Erdogan vol exterminar l’oposició kurda a Turquia. La dirigeix el PKK i ha vist que els tentacles d’aquest grup s’han estès per Síria i l’Iraq. Els vol tallar. Per fer-ho vol demostrar que el PKK és una facció del poble kurd. I en aquest sentit té raó. Hegemònic al Kurdistan turc, el PKK és minoritari al Kurdistan iraquià. Fins i tot al Kurdistan sirià una part important de la població és afí a Barzani. Els motius són històrics. Els Barzani van donar suport a l’oposició kurda als Àssad des de 1957. En canvi el PKK va mantenir una posició d’aliança amb el règim fins el 1999 i d’oposició tàctica a partir de llavors. El PKK no va crear una filial a Síria fins el 2003 mentre els Barzani hi mantenien filials des de 1957.
Pel que fa a Barzani, el seu Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) és frontalment oposat al PKK-KCK. Socialment és de dreta front l’esquerra del PKK. Nacionalment considera que el Kurdistan iraquià s’ha independitzar a qualsevol preu. La resta de zones kurdes han de supeditar les seves tàctiques a aquesta opció estratègica. Una vegada independent, el Kurdistan iraquià serà motor en la independència de la resta del Kurdistan. Pel PKK tots els processos són simultanis. I, finalment, discrepa de la via del confederalisme democràtic. Una part, no menor, de la població de Rojava comparteix aquesta opinió. Acollint altres ètnies, en especial àrabs, a Rojava i aliant-s’hi, el component kurd del nord de Síria es debilita. La proclamació recent del “Nord de Síria” excloent el mot “Rojava” per part del PYD (partit integrant de la KCK) ha estat altament criticada pels kurds sirians propers a Barzani integrats a l’ENKS. El PYD ha armat als àrabs del nord de Síria i combat al seu costat dins les SDF però ha prohibit als grups de l’ENKS crear milícies finançades per Barzani. Una contradicció que fa sospitar als seguidors del PDK de Barzani que el confederalisme democràtic és l’eina per la que s’està dissolent el component kurd de Síria en un magma híbrid sense identitat anomenat “Nord de Síria” i SDF. Per acabar-ho d’adobar, denuncien que el PYD i les YPG/YPJ ajuden a Àssad a mantenir el règim a Qamixli, Hasakah o Alep.
Finalment, ambdós tenen un adversari comú: l’Iran. Convertit ara en una potència regional indiscutible, Iran controla amb mà de ferro el seu territori, ha esclafat les revoltes d’Ahwaz, Balutxistan i Kurdistan, ha convertit el govern sirià en absolutament depenent i l’iraquià en una titella. A canvi de l’ajuda del PDK en la lluita contra el PKK, els turcs donaran suport al Kurdistan iraquià en l’esperada ofensiva dels àrabs iraquians sobre el Kurdistan del sud. Una vegada conquerida Mossul, les Hashd, ja han anunciat que reunificaran Iraq i eliminaran l’autonomia kurda començant per Kirkuk. El govern central iraquià ha estat més prudent però no se n’amaga de la seva voluntat de recuperar Kirkuk i limitar l’actual autogovern kurd a una mera autonomia cultural. En aquest escenari s’entén que ahir, els peshmerga, van ocupar les explotacions petrolieres de Kirkuk llençant una greu amenaça. Kirkuk produeix 120.000 bpd i tots els beneficis se’ls queda Bagdad.
Turquia ha estat situant petites bases al territori kurd de l’Iraq. La més meridional a Bashiqa, a les portes de Mossul. Quan Barzani va acordar amb Bagdad atacar Mossul Erdogan va pressionar enormement per formar-hi part. Va arribar a dir que les seves tropes entrarien a Mossul en qualsevol cas. No se’n va sortir. El govern iraquià i els EUA es van negar a una intervenció turca a Mossul que no tenia cap sentit geopolític. L’ús de la minoria turcmana de la zona tampoc no li va servir. En canvi, ara, aquestes bases poden ser molt útils als kurds de l’Iraq. Si Bagdad dóna suport aeri a una ofensiva de les milícies xiïtes Hashd sobre Kirkuk, les forces peshmerga kurdes poden rebre el suport dels avions turcs i evitar una desfeta total. És el preu, al capdavall, que els kurds de l’Iraq han de pagar per no tenir força aèria. Llogar-la. I el preu és expulsar els grups propers al PDK del seu territori o, en un futur, envair Rojava amb els milers de refugiats kurds sirians que ha acollit Barzani. Real politik.
Barzani i Erdogan el 26 de febrer de 2017
Pel que fa a Barzani, el seu Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) és frontalment oposat al PKK-KCK. Socialment és de dreta front l’esquerra del PKK. Nacionalment considera que el Kurdistan iraquià s’ha independitzar a qualsevol preu. La resta de zones kurdes han de supeditar les seves tàctiques a aquesta opció estratègica. Una vegada independent, el Kurdistan iraquià serà motor en la independència de la resta del Kurdistan. Pel PKK tots els processos són simultanis. I, finalment, discrepa de la via del confederalisme democràtic. Una part, no menor, de la població de Rojava comparteix aquesta opinió. Acollint altres ètnies, en especial àrabs, a Rojava i aliant-s’hi, el component kurd del nord de Síria es debilita. La proclamació recent del “Nord de Síria” excloent el mot “Rojava” per part del PYD (partit integrant de la KCK) ha estat altament criticada pels kurds sirians propers a Barzani integrats a l’ENKS. El PYD ha armat als àrabs del nord de Síria i combat al seu costat dins les SDF però ha prohibit als grups de l’ENKS crear milícies finançades per Barzani. Una contradicció que fa sospitar als seguidors del PDK de Barzani que el confederalisme democràtic és l’eina per la que s’està dissolent el component kurd de Síria en un magma híbrid sense identitat anomenat “Nord de Síria” i SDF. Per acabar-ho d’adobar, denuncien que el PYD i les YPG/YPJ ajuden a Àssad a mantenir el règim a Qamixli, Hasakah o Alep.
Finalment, ambdós tenen un adversari comú: l’Iran. Convertit ara en una potència regional indiscutible, Iran controla amb mà de ferro el seu territori, ha esclafat les revoltes d’Ahwaz, Balutxistan i Kurdistan, ha convertit el govern sirià en absolutament depenent i l’iraquià en una titella. A canvi de l’ajuda del PDK en la lluita contra el PKK, els turcs donaran suport al Kurdistan iraquià en l’esperada ofensiva dels àrabs iraquians sobre el Kurdistan del sud. Una vegada conquerida Mossul, les Hashd, ja han anunciat que reunificaran Iraq i eliminaran l’autonomia kurda començant per Kirkuk. El govern central iraquià ha estat més prudent però no se n’amaga de la seva voluntat de recuperar Kirkuk i limitar l’actual autogovern kurd a una mera autonomia cultural. En aquest escenari s’entén que ahir, els peshmerga, van ocupar les explotacions petrolieres de Kirkuk llençant una greu amenaça. Kirkuk produeix 120.000 bpd i tots els beneficis se’ls queda Bagdad.
Turquia ha estat situant petites bases al territori kurd de l’Iraq. La més meridional a Bashiqa, a les portes de Mossul. Quan Barzani va acordar amb Bagdad atacar Mossul Erdogan va pressionar enormement per formar-hi part. Va arribar a dir que les seves tropes entrarien a Mossul en qualsevol cas. No se’n va sortir. El govern iraquià i els EUA es van negar a una intervenció turca a Mossul que no tenia cap sentit geopolític. L’ús de la minoria turcmana de la zona tampoc no li va servir. En canvi, ara, aquestes bases poden ser molt útils als kurds de l’Iraq. Si Bagdad dóna suport aeri a una ofensiva de les milícies xiïtes Hashd sobre Kirkuk, les forces peshmerga kurdes poden rebre el suport dels avions turcs i evitar una desfeta total. És el preu, al capdavall, que els kurds de l’Iraq han de pagar per no tenir força aèria. Llogar-la. I el preu és expulsar els grups propers al PDK del seu territori o, en un futur, envair Rojava amb els milers de refugiats kurds sirians que ha acollit Barzani. Real politik.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada