Com afecta al Kurdistan la crisi de Qatar ?

El pols entre Qatar i l'Aràbia Saudita és el darrer capítol del conflicte multipolar entre sunnites i xiïtes que afecta al Pròxim Orient. I no és només un conflicte religiós ans econòmic i polític per l'hegemonia a la zona. En aquest trencaclosques tothom juga en el seu propi interès entrant en múltiples contradiccions. Es pot ser anti occidental i membre de l'OTAN i pro occidental i sostenir els grups jihadistes.

Els dos islams enfrontats, el sunnita i el xiïta

L'islam es divideix en dues grans branques:

- La sunnita, que representa més del 80 %, i segueixen la via del "consens" (ikhma) en base a la "sunna" (col·lecció de sis llibres d'hadiths o dits del Profeta i els seus companys.

- La xiïta, amb un 15 % dels fidels, creu que Mahoma és la fi de la revelació i només l'imam pot interpretar l'Al Corà en l'anomenat "cicle de la wilaya" entre diferents imams començant per Alí, el gendre de Mahoma.

Durant les darreres dècades l'Aràbia Saudita, mercès als ingressos pel petroli, ha liderat el món sunnita. L'Iran ha estat hegemònic dins el món xiïta.

L'hegemonia de l'Aràbia Saudita en l'islam sunnita

L'Aràbia Saudita es fonamenta en l'escola hanbalí de l'islam sunnita, la més radical de les quatre existents. La seva adaptació, creixent, per part de Turquia l'han duta a una rivalitat per encapçalar aquesta visió d'un islam tradicionalista creada per Ahmed Ibn-Hanbal vers 850 i reactivada pels wahhabites el segle XVIII. Mohamed Ibn Abd Al-Wahhab (mort el 1787) és considerat el "primer fonamentalista". Va predicar la revolta àrab contra els turcs i una reforma religiosa amb l'aplicació estricta de la xaria front la laxe dels turcs. Se'n va sortir i el 1802 els Saud van fer seves les idees de Wahhab i van aconseguir la independència de Turquia i la creació de l'Aràbia Saudita.

Els Saud van fer, però, un gir sobre les posicions de Wahhab i van esborrar l'aspecte anti occidental: l'enemic eren els turcs, fins que foren expulsats, i els xiïtes després. Així s'entenen les excel·lents relacions d'Aràbia amb l'imperi britànic primer i amb els EUA després que han dut a l'Aràbia Saudita a l'hegemonia en el món islàmic. Aquest posicionament va fer sorgir els dissidents anti occidentals amb un discurs antiimperialista, Hassan Banna amb els Germans Musulmans (1929), Sayyid Qtub, l'idèoleg del salafisme els anys 1960 i l'aparició de formacions anomenades jihadistes com Al Qaida (1989) o Estat Islàmic. El seu discurs era, i és, molt entenedor els Saud col·laboren amb els occidentals a canvi de mantenir els seus privilegis petroliers.

Turquia, rival de l'Aràbia Saudita

Turquia, històricament, havia abraçat l'escola hanafí, moderada i prooccidental. Va ser contra aquesta visió que Wahhab va predicar considerant el hanafisme com a decadent i turc i reclamant un cert orgull àrab. Wahhab havia nascut prop de La Meca. Però el govern de R.T. Erdogan ha provocat un gir cap a posicions allunyades de l'escola hanafí i ha provat d'aconseguir l'hegemonia del món sunnita amb un discurs anti occidental que pugui atraure aquells dissidents de la posició saudita. Formalment Turquia és membre de l'OTAN però de facto, els discursos d'Erdogan traspuen un odi cap a Occident que ben bé podrien signar els dissidents dels saudites. Encara més, Erdogan ha encapçalat les primaveres àrabs vinculades als Germans Musulmans, ha fet seu el símbol de la rabia, creat per aquests a la revolta amb Egipte, ha intervingut a la guerra de Líbia, acollit congressos de Hizb ul Tahrir, partit panislamista internacional d'àmbit sunnita, intervingut a la guerra civil siriana ajudant a les faccions islamistes o fent de pregoner d'Hamàs en el conflicte palestí. L'ajuda d'Erdogan a Estat Islàmic, malgrat la seva formal oposició, ha estat clau en el creixement d'aquest moviment i en la consideració cap al president turc en el món sunnita.

Erdogan, ha estat aliat de les monarquies del Golf en el procés de les primaveres àrabs. L'objectiu era derivar els moviments populars a favor de la democràcia cap a moviments islàmics. Han sorgit, però, dos problemes:

1) Erdogan ha defensat la línia dels Germans Musulmans, proposada per Banna el 1929 i, com hem vist, crítica amb el model dels Saud. Ho ha fet a Líbia, a Egipte, a Palestina i a Síria.

2) El segon és que aquests moviments han perdut. Líbia és un estat fallit, a Egipte els militars seculars han esclafat el govern, legítimament escollit, dels Germans Musulmans, i a Síria la derrota militar és òbvia. La victòria iraniana a l'Iraq, Síria, fins i tot la resistència al Iemen, l'han convertit en la potència central al Pròxim Orient. Per què enfrontar-s'hi?

Erdogan canvia de vaixell

És llavors quan Erdogan activa un pla B. En primer lloc es referma al poder per a depurar els elements laics de Turquia. Des del 15 de juliol aplica l'OHAL, llei d'estat d'emergència, i purga tota l'administració i l'exèrcit de la República Turca. El referèndum d'abril el consolida com a poder únic. En segon lloc fa un gir de 180 graus en la política exterior. I aquí és on entra la carta kurda.

La prioritat d'Erdogan és encapçalar el món islàmic sunnita. No d'ara, des de fa dècades. De fet es creu que és l'escollit per fer-ho. La segona prioritat, però, és derrotar l'enemic intern kurd. Però s'ha trobat amb l'emergència d'un semi estat kurd al nord de Síria amb més força que mai i les seves cartes per esclafar-lo (primer el setge a Kobanê de l'Estat Islàmic, després la invasió sobre Al Bab i Manbij) han fracassat. En canvi el seu aliat tradicional, els EUA, ha donat suport a les forces kurdes de l'Iraq primer i de Síria després. Erdogan, llavors, ha decidit canviar d'aliats. I aquí és on ha topat amb els saudites. Turquia ha forjat una aliança alternativa amb Rússia i l'Iran. De fet és una aliança anti occidental, anti liberal, amb 3 components diversos, amb interessos divergents però punts en comú. La Rússia cristiana ortodoxa, l'Iran musulmà xiïta i la Turquia musulmana sunnita.

Turquia sap que ja no pot guanyar la guerra a Síria. Com un mal menor, ara, vol controlar una part del nord i arribar a una entesa amb Teheran i Moscou, que veritablement manen a Síria com va afirmar recentment Duran Kalkan del PKK. Per fer-ho ha arribat a una entesa amb l'Iran. Al capdavall són musulmans i també tenen un problema de dissidència kurda interior. Junts provaran d'expulsar els interessos occidentals de la zona, objectiu tant els deixebles de Khomeini com dels de Banna. Erdogan, doncs, proposa un cabdillatge alternatiu en el món sunnita marcat per una entesa amb els xiïtes contra l'enemic comú.

Qatar a remolc d'Erdogan

En aquest escenari Qatar, ja de per se procliu a les tesis dels Germans Musulmans, ha canviat de bàndol i s'ha situat amb les tesis d'Erdogan. Com a resposta Aràbia Saudita, amb els seus aliats (EAU, Kuwait, Bahrein) i Egipte, han trencat relacions amb Qatar. Egipte no entre en la lògica saudita però hi tenen interessos comuns. El govern de Sisi és enemic dels Germans Musulmans i no s'ha amagat d'assenyalar a Erdogan com l'instigador de la revolta islamista del Sinaí. De fet és l'estat més proper als kurds de Síria, ha acollit els dissidents sirians seculars, com Síria Futur, i manté una relació cordial amb Rojava.

La crisi de Qatar perjudica als interessos kurds però permet algunes oportunitats. Que Turquia i l'Iran entrin en una aliança només pot suposar una asfíxia pel moviment kurd del PKK. La construcció d'un mur fronterer, que esquartera Kurdistan per l'est, en serà la mostra més evident. A Síria una entesa entre el govern d'Assad, sostingut per l'Iran, i els rebels islamistes com Ahrar al Sham, amb el suport de Turquia i Qatar, també perjudica les SDF. L'entrega de ciutats rebels i la successió d'acords entre el govern i l'oposició va en aquest sentit. Així com les converses d'Astana, patrocinades per Rússia, Iran i Turquia i que deixen de costat tota la Síria defensada per les SDF.

Efectes al Kurdistan

Qui tampoc en surt beneficiat és el Kurdistan iraquià. El govern de Masud Barzani manté el suport turc però troba l'oposició del govern central iraquià, sostingut per l'Iran i les seves milícies d'Hashd que ja han entrat al Kurdistan del Sud. Barzani ha rebut el suport de les monarquies àrabs, en especial de Kuwait i ara pot quedar aïllat. La seva recent visita al Golf hi té molt a veure. Si l'Iran i Turquia s'alien Barzani pot demanar ajuda als petrodòlars. I aquest factor és una oportunitat.

Ningú ajuda al poble kurd i, en bona part, l'autosuficiència, en tots els sentits, ha esdevingut una marca d'identitat. Les armes recentment rebudes per part dels EUA són marcades i només podran ser usades en l'atac sobre ar-Raqqà. L'Iran ha ajudat puntualment al PKK en els moments de tensió amb Turquia però mai de forma notable. La crisi de Qatar obre, però, noves perspectives. Poca ajuda pot esperar el poble kurd, amb un projecte social laic, de l'Aràbia Saudita. Però en canvi el govern egipci si pot activar la carta kurda front l'eix turco-iranià. La reaparició de les guerrilles del Kurdistan iranià, els darrers mesos, apunten en aquesta direcció. Saudites i egipcis cerquen, de qualsevol manera, aturar la marejada iraniana que tenen a les portes. Avui mateix Hashd es desplegava a la frontera iraquiana amb l'Aràbia Saudita. La derrota de l'Estat Islàmic deixa tot el Pròxim Orient en mans de Teheran i Ankara. A excepció de l'oasi kurd. La neutralitat kurda, però, ha estat un factor de supervivència fins ara. Si Erdogan canvia d'aliats, fer-ho a remolc seu pot ser perillós.