortir de Rojava. En aquest mateix procés, es va impulsar un model de domini complet de l’Estat i de la cultura àrab. El kurd estava prohibit a l’esfera pública i només es podia aprendre en acadèmies secretes impulsades per alguns partits.


La situació de repressió també va envair l’economia, que estava basada en un latifundisme amb grans terrenys agrícoles controlats per la elit àrab, que també dominava tots els altres negocis, especialment el del petroli, en mans de l’Estat de Síria. L’economia industrial no existia i la població kurda va patir una pobresa generalitzada de la que era molt difícil escapar. Paradoxalment, el partit Baath havia estat denunciant als partits oligarques com a part d’una classe explotadora a la que no s’havia de deixar veu, però a la practica el seu discurs pretesament socialista no només no s’aplicava sinó que el propi partit realitzava pràctiques molt similars.


Pel que fa a la repressió de l’Estat contra els nombrosos però irrellevants partits kurds, cal destacar que aquesta no era sistemàtica. La població i els moviments polítics del Kurdistan sirià no eren considerats una amenaça degut a la seva influència reduïda. De fet, el PKK va poder actuar lliurement a Síria, així com alguns partits kurds de l’Irak que van poder obrir oficines a Síria degut al buit polític que hi havia en aquest sentit.


En un altre sentit, Hafez al-Assad va utilitzar aquesta falta d’influència en territori sirià i la permissibilitat respecte de la instal·lació de partits kurds externs a Rojava per dirigir als joves kurds polititzats cap a conflictes a l’Irak i a Turquia, obtenint així un doble benefici: la desviació del conflicte fora de Síria i la desestabilització dels altres dos països. En aquesta línia, Assad té especial interès en atacar (indirectament) Turquia, on els plans hidràulics del govern posen en risc el proveïment d’aigua a Síria, cosa que també afecta a la població del Kurdistan turc, així que els dos actors treuen un benefici mutu de la cooperació.


Això no vol dir que les manifestacions públiques de la cultura kurda no fossin perseguides, ans al contrari. Quan els kurds s’ajuntaven per celebrar el seu any nou, el Newroz, eren perseguits per la policia, que disparava directament contra els civils, matant i ferint indiscriminadament. Queda clar doncs que Hafez Al-Assad tractava d’equilibrar la repressió amb certes vàlvules d’escapament per aconseguir que la seva República fos viable. A més, durant els anys ’80, la seva principal amenaça van ser els Germans Musulmans i l’obertura d’altres fronts contra alguna de les minories del país no era una política estratègicament viable.


Seguidament, durant els anys ’90, el suport de Síria pel PKK es va reduint, ja que Assad tracta de millorar les seves relacions amb Turquia. Finalment, el partit ha d’abandonar les seves bases i infraestructures a Síria i el seu líder, Abdullah Öcalan, ha de fugir del territori, fet que provocarà que, després de viatjar per diversos països, acabi sent capturat a Kenia pels serveis secrets turcs (MIT) amb l’ajuda de la CIA. En aquest context, el PKK va passar a estar considerat com a organització terrorista per part del govern de Síria.


Ja a l’actualitat, amb l’arribada de Bashar al-Assad (fill de Hafez) al govern, comença una breu època d’obertura política que acaba ràpidament un cop el dictador es consolida al poder. El descontentament kurd augmenta però en cap moment es reclama la independència. Els moviments polítics kurds de Síria busquen sobretot el reconeixement constitucional de la minoria i la protecció de la llengua kurda. Molts partits kurds tendeixen cap a posicions de l’esquerra i defensen postures socials.


En contraposició, Barzani, cabdill del Kurdistan iraquià, pretén guanyar influencia a Rojava amb posicions més allunyades del socialisme i el confederalisme democràtic d’Öcalan i més pròximes a la construcció d’un Estat extractiu que aprofiti els potencials beneficis de les reserves de petroli kurdes. Tot i els seus esforços no es va poder imposar al partit que va portar més lluny les reivindicacions socials i d’autonomia, el Partit de la Unió Democràtica (PYD). Fundat l’any 2003, aquest partit neix impulsat per membres del PKK i és considerat una branca d’aquest. No és estrany doncs, que des de el PYD mai hagin demanat explícitament la independència de Rojava. Quan el partit es comença a refermar, el confederalisme democràtic ja ha substituït en l’esquerra kurda les ànsies d’independència mitjançant la creació d’un Estat marxista.


No obstant, el creixement actual del moviment kurd no es pot entendre sense la revolta que, arran d’un fet trivial succeït l’any 2004, explota a Qamishli, ciutat situada a la frontera amb Turquia a la província de Hassakah. Desprès d’un partit de futbol de l’equip local contra un equip sunnita, els seguidors es van enfrontar i, ràpidament, el conflicte es va estendre per tota la ciutat, resultant en la destrucció de les oficines del partit Baath. L’Estat sirià va reprimir ferotgement les protestes, amb l’enviament de tancs i helicòpters que van actuar contra els manifestants.

                                                      

Els disturbis, que havien evolucionat en protestes contra el govern i l’Estat, van ser esclafats amb celeritat i desenes de morts van quedar escampats pels carrers de la ciutat. El PYD va estar considerat com l’impulsor de la revolta i va patir una forta repressió. No obstant, va seguir creixent com a principal partit de l’oposició kurda, seduint a gran part de la població amb el seu discurs social i autonomista.


Finalment, quan esclata la Revolució Síria al 2011 (en el context de l’anomenada Primavera Àrab), molts kurds participen en les protestes, majoritàriament pacífiques, contra el règim. Al juliol de 2012, amb la Guerra Civil ja estesa per tot el territori, les tropes d’Assad abandonen gran part de Rojava, que queda en mans del Comitè Suprem Kurd –format al 2012 i constituït pel PYD i pel Consell Nacional Kurd, un òrgan dominat per Barzani– i les seves milícies: les YPG (Unitats de Protecció Popular) i les YPJ (Unitats Femenines de Protecció).


Aquest organisme polític i les seves milícies han adquirit, actualment, una rellevància sense precedents. Arran de la seva aferrissada lluita contra l’Estat Islàmic (ISIS) en el context de la Guerra Civil Siriana i l’ascens de l’ISIS a Síria i l’Iraq, el Comitè Suprem Kurd i les seves forces estan en el punt de mira de l’actualitat internacional. A més d’això, la forta expansió i control de les forces kurdes arreu del territori del Kurdistan sirià i l’estreta vinculació entre aquest territori i el Kurdistan turc, han donat lloc a una situació inèdita. Motiu pel qual Turquia, temorosa de l’augment de poder de les forces kurdes, ha iniciat atacs indiscriminats contra la població del Kurdistan (a Síria i Iraq però, sobretot, al territori del Kurdistan Turc). Per altra banda, al mateix temps que les forces de Rojava mantenen aquests fronts oberts, sembla ser que estan duent a la pràctica una revolució interna, en termes polítics, aplicant els principis del confederalisme democràtic d’Öcalan. Per ara, la situació a la regió és molt canviant i caldrà esperar alguns anys per analitzar en profunditat el que està passant a Rojava.

Article de Víctor García

pel Comitè Català de Solidaritat amb el Kurdistan (KurdisCat)

Enterraments de membres de les Unitats de Defensa Civil (YPS) al Kurdistan turc

Avui han estat enterrats/des cinc membres de les Unitats de Defensa Civil (Yekîneyên Parastina Sivîl, YPS) i les YPS-Jin. Aquests grups van ser creats a finals de l'any passat per civils kurds amb l'objectiu de defensar-se contra els brutals atacs de les tropes i la policia turca. Dilluns el propi president turc va reconèixer que ja havien matat 5.000 kurds des de l'inic dels atacs el mes de juliol.

Els enterraments han tingut lloc a Hakkari, Yüksekova (Gever), Diyarbakir (Amed). Entre els joves enterrats hi ha Vahit Şahin (Karker), la membre de YPS-Jin, Hayat Orhan (Mizgîn Marînus), Yüksel Sümbül i Zeynel Abdin. Entre els parlaments han intervingut representants dels partits polítics HDP, el DBP i de l'associació cívica Meya-Der. Els i les assistents han cridat eslògans com “Bijî berxwedana Geverê”, “Bijî Serok Apo”, “Ey şehîd xwînate erdê namine” o “Şehîd namirin”.

Petició a l'Ajuntament de Barcelona: Implicar-se en la reconstrucció de la ciutat de Kobanê

La ciutat de Kobanê, al Kurdistan de Síria, va ser escenari de batalla de la milícia kurda contra el Daesh (Estat Islàmic).
La batalla es va guanyar però la ciutat va ser destruïda en un 70%.
Ara cal reconstruir-la.
Així es recolzen unes polítiques emancipadores al Pròxim Orient i es creen les condicions perquè la població pugui tornar en lloc de fugir a Europa.

Per signar la petició aquí.

Fotos: Xoreix, Aleix Oriol

Petición al Ayuntamiento de Barcelona: Implicarse en la reconstrucción de la ciudad de Kobanê

La ciudad de Kobanê, en el Kurdistán de Siria, fue escenario de batalla de la milicia kurda contra el Daesh (estado islámico).
La batalla se ganó pero la ciudad fue destruida en un 70%.
Ahora hay que reconstruirla.
Así se apoyan unas políticas emancipadoras en Oriente Próximo y se crean las condiciones para que la población pueda regresar en lugar de huir a Europa.

Para firmar la petición aquí 

Fotos: Xoreix, Aleix Oriol

Erdogan afirma que l'exèrcit i policia turques han matat 5.000 kurds des del juliol

Recep Tayyip Erdogan, president de Turquia, va assegurar dilluns 28 de març que les forces de seguretat turques havien matat més de 5.000 kurds des del passat mes de juliol. Segons Erdogan es tractava de militants pertanyents a la formació Partiya Karkerên Kurdistan (Partit dels Treballadors del Kurdistan, PKK)i el Joventut Patriòtica Revolucionària-Moviment (YDG-H). Per part turca haurien mort 355 agents policials i militars, sempre segons el polític islamista conservador.

Hores abans del discurs d'Erdogan, diumenge 27, dos soldats turcs van morir i set van resultar ferits a Nisêbîn (en turc Nusaybin), quan militants kurds van detonar explosius en un edifici on les tropes turques feien una de les seves operacions repressives. En un incident separat, també a Nisêbîn, que ha estat sota un toc de queda des del 14 de març, un soldat va morir pels trets dels franctiradors, i un policia va morir en un atac amb bomba. Per la seva part l'exèrcit va dir que 25 militants kurds van morir a les ciutats de Nisêbîn, Sirnak i Yuksekova (Gever) en enfrontaments al cap de setmana.

I el propi dilluns, un funcionari a Sarioren, a la província de Sanliurfa, va ser mort a trets després que suposats militants van segrestar el seu automòbil. Els activistes de la resistència després detonar un explosiu dirigit a un vehicle militar. Tres soldats van resultar ferits en l'explosió.

Com reconeix Reuters no va ser possible verificar de forma independent les xifres Erdogan va donar. L'agència estatal turca Anadolu no va dir si incloïa els atacs aeris contra campaments del PKK al nord de l'Iraq (Kurdistan sud). L'Halkların Demokratik Partisi (HDP, Partit Democràtic del Poble) afirma que uns 500 civils kurds també han mort en les operacions militars que es van intensificar al desembre.

La economía de Rojava

El pasado 17 de marzo, delegados de los tres cantones que componen Rojava (Afrin, Kobane y Cizire) y de otras zonas liberadas del Estado Islámico declararon su voluntad de organizarse bajo un sistema federal. Rojava no es (ni quiere ser) un Estado-nación, sino una zona autónoma del norte de Siria en la que conviven diferentes etnias y religiones. En esta zona no es un Gobierno representativo el que toma las decisiones, sino que estas parten desde la asamblea de una calle o de un pequeño pueblo. Esta experiencia democrática radical, denominada por Abdullah Öcalan como ‘confederalismo democrático’, lleva en marcha desde hace casi cuatro años y se conoce bastante sobre sus logros políticos, pero no se sabe tanto sobre la economía que la sustenta. En el presente artículo intento aclarar un poco la cuestión, teniendo en cuenta lo cambiante que es un contexto de guerra y la escasa información disponible, gran parte de la cual la he obtenido de las traducciones que ofrece Rojava Azadi.

La población de Rojava está en torno a cuatro millones y medio de habitantes y la moneda que emplean es la libra siria. La zona que ocupa no tenía apenas industria y se encargaba básicamente de producir materias primas agrícolas que eran procesadas en la franja oeste de Siria y de abastecer de petróleo a las refinerías también situadas al oeste del país, pues esto formaba parte de la política de diseminación y empobrecimiento de la población kurda llevada a cabo por el régimen de Bashar al-Ásad. Por tanto, se trata de una economía predominantemente agrícola que cuenta con importantes recursos naturales, el más destacable con diferencia es el petróleo. Con la autonomía que empezaron a lograr desde 2012 todo esto cambió, pero hay que tener en cuenta que es una economía de guerra, donde la mayoría del dinero que obtiene el autogobierno va destinado a la defensa, y que además está sujeta a un embargo comercial. A pesar de todo esto, y de que la ayuda internacional que reciben es extremadamente escasa, es muy interesante el sistema económico que han desarrollado.
La clave de la economía reside en la descentralización, todo se organiza localmente. Los tres cantones de Rojava tienen cientos de comunas, organizaciones políticas locales de unas decenas de personas sobre las que se diseña la economía. De hecho, la organización y estructura de las cooperativas (que representan el modelo productivo de Rojava), va ligada a la de las comunas, que, aunque descentralizadas, cooperan entre sí. Además, la propiedad de la tierra es en su mayor parte comunal, lo que en un primer momento no fue muy difícil de lograr por el caos que generó la guerra.
Rojava trata de lograr la autosuficiencia, lo que ahora ha logrado involuntariamente por el embargo impuesto por Turquía, que les impide comerciar con el exterior. Además, como ya he dicho, se encuentran bajo una economía de guerra donde en torno al 70% del presupuesto del autogobierno se emplea en defensa, presupuesto que se saca de la venta local de derivados del petróleo, de los fondos comunales y de los contados intercambios comerciales en los cruces fronterizos. Pero en un futuro pretenden conseguir otro tipo de autosuficiencia abierta a inversiones extranjeras que lleve prosperidad a los cantones, pudiendo construir nuevas refinerías de petróleo, su propia planta energética, fábricas, e incluso un aeropuerto. Ahora tienen al menos dos anticuadas refinerías, consiguen la electricidad de generadores diésel y la industria es muy escasa. Precisamente por eso están abiertos a aquella inversión extranjera que acepte las condiciones del autogobierno.
La poca industria que hay cumple una serie de criterios ecológicos (la ecología es un pilar fundamental en Rojava), lo que es fácil de lograr por el pequeño tamaño de esta. Obviamente, las rudimentarias refinerías que tienen, que refinan diésel de mala calidad, serían una excepción que pretenden corregir cuando dispongan de los fondos necesarios. En Rojava se rechaza la agricultura y la ganadería intensiva, manteniéndose todo en el ámbito local con técnicas respetuosas con el medio ambiente. El cantón más rico es Cizire, que comparte frontera con Iraq, representando la principal fuente económica de Rojava. Cizire tiene un suelo fértil, rico el trigo y cebada, pero sobre todo tiene las principales reservas de petróleo. El cantón del medio, Kobane, está centrando su economía en la reconstrucción de su principal ciudad y de los pueblos subyacentes, totalmente devastados por la guerra. El Consejo Agrícola de Kobane recientemente redistribuyó más de diez mil hectáreas entre campesinos pobres para su cultivo. Afrin, el tercer cantón, aislado al noroeste de Siria, basa su economía en el trigo y el olivo, además de tener pequeñas fábricas de todo tipo (jabón, aceite, material de construcción, zapatos, etc.). A pesar de la pobreza y del embargo comercial turco, especialmente grave en este cantón por su aislamiento con respecto a los otros dos, el hecho de no compartir frente con el Estado Islámico ha aliviado bastante su situación (aunque tiene luchas y alianzas puntuales con otros grupos armados).

La denominada como ‘economía comunitaria’ es una economía cooperativa al servicio de la sociedad, habiendo cooperativas de todo tipo: las principales son las agrarias, pero también hay cooperativas ganaderas, de servicios, de sindicatos e industriales. Existen también pequeñas y medianas empresas privadas, pues hay sector privado e iniciativa empresarial, pero bajo la filosofía de “propiedad privada al servicio de todos”. Esto significa que, aunque algunas empresas privadas son totalmente independientes, la mayoría de ellas tienen acuerdos con el autogobierno, cooperando con él en objetivos que benefician a la población local.
Por tanto, el principal modelo económico es la cooperativa, administrada por los propios trabajadores organizados en comunas. Se han establecido capitales máximos dependiendo del tamaño de las cooperativas y solo se puede ser miembro de la dirección de una cooperativa. Los beneficios de las cooperativas (si es que hay, pues los productos finales, si no se consumen, se venden a precios muy baratos) se dividen más o menos de la siguiente forma: en torno a la mitad se reparte entre las personas que tienen participaciones (se pueden adquirir participaciones con trabajo, con capital o con ambos, siendo el trabajo el que otorga mayores ganancias en el reparto de los beneficios), entre el 10 y el 30% se mantiene para incrementar los fondos propios de la cooperativa y el resto se deposita en el fondo de la comuna para las necesidades sociales. Pero, aparte de los beneficios, los miembros de la comuna reciben un sueldo mensual por su trabajo (que no tiene por qué ser un salario fijo, puede depender de las necesidades de cada uno) o son recompensados en bienes primarios, depende de la situación de cada comuna. Es fundamental la coordinación de las distintas cooperativas de los distintos cantones, sobre todo a la hora de producir bienes como productos de hierro y partes de automóviles. En línea con todas las demás políticas de Rojava, no hay ninguna diferenciación de sexos a la hora de trabajar y administrar las cooperativas, la mujer está presente de forma activa en todos los ámbitos de la sociedad.
Actualmente en Rojava no se pagan impuestos, pues no hay una administración económica central que los cobre y los distribuya, no se trata de una economía planificada como las de los socialismos reales, ni de un Estado del bienestar occidental. El “contrato social” de Rojava sí que recoge el sistema sanitario, el educativo y la vivienda digna como coberturas sociales, coberturas sufragadas con los fondos comunales y otros ingresos locales. La sanidad y la educación irán mejorando con el tiempo, pero ya cuentan con escuelas e institutos, con una universidad en Qamishli (la Academia Mesopotámica de Ciencias Sociales), además de otras academias que irán tomando la forma de universidades, y con hospitales cantonales (en los que se paga o no en relación con la situación de cada uno) y privados. En lo que respecta a la vivienda digna, el ministro de economía y comercio del cantón de Afrin en 2014, Ahmad Yousef, dijo que “puesto que [Afrin] es un área segura, el alquiler es caro; sin embargo hemos empezado a preparar la construcción de cooperativas que garanticen el derecho a la vivienda para todos”. Este objetivo estará siendo más complicado de lograr debido a que Rojava es el principal destino de desplazados internos, pues allí acuden los que huyen del régimen y de los yihadistas, y muchos deciden quedarse.
 
El autogobierno impone controles de precios sobre los alimentos básicos, las medicinas y el diésel, y distribuye el pan de forma gratuita entre las familias. El crédito para formar nuevas cooperativas lo proporcionan las comunas que las crean con el dinero del que disponen, pero sobre todo con el trabajo de sus miembros. El cobro de intereses, la especulación y la renta del capital financiero están prohibidos. Lo cierto es que la destrucción de la masa productiva que ha generado la guerra y el empleo de técnicas de producción bastantes rudimentarias hacen que la reducida oferta monetaria de la que disponen no suponga un problema todavía. Dicho problema lo tendrán que enfrentar cuando logren un crecimiento económico mínimamente considerable (crecimiento que se dará simplemente con la construcción de nuevas infraestructuras), puesto que la moneda que emplean la emite el Banco Central de Siria, controlado por el Gobierno de Bashar al-Ásad. De hecho ya están empezando a hablar de crear su propio banco central para controlar la emisión de papel moneda y el crédito, además de para generar confianza en futuros inversores.

Se puede concluir que la economía de Rojava, aunque actualmente sea poco más que una economía de subsistencia, es una economía local, ecológica y feminista cuyo modelo productivo supone una alternativa al modelo capitalista neoliberal. Será el paso del tiempo el que, con el fin de la guerra civil siria, nos muestre la evolución de esta sociedad una vez estabilizada en un contexto de paz. Lo que está claro es que esta pequeña región de Oriente Próximo tiene muchas lecciones que darnos, ya no solo políticas, sino también económicas.

Juan Jesús Duque Romero

Un Reporte de las festividades de Newroz en Amed : No es el tiempo para llorar, sino para luchar

Al menos desde principios de los años 90, y el resurgimiento del movimiento kurdo la fiesta de Newroz, recibió una nueva connotacion política. Volviendo a la mitología de la fortaleza quemada de Dohuk es el encendido del fuego como un símbolo para la exclusión de toda tiranía. Después de los últimos años del proceso de paz este Newroz estaba de nuevo bajo el signo de represión ...

La noche antes de Newroz pasamos juntxs con muchxs compañerxs de todo el Kurdistán. Se bailó en forma conjunta en una gran sala, se intercambió y se durmió.

Durante la noche, occurió una gran asamblea plenaria, en la que nos presentamos. Hemos dicho que entendemos las luchas por la liberación y una vida libre del poder, como luchas comunes, vinculadas. Continuamente, queremos mostrar solidaridad y participar en las festividades del Newroz. Además queremos informar sobre la situación en el norte de Kurdistán y aprender mucho del movimiento en el lugar.

La reacción de lxs amigxs fue muy poderosa y motivadora. Dijeron que les dio fuerza en especial en estos tiempos dificiles: recibir amigxs internacionales que vengan aquí y crean que sus ideas puedan seguir existiendo y funcionando es muy positivo. No es el tiempo para llorar, sino para luchar. Luego leyeron la llamada a la juventud y el resumen de las cartas escritas desde el año 2003 por Abdulah Ocalan antes de Newroz.

Con lxs amigxs, con lxs que pasamos la noche juntos, fuimos en la mañana siguiente a la calle. Cada año, una manifestación de jóvenes sigue a las festividades del Newroz, incluído éste. Después de un corto período de tiempo nos acompañaron los Acrips (varios vehículos policiales turcos blindados) en la manifestación e intentaron provocar, repetidamente, mediante conducción de los vhículos en el interior de la manifestación. La manifestación no se dejó provocar y siguió marchando en voz alta. Muchos de los autobuses que pasaban tenían carteles con la inscripción Newroz Piroz be (feliz newroz) en el visor óptico, coches tocado el claxon y fuera de las casas se escuchaban declacaraciones de solidaridad, incluso desde lxs más pequeñxs de las ventanas.

Frente al terreno del festival nos esperaba una presencia policial enorme que contribuía claramente a intimidar y evitar las celebraciones. Es absolutamente claro lo que el estado turco quería lograr : Una vez más quería impedir violentamente a la gente vivir su cultura. La celebración en Amed fue una de las pocas permitidas. Sin embargo, se nos informó que alrededor de 40 000 personas, que habían viajado por todo el Kurdistán por los trenes o automóviles, fueron enviadas de vuelta.

Dos semanas antes de Newroz, por razones de seguridad, el terreno del festival se aseguró y valló por parte  de nuestrxs camaradxs de todo Bakur. No había ni stand, ni papeleras sin control y en todo el terreno estuvieron compañerxs, que aseguraron la zona para minimizar el riesgo de otro ataque.

De camino al festival la policía ha erigió dos puertas de control de una distancia de unos pocos cientos de metros. De forma absolutamente arbitraria fueron retiradas toallas legales en las puertas de control para las mujeres por los agentes de policía de sexo masculino. Incluso por llevar un botiquín de primeros auxilios conllevó a múltiples controles por parte la policía. Durante el control de los hombres* se recrudeció la situación sin razón aparente. Las personas alrededor fueron atacadas con porras a través de la entrada, Akreps y cañones de agua fueron lanzados sin motivo.

Una vez en la fiesta, el terreno se llenó lentamente con cerca de un millón de personas. Muchxs bailaron y cantaron juntxs, no importó si se sabía o no. Hubo muchos discursos en el escenario: Gülten Kisanak, Sirri Süreya Önder, Selahattin Demirtas y muchxs otrxs. Impresionante fue el contacto y el intercambio amistoso entre el pueblo y el ambiente de ánimo eufórico. A diferencia de los eventos políticos, culturales en Alemania, nadie estaba bebiendo alcohol allí y todxs son consideradxs en conjunto.

A medida que el fuego de Newroz fue iluminado, todo el mundo se puso de pie y cantó junto Cerxa Sorese (El funcionamiento de la Revolución). Algunxs lanzaron ropa al fuego, con la idea de que cuando algo viejo se quema, puede surgir algo nuevo. En varias ocasiones, los jóvenes corrieron en voz alta, con fuerza, con muchas banderas a través de la multitud y fueron aclamadxs por todos lxs visitantes.

Cuando se vació lentamente la fiesta de Newroz, los últimxs visitantes fueron atacadxs al salir del local por la policía con granadas de gas lacrimógeno.

A pesar del riesgo los ataques terroristas y la represión permanente, la gente no se dejó intimidar. Este año se ha demostrado por el movimiento kurdo, de nuevo, que no importa lo que el estado turco hace, no puede parar la fuerza del movimiento.

Newroz pîroz be!

La represión en Silvan / Farqin

Continuación de la crónica de la delegación europea en el Kurdistán turco:
En autobús nos fuimos a la ciudad Silvan / Farqin a 20 minutos de viaje.

Durante este tiempo, lo siguiente ha ocurrido:

Fuimos advertidos por el amigo que nos había acompañado por la ciudad. Él nos ha avisado de no hacer fotos. En ese momento un Akrib (vehículo blindado de la policía) se dirigió hacia nosotros y se detuvo junto a nosotros. La policía nos habló y nos preguntó de donde veníamos. Cuando dijimos que eramos de Alemania, respondieron con: "¡¿Oh, veneis aqui para visitarnos?!"

Continuamos en nuestro camino. El Akrib volvió y corrió otra vez provocando a nuestro lado. Giramos en una calle, el Akrib pasó por delante nuestro y se detuvo a unos metros de distancia. Cuando llegamos allí, se levantó la policía y  nos preguntó varias veces con fuerza, lo que hacíamos allí y quién era el responsable. Nos presentamos como estudiantes independientes. La policía gritó otra vez y nos dijeron que teníamos que sali de allír. Continuamos, pero el amigo que nos acompañaba fue llamado de vuelta por la policía. Hicieron la absurda afirmación que necesitábamos una orden judicial para tener el derecho de estar allí. Por la situación tensa, preguntamos a nuestro conductor si podía conducir los autobuses. Cuando continuamos nuestro camino, un coche apareció a toda velocidad. Se trataba de policia, que vestía de paisano evidentemente, se bajaron y nos empezaron filmar. En este momento, los policías recibieron refuerzos,  por lo que estábamos rodeados por cuatro vehículos blindados y sometidos a filmación por parte de policías civiles. Nos detuvimos y nos dimos cuenta de que por lo menos tres ametralladoras nos apuntaban. Los policías de civil nos ofrecieron aparentemente una salida; dijeron que no nos molestarían más, en el caso que salíeramos inmediamente la ciudad. Para no poner en peligro el amigo de Silvan/Farqin, subimos a nuestro autobús y nos fuimos. Cuando llegamos fuera de la ciudad y también en el carretera, todavía la policia siguió persiguiéndonos por un rato.

Les HPG maten 8 soldats en un quàdruple atac a la frontera

L'operació de les HPG (Forces de Defensa del Poble) s'ha realitzat en la memòria del comandant kurd Egîd (Mahsum Korkmaz). Els guerrillers d'HPG, dividits en quatre columnes, es van infiltrar al turó Sayidan a la frontera del districte de Uludere, a la província de Şırnak a les sis de la matinada del 27 de març.Van atacar les posicions de l'exèrcit turc i van deixar a 8 soldats morts en els tres primers atacs. El nombre de víctimes turques a la quarta posició no s'ha pogut verificar.

Avions turcs van bombardejar la zona per les guerrilles van poder replegar-se sense cap baixa. El dia anterior l'aviació tuca va atacar, a la tarca, les bases de les HPG al Kurdistan iraquià.

Una dona kurda assassinada a Alemanya per no voler-se casar a la força

Una de les parts més fosques de la societat kurda, i que no desapareix amb la immigració a Europa, són els matrimonis concertats. És una costum profundament arrelada contra la que part del moviment nacional kurd ha lluitat sense gaire èxit. Són milers de casos que no surten a la llum doncs en els llocs d'origen són habituals o bé les dones obligades callen per por. Adesiara, però, emergeix algun cas. El darrer ha estat a Alemanya on un pare ha denunciat l'assassinat de la seva filla a Hannover.

Ghazi H. ha assegurat que la seva filla Shilan havia estat morta per no voler-se casar amb el seu cosí. Tenia 21 anys. Els autors del crim, anomenat eufemísticament "crims d'honor", són l'home refusat i el seu germà. El pare ha afirmat que la seva filla havia arribat des del Kurdistan de l'Iraq quan tenia 3 anys.

Vídeo: Voluntaris/es comunistes reconstrueixen Kobanê (Kurdistan de Síria)

Voluntaris, principalment alemanys, participen des de fa mesos en una tasca encomiable de reconstrucció de la ciutat de Kobanê, en Rojava (Kurdistan de Síria). Ja vam parlar al novembre de 2.015 de la cerimònia d'inauguració de la clínica que ICOR havia reconstruït en la població kurda (imatges adjuntes) o de la conferència de novembre de 2.014. Celebrada a Alemanya va posar les bases del treball de les marxistes-leninistes del Marxistisch-Leninistische Partei Deutschlands (MLPD) en suport a Kobani que ha cristal·litzat en les tasques de reconstrucció.

 Qui és l'ICOR?

ICOR és l'acrònim de l'International Coordination of Revolutionary Parties and Organizations. Fou fundada l'any 2010 com a coordinadora de grups d'esquerra revolucionària de tot el món. Defensa la dictadura del proletariat front l'imperialisme. Hi formen part 47 partits polítics marxista-leninistes amb una perspectiva heterogènia però una orientació anti-revisionista. Així, per exemple, hi ha grups maoistes (Partido Comunista (Marxista-Leninista-Maoísta) de Bolívia, Partido Comunista de Colombia – Maoista, Partit Maoista Rus), ortodoxos ( Marxistisch-Leninistische Partei Deutschlands), integradors de diverses sensibilitats marxista-leninistes (Communist Party of Bangladesh) o no pròpiament comunistes com el Kongreya Civakên Demokratîk a Kurdîstanîyên Ewrupa (KCD-E) kurd. A l'estat espanyol l'organització membre és Partido Marxista-leninista (Reconstrucción Comunista) i a Turquia cal destacar tres grups afiliats a l'ICOR: Marksist Leninist Komünist Parti, Bolşevik Parti (Kuzey Kürdistan-Türkiye) i Türkiye İhtilalci Komünistler Birliğ (TIKB).

El vídeo 'Assegurar la victòria - Les Brigades Internacionals per a la reconstrucció de Kobanê'

La publicació de Secure the Victory (Assegurar la victòria) és un esforç per explicar els treballs de reconstrucció de brigadistes internacionals a Kobanê des d'una perspectiva política i no només humanitària sinó de compromís militant amb el projecte revolucionari de Rojava. Són 53 minuts de voluntat militant i generositat.

Donatius

Cristina Torrent
@CrisTorrentMas

Exposició, "Aquelles bombes sobre Kobanê"

Asseure’s al saló i engegar la televisió per tal de desconnectar és una acció força habitual del nostre dia a dia. Tanmateix, la cosa pot canviar quan les imatges que hi apareixen trenquen amb el que entenem per entreteniment. Imatges que, carregades de sentiment crític, ens inciten a participar i reflexionar sobre el nostre temps. Continguts que fan que aquella nit pensem en el que succeeix més enllà de les nostres fronteres, o no. Aquesta exposició reflexiona al voltant de la percepció que tenim de la resta del món, i en especial de com ens arriben les notícies i accions que es desenvolupen més enllà del nostre confort.
AQUELLES. Bombes sobre Kobane. És una instal∙lació que es genera arran d’un audiovisual de 76 minuts de durada que mostra, verge i sense alteracions, com la ciutat Síria de Kobane va viure l’atac per part del pretès Estat Islàmic, gravat per l’Alba Sotorra, documentalista reusenca que es trobava just allà, just en aquell moment, i va filmar-ho. Aquestes imatges possiblement fereixin la sensibilitat d’algun dels assitents, no és fàcil sentir­se tan a prop, ja que sempre ho hem vist des de tan lluny. Però ens hem de preguntar què està passant a Orient; què està passant amb la població civil; quines són les autèntiques tragèdies de la guerra.
L'exposició sorgeix de la motivació a reflexionar, es pretén convidar a la crítica sobre els nostres temps, a conscienciar­nos sobre el que ens envolta. Avui dia sembla que si no ho veiem no existeix i precisament això és el que es pretén reivindicar.
L’Alba Sotorra, guanyadora del premi Gaudí al millor documental per ‘Game Over’, és documentalista. A la seva obra hi predomina la temàtica de la llibertat, la dona, Orient, la cultura popular... temes que haurien d’estar a l'ordre del dia. L'artista ens està convidant a prendre consciencia i adquirir coneixement com a camí inequívoc a la llibertat.

L'obra que exposem és una mirada personal de l'artista, una vivència in situ amb la mort i la desesperació. El 25 de juny de 2015 l'Alba Sotorra va ser testimoni directe d'una matança d'innocents a Kobane. Ella era l'única estrangera amb una càmera a la mà, com si el destí l'hagués encomanat plasmar aquella situació i ser l'encarregada de mostrar­ho a Occident.
L'exposició compta també amb suport documental, cedit per l'Hemeroteca de Tarragona, per tal d'il∙lustrar així el context i l'espai sobre el que reposa l'obra. No obstant, amb aquest espai dedicat a la premsa, es vol evidenciar la falta de seguiment que va tenir al seu dia, la indiferència amb que es va tractar l'atemptat, ja que simplement es van fer ressò al dia següent (amb més o menys espai segons el diari), però sense anàlisi acurat, sense seguiment posterior; Kobane, només un dia després, va desaparèixer. Per una altra bana, és indiscutible la força que posseeixen les xarxes socials en els nostres dies. Bona part de la informació ens prové d'aquestes, gairebé com a fonts directes, on els afectats donen constància i ens informen sobre el que està passant realment, sense que hagin de pasar per un control televisiu o periodístic, sense que es decideixi que volen què sapiguem o no; la projecció que s’hi troba, doncs, utilitza els hashtags #Kobane #refugees i #SobreKobane, per tal de veure en temps real com es van actualitzant les informacions.

Amb tot això no volíem perdre l'ocasió per denunciar la situació de les milers, milions, de persones que estan fugint del proper orient. Fugen de l'horror i la barbàrie que ens mostra l'Alba Sotorra. Fugen del terrorisme. I la UE, abanderada, teòricament, de la democràcia i dels drets humans, que participa de les guerres directament o a través dels seus aliats o de les empreses aramentístiques, ha decidit tancar les portes, fer veure que no existeixen.

Organitza: Aula d’Art URV
Patrocina: Teler de Llum
Artista: Alba Sotorra

Comissaris:
Silvia Ruíz
Marta Margalef
Gabino Martínez
Guiomar Sánchez

Esdeveniment a facebook
Hashtag: #SobreKobane
INAUGURACIÓ:29 DE MARÇ, 19 H, amb el patrocini de Cervesa Rosita
Avís: algunes imatges poden ferir la seva sensibilitat