dimecres, 15 d’octubre de 2014

Per què el món està ignorant la Revolució kurda a Síria?

Enmig de la zona de guerra síria un experiment democràtic està sent aixafat per l'Estat Islàmic. Que el món sencer no en sigui conscient és un escàndol.

Al 1937, el meu pare va anar de voluntari a lluitar a les Brigades Internacionals en defensa de la Revolució espanyola. Un imminent cop feixista havia sigut temporalment aturat per una revolta obrera, encapçalada per anarquistes i socialistes, i a la majoria d'Espanya va tenir lloc una genuïna revolució social, portant a ciutats senceres directament a la gestió democràtica, les industries sota control obrer, i l'empoderament radical de les dones.
Els revolucionaris espanyols esperaven crear una visió d'una societat lliure que el món sencer pogués seguir. No obstant, els poders mundials van declarar una política de “no intervenció” i mantingueren un rigorós bloqueig sobre la república, fins i tot després que Hitler i Mussolini, signataris ostensibles (?), començaren a subministrar tropes i armes per reforçar el costat feixista. El resultat va ser anys de guerra civil que acabaren amb la supressió de la revolució i amb una de les més sagnants massacres d'un segle sagnant.
Mai hagués pensat que jo veuria, durant la meva vida, la mateixa situació repetir-se. Òbviament, cap esdeveniment històric passa realment dugues vegades. Hi ha mil diferències entre el que va passar a Espanya al 1936, i el que està passant a Rojava, les tres províncies principalment kurdes del nord de Síria, avui. Però algunes de les similituds son tan impactants, i tan angoixants, que sento que m'incumbeixen, en tant que algú que va créixer a una família les polítiques de les quals eren de diverses maneres definides per la revolució espanyola, per dir: no podem deixar que acabi de la mateixa manera un altre cop.
La regió autònoma de Rojava, com existeix avui en dia, és una de les poques espurnes de llum -tot i que un de molt brillant- en emergir de la tragèdia de la revolució siria. Havent expolsat els agents del règim d'Assad al 2011, i a pesar de l'hostilitat de la major part dels seus veïns, Rojana no només ha mantingut la seva independència, sinó que és un experiment democràtic remarcable. Les assemblees populars han sigut creades com a òrgans de presa de decisió finals, els consells han estat seleccionats amb un curos equilibri ètnic (a cada municipi, per exemple, els tres principals consellers han d'incloure un kurd, un àrab i un sirià o cristià armeni, i almenys un d'ells ha de ser una dona), hi ha consells de joves i de dones,i, com un eco remarcable de les armades Mujeres Libres de España, un exèrcit feminista, la milícia “YJA Star” (la “Unió de les dones lliures”, l'estrella aquí es refereix a l'antiga deessa mesopotàmia Ishtar), que ha dut a terme una enorme proporció de les operacions de combat contra les forces de l'Estat Islàmic.
Com pot quelcom així succeir i a més ser pràcticament ignorat per la comunitat internacional, i encara més, de forma estesa, per l'esquerra internacional? Sobretot, sembla ser, perquè el partit revolucionari de Rojava, el PYD, treballa en aliança amb el Partit dels Treballadors Kurds turc (PKK), un moviment de guerrilla marxista que des dels 1970 ha estat compromès en una llarga guerra contra l'Estat turc. L'OTAN, els EU i la UE els classifiquen oficialment com a organització “terrorista”. Mentrestant, els de l'esquerra els titllen sovint com estalinistes.
Però, de fet, el PKK mateix ha deixat de ser res que s'assembli ni una mica a l'antic partit leninista d'a dalt a baix que un cop va ésser. La seva evolució interna, i la conversió intel·lectual del seu fundador, l'Abdullah Ocalan, empresonat a una illa turca des de 1999, l'ha portat a canvir enterament els seus objectius i tàctiques.

El PKK ha declarat que ja no busca crear un Estat kurd. En comptes d'això, inspirat en part per la visió de l'ecologista social i anarquista Murray Bookchin, ha adoptat la visió del “municipalisme llibertari”, cridant als Kurds a crear comunitats lliures i auto governades, basades en els principis de la democràcia directa, que anirien juntes més enllà de les fronteres nacionals – que amb el temps s'espera que perdi el seu significat. En aquest sentit, van proposar, la lluita kurda podria esdevenir un model per a un moviment mundial cap a una democràcia genuïna, economia cooperativa, i la dissolució gradual del burocràtic estat-nació.
Des del 2005 el PKK, inspirat en l'estratègia dels rebels zapatistes a Xiapes, va declarar l'alto al foc unilateral amb l'Estat turc i va començar a concentrar els seus esforços a desenvolupar estructures democràtiques en els territoris que ja controlaven. Alguns han qüestionat com de seriós és realment tot això. Clarament, resten elements autoritaris. Però el que ha passat a Rojava, on la revolució síria va donar als radicals kurds l'oportunitat de portar a terme aquests experiments en un territori vast i contigu, suggereix que es tracta de qualsevol cosa menys d'un aparador. S'han format consells, assemblees i milícies populars, el règim de la propietat s'ha convertit en cooperatives gestionades pels treballadors, i tot això a pesar dels atacs continus per les forces de extrema dreta d'IS. Els resultats conjuguen amb qualsevol definició de revolució social. A l'Orient mitjà, com a mínim, aquests esforços han sigut notats: particularment després de que el PKK i les forces de Rojava intervinguessin obrint-se camí amb èxit a través del territori de l'Estat Islàmic a l'Iraq per rescatar milers de refugiats Yezidi atrapats al Mont Sinjar després de que els peshmerga locals fessin el primer pas. Aquestes accions varen ser àmpliament celebrades a la regió, però “curiosament” no varen generar cap notícia a la premsa europea i de nord-americana.
Ara, Isis ha tornat, amb desenes de tancs fets als EU i artilleria pesada presa de les forces iraquianes, per venjar-se contra molts d'aquelles mateixes milícies revolucionàries a Kobanê, declarant la seva intenció de massacrar i esclavitzar -si, literalment esclavitzar- la població sencera. Mentrestant, l'exèrcit turc es manté a la frontera evitant que els reforços o la munició pugui arribar als defensors, i els avions dels EU passen brunzint per dalt fent atacs punxants, simbòlics i ocasionals– pel que sembla, només per poder dir que van intentar d'alguna manera recolzar als defensors d'un dels grans experiments democràtics del món.
Podríem trobar avui un paral·lelisme millor dels assassins falangistes, devots superficials de Franco, que l'Estat Islàmic? Si hi ha un paral·lelisme amb les Mujeres Libres d'Espanya, quin podria ser sinó les valentes dones defensant les barricades a Kobanê? Serà el món -i aquest cop encara més escandalosament, l'esquerra internacional- realment còmplice de deixar que la història es torni a repetir?

David Graeber
N.d.T: esteu davant una traducció amateur dos persones que consideren important llegir aquest article. Si voleu fer correccions a la traducció podeu dirigir-vos a aquest mail: bandit.moor@gmail.com. La versió original del text està a aquest enllaç.

0 comentaris:

Publica un comentari