dijous, 3 de desembre del 2015

Feminisme i el moviment d’alliberament del Kurdistan




El fet de que avui estiguem parlant de l’aproximació a la lluita d’alliberament kurda, idees i re-conceptualitzacions de la llibertat amb gent d’orígens tan diversos dóna una idea del gran impacte de la resistència de Kobanê, que va molt més enllà de la seva vessant purament militar. La Marxa Mundial de la Dona d’enguany va començar entre Bakur al Kurdistàn nord i Rojava a l’oest, a la artificial línia que separa les ciutats bessones de Qamislo i Nisebîn entre elles. El comitè va prendre la decisió per tal d’homenatjar la resistència de les YPJ, les Unitats de Defensa Femenines, a Kobanê contra l’Estat Islàmic. Això, entre molts altres exemples, il·lustra el creixent interès del feminisme arreu del món en el moviment de les dones kurdes.

Així doncs, en aquest moment crucial les dones kurdes han contribuït a la re-articulació de l’alliberament de la dona, rebutjant complir les premisses del model patriarcal del capitalisme de les nacions estat, trencant el tabú de la militància femenina (el qual és tabú arreu del món ja que trenca les fronteres socials), reclamant legítima autodefensa, trastocant el paradigma de que l’ús de la força és monopoli de l’estat, i lluitant contra una força brutal no en favor de l’imperialisme sinó per a crear els seu propi model d’alliberament, no només de l’estat o el feixisme, també de la seva pròpia comunitat. Per tant, què poden els moviments feministes aprendre de l’experiència de les dones kurdes?

Primer hauríem de mencionar que la relació entre les dones de la regió i el feminisme ha estat sempre bastant complicada. Les feministes turques tendeixen a veure les dones kurdes com a socialment subdesenvolupades i a assimilar-les al seu “projecte de modernització” nacionalista turc. A la pràctica això vol dir que les dones primer han de ser turques per a aspirar a l’alliberament. La lluita política de les kurdes a Turquia, sovint armada, ha rebut sempre la violència estatal que ha usat la sexualització de les tortures, les violacions sistemàtiques, i campanyes de propaganda identificant les dones militants amb prostitutes, perquè elles s’han atrevit a oposar-se als híper masculins exèrcits. A Occident, la lluita de les dones kurdes ha estat menystinguda argumentant que estaven sent utilitzades per la causa nacional o que simplement participaven d’aquesta per tal d’escapar de les seves vides com a víctimes d’una cultura subdesenvolupada. A part de ser inherentment xovinistes i sexistes, aquests arguments no expliquen com les dones kurdes han creat un moviment feminista que ha enfrontat la tradició i ha transformat la seva pròpia societat. Avui, quan mirem la forma majoritària de tractar la resistència de les kurdes contra l’ISIS, identifiquem enfocaments molt simplistes i problemàtics que es centren en la guerra en termes de lluita física exclusivament, fins i tot certa alegria perquè ISIS està essent derrotat per dones. Les motivacions polítiques d’aquesta resistència de les kurdes i la seva ideologia són ignorades o minimitzades pel context, inclús per feministes d’altres parts del món. No tothom investiga els ideals rere aquesta lluita i rarament algú qüestiona que la ideologia que s’està confrontant a ISIS és considerada per molts països occidentals com a terrorista. 

El motiu d’aquesta xerrada no és defensar que el feminisme i la lluita de les kurdes són dues coses diferents. Més aviat, investigar com es relacionen i centrar-se en l’aproximació original de les kurdes que podria aportar noves perspectives per a altres moviments. 

Evidentment no existeix només un feminisme sinó molts d’ells que a vegades estan totalment contraposats. L’experiència de les kurdes ha creat consciència del fet que diferents formes d’opressió estan interrelacionades, degut a la seva posició com a víctimes de diferents repressions com a membres d’una nació sense estat en un món dominat per les nacions-estat, com a excloses socioeconòmicament, com a víctimes de la violència patriarcal de l’estat i la pròpia comunitat, etc. D’altra banda, la crítica del moviment d’alliberament kurd cap al capitalisme, el colonialisme i l’estat, suggereix que potser els moviments feministes, anticapitalistes, socialistes i anarquistes són probablement els més pròxims al de les dones kurdes. Aquestes però, reclamant el feminisme com una part important de la societat històricament i acceptant el seu llegat, estan disposades a explorar-ne els límits i superar-los. Això no és la clàssica visió post-feminista, no rebutja el feminisme. Anant més enllà, significa crear una alternativa al sistema dominant a través d’una crítica radical i sistèmica i la comunalització de la lluita en els diferents fronts, especialment polititzant les bases, conduint a una revolució mental, i transformant o matant figurativament el masclisme i les seves diferents expressions així com qüestionant i resistint l’ordre mundial, escenari d’aquestes violències i repressions. Kobanê i els altres dos cantons de Rojava –Cizîre i Afrîn- són un exemple pràctic de la implementació d’això. La resistència de Kobanê on valentes dones van derrotar les forces més feixistes a dia d’avui té molt a veure amb la ideologia política d’aquestes i el seu model mental. La victòria de Kobanê és resultat de l’organització político-social dels cantons i del seu concepte de llibertat, molt diferent del nacionalisme, el poder o l’estat. 

Abdullah Öcallan, l’ideòleg del PKK, fa explícita la connexió entre patriarcat, capitalisme i estat com les bases de l’opressió, la dominació i el poder “Tot el poder i les ideologies d’estat vénen de les actituds sexistes [...] Sense l’esclavitud de la dona cap de les altres esclavituds pot existir i desenvolupar-se. El capitalisme i la nació-estat tenen el rol de mascle dominant més institucionalitzat. Parlant clar, el capitalisme i la nació-estat són els monopolistes de l’home explotador i despòtic. ”[1] Va més enllà quan diu: “Res a l’Orient Mitjà és més horrorós que l’estatus de la dona. L’esclavatge de la dona és similar a l’esclavatge comú, però més antic fins i tot. ”[2] I més: “El projecte de l’alliberament de la dona va més enllà de la igualtat dels sexes, ens porta a l’essència de la democràcia, dels drets humans, de l’harmonia amb la natura i de la igualtat comunal [3]

L’aproximació del moviment d’alliberament kurd a l’alliberament de la dona és de naturalesa comunalista. Més que desconstruir els rols de gènere fins a l’infinit, tracta les condicions darrere l’actual estat de la dona com a fenomen social i busca redefinir aquest concepte amb un nou contracte social. Hi critica el feminisme clàssic i més comú que només analitza el sexisme en termes de gènere i el seu fracàs en aconseguir més obertura social i justícia centrant la seva lluita en contra de l’estructura de l’ordre existent. Sota la bandera de l’alliberament, consumisme i individualisme extrems són sovint propagats com a resultats de l’emancipació i l’apoderament, dificultant accions col·lectives i fallant en identificar els problemes de la gent real. Evidentment les llibertats individuals són bàsiques en democràcia, però el no poder mobilitzar de forma massiva les dones requereix autocrítica per part del feminisme clàssic. El terme feminista “interseccionalisme” ressalta que les formes d’opressió estan interrelacionades i que per tant cal prendre un enfocament holístic per a afrontar-les. Però sovint els cercles feministes que mantenen aquest debats no aconsegueixen connectar amb la vida i problemes de milions de dones i acaben generant un discurs buit sobre radicalisme que les obvia. Aquestes actituds, segons el moviment kurd, van lligades i es desprenen de la ciència positivista i la relació entre coneixement i poder que difuminen els enllaços directes entre diferents formes de dominació eliminant així la creença en un possible món diferent i col·locant el sistema global actual com el natural i immutable.  En canvi, degut a les seves condicions sociopolítiques i econòmiques particulars i a la seva ferma ideologia i molt sacrifici, el moviment de les kurdes ha estat capaç de mobilitzar les dones massivament, arribant a certes conclusions a través de la pràctica més que per debats teòrics, creant així consciència política i compromís cap a la busca comuna de solucions. 

Öcalan suggereix que cal desenvolupar un mètode científic que confronti la visió hegemònica de la ciència, especialment les ciències socials, que reprodueix mecanismes de violència, exclusió i opressió. Un nou mètode que no es limiti a categoritzar el fenomen sobre els humans i la comunitat sense considerar el fet que aquests són vius i potencialment capaços de resoldre els seus propis problemes i que no separa àrees de vida entre elles mitjançant la creació de milers de branques científiques sinó més aviat busca proporcionar solucions als problemes socials, una “sociologia de la llibertat” centrada en les veus i experiències de les oprimides. El moviment de les kurdes ha mantingut ja debats teòrics i ha proposat el terme “jineologia” del kurd jin que significa dona. Discussions i debats són duts a terme a les muntanyes Qandil, a Rojava, a les zones pobres de Diyarbakir etc. perquè cada racó de carrer es pot convertir en una acadèmia.  Preguntes com “Com re-llegir i re-escriure la història de les dones? Com es reté el coneixement? Quins mètodes es poden fer servir en la busca de la veritat quan la ciència i els productors de coneixement intenten allunyar-nos del mateix coneixement per a mantenir l’estatus quo?” aixequen enceses discussions. La destrucció del patriarcat i altres formes d’opressió van acompanyades de debats sobre la construcció d’alternatives basades en la llibertat. Definida com a ciència de la dona o fórmula de la dona en busca del coneixement, la jineologia retreu al feminisme clàssic que sempre ha analitzat les qüestions socials exclusivament a través del prisma del gènere.  Mentre que la desconstrucció del patriarcat i els rols de gènere han ajudat a entendre millor el sexisme i altres formes de violència i opressió no sempre ens han aportat possibles solucions a construir col·lectivament. Si conceptes com “home” i ”dona”, sense importar com estiguin creats, socialment han de persistir a les ments de la gent, potser podríem provar d’establir nous termes amb essència llibertària que algun dia els arribin a substituir. No oblidem a més on tenen lloc aquests debats, en el si d’una societat ultraconservadora que tracta la dona com a serventa sense valor de l’home, un context d’oberta i institucionalitzada violència contra la dona. Si és possible reinventar conceptes com la nació, deslligant-la de conceptes com la identitat ètnica i basant-la en una unitat de principis consistent en subjectes polítics i no en objectes servents de l’estat (la idea duta a terme a la Rojava multicultural, la nació democràtica d’Öcalan) podem a més a més crear una nova i lliure identitat per a la dona basada en l’autonomia i llibertat per a formar un nou tipus de comunitat sense jerarquia i dominació de cap tipus? La jineologia no pretén un concepte essencialista sobre el fet de ser dona, un nou rol social amb un espai limitat, tampoc pretén aportar respostes, però és posiciona com a mètode per estudiar aquestes qüestions de forma col·lectiva. Estudiant la història, la jineologia tracta d’aprendre de ruptures de mitologies i religions, entendre les formes comunitàries d’organització des del Neolític, estudiar les relacions entre mitjans de producció i formes d’organització social i el creixement del patriarcat des del naixement de la propietat privada. 

Criticant l’obsessió del feminisme clàssic pel gènere, el moviment de les kurdes, per pròpia experiència, reconeix la necessitat urgent de parar atenció a altres formes d’opressió. De fet, l’element central de l’organització estructural d’aquest moviment és l’autonomia i autoorganització de grups i comunitats per tal d’arribar a la democràcia radical. Al contrari que molts altres líders de moviments clàssics d’alliberament, Öcalan emfatitza la necessitat d’una lluita feminista autònoma i conscient[4] i fins i tot prioritza l’alliberament femení “El segle XXI ha de ser l’era del despertar, l’era de les alliberades, de les dones emancipades [...] crec que [l’alliberament de les dones] hauria de tindre prioritat sobre l’alliberament dels pobles i la classe obrera[5]”. Hi ha multitud d’exemples de com les kurdes tracten de viure aquesta autonomia a la pràctica, aquí i ara, més que projectant-la per a un temps futur, fins i tot ho podem observar en la participació de les kurdes en la política turca. L’alliberament de la dona no és vist tan sols com un objectiu, també com a mètode que necessita pràctica diària. No és quelcom que s’assolirà amb la democràcia, és la democràcia mateixa posada en pràctica. Avui dia el moviment reparteix el poder entre homes i dones equitativament des de la presidència del partit als consells veïnals a través del principi de co-cadira, un de cada per càrrec. A més de dotar homes i dones del mateix poder de presa de decisions, aquest sistema busca descentralitzar el poder, prevenir el monopoli d’aquest i promocionar la busca de consensos. Això torna a demostrar l’associació entre alliberament i presa de decisions comunitària. Mentre aquests principis organitzatius busquen garantir la representació de les dones, la massiva mobilització social i política fa créixer la consciència de la societat, la qual necessita una revolució mental, ja que la jerarquia i la dominació, on s’estableixen per primer cop és en el pensament.

Inspirats en aquests principis els cantons de Rojava estableixen co-presidències i quotes i grups de defensa femenins, comunes, tribunals i cooperatives enmig de la guerra i patint un embargament. El moviment de dones Yekîtiya Star es autònomament organitzat en tots els àmbits de la vida, des de la defensa fins a l’economia passant per l’educació i la salut. Consells autònoms de dones existeixen en paral·lel als populars i poden vetar-ne les decisions. Qualsevol home que agredeixi una dona es vetat per a ocupar càrrecs administratius. Discriminació de gènere, casaments forçosos, crims d’honor, violència domèstica, poligàmia, casaments infantils i dots de boda són fets delictius. Moltes dones no kurdes, especialment assíries i àrabs s’uneixen a les unitats armades i a l’administració i són animades a organitzar-se autònomament. En totes les esferes, com les forces de seguretat internes (asayish) o les Unitats de Defensa de la Gent YPG i les Unitats de Defensa de les Dones YPJ, l’entrenament i la formació en la igualtat dels gèneres són part fonamental. Tal com explica Ruken, una activista de Rojava “Nosaltres no truquem a les portes de la gent a dir-los que estan equivocats. Intentem explicar-los que poden organitzar-se per ells mateixos i donar-los mitjans per construir les seves pròpies vides.” 

 
Curiosament tot i que l’alliberament de les dones ha estat sempre part de la ideologia del PKK, l’organització autònoma de les dones va sorgir al mateix temps que el canvi general de la nació-estat cap a la mobilització local democràtica de base. En ser identificada la relació entre diferents formes d’opressió, en ser exposats els mecanismes i formes d’opressió estatals, es van buscar solucions alternatives que van desembocar en l’articulació de l’alliberament de la dona com a principi inqüestionable.

Més que aspirar a demanar justícia a través de conceptes d’estat com els drets legals, que és una de les principals preocupacions del feminisme dominant, les kurdes han arribat a la conclusió que la via cap a l’alliberament comporta una crítica fonamental del sistema. En lloc de posar la responsabilitat sobre les dones, l’alliberament d’elles ha de ser part del conjunt de la societat en tant que és una mesura en busca de l’ètica i la llibertat de la mateixa societat. Per a qualsevol lluita d’alliberament, el de la dona ha de ser un objectiu i un mètode al mateix temps, ja que pretendre qualsevol tipus de canvi social amb els mecanismes que perpetuen la cultura de la violació i la violència contra la dona com és l’estat es tornar al liberalisme amb pretensions feministes i democràtiques. Hi ha sobre això un eslògan recurrent a Rojava “Derrotarem l’ofensiva de l’ISIS aconseguint l’alliberament de la dona a l’Orient Mitjà”. Perquè no és pot derrotar ISIS només militarment sense derrotar també la mentalitat que l’impulsa, la cultura global de la violació que els serveix de plataforma. I aquesta no és una mentalitat exclusiva de l’ISIS, sinó en part present a les nostres ments i comunitats, la violència de l’estat liberal, de l’ISIS o  els crims d’honor a les nostres comunitats no són molt diferents. Però després de dècades de lluita contra tots els obstacles i enemics, les kurdes han establert una cultura política entorn i dins el PKK que condemna a l’ostracisme social la violència contra elles.

 
El moviment feminista per si mateix produeix teoria i crítica sofisticada, però no deixa de ser molt important que un líder polític de l’Orient Mitjà situí l’alliberament de la dona com a objectiu primordial. Aquest fet, però, ha portat moltes feministes que desconeixen la teoria d’Öcalan a criticar que el moviment de les kurdes està sota un lideratge masculí. Però si analitzem el problema de l’alliberament femení més enllà d’un limitat enteniment del marc de la qüestió de gènere, si l’analitzem com a factor per a la llibertat de tota la societat, veiem que està lligat a segles de perpetuació d’antigues formes de poder i jerarquia. Llavors podem reformular el nostre enteniment de l’alliberament fora dels paràmetres del sistema dominant amb els seus comportaments masclistes i patriarcals intrínsecs i buscar una alternativa radical a això. Així, doncs, si deixem de contemplar l’alliberament de la dona com un efecte col·lateral d’una revolució general que mai arriba i el reconeixem com un mètode i mecanisme cabdal del procés cap a la llibertat ara i aquí, si lliguem la crítica radical del procés que fem servir per entendre el món al procés de dissenyar una vida més justa, en definitiva si reconeixem que el camí cap a la llibertat requereix autoreflexió i internacionalització dels valors democràtics i llibertaris, potser no serà una sorpresa que un dels més reconeguts feministes sigui un home. Més que preocupar-se pel sexe o el gènere d’Öcalan, potser caldria intentar entendre què suposa per a un home d’una societat semi-feudal i patriarcal prendre aquesta posició respecte a l’esclavatge de les dones. Què significa que una persona en la seva posició de lideratge cridi a “matar l’home”? Potser és el radicalisme necessari que la dona necessita per resoldre els seus problemes... 

La Marxa Mundial de la Dona abans mencionada ha coincidit aquest any amb les celebracions del 8 de Març, dia Internacional de la Dona, a Amed (Diyarbakir). Mentre fotos de les màrtirs eren onejades al vent hi havia un grup de persones ballant en rotllana balls tradicionals kurds. Una dona tocava el daf en el qual havia dibuixat una A de anarquia mentre una dona amb vel i vestit tradicional fent el signe de la victòria amb els dits ballava al seu ritme al costat d’un home que acompanyava la seva alegria amb una bandera de LGBT. Una imatge curiosa però al mateix [temps] exemplificativa del moviment de les kurdes.

Aquelles preocupant-se de si el moviment de les kurdes és realment feminista o no han d’observar el radicalisme que suposa el signe de victòria dels dits de la dona vella vestida en acolorida roba tradicional i amb els corresponents tatuatges facials a Rojava avui dia. Que aquestes dones ara participen a programes de televisió, en consells populars, en l’economia, que aprenen a llegir i escriure ara en el seu propi idioma, que un cop per setmana una dona de 70 anys recita poemes tradicionals a la recent[ment creada] Acadèmia de les Ciències Socials de Mesopotàmia per confrontar la història escrita per les potències i la ciència positivista és un radical acte de desafiament al règim anterior, perquè més enllà de canviar la persona que el dirigeix s’ha canviat el sistema mateix amb estàndards propis. I aquesta plataforma acabarà derrotant l’ISIS.

 
Les lluitadores de Kobanê han esdevingut inspiració per a dones de tot el món.  En aquest sentit, si volem desafiar l’ordre global actual (patriarcal, de nació estat, racista, militarista, neocolonialista i capitalista) ens hauríem de preguntar quins tipus de feminisme pot acceptar aquest sistema i quins no. Un feminisme imperialista podria justificar guerres a l’Orient Mitjà per a salvar les dones de la barbàrie mentre que les forces  que alimenten aquesta mateixa barbàrie, amb les seves polítiques externes o el seu comerç d’armes, etiqueten les dones que lluiten a Kobanê per a defensar-se elles mateixes de terroristes perquè el sistema dominant considera un dels moviments amb més mobilització i empoderament de les dones com una amenaça inherent a l’status quo. Així doncs, el moviment d’alliberament nacional kurd no representa una amenaça tant per la seva capacitat de construir un nou estat – ja que de fet s’oposa al paradigma de l’estat-  sinó per suposar un alternativa radical, una vida alternativa centrada en abolir 5000 anys d’esclavatge mental i físic.  

Quan observem els dos bàndols que lluiten avui a Kobanê, dones somrients a un i violadors, assassins i violents que cimenten la seva hegemonia en la foscor, la destrucció i una brutalitat feixista a l’altre, sembla com un guió de pel·lícula, la història d’una novel·la. Però no és cap coincidència que aquests dos bàndols lluitin a Rojava. L’ordre actual pot ser el llegat de sistemes mil·lenaris de subjugació i dominació, potser sempre hi ha existit l’opressió, però també ho ha fet la lluita revolucionària, rebel i resistent. L’estat islàmic no és un dimoni casual, és el resultat de l’ordre global i aquest ordre amb tots els seus mercenaris encara el seu principal oponent en el somriure radical de les dones lluitadores. Somriure és un acte ideològic. I aquestes dones són les guardianes de la nostra opció de llibertat.

Les kurdes sempre han quedat excloses de la història escrita, però ara el seu poder ha quedat fixat en la història. Estem orgulloses de pertànyer a una generació de joves kurdes que han crescut identificades i observant aquesta gloriosa lluita. No és un orgull vacu en coses sense sentit com el nacionalisme, és un orgull en la resistència i el sacrifici per coses fonamentals, per la vida. No necessitem mites ni romanticismes per justificar la nostra demanda de llibertat. No es pot imaginar cap mitologia, text religiós o conte de fades que pogués ser més alliberador i empoderador que la resistència de les dones de Kobanê davant el feixisme.  Totes hem renascut amb la resistència de Kobanê.


Dilar Dirik
Traducció: Martí Aritz / Joan Miró

[1] (Öcalan, 2011, p.17)
[2] (Öcalan, 2010, p.267)
[3] (Öcalan, 2010, 203)
[4] Öcalan, 2013, p.53
[5] Öcalan, 2013, p.59


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada