L’enfonsament de l’Estat Islàmic

Fins al setge de la ciutat kurda de Kobanê (setembre 2014 – gener 2015) l’Estat Islàmic (IS) semblava una força imparable. Un setge, cal recordar-ho, observat des de l’altra banda de la frontera per l’esguard còmplice de l’exèrcit turc. Els tancs turcs observaven, amb la bandera onejant, com els islamistes sunnites massacraven civils i els pocs resistents de la ciutat.

Un error repetit històricament

Dos anys després la situació ha canviat molt. La tàctica militar de l’IS es basava en l’expansió de l’islam dels segles VII-VIII. Una ofensiva en molts fronts alhora anorreant tot tipus d’enemics simultàniament. Error greu. La història occidental els hauria ensenyat que aquells temps havien passat. Estendre les línies de comunicació excessivament és un error. Però enfrontar-se simultàniament amb diverses forces, encara que tinguis superioritat, és encara pitjor. Napoleó ho va demostrar al segle XIX. Tot i ser un gran geni militar, al camp de batalla. A nivell estratègic va cometre l’error d’envair simultàniament, la península Ibèrica, el que seria Bèlgica i les futures Alemanya i Àustria. Mantenir tants fronts era insostenible, i atacar l’imperi tsarista fou la seva sentència de mort. Tot el contrari del que va fer Alexandre Magne. Consolidant abans cada pas, començant per la pròpia Macedònia i Grècia, cobrint-se la reraguarda i només avançant contra un sol enemic en cada moment. Així va arribar a l'Afganistan i l'Índia. 

Al segle XX els generals nazis alemanys van cometre exactament el mateix error que Napoleó. I el procés seguit ara per l’Estat Islàmic ha estat similar: dos anys de creixement fulgurant fins a una derrota (Kobanê/Stalingrad) i enfonsament.

D'Stalingrad/Kobanê a Berlin/Raqqà

No se sap, hores d’ara quin serà el Berlin de l’Estat Islàmic. Potser Mossul però molt probablement sigui ar-Raqqà. Expulsat de Kobanê, el 26 de gener de 2015, l’IS va començar a retrocedir arreu. A l’Iraq fou foragitat de Sinjar pels peshmerga, l’exèrcit iraquià recuperà el “triangle sunnita” i Bagdad va deixar d’estar amenaçat, també la província d’Anbar va canviar de mans. A Kirkuk les forces kurdes han anat avançant lentament, pam a pam. A Síria, les YPG han donat els cops més durs, i els primers. La recuperació del cantó de Kobanê, la unió dels cantons a Tell Abyad/Girê Spî (perdent l’accés a la frontera turca), la campanya Rubar Qamishlo (6 de maig al 10 de juliol 2015) trinxant les defenses de Tell Temir, Tell Brak, la muntanya Abdulaziz o Al Hawl. Precisament en aquesta localitat van començar a combatre les Forces Democràtiques de Síria (SDF). I després Shaddadi o la recent entrada a la província de Deir ez Zor.

La victòria de les SDF i l'oportunisme turc

Han estat les SDF, encapçalades per les milícies kurdes de les YPG/YPJ, les qui han clavat les punyalades més dures. La presa de Tishrin o la conquesta de Manbij han deixat l’IS en situació delicada. Ha estat en aquest moment, el 24 d’agost de 2016, quan Turquia entra a la guerra de Síria. Quan l’IS era una força puixant no hi va fer. I aquell mateix dia el vice president d’Obama, Joe Biden, era a Ankara beneint la invasió. En 6 mesos l’IS s’ha replegat de la zona entre Jarablus i Al Bab. Només ha ofert certa resistència a aquesta darrera localitat. 

Massa enemics  

A la resta de Síria, la situació no és millor. L’IS es va enfrontar amb l’oposició islamista a Yarmouk. I tampoc se’n va sortir. La guerra fratricida contra els seus “germans” ideològics de Nusra o al nord d’Alep van obrir-li més fronts innecessaris. Tampoc li han beneficiat els fronts oberts amb el govern dels Àssad. Ni a Homs ni a Deir ez Zor, en un setge etern, ha obtingut una victòria. Només a Palmira va humiliar recentment l’exèrcit del govern baasista però aquest ja torna a estar a 20 km de la ciutat. 

El futur de l'Estat Islàmic 

L’Estat Islàmic no està mort com a moviment. Sí com a estructura estatal. Sense territori no té accés a recursos ni pot recollir taxes, els partidaris del grup ja no poden entrar amb la mateixa facilitat des de Turquia i la zona on és reclou està pràcticament deshabitada. Fins i tot les forces acantonades a Mossul/Tell Afar són acorralades sense accés a Síria. Aquest serà el darrer reducte de l'IS. La zona desèrtica entre Deir ez Zor i Raqqà. Sense ciutats, el moviment, s’amagarà al desert seguint un esquema similar de la Wilaya del Sinaí, grup integrant del propi IS a Egipte o l’Al Qaida del Magrib Islàmic entre Algèria-Mali-Líbia. Amb aquest nou model provarà de sobreviure mentre passen tres coses:

- els seus adversaris es maten entre ells

- els governs de Síria i l’Iraq (xiïtes) tornen a cometre l’error de menystenir la població sunnita

- uns proven de proclamar-se guanyadors d’una guerra que han perdut tots i fer-se amb el control de les despulles del naufragi.

I amb aquest escenari pot tornar a emergir fins i tot sota un altre nom. Llavors potser haurà après la lliçó: els pots vèncer a tots un per un però no alhora.