Després de ser capturat per la guerrilla del Partit dels Treballadors del Kurdistan, PKK en la dècada de 1990, un jove soldat turc d'ideologia neo feixista turca (MHP) va esdevenir un activista per la pau pro-kurd.
Com a jove turc d'orientació imperialista, İbrahim Yaylalı estava desitjós d'unir-se a l'exèrcit i lluitar contra el PKK a la dècada dels 1990. Després d'uns pocs mesos, va ser capturat per la guerrilla, i va passar dos anys en captivitat. Aquesta experiència va canviar per complet els seus punts de vista, la seva vida, i ara viu com un activista de la solidaritat kurda a la frontera entre Turquia i l'Iraq, i és membre de l'Associació d'Objectors de consciència.
"Al setembre, cinc o sis mesos després d'incorporar-me als militars, vaig ser capturat per la guerrilla del PKK, a prop d'aquí, a uns 30-40 km. Abans d'això, trenta o quaranta dels nostres soldats van ser assassinats pels guerrillers durant una operació de l'exèrcit contra el PKK. ens van enviar a ajudar. Vam anar a una operació de tres dies a una muntanya anomenada Kale Mehmet per expulsar la guerrilla. 500 soldats van buscar durant dos dies. Els guardaboscos ens va dir que havia guerrillers en una àrea determinada , però que en realitat no els vam creure. Un petit grup de nosaltres vam ser; érem vint o vint. vam anar al cim del turó per estar a punt per a una petita batalla i preparem sacs de sorra. Era fosc i plovia.
Després, al voltant de les 6 o 7 del matí escoltem bales per sobre de nosaltres. Els guerrillers disparaven. Però no directament cap a nosaltres: ens volien fer retrocedir. La guerrilla no volia matar els soldats perquè els militars serien després glorificats i el funeral seria una gran ocasió a la ciutat. El nacionalisme s'hi alimentava.
Em van disparar just per sobre del genoll. Vaig córrer i vaig caure amb la meva motxilla en la foscor. Em vaig desmaiar en una riba del riu. Em vaig quedar allà durant hores i hores. No podia posar-me de peu, i la meva altra cama també va resultar ferida.
D'hora al matí vaig creuar el riu i em vaig arrossegar per intentar arribar a un poble cremat. Estava perdent sang i els aliments necessaris. Vaig utilitzar una samarreta per embolicar-me al voltant de la cama. Vaig menjar la margarina que havia quedat al poble cremat. Vaig pensar que em moriria, i sabia que hi havien guerrillers voltant. M'havien dit que no fos capturat viu. "Ells t'arrenquen la pell viu!", M'havien dit, "No et deixis capturar viu." Vaig mantenir una magrana per la guerrilla i una granada per matar-me a mi mateix. Vaig descansar en una casa. Vaig sentir a algú i vaig aconseguir la meva granada de mà, però era un gatet que també estava a la recerca d'aliment.
Vaig sortir del poble cremat i vaig pujar a una petita cova. Mentre estava dormint a la cova en el segon dia, una guerrillera va arribar. Estava recollint llenya. Va tractar de despertar-me agitant-me. Aquesta va ser la primera vegada que vaig veure a una dona guerrillera viva. Moltes vegades havia vist guerrilleres mortes. Volia llençar la granada de mà, però no vaig poder arribar-hi. Va cridar als altres guerrillers i van venir. Em van dir que em relaxés i em van treure les granades de mà de l'abast. Van dir: "Som kurds i som del ARGK [ara denominat HPG, com a braç armat del PKK]. Vostè és un presoner de guerra." Esperava que m'anaven a matar i m'imaginava com ho anaven a fer.
Em van aixecar i em van ajudar a caminar. Em van portar a un camp petit. Els guerrillers estaven preparant un dinar amb aigua, l'ús de la riba del riu. Tenien un foc, però ningú podia veure'ls. Şerif Goyi va venir i em va dir: "Vostè és un presoner de guerra i aquí que segueix la convenció de Ginebra." El 1994, el PKK va acceptar la Convenció de Ginebra i un any més tard la va signar oficialment.
Şerif Goyi em va dir: "Quan les condicions siguin millors podem ajudar-lo a sortir del país, potser vostè pot anar a Europa." A Turquia, si un soldat és capturat pel PKK, és vist com un feble i no se li permet obtenir ajuda del govern.
Els guerrillers van utilitzar ràdios i van afirmar: "Hem capturat Ibrahim," de manera que els soldats turcs podien escoltar-ho. Ho van fer perquè l'exèrcit sabés que no havia escapat.
Un parell de dies més tard em van portar a un campament en una mula. Hi havia un guerriller mort, embolicat en una manta, que també estava sent portat amb una altra mula. Quan vam arribar al campament guerriller, prop de la frontera - entre Roboski i Uludere - trobem que els militars estaven bombardejant. Els guerrillers estaven bastant tranquils, però jo estava en situació de pànic. Vam creuar la frontera al Kurdistan del sud [Kurdistan iraquià] i vam arribar a un campament guerriller.
Quan vam arribar, em van posar en una cova de la mida d'una habitació. Podia caminar una mica fora, però no gaire lluny. Volien comprovar si jo era un soldat professional o si estava en el servei militar obligatori. Mustafa Karasu [vicepresident del PKK] va venir i em va dir: "Vostè no és un soldat professional." Ell em va parlar sobre el PKK, per què es defensaven, i va explicar-me que l'estat de Turquia estava colonitzant la terra kurda i assimilant el poble kurd ".
Quan vaig ser capturat vaig comparar les diferències en els comportaments. Sempre ens havien dit que el PKK eren terroristes i molt violents. Vaig començar a veure que els guerrillers sempre parlaven de manera molt respectuosa, s'escoltaven uns als altres. Quan vaig estar a la base militar turca, com a soldat era tractat com un animal pels meus superiors.
Durant de vuit mesos, vaig estar en un segon camp guerriller. Sempre els parlava de kemalisme (imperialisme turc laic) i de Kemal Atatürk, i els guerrillers eren pacients i m'escoltaven. Vaig voler imposar-los els meus punts de vista feixistes, i vaig voler canviar els seus pensaments. Vaig defensar a Atatürk i a la ideologia d'estat.
Em van detenir quan em van alliberar. Altres set soldats també havien estat capturats, però la majoria d'ells no van canviar els seus punts de vista racistes, encara que Mustafa, amb el qual vaig ser capturat sí que va canviar els seus punts de vista. Els altres van donar informes de mi, de com parlava positivament sobre el PKK. Durant tres mesos i mig vaig ser torturat en una presó militar turca. Ells van fer servir aigua a pressió sobre mi. Em van posar en grans barrils plens d'aigua. Si em posaven en aigua, la meva pell no seria danyada tant quan em colpejaven. Les presons militars són pitjors que altres presons a Turquia. Els guàrdies dormien a la mateixa habitació que jo. De deu a quinze persones dormien a la mateixa habitació.
El meu cas va ser portat davant el Tribunal Suprem tres mesos i mig més tard. L'informe de la Creu Roja deia que havia estat capturat pels guerrillers. Els guerrillers també havien anunciat que vaig ser capturat. El meu cas va ser el primer del seu tipus a Turquia, pel que no sabia què fer.
El tribunal va dir que havia de ser posat en llibertat, però se'm va mantenir durant tres setmanes i mitja en una sala annexa a la presó, en una part del complex militar.
Havia estat a l'exèrcit turc durant cinc o sis mesos, i havia passat més de dos anys amb les guerrilles, pel que hauria d'haver estat alliberat del meu servei militar. Però em van obligar a completar divuit mesos en l'exèrcit turc. Era com si estigués a la presó.
Jo no volia anar a l'exèrcit de nou. Em van portar a Mardin, on havia estat la meva primera base. Jo els vaig dir que no em portessin allà. Em van portar al soterrani, a un quart de tortura, i vaig veure sang a terra. Em van penjar de les mans en les canonades fins al matí. Més tard em van emmanillar i em van portar a la base militar de Siirt. Després em van enviar als soldats que havien donat informes en contra de mi. Em vaig negar a agafar una arma. L'alt oficial em va amenaçar dient que podria matar-me. Altres oficials van arribar i em van dir que anés a la formació. Vaig dir que no.
Després de ser alliberat Ibrahim es va integrar al moviment de objectors de consciència, iniciat el 2008 i constituït formalment el 2013. Per la seva activitat en aquest camp ha estat condemnat, el 2016, a set mesos de presó. Ha apel·lat i ara està pendent de nova sentència. Si la perd apel·larà al tribunal europeu.
