Les eleccions locals turques del 31 de març de 2019 han estat celebrades en un escenari marcat pel control absolut d’Erdogan sobre els mitjans de comunicació, la repressió judicial contra l’oposició (detencions fins al dia abans de les eleccions) i una creixent crisi econòmica. Aquest factor ha estat determinant en els resultats finals on el partit de dreta islamista resisteix a les zones rurals però retrocedeix a les grans ciutats. No de forma significativa però sí el suficient com per a perdre governs claus que poden esdevenir illots d’oposició en una administració estatal completament controlada per Erdogan i els seus lacais.
L’AKP ha dedicat la campanya a atiar la kurdofòbia i l’odi al moviment kurd. Però si l’oposició adopta un discurs similar : per què votar l’AKP? Fins ara hi havia arguments com la por, la convicció dels islamistes, i, sobretot, la política econòmica. Aquest darrer element, curiosament, està coincidint en els tres governs demofòbics que convergeixen al Kurdistan: Iran, Rússia i Turquia. Tots tres, que han donat mostres continuades d’afinitat els darrers mesos, governats de forma autoritària i posant setge a qualsevol oposició. Tots tres invertint enormes esforços en operacions militars a l’exterior que estan afeblint la seva economia. Els costos de les aventures a Síria o Iraq els paguen les classes treballadores i mitjanes. Els diferents estats deriven els recursos fiscals que podrien generar millores socials a una exaltació imperialista i la indústria militar. En el cas concret d’Erdogan la campanya electoral ha estat especialment simbòlica. El seu partit s’ha dedicat a repartir aliments com a publicitat electoral donada la manca d’aquests arreu de Turquia.
El mateix 31 de març a la nit Erdogan va bloquejar la web electoral. Les televisions van deixar d’informar davant la derrota segura a Ankara (50,9 CHP, 47 % AKP) i l’amagada a Istanbul on, hores d’ara el resultat és 48,65 per AKP i 48,70 pel CHP. El guanyador, el CHP, no dista d’Erdogan en el seu afany imperialista. Però és un mal menor. L’esquerra imperialista turca com a mínim és laica. En un moment en que l’estat turc destina enormes recursos a mesquites, la teranyina de Diyanet o polítiques islamistes, una opció secular suposa un gir. El CHP ha guanyar a 21 de les 81 províncies en joc, però aquestes suposen un 62 % del PIB turc, és a dir ha guanyat l’esquerra a les zones més potents econòmicament. El CHP, a més, tot i el seu extrem imperialisme turc envers les minories, ha criticat la deriva autoritària d’Erdogan des de l’autocop. De fet n’ha estat una de les víctimes. Que el partit pro kurd HDP hagi demanat el vot pel CHP a capitals com Izmir significa que la situació és realment excepcional. En canvi Erdogan, que ha conformat una aliança de facto amb els feixistes turcs de l’MHP, ha vist afeblit el seu vot pel centre amb l’emergència del partit liberal IYI que copia el seu discurs neootomà imperialista (es tracta d’una escissió del propi MHP) però amb un to renovador, laic i més centrista. En global un 35 % de les capitals de província canvien de partit al poder. L’AKP perd 8 capitals a mans de l’esquerra del CHP i 7 als neofeixistes de l’MHP.
L’HDP, partit d’esquerra pro kurda, ha retrocedit. Malgrat això ha aconseguit retenir Amed (63,2 %), Mardin, Igdir, Siirt, Elîh/Batman, Hakakri, Wan i guanyar a Kars on s’enfrontava al CHP i l’MHP. En canvi ha perdut Bitlis, Mus i Agri. Igdir encara està en joc però tot apunta que HDP podria guanyar. En global l’HDP podria governar, si Erdogan no torna a intervenir els ajuntaments, a 66 ciutats. El 2014 va guanyar a un centenar. Els motius són diversos:
- Es tracta d’un partit amb la direcció empresonada des de fa més de dos anys, amb la militància assetjada (700 militants arrestats durant la campanya), les seus intervingudes policialment i cada candidat amb l’espasa de Damocles de la presó. De fet és un miracle que l’HDP subsisteixi. Els seus resultats al centre del Kurdistan (Lice, Amed, Mardin), han estat espectaculars.
- Cal recordar que, en aquestes eleccions es renovaven els governs municipals però la immensa majoria on havia guanyat l’HDP, ara no governava. El motiu és que Erdogan va aplicar la suspensió de 60 governs democràticament escollits (el que a l’estat espanyol s’anomena amb l’eufemisme “del 155”) i els va substituir, des de 2016, per interventors del seu propi partit o afins.
- Votar HDP, malgrat que obtingui un 70 %, pot ser inútil. Un cas paradigmàtic ha estat a Dersim on el TKP per primera vegada aconsegueix una alcaldia de capital de província. Ha derrotat al fins ara hegemònic HDP. El motiu és ben clar: una part dels votants considera que Erdogan tindrà més difícil suspendre al TKP, al capdavall amb un referent estatal turc, que l’HDP, amb una posicionament autonomista.
- En el període entre eleccions l’estat turc ha practicat una impune política de substitució demogràfica. Expulsant 230.000 - 250.000 kurds de les seves terres i substituint-los per funcionaris d’ètnia turca. L’exemple més escandalós ha estat a Sirnak, arrasada per l’exèrcit turc. Ahir militars uniformats es van apropar en bloc als centres de votació. Quan l’HDP va protestar les autoritats electorals van forçar-los a vestir com a civils per a poder votar. La imatge va escenificar l’ambient de coacció a les eleccions i la transformació del propi electorat. La població kurda de Sirnak de fa 5 anys simplement ha estat expulsada. Resultat, l’HDP va perdre un dels seus feus passant del 66,8 % al 35 % i Erdogan va alçar-se amb el triomf.
- L’HDP ha prioritzat derrotar Erdogan. De fet el PKK i la KCK han insistit les darreres setmanes que l'objectiu era derrotar el bloc islamofeixista (AKP/MHP). L’HDP ha deixat via lliure al CHP, tapant-se el nas, a diverses ciutats on era l’única via per derrotar a l’autòcrata. Ankara, en ser la capital,ha estat simbòlica però no l’única.
La derrota, tot i que parcial, d’Erdogan, és la primera des que es va fer amb el poder a Turquia el 2003. De fet la primera des que fou escollit alcalde d’Istanbul el 1994. Per això sap que aquesta batllia és essencial i pot ser el trampolí des d’on se’l pot desallotjar. Ara pot triar dues vies. La primera, més racional, és entendre que la població està cansada de pagar les seves aventures exteriors i retornar al camí del pragmatisme del seu primer mandat i refer l’economia. La segona, apel·lar a l’orgull patriòtic imperialista turc. Fer onejar la kurdofòbia (on topa amb MHP, IYI) i provar de sobreviure exterminant l’oposició. A això pot afegir una fugida endavant a Síria, on ja ha invertit immensos recursos, atacant Manbij i defensant Idlib. Empobrirà el país i provocarà que l’esquerra, inclosa la kurda, doni suport al CHP. Exterminant l’HDP, paradoxalment, Erdogan està donant ales a la seva oposició més directa, el CHP, mentre es divideix el seu electorat. Malauradament Erdogan governa amb un excés de testosterona i una manca de cervell.
L’AKP ha dedicat la campanya a atiar la kurdofòbia i l’odi al moviment kurd. Però si l’oposició adopta un discurs similar : per què votar l’AKP? Fins ara hi havia arguments com la por, la convicció dels islamistes, i, sobretot, la política econòmica. Aquest darrer element, curiosament, està coincidint en els tres governs demofòbics que convergeixen al Kurdistan: Iran, Rússia i Turquia. Tots tres, que han donat mostres continuades d’afinitat els darrers mesos, governats de forma autoritària i posant setge a qualsevol oposició. Tots tres invertint enormes esforços en operacions militars a l’exterior que estan afeblint la seva economia. Els costos de les aventures a Síria o Iraq els paguen les classes treballadores i mitjanes. Els diferents estats deriven els recursos fiscals que podrien generar millores socials a una exaltació imperialista i la indústria militar. En el cas concret d’Erdogan la campanya electoral ha estat especialment simbòlica. El seu partit s’ha dedicat a repartir aliments com a publicitat electoral donada la manca d’aquests arreu de Turquia.
El mateix 31 de març a la nit Erdogan va bloquejar la web electoral. Les televisions van deixar d’informar davant la derrota segura a Ankara (50,9 CHP, 47 % AKP) i l’amagada a Istanbul on, hores d’ara el resultat és 48,65 per AKP i 48,70 pel CHP. El guanyador, el CHP, no dista d’Erdogan en el seu afany imperialista. Però és un mal menor. L’esquerra imperialista turca com a mínim és laica. En un moment en que l’estat turc destina enormes recursos a mesquites, la teranyina de Diyanet o polítiques islamistes, una opció secular suposa un gir. El CHP ha guanyar a 21 de les 81 províncies en joc, però aquestes suposen un 62 % del PIB turc, és a dir ha guanyat l’esquerra a les zones més potents econòmicament. El CHP, a més, tot i el seu extrem imperialisme turc envers les minories, ha criticat la deriva autoritària d’Erdogan des de l’autocop. De fet n’ha estat una de les víctimes. Que el partit pro kurd HDP hagi demanat el vot pel CHP a capitals com Izmir significa que la situació és realment excepcional. En canvi Erdogan, que ha conformat una aliança de facto amb els feixistes turcs de l’MHP, ha vist afeblit el seu vot pel centre amb l’emergència del partit liberal IYI que copia el seu discurs neootomà imperialista (es tracta d’una escissió del propi MHP) però amb un to renovador, laic i més centrista. En global un 35 % de les capitals de província canvien de partit al poder. L’AKP perd 8 capitals a mans de l’esquerra del CHP i 7 als neofeixistes de l’MHP.
L’HDP, partit d’esquerra pro kurda, ha retrocedit. Malgrat això ha aconseguit retenir Amed (63,2 %), Mardin, Igdir, Siirt, Elîh/Batman, Hakakri, Wan i guanyar a Kars on s’enfrontava al CHP i l’MHP. En canvi ha perdut Bitlis, Mus i Agri. Igdir encara està en joc però tot apunta que HDP podria guanyar. En global l’HDP podria governar, si Erdogan no torna a intervenir els ajuntaments, a 66 ciutats. El 2014 va guanyar a un centenar. Els motius són diversos:
- Es tracta d’un partit amb la direcció empresonada des de fa més de dos anys, amb la militància assetjada (700 militants arrestats durant la campanya), les seus intervingudes policialment i cada candidat amb l’espasa de Damocles de la presó. De fet és un miracle que l’HDP subsisteixi. Els seus resultats al centre del Kurdistan (Lice, Amed, Mardin), han estat espectaculars.
- Cal recordar que, en aquestes eleccions es renovaven els governs municipals però la immensa majoria on havia guanyat l’HDP, ara no governava. El motiu és que Erdogan va aplicar la suspensió de 60 governs democràticament escollits (el que a l’estat espanyol s’anomena amb l’eufemisme “del 155”) i els va substituir, des de 2016, per interventors del seu propi partit o afins.
- Votar HDP, malgrat que obtingui un 70 %, pot ser inútil. Un cas paradigmàtic ha estat a Dersim on el TKP per primera vegada aconsegueix una alcaldia de capital de província. Ha derrotat al fins ara hegemònic HDP. El motiu és ben clar: una part dels votants considera que Erdogan tindrà més difícil suspendre al TKP, al capdavall amb un referent estatal turc, que l’HDP, amb una posicionament autonomista.
- En el període entre eleccions l’estat turc ha practicat una impune política de substitució demogràfica. Expulsant 230.000 - 250.000 kurds de les seves terres i substituint-los per funcionaris d’ètnia turca. L’exemple més escandalós ha estat a Sirnak, arrasada per l’exèrcit turc. Ahir militars uniformats es van apropar en bloc als centres de votació. Quan l’HDP va protestar les autoritats electorals van forçar-los a vestir com a civils per a poder votar. La imatge va escenificar l’ambient de coacció a les eleccions i la transformació del propi electorat. La població kurda de Sirnak de fa 5 anys simplement ha estat expulsada. Resultat, l’HDP va perdre un dels seus feus passant del 66,8 % al 35 % i Erdogan va alçar-se amb el triomf.
- L’HDP ha prioritzat derrotar Erdogan. De fet el PKK i la KCK han insistit les darreres setmanes que l'objectiu era derrotar el bloc islamofeixista (AKP/MHP). L’HDP ha deixat via lliure al CHP, tapant-se el nas, a diverses ciutats on era l’única via per derrotar a l’autòcrata. Ankara, en ser la capital,ha estat simbòlica però no l’única.
La derrota, tot i que parcial, d’Erdogan, és la primera des que es va fer amb el poder a Turquia el 2003. De fet la primera des que fou escollit alcalde d’Istanbul el 1994. Per això sap que aquesta batllia és essencial i pot ser el trampolí des d’on se’l pot desallotjar. Ara pot triar dues vies. La primera, més racional, és entendre que la població està cansada de pagar les seves aventures exteriors i retornar al camí del pragmatisme del seu primer mandat i refer l’economia. La segona, apel·lar a l’orgull patriòtic imperialista turc. Fer onejar la kurdofòbia (on topa amb MHP, IYI) i provar de sobreviure exterminant l’oposició. A això pot afegir una fugida endavant a Síria, on ja ha invertit immensos recursos, atacant Manbij i defensant Idlib. Empobrirà el país i provocarà que l’esquerra, inclosa la kurda, doni suport al CHP. Exterminant l’HDP, paradoxalment, Erdogan està donant ales a la seva oposició més directa, el CHP, mentre es divideix el seu electorat. Malauradament Erdogan governa amb un excés de testosterona i una manca de cervell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada