dimarts, 31 de març del 2015

IS executa dos joves kurds a Síria com a "boc expiatori"

Dissabte 28 de març, l'Estat Islàmic (IS) van executar dos joves kurds del poble de Shadoud a la zona rural d'al-Bab, al nord de Síria. "L'acusació" dels islamistes era que els dos joves kurds van ajudar a presoners detinguts per l'IS a escapar fa gairebé dos mesos.

En declaracions a l'agència àrab ARA News, el matí de dissabte, IS insurgents va imposar un toc de queda a tota la ciutat, i després van portar dos joves a la plaça pública on els van assassinar. "El grup va demanar a la gent que es reunís a la plaça, declarant que els dos joves serien executats perquè van ajudar presos a fugir (...) bàrbarament els van matar i va penjar els seus cossos a la plaça de la ciutat ".

Les dues víctimes no eren actius políticament i mai havien visitat al-Bab. "Això indica que IS volia fer servir un boc expiatori per justificar-se".






Leggi di più »

Un kurd empresonat a Turquia per dur un cartell d'Öcalan

Una persona ha estat empresonada per dur un cartell del líder kurd Abdullah Öcalan durant les celebracions de l'any nou kurd o Newroz. Sis foren els detinguts al districte de Bahçesaray, de Wan (Kurdistan de Turquia) acusats de "difondre propaganda d'una organització terrorista" pels cartells que portaven durant el Newroz celebració. Cinc d'ells van ser posats en llibertat, mentre que Mithat Mercimek va ingressar a la presó i enviat a Van F Tipus Presó Tancada. Mercimek va va reaccionar davant el jutge turc que va anomenar a Öcalan com a "líder terrorista", al que l'imputat va respondre que "Öcalan és la nostra voluntat política".

Leggi di più »

Avui fa 68 anys Iran assassinava a la forca Qazi Muhammad



Avui fa 68 anys Iran assassinava a la forca Qazi Muhammad, al darrer dirigent kurd que va encapçalar un estat sobirà: la República de Mahabad. Havia nascut l'any 1893 i fou, alhora, un líder religiós i polític que va proclamar la República de Mahabad o República del Kurdistan independent del 15 de desembre de 1945 al 15 de desembre de 1946. La república fou un oasi de llibertat a la història dels kurds de l'Iran. S'hi van repartir les terres dels terratinents, ensenyar la llengua pròpia i fer-ne representacions de teatre o impulsar publicacions en kurd. Fins al darrer moment va ser un model de bona organització.




La república va caure arran de la retirada del suport que rebia de l'URSS. Muhammad va poder retirar-se a l'URSS i fugir però va decidir restar a Mahabad fins el darrer moment i afrontar el càstig dels ocupants perses. Aquest càstig va ser la forca on va morir el 31 de març de 1947 amb dos col·laboradors. El seu cos va ser deixat penjat com a exemple.

Muhammad és també el fundador del primer partit polític del Kurdistan iranià, el Partit Democràtic del Kurdistan de l'Iran (PDKI) encara actiu avui dia.






Leggi di più »

dilluns, 30 de març del 2015

Els kurds de l'Iraq adverteixen que les milícies xiïtes són una amenaça tan gran com l'IS


El cap dels serveis d'intel·ligència kurds de l'Iraq, Masrour Barzani, ha advertit del que, possiblement, sigui el proper problema que afronti l'Iraq. El dirigent kurd ha destacat a la BBC que el govern central iraquià està subvencionant de forma generosa les milícies xiïtes
Aquestes tenen un paper nuclear en l'actual ofensiva sobre Tikrit. Actualment les milícies xiïtes més que dupliquen les forces regulars iraquianes. Si l'exèrcit oficial està format actualment per 48.000 homes les milícies sumen entre 100.000 i 120.000. L'any 2009 l'exèrcit iraquià comptava amb 210.000 efectius mentre les milícies eren marginals. A aquest fet cal afegir que bona part de les tropes regulars estan també formades per xiïtes.

La diferència entre sunnites i xiïtes
Sovint s'utilitzen aquests dos termes sense detallar què és el que separa les dues comunitats principals de l'islam. L'origen de la divisió fou la successió de Mahoma com a cap de la comunitat islàmica. Els sunnites creien que el successor havia de ser escollit mentre els xiïtes creien que havia de ser algú de la família del Profeta doncs això indicava una senyal divina. En aquest sentit van adoptar una visió "monàrquica". 
Posteriorment les diferències s'han centrat en dos eixos. Els xiïtes practiquen una religió amb imams o caps espirituals que fan de mitjancer amb Déu. Un d'aquests imams, el dotzè serà el Messies. Els sunnites neguen que pugui existir cap mitjancer entre Déu i els fidels. El segon aspecte és la font escrita que segueixen ambdues branques a part de l'Al Corà. Pels xiïtes és l'Akhbar (notícies sobre el Profeta) i pels seus rivals la Sunna (textos de tradicions). Finalment difereixen en aspectes com el matrimoni temporal (només reconegut pels xiïtes) o els llocs de pelegrinantge que els sunnites limiten a tres mentre que els xiïtes augmenten a quatre venerant la tomba de l'imam Hussein.

Un nou vesper
En parlar de les milícies el plural agafa tot el seu sentit.  En especial des que el principal clergue xiïta de l'Iraq, Ali Sistani, va emetre una fàtua el juny de l'any passat on autoritzava la formació o reactivació de les milícies de la secta xiïta. La principal és l'Organització Badr finançada directament pel règim iranià. De fet el grup va néixer a l'Iran de la mà d'exiliats i dissidents al  règim pro sunnita de Saddam Hussein. Quan els EUA van enderrocar el responsable de la matança d'Halabja, l'any 2003, l'organització Badr va retornar a terres iraquianes. Des d'aleshores no ha deixat de guanyar poder.

Badr, al capdavant
Hadi al-Amiri, la cara visible de l'atac sobre Tikrit, forma part d'aquest grup i del Consell de la Revolució Islàmica a l'Iraq, una còpia del Consell Suprem de la Revolució Islàmica a l'Iran que dirigeix l'estat persa. Al seu costat hi apareixen membres de la Força Quds, l'elit de l'exèrcit iranià. Amiri, ex ministre de transports, ha estat acusat de matar 2.000 sunnites en els xocs entre les dues comunitats de l'any 2.009 i és un fonamentalista xiïta. El seu moviment té 22 dels 328 escons del parlament iraquià. A més el ministre de l'interior, Mohamed Gabban, forma part també del moviment Badr des de finals de l'any passat. Quan l'organització Badr va dirigir el mateix ministeri, els anys 2005 i 2006, els xiïtes van cometre assassinats de la minoria sunnita amb roba i cobertura policial. 
Amiri ha destacat diverses vegades que volen conquerir Tikrit "sense ajuda estrangera" però no ha amagat la presència de militars iranians o armament comprat a Teheran. De fet es dóna la paradoxa que mentre el govern central, del també xiïta Haider al-Abadi, ha agraït l'ajuda aèria dels EUA i demanat que s'augmenti, les milícies l'han refusada. Tot plegat ha tingut conseqüències militars doncs, sense suport aeri, el setge de Tikrit s'ha allargat més del compte. Sobretot si tenim en compte que hi ha uns 300 membres de l'Estat Islàmic resistint a la ciutat front 3.000 soldats i 23.000 milicians. Les proporcions ja són prou clares de qui té el pes real.

Com IS però a l'inrevés
Sadr és només la principal de dotzenes de milícies xiïtes. D'altres, com Asaib Ahl al-Haq o Kitaeb Hizbol·lah han format part de la resistència contra l'ocupació nord-americana des de l'any 2011. El primer, per exemple, ha protagonitzat centenars d'atacs explosius contra l'exèrcit dels EUA. Fundat l'any 2006 es tracta d'un moviment fonamentalista escindit del partit de Muqtada al-Sadr, el Jaish al-Mahdi, qui va ser màxim dirigent dels radicals xiïtes els primer anys de l'ocupació. Els vincles entre Asaib Ahl a-Haq, "la lliga dels justos", i l'Iran no s'han negat mai i membres del libanès Hizbol·lah han estat detinguts per formar els milicians iraquians. De fet Kitaeb Hizbol·lah manté vincles formals amb el partit libanès gairebé de franquícia. 
Una vegada retirats dels nord-americans l'objectiu principal d'aquests grups és convertir l'Iraq en un estat xiïta. No cal ser molt espavilat per veure que un grup com aquest pot conquerir la sunnita ciutat de Tikrit però difícilment la seduirà. La conquesta només suposarà llençar pólvora al foc. De fet ja hi ha proves que algunes poblacions conquerides han estat cremades per evitar que hi torni la població sunnita així com assassinada la població d'aquesta confessió. Badr ha acusat els morts de donar suport a l'Estat Islàmic. La darrera és l'assassinat d'un adolescent a Tikrit, publicat en vídeo per la milícia xiïta Kataib al-Imam Ali.
Amnistia Internacional ha publicat l’informe  Absolute Impunity. Militia rule in Iraq on afirma que "Les milícies xiïtes han anat agafant força en l'atmosfera de manca de llei i d'impunitat per segrestar i assassinar a sunnites, semblant a les venjances o represàlies que fa l'IS (Estat Islàmic) i, adesiara, per fer extorsió als familiars dels segrestats".

Una amenaça pels kurds
Per tot plegat les paraules de Barzani estan ben fonamentades. "No hi pot haver revenja. Això crearà un problema més gran que l'Estat Islàmic. Hem tenir-ho en compte mentre combatem l'IS. Tots ho hem de fer plegats. Però si es produeix la revenja, la resposta entre sectes o religions, o entre grups ètnics, llavors serà un problema molt més greu i controlar-ho tot plegat serà encara més difícil". 
El segon punt que ha advertit els dirigent kurd és sobre el finançament. La BBC afirma que Barzani està "clarament furiós" car les milícies reben els pagaments del govern central mentre les forces peshmerga kurdes no reben el finançament del govern central.
El tercer element és Kirkuk. Quan la ciutat fou atacada pels fonamentalistes sunnites, l'exèrcit regular va abandonar-la. Des de llavors els xiïtes han ignorat completament la ciutat i només les forces kurdes, peshmerga i la guerrilla del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), n'han mantingut les línies defensives. Ara, però, les milícies xiïtes han avançat sobre Kirkuk. Són a només 10 quilòmetres de la ciutat amenaçant l'hegemonia kurda sobre aquesta. El propi Hadi al-Amiri l'ha visitada el febrer amb la clara intenció d'evidenciar que és un dels seus objectius. En la seva reunió amb els dirigents kurds va afirmar que reforçarien la seva posició a la zona. Dit i fet: davant la consternació kurda dies després arribaven 5.000 milicians xiïtes a la base de Taza des d'on estan operant. 

El president kurd Barzani ja ha advertit que prohibiran les "milícies xiïtes sota qualsevol circumstància". El cap de Sadr a la zona va respondre de forma murri: "Ja som a Kirkuk. Hem de lluitar. La nostra religió ho legitima". De fet han començat a alçar cartells amb els rostres dels dirigents xiïtes tant iraquians com iranians. Mentre les forces kurdes han tingut el control de Kirkuk, a la ciutat han conviscut els principals grups (àrabs, kurds i turcmans) però l'arribada de grups de milicians xiïtes està duent problemes car, com diu un resident sunnita, "actuen com gàngsters". Human Rights Watch ha documentat els excessos de les milícies i constantment es documenten com destrueixen les poblacions que són de majoria sunnita de "forma deliberada". Només a la població d'Amerili foren cremades tres quartes parts de les cases. Els darrers dies HRW ha comptabilitzat 3.800 edificis destruïts a 30 poblacions.

Jordi Vàzquez
@JordiVazquez

Publicat a 'La Directa' (22.03.2015)


Moqtada al-Sadr’s Jaish al-Mahdi (JAM)
Moqtada al-Sadr’s Jaish al-Mahdi (JAM)

Leggi di più »

Turquia aprova la seva llei mordassa encara pitjor que l'espanyola

El mateix dia que el parlament espanyol aprovava la Llei Mordassa oficialment coneguda com a Llei de Protecció de la seguretat ciutadana, Turquia aprovava una llei similar coneguda com a "Paquet de Seguretat Interna". La nova legislació turca:

- atorga amplis poders als governadors, que podran prohibir les manifestacions, protestes, concentracions, ordenar detencions i assignar unitats armades.

- També s'inclouen dins de la definició d'armes, un còctel Molotov, justificant el poder dels cossos policials de disparar amb bales de foc a totes aquelles persones que utilitzin aquesta "arma".

- La llei també prohibeix la vestimenta tradicional kurda Sal û şapik argumentant que "s'assembla a l'uniforme de l'organització" i preveu la detenció de les persones que cobreixin la cara amb el tradicional keffiyeh un mocador molt utilitzat al Kurdistan.

- Si es considera que pot haver-hi un retard, n'hi haurà prou amb un escrit del cap de la policia o del cap de l'organització d'intel·ligència per realitzar escoltes telefòniques dels ciutadans i només serà sotmès a l'aprovació d'un jutge passades 48 hores, en lloc de 24 hores anteriors.

- Finalment serà possible declarar certes àrees com "zones militars prohibides" per motius de falta de seguretat, això comportarà la possible evacuació d'àrees de població.

L'Haklarin Demokratic Partisi (HDP o Partit Democràtic Popular) es va oposar al paquet de seguretat i va aconseguir que el govern retirés almenys seixanta articles. La resta de les mesures que van ser aprovades, tot i l'oposició per la resta dels partits, han causat i estupor a la ciutadania i a les organitzacions de drets humans.

Els comentaristes opinen que el govern de l'AKP* pren aquestes mesures just abans de les eleccions generals a Turquia per evitar qualsevol oposició, i també que aquestes mesures incitarien al moviment kurd a enfrontaments, que resultaria en criminalitzar-los, prova d'això són els atacs de l'exèrcit turc després els missatge conciliador d'Öcalan del 21 de març. Precisament un tribunal va condemnar el dia abans el jove Ömer Mutlu a tretze anys i nou mesos de presó per treure una bandera turca d'una base militar a Amed (Diyarbakir en turc).

* Partit islamista moderat al govern de Turquia.

Cristina Torrent




Leggi di più »

diumenge, 29 de març del 2015

La resistència i els avenços al cantó kurd de Jazira continuen vius amb l’entrada de l’any nou

El sol eixia com cada dilluns al cantó kurd de Jazira anunciant el començament d’una nova setmana que arrencava amb una barreja de sentiments antagònics difícils de pair. L’esperança i la unió amb què el cap de setmana que quedava enrere havia abraçat l’arribada del nou any kurd (Newroz), celebrat de forma massiva en molts punts del país malgrat les dificultats que l’assetgen, es combinava amb la ràbia i l’afany de venjança que havien desencadenat els atemptats contra la ciutat de Hasakah, al Kurdistan sirià.

Recollir el testimoni de les caigudes i seguir combatent-ne els botxins, però, és ja una acció habitual i aquesta setmana no ha estat una excepció. Així doncs, les Unitats de Defensa Popular (YPG) i les Unitats de Defensa de les Dones (YPJ) van ser capaces de “frustrar” dilluns, segons relaten en un comunicat oficial, dos atacs de les forces d’Abu Bakr al-Baghdadi a les localitats de Tel Nasri i Kharitah, properes a Tel Tamer i que aquesta setmana han esdevingut l’escenari dels principals enfrontaments entre faccions.



Només dimarts, quan els xocs es van desplaçar fins a les posicions de Daesh (acrònim àrab utilitzat per a referir-se despectivament a l’Estat Islàmic (EI)) a Tel Majdal i Tel Hurmuz, els dos anteriors enclavament van poder agafar aire. Va ser durant aquest dia, a més, que les milícies tricolor van poder infligir “importants pèrdues” als terroristes, entre les quals diversos cotxes, que de ben segur els devien recordar a al-Hasakah.

La ciutat de Kharitah i els seus voltants, entre Tel Tamer i al-Hasakah, no van tardar en recuperar el protagonisme cedit i ràpidament van tornar a presenciar enfrontaments entre Daesh i unes YPG que aconseguien fer-se, com ja ve sent habitual, amb les armes i la munició que els homes de negre deixaven enrere. D’altra banda, fins a 25 terroristes van ser morts a Tel Khanzir, una localitat pròxima a Sere Kaniye, que, d’aquesta manera, compartia el protagonisme amb Tel Fuda, Tel Batzu, Tel Hurmuz i Nasrah. Els fronts oberts al cantó de Jazira, doncs, començaven a ser considerables.

Durant els darrers dies de la setmana sobre els quals les YPG han elaborat comunicat, però, el centre de les operacions han tornat a ser, amb el permís d’Agebish, Tel Nasri i Kharitah, tots tres punts situats al sud-oest de Jazira, el cantó de Rojava que, des que la sort és favorable a les forces kurdes a la regió de Kobanê, ha anat guanyant més i més protagonisme en el si d’una guerra a Síria que ja s’endinsa en el seu cinquè any mentre res fa pensar que pugui ser el definitiu. La lluita pels estels de la llibertat, per tant, continua endavant.

Marc Español i Escofet
@mespañolescofet


Mapa: Mark Monmonier @MarkMonmonier




Leggi di più »

Al-Qaida i els seus aliats conquereixen Idlib


En només cinc dies una aliança de grups opositors a al-Àssad ha conquerit la ciutat d'Idlib, de més de 100.000 habitants.

Àssad controla 9 províncies de 15
La victòria ha estat sorprenentment ràpida i suposa la pitjor derrota pel govern alauita després de perdre ar-Raqqà. Síria està dividida en 14 províncies. Aquesta és la segona capital de província que cau en mans de l'oposició. A part les províncies de Deir-ez-Zor, Quneitra i Al-Jazira són gairebé del tot en mans també de l'oposició (IS, Nusra-FSA i PYD respectivament). Per tant queden només nou províncies en mans, relativament, del govern.

Logo de Jaysh al-Fatah

Jaysh al-Fatah
La derrota d'Idlib suposa un cop molt dur pel govern d'Àssad que fins i tot va usar míssils Scud per defensar-la. Sovint es parla de "rebels sirians" per definir els nous amos de la ciutat. Però qui són realment? Jaysh al- Fatah (Conqueridors) és una coalició formada per divuit formacions islamistes a la zona d'Idlib creada el 16 de març d'enguany. La conforma essencialment l'aliança Ahl Al-Sham (Gent del Llevant) formada per l'Islamic Front (IF, Front Islàmic) i l'Al Nusra Front (Front de Suport) amb dues formacions menors. Nusra és la marca d'Al Qaida a Síria. A aquest nucli s'han unit grups menors com  Jund al Aqsa (que va protagonitzar els primers atacs suïcides de l'ofensiva a Idlib), Liwa al Haqq, Jaysh al Sunna, Ajnad al Sham i Faylaq al Sham. L'aliança ha mostrat armament molt sofisticat mai vist abans com els míssils nord-americans TOW de gran potència.

Al-Qaida al capdavant

Al-Nusra, amb uns 3.000 combatents segons les seves pròpies fonts, ha encapçalat les operacions de conquesta de la ciutat d'Idlib i s'ha convertit en la formació capdavantera de Jaysh al-Fatah. Això malgrat que l'IF tingui una notable presència. A la província d'Idlib al-Nusra es va dedicar el darrer trimestre de 2.014 a atacar el grup Syrian Revolutionaries Front (SRF), d'oposició secular a al-Àssad. Fa només unes setmanes va executar un dels seus comandants. SRF té el suport de diversos governs occidentals.
Nusva va provar de conquerir Idlib l'octubre de 2014 sense èxit. Des de llavors ha anat teixint una coalició de gran abast que es defineix, en positiu, per voler crear una Síria no-democràtica i regida per la xaria; en negatiu s'oposa tant a Àssad com a l'Estat Islàmic i el seu califat.

Els nous conqueridors han emès una guia de 10 punts en àrab sobre com s'ha de gestionar Idlib a partir d'ara però caldrà veure si la coalició és prou homogènia o sorgeixen diferències davant la pretensió de Nusra de liderar-la i el pes que pugui tenir l'IF. Les tropes d'Àssad van executar tots els presos de la ciutat abans d'abandonar-la mentre ja han aparegut fotografies de seguidors del president alauita colpejats pels conqueridors de la ciutat.

Com afecta a la població kurda?

Idlib està relativament a prop del cantó d'Efrîn pel sud i ajuda a envoltar la població d'Alep per part dels opositors a al-Àssad. Els islamistes "moderats" respecte a l'Estat Islàmic aconsegueixen una posició de força al nord-oest de Síria pel que l'equilibri de forces entre el govern i els islamistes s'ha trencat a favor dels segons. La seva prioritat serà ara ocupar Alep. A partir d'aquí és més que probable un atac contra el cantó autònom kurd d'Efrîn per part del front Nusra que no accepta la proposta pluriètnica (Nusra és una formació essencialment àrab) i secular del Partit de la Unió Democràtica (PYD) de  Síria.



Leggi di più »

dissabte, 28 de març del 2015

Les YPG/J maten 16 islamistes en tres operacions

Setze membres de l'Estat Islàmic han estat assassinats en els combats al cantó de Cizîrê de les darreres hores per les Yekîneyên Parastinê Gel (Unitats de Defensa Popular, YPG) i les Yekîneyên  Parastinê yên Jinê (Unitats de Defensa de Dones, YPJ)

La lluita s'ha centrat a la zona de Tell Temir que des del 23 de febrer pateix una agressió militar dels islamistes. Segons l'agència ANHA les YPG. En concret en els llogarets de Selmasa, Tiwên i Xêbiş l'oest de Tell Temir on les YPG van destruir un vehicle de l'IS matant a 12 membres del grup dins del mateix. Dos fonamentalistes més van ser abatuts en el llogaret de Xêbiş. I una parella a la localitat de Tiwên de Til Temir on un tercer va resultar ferit.

Leggi di più »

Informe sobre la necesidad de retirar el PKK de la lista terrorista





Orígenes históricos del Partido de los Trabajadores del Kurdistán

Para conocer los orígenes del conflicto entre Kurdistán y Turquía debemos retrasarnos hasta el final de la Primera Guerra Mundial, con la desintegración del Imperio Otomano y el posterior reparto de los territorios sobre los que este ejercía su dominación física.
Fue entonces cuando la nación kurda tubo la oportunidad de convertirse en Estado, tal y como establecía el Tratado de Sevres de 1920, que pretendía la adhesión del decadente Imperio Otomano y de las potencias aliadas a excepción de los Estados Unidos y Rusia.

Sin embargo, dicho tratado no entró nunca en vigor porqué no llegó a ser ratificado por las partes implicadas, entre las que se encontraban los nacionalistas turcos dirigidos por Mustafá Kemal Atatürk, quienes durante la Guerra de Independencia (1919-1923) lograron hacerse con un territorio similar al de la actual República de Turquía. El desarrollo de la guerra, por su parte, obligó a las potencias aliadas a volver a la mesa de negociaciones para elaborar un nuevo tratado de paz, que esta vez adoptaría el nombre de la ciudad suiza de Lausana.

El Tratado de paz de Lausana, firmado en julio de 1923, ponía punto y final a cualquier aspiración por parte de Kurdistán de conseguir un estado propio, y quedaba ya en aquel momento dividido entre los cuatro estados que aun hoy se integra: la parte noroeste y media para la República de Turquía, la parte sudoccidental para Siria, la parte sur para Irak y la parte oriental para Irán.

Fue entonces cuando Kemal Atatürk empezó a llevar a cabo una política pan-turca que pasaba por asimilar, cultural y políticamente, todo el territorio bajo su control, hecho que inevitablemente pasaba por la negación y persecución de la población kurda. Con este fin se prohibió el uso del término Kurdistán, sus marcos referenciales y su lengua; se expropiaron sus tierras en 1930; o se llegó a negar una nación kurda que las tesis históricas de Atatürk reducían a simples turcos de montaña cuyas diferencias se explicaban por el aislamiento geográfico.

Dicha política de expansión se llevó a cabo mediante expulsiones y masacres masivas que costaron la vida a miles de personas y que desencadenaron múltiples intentos de revuelta. Se calcula que entre 1920 y 1940 se llevaron a cabo 27 revueltas por parte de la población kurda, si bien todas ellas fueron derrotadas por la potente Turquía, que al sofocar en 1938 la revuelta de Dersim veía completada la ocupación total del Kurdistán.

A pesar de ello, dichos intentos de resistencia sirvieron de ejemplo para un PKK que aun tardaría más de 30 años en nacer pero que pudo aprender ciertas lecciones que le permitirían erigirse como un movimiento político con una gran capacidad de resistencia.

Así, la política de asimilación llevada a cabo por el Estado turco a partir de 1938 sobre la nación kurda, y que pasaba por penetrar en su sistema educativo, su lengua o por la explotación de sus recursos naturales con el objetivo último de hacerla desaparecer, chocó en 1973 con la irrupción de un nuevo movimiento de liberación nacional y social: el Partido de los Trabajadores del Kurdistán.

Permite entender los motivos que llevan a la fundación del PKK

El PKK: movimiento de izquierdas

La aparición del Partido de los Trabajadores del Kurdistán (PKK) no puede entenderse sin la figura de su indiscutible líder, Abdullah Öcalan, quien en 1973 era estudiante de Ciencias Políticas en la Universidad de Ankara e investigador de la cuestión kurda.

Sería él quien, junto con otros estudiantes de origen kurdo con experiencia en el mundo de la militancia política y el asociacionismo, formaría un grupo de carácter antifascista que consiguió una gran aceptación entre los universitarios, aunque rápidamente despertó el recelo de una izquierda turca que trató de librarles una batalla ideológica.

Las reivindicaciones políticas del nuevo partido, que pasaban por una emancipación del Kurdistán, como parte de la revolución comunista mundial, lejos de postulados racistas y chovinistas, fueron difundidas de boca en boca durante las visitas que los integrantes de la organización celebraban en distintos poblados de la nación y recibieron un gran apoyo por parte de los campesinos y de la clase trabajadora.

Automáticamente despertaron el rechazo de un gobierno turco contrario a introducir cualquier cambio constitucional que diese cabida a los kurdos. Tanto es así que ya en 1977, cuando el PKK cumplía sus cuatro años, Turquía infiltró a un agente secreto en el seno de la organización para provocar su desestabilización, y ese mismo año asesinaba a Hakki Karer, una de las cinco personas que integraban el núcleo duro del partido. La República de Turquía declaraba la guerra al Partido de los Trabajadores del Kurdistán.

Permite ver que Turquía es quien atenta contra el PKK nada más fundarse

Camino del confederalismo democrático

Con la entrada del nuevo milenio, y con muchos años de lucha en las espaldas, el PKK comienza un proceso de reconversión hacia tesis próximas al ecologismo social que dejan atrás el marxismo-leninismo que hasta entonces le había caracterizado.

Una propuesta que Öcalan presentó en marzo de 2005 con el nombre de confederalismo democrático y cuyos principales ideales, inspirados en la obra del ecologista americano Murray Bookchin, son la renuncia a la creación de un estado-nación kurdo como medio para llegar a la libertad, el rechazo a cualquier forma de imperialismo y la búsqueda de una democracia directa y total basada en el pacifismo, el feminismo, el ecologismo, el municipalismo, la economía social de proximidad, la participación y el respeto a las diferencias religiosas y étnicas.

Sin embargo, el líder histórico del partido no renuncia a su condición de kurdo, si no que transforma la manera de entender una nación al dejar de considerarla la base para la formación de un estado propio y pasarla a entender como la base social que actúa como simple paraguas de las numerosas realidades que, autodirigidas y autogestionadas, la integran. Es por ello que, en paralelo a la defensa del confederalismo democrático se funda la Confederación de Pueblos del Kurdistán (KCK, por las siglas en kurdo de Koma Civakên Kurdistan).

Permite ver el paso de un marxismo-leninismo que algunos podrían considerar per se violento a unos ideales profundamente democráticos.

El alto al fuego y la guerra de Siria

A finales de 2012, siete años después de la adopción de los postulados confederalista-democráticos, el gobierno turco inició unas conversaciones en secreto con Öcalan, preso político desde 1999 pero en contacto permanente con los líderes kurdos escondidos en el norte de Iraq, con el objetivo de poner fin a un conflicto de más de treinta años.

Antes de declararse este alto al fuego, sin embargo, ya se habían declarado otros, aunque todos ellos fracasados por incumplimientos del mismo, por la negativa turca a negociar mejoras con y para el pueblo kurdo o, en el caso de 1999, por la detención del líder kurdo Öcalan, retenido desde entonces en una cárcel cercana a Estambul.

A comienzos de 2013, y fruto de aquellas conversaciones secretas conocidas como el Proceso de Solución, fue anunciado un alto al fuego entre el PKK, cuyos luchadores deberían abandonar el país y refugiarse en el norte de Iraq, y Turquía, que de este modo confiaba en enterrar un conflicto cuyas víctimas mortales cuentan por decenas de miles.

A pesar de ello, la guerra de Siria, sus implicaciones sobre los tres cantones kurdos del país, y la explosiva llegada de Daesh –en conflicto con el pueblo kurdo-, han provocado el recrudecimiento de la relación entre el PKK i el gobierno turco de Recep Tayyip Erdogan, por el apoyo que este a brindado, por acción y omisión, a los terroristas.

El punto álgido de esta tensión se vivió con motivo del acecho que las fuerzas de Daesh estaban llevando a cabo sobre la ciudad kurda de Kobanê, en el norte de Siria y en la frontera con Turquía. Numerosas fueron las pruebas que demostraban la complicidad del líder turco con los hombres de Abu Bakr al-Baghdadi, acogiéndoles en hospitales próximos a la frontera y dejándoles campar por sus fronteras sin oposición alguna. Por el contrario, los voluntarios kurdos que decidían cruzar la frontera para apoyar a quienes luchaban contra Daesh vieron permanentemente frustrada su intención al mismo tiempo que a los refugiados, muchos de los cuales gente mayor junto a niñas y niños, se les retuvo unos días en Siria impidiéndoles huir de la ciudad cercada.

Esta situación despertó numerosas manifestaciones en todo el mundo, que pedían la implicación de la comunidad internacional en el frente y denunciaban la connivencia del gobierno turco, miembro de la OTAN, con los terroristas. Estas fueron especialmente violentas en Estambul, donde 37 personas murieron en unas protestas que acarrearon posteriores bombardeos de la aviación turca sobre posiciones del PKK en el país y las consecuentes advertencias de la organización a Turquía por violar el alto al fuego.

Permite observar que Turquía ha incumplido reiteradas ocasiones los alto al fuego, que el PKK está comprometido con él, y que luchan contra Daesh, quienes reciben apoyo turco.

Propuesta

El PKK fue incluido en la lista de grupos terroristas por la Unión Europea según Decisión del Consejo 2002/334/EC de 2 de mayo de 2002. Según la Resolución de Ejecución 790/2014 de 22 de julio de 2014 ha sido mantenido en dicha lista. Ello en aplicación del artículo 2, apartado 3, del Reglamento (CE) no 2580/2001 sobre medidas restrictivas específicas dirigidas a determinadas personas y entidades con el fin de luchar contra el terrorismo y se deroga el Reglamento de Ejecución (UE) no 125/2014.

Sin embargo ya el Tribunal General de la Unión Europea determinó el 3 de abril de 2008 que el PKK fuera retirado de dicha lista. Lo hizo en el caso T-229/02 y por la sentencia 2008II-00045. Sin embargo dicha decisión solo ha sido aplicada individualment por algunos estados. En dicha línia, el Consejo de Europa aprobó denominar “activistes” y no “militantes” a los miembros del PKK y modificar “lucha contra el terrorismo” por “lucha entre Turquia y el PKK” para describir el conflicto.

“El confederalismo democrático está basado en profundas convicciones democráticas i de libertad, no entiende de diferencias entre personas y defiende la igualdad y la libertad de todas ellas”. Con estas palabras presentaba Abdullah Öcalan, líder del Partido de los Trabajadores del Kurdistán, el nuevo rumbo al que se adhería y que guiaría a partir de entonces la organización.

Una organización que explícitamente renuncia “a interpretar la autodeterminación como el derecho a establecer un estado, sino como el de desarrollar su propia democracia a pesar de ellos”. De este modo se erigía como “modelo para resolver los problemas del Medio Oriente”, en unos momentos en los que esta región está atravesando “un periodo de conflictos y caos” que la carta del líder kurdo define de “Tercera Guerra Mundial”.

Unos ideales que han conseguido iluminar aquellas zonas de Siria, sumida en una brutal guerra civil, en las que los kurdos son capaces de desarrollarlos. De este modo han conseguido mantener zonas “basadas en la libertad política, económica, social, sexual, cultural y étnica”, mientras tratan de defenderse de los regímenes dictatoriales, los ataques terroristas y las ofensivas fundamentalistas que les rodean.

Además, la actual guerra de Siria y, sobretodo, la lucha contra el Estado Islámico, ha puesto de manifiesto la voluntad del Partido de los Trabajadores del Kurdistán, así como de sus ramificaciones políticas, de colaborar con la comunidad internacional para derrotar a un enemigo común, hasta el punto de haberse postulado como los aliados ideales sobre el terreno con los que poder confiar en el enfrentamiento mundial contra los integristas islamistas.

Tanto es así, que en la declaración de los Unidades de Protección Popular (YPG) y de las Unidades de Defensa de las Mujeres (YPJ), en estrecha relación orgánica con un PKK y con el que han luchado codo a codo, tras haber liberado la ciudad de Kobanê, agradecía a la comunidad internacional su ayuda en forma de bombardeos. Una ayuda que contribuyó a “la victoria de la humanidad; de la libertad contra la barbarie”.

Además, el alto al fuego acordado en 2013 entre el gobierno turco y el pueblo kurdo es un signo más del abandono de la voluntad del PKK de librar su batalla en el campo militar o de guerrillas para convertirse en una organización pacífica y autónoma a través de unos valores, asociados a la libertad, que incluso serían difíciles de encontrar en Occidente. Con el añadido, como ellos mismo aceptan, de hacerlo en Oriente Medio.

Por lo tanto, defendemos con firmeza que una organización con una ideología que lleva por bandera la libertad individual y colectiva en su máxima expresión sin dejar atrás a nadie por cuestiones de género, religión, política, etnia u otras de discriminatorias; una organización que es capaz de plantar cara de forma eficaz y eficiente a los principales problemas que acechan la convulsa región del Medio Oriente en toda su complejidad y en todas sus particularidades (Estado Islámico, dictaduras, sectarismo, fundamentalismo o terrorismo); una organización que, además, no solo es capaz de hacerlo codo a codo con la comunidad internacional sino que le reclama apoyo a pesar de unas diferencias ideológicas profundas que no son más que una irrefutable prueba de su respeto hacia ideales políticos diferentes y de su capacidad para encontrar puntos en común a partir de los cuales poder cooperar; una organización que ha renunciado al uso de las armas contra la Republica de Turquía y que ha renunciado a la creación de un estado-nación en los términos actuales, no puede permanecer de ningún modo en las listas de organización terrorista.

Es incluso una irresponsabilidad histórica mirar al pasado del Partido de los Trabajadores del Kurdistán para justificar su permanencia en dichas listas cuando se erige como uno de los únicos actores con los que poder depositar la confianza de crear un Medio Oriente estable, pacífico y democrático.

Mantener al Partido de los Trabajadores del Kurdistán en las listas de organización terrorista sería un acto de miopía estratégica que el mundo, y sobretodo la población de la región, no puede permitirse. No debe permitirse. Y no actuar en consecuencia nos convertiría en cómplices, cuando no en actores principales, de un error en mayúsculas.

Por todos los motivos acabados de exponer consideramos de imperiosa urgencia borrar al Partido de los Trabajadores del Kurdistán de la lista de organizaciones terroristas y, aun más, ampliar la colaboración para hacer de su región una región próspera, libre y segura.

Informe preparado por Marc Español i Escofet, KurdisCat





Leggi di più »