dimecres, 31 de desembre del 2014

Heyva Sor fa una crida des de la seva nova seu a Kobanê

Heyva Sor a Kurdistan que ha anunciat recentment l'obertura d'una seu al cantó de Koabnê, ha fet una crida davant de l'edifici on s'ha instal·lat a la ciutat assetjada. Parlant en nom de Heyva Sor el doctor Menaf Kitkanî ha demanat ajuda mèdica i humanitària urgent per a la ciutat. Ha centrat la seva crida a les organitzacions de salut internacional i d'ajuda humanitària

Cal proporcionar les necessitats bàsiques i urgents a Kobanê. Menaf Kitkanî va demanar a personal mèdic d'anar a Kobanê i participar sanitaris. Des de Catalunya els beneficis recollits al concert de Barcelona es donaran a aquesta entitat i continuem la campanya de recollida de donacions catalanes que, per cert, té un nivell molt baix.

Leggi di più »

dimarts, 30 de desembre del 2014

TEV-DEM aprova en assemblea les propostes de reconstrucció de Kobanê

El Moviment de la Societat Democràtica (TEV-DEM), moviment de base assambleària i autogestió popular, va organitzar una reunió amb l'assistència de la majoria dels seus membres de Kobanê per discutir els problemes que pateixen la població. El setge que dura més de cent dies ha complicat una situació ja de per si difícil a la ciutat kurda de Síria. Les condicions de vida  i els problemes per creuar la frontera van ser identificats com els més preocupants. Els participants van emetre un programa per Kobanê que abastaria un període en el pròxim any. El programa inclou els següents punts:

* Creació d'un comitè per a la reestructuració Kobanê

* Visita a les famílies de refugiats i la recerca de possibles formes de resoldre els seus problemes

* La celebració de reunions públiques per establir comunes i assemblees

* Revitalitzar les obres i programes de la Casa del Poble

* Demanar a les persones de Kobanê que tornin per a poder formar part en la defensa i la reestructuració Kobanê

* Oferir tota mena de logística i els serveis socials.

Leggi di più »

Dos germans es retroben lluitant a Kobanê després de 4 anys

Segons l'agència ANHA, dos germans que són combatents de les Yekîneyên Parastinê Gel (Unitats de Defensa Popular, YPG) s'han retrobat després de combatre separats quatre anys en el front de resistència a Kobanê (Kurdistan de Síria).

Gîvara Reso que és del cantó d'Efrîn (Kurdistan de Síria) es va unir a la resistència de Kobanê després de que l'Islamic State (IS, Estat Islàmic) donés inici als atacs a la ciutat. El seu germà Tolhildan Reso, estava destacat al cantó de Cizîrê (Kurdistan de Síria) però més tard va arribar a Kobanê per unir-se a les defenses de la ciutat. Després de quatre anys de la seva separació ara s'han retrobat al front. "Em vaig sentir molt feliç quan el vaig veure aquí. Tots dos ara estem prenent part en l'operació de foragitar IS de Kobanê. Nosaltres, tots els combatents de les les Yekîneyên Parastinê Gel (Unitats de Defensa Popular, YPG), som com germans i defensar l'un és defensar l'altre ", va dir un dels germans a l'ANHA.


Leggi di più »

"No. Això és una revolució genuïna"

En el teu article a “The Guardian” et preguntaves per què el món sencer està ignorant “l'experiment democràtic” dels kurds sirians. Després d'experimentar-lo durant deu dies, tens alguna pregunt nova o alguna resposta a això?
Bé, si algú tenia algun dubte sobre si això és realment una revolució, o només algun tipus d'aparador, diria que la visita m'ho ha deixat totalment clar. Encara hi ha gent dient que només es tracta d'un front del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan), que en realitat és una organització autoritària estalinista que només està fent veure que ha adoptat la democràcia radical. No. Són totalment reals. Això és una revolució genuïna. Però d'una manera que precisament és el problema. Els grans poders s'han compromès amb una ideologia que afirma que les revolucions reals ja no poden succeir. Mentrestant, molts a l'esquerra, inclús a l'esquerra radical, sembla que han adoptat tàcticament una política que assumeix el mateix, fins i tot inclús encara que estiguin fent soroll revolucionari. Adopten un tipus de marc “antiimperialista” purità que assumeix que els principals papers significatius els juguen els governs i els capitalistes i que aquest és l'únic joc al que val la pena atendre. El joc on fas la guerra, crees vilans mítics, extreus el petroli i altres recursos, estableixes xarxes de patronals... aquest és l'únic joc. El poble a Rojava està dient: “No volem jugar a aquest joc. Volem crear un joc nou”. Molta gent ho troba confús i pertorbador així que escolleix creure que això no està passant realment, que aquesta gent és il·lusa, deshonesta o ingènua.
Des d'octubre veiem una creixent solidaritat des de diferents moviments polítics de tot el món. Per part dels mitjans de comunicació mainstream mundials hi ha hagut una cobertura mediàtica enorme i a vegades entusiasmada sobre la resistència a Kobane. La postura política a Occident ha canviat una mica. Hi ha evidències significatives, però creus que l'autonomia democràtica i el que s'ha estat experimentant als cantons de Rojava està sent prou discutit? Com de dominant és la percepció general de “alguna gent valenta lluitant contra el dimoni d'aquesta època, l'EI” en aquesta aprovació i fascinació?
Trobo destacable com tanta gent a Occident veu les imatges de les feministes armades, per exemple, sense ni tan sols pensar en quines idees hi ha al darrere seu. Només han pensat que ha passat d'alguna manera. “Suposo que deu ser una tradició kurda”. En alguna mesura és orientalisme, o per dir-ho senzillament racisme. Mai se'ls acudeix que la gent a Kurdistan també pugui estar llegint Judith Butler. Com a màxim pensen “Oh, estan intentant assolir els nivells occidentals de democràcia i drets de les dones. Em pregunto si és real o només per consum estranger”. No sembla que se'ls acudeixi que potser estan portant aquestes qüestions molt més enllà del que els “nivells occidentals” mai han arribat, que potser creuen genuïnament en els principis que els Estats occidentals només professen.
Has mencionat l'enfocament de l'esquerra sobre Rojava. Com és rebut per les comunitats anarquistes internacionals?
La reacció de les comunitats anarquistes internacionals ha estat decididament una barreja. Ho trobo una mica difícil d'entendre. Hi ha nombrosos grups d'anarquistes –sovint els més sectaris– que afirmen insistentment que el PKK és encara un grup nacionalista autoritari “estalinista” que ha adoptat Bookchin i altres idees de l'esquerra llibertària per agradar l'esquerra antiautoritària a Europa i Amèrica. Això sempre em deixa absort, és una de les idees més estúpides i narcisistes que he sentit. Inclús si la premissa fos correcta, i el grup marxista-leninista decidís falsejar una ideologia per guanyar suport estranger, perquè diantres escollirien les idees anarquistes desenvolupades per Murray Bookchin? Aquesta seria l'aposta més estúpida possible. Òbviament pretendrien ser islamistes o liberals, aquesta gent és la que té les armes i el suport material. Sigui com sigui crec que molta gent de l'esquerra internacional, inclosa l'esquerra anarquista, bàsicament no vol guanyar. No poden imaginar que una revolució realment pugui succeir i secretament ni la volen, ja que implicaria compartir el seu club “guai” amb gent ordinària, ja no serien especials. En aquest sentit això serveix per separar els revolucionaris reals dels de pega. Els revolucionaris reals s'han mantingut sòlids.
Què ha estat el més impressionant que has vist a Rojava en termes d'aquesta autonomia democràtica en pràctica?
Hi havia tantes coses impressionants... No conec cap altre lloc al món on hi hagi hagut una situació de poder dual on les mateixes forces polítiques creessin els dos bàndols. Hi ha “l'autodeterminació democràtica”, que té tota la forma i les trampes d'un Estat –parlament, ministres, etc.– però va ser creada per ser curosament separada dels mitjans del poder coercitiu. Després hi ha el TEV-DEM (Moviment per una Societat Democràtica), conduint de baix a dalt institucions de democràcia directa. Finalment –i això és la clau–, les forces de seguretat responen a les estructures de baix a dalt i no a les de dalt a baix. Un dels primers llocs que vam visitar va ser l'acadèmia policial (Asayis). Tothom havia d'assistir a formacions en resolució no-violenta de conflictes i teoria feminista abans que se li permetés tocar una pistola. Els co-directors ens van explicar que l'objectiu últim era proporcionar a tothom de la regió sis setmanes d'entrenament policial, perquè finalment poguessin eliminar la policia.
Què diries sobre algunes crítiques a Rojava? Per exemple: “No ho haurien fet durant la pau. És degut a l'estat de guerra”.
Bé, crec que la majoria de moviments, afrontant tràgiques condicions de guerra, no abolirien immediatament la pena de mort, dissoldrien la policia secreta i democratitzarien l'exèrcit. Els militars, per exemple, escolleixen els seus oficials.


I hi ha una altra crítica, que és força popular en els cercles pro-govern aquí a Turquia: “El model que els kurds –en la línia del PKK i el PYD (el Partit d'Unió Democràtica Kurda)– intenten promoure no és defensat per tots els pobles que viuen a la zona. Aquesta estructura multi-... és només superficial com en símbols.”
Bé, el president del cantó de Cizire és àrab, un cap d'una gran tribu local, de fet. Suposo que es podria pensar que és només un titella formal. En un sentit el govern sencer ho és. Però si mires les bases, no són només els kurds els qui estan participant. Em van explicar que l'únic problema real existeix amb alguns assentaments del “cinturó àrab”, gent que va ser portada portada pels baathistes des d'altres parts de Síria durant els anys 50 i 60 com a part d'una política intencionada de marginalització i assimilació dels kurds. Algunes d'aquestes comunitats han dit que són hostils a la revolució. Però els àrabs les famílies dels quals han estat allà durant generacions, o els assiris, khirgizians, armenis, txetxens... estan realment entusiasmats. Els assiris amb qui vam parlar van dir que, després d'una llarga i difícil relació amb el règim, sentien que a la fi se'ls permetia llibertat religiosa i cultural. Possiblement el problema més complicat sigui l'alliberament de les dones. El PYD i el TEV-DEM el veuen com a absolutament central en la seva idea de revolució, però tenen problemes a l'hora de traçar àmplies aliances amb comunitats àrabs que senten que això viola els principis religiosos bàsics. Per exemple, mentre els parlants siris tenen el seu propi sindicat de dones, els àrabs no, i les noies àrabs no estan interessades en organitzar-se entorn de les qüestions de gènere o ni tan sols d'assistir a seminaris feministes amb les assíries o les kurdes.
Sense entrar en els “marcs antiimperialistes puritans” que comentaves abans, què diries sobre la idea que Occident o l'imperialisme demani un dia als kurds sirians pagar pel seu suport? Què pensa Occident sobre aquest model antiestatal i anticapitalista? És només un experiment que pot ser ignorat durant l'estat de guerra mentre els kurds accepten voluntàriament lluitar contra un enemic que ha estat creat per Occident?
És absolutament cert que els poders estatunidencs i europeus faran tot el que puguin per acabar amb la revolució. Això no cal dir-ho. Les persones amb qui vaig parlar eren ben conscients d'això. Però no feien una diferenciació forta entre el lideratge de poders regionals com Turquia, Iran o Aràbia Saudita i el de poders euro-americans com França o els EUA. Assumeixen que tots són capitalistes i estatistes i, per tant, anti-revolucionaris que com a màxim podrien ser convençuts de dóna'ls-hi algun suport però mai estarien de la seva banda. Hi ha aleshores la qüestió encara més complicada de l'estructura anomenada “la comunitat internacional”, el sistema global d'institucions com l'ONU o l'FMI, corporacions, ONGs, organitzacions pels drets humans... que totes donen per suposat una organització estatal, un govern que legisla i té el monopoli de la força coercitiva sobre aquestes lleis. Només hi ha un aeroport a Cizire i es troba sota el control del govern sirià. Podrien prendre'l fàcilment en qualsevol moment, diuen. La raó per la qual no ho fan és: Com gestiona un aeroport un no-Estat? Tot el que fas a l'aeroport es troba subjecte a les regulacions internacionals que pressuposen un Estat.
Saps per què l'Estat Islàmic està tan obsessionat amb Kobane?
Bé, no es poden permetre ser vistos perdent. Tota la seva estratègia de reclutament es basa en la idea que són un gegant imparable, i que les seves contínues victòries demostren que representen la voluntat de Déu. Ser vençuts per un grapat de feministes seria una enorme humiliació. Mentre lluitin a Kobane poden dir que el que diuen els mitjans és mentida i que realment estan avançant. Qui pot demostrar el contrari? Si se'n van, hauran admès la derrota.
Què diries que Tayyp Erdogan i el seu partit estan intentant fer a Síria i a l'Orient Mitjà en general?
Només ho puc suposar. Sembla que ha passat d'una política anti-kurda/anti-Assad a una estratègia purament anti-kurda. Una vegada i altra ha estat intentant aliar-se amb tots els feixistes pseudo-religiosos per atacar qualsevol experiment de democràcia radical inspirat en el PKK. Clarament, com els mateixos Daesh (EI), veu el que estan fent com una amenaça ideològica, potser com l'única alternativa ideològica viable a la vista a l'islamisme de dretes, i farà el que pugui per aixafar-la.
D'una banda hi ha el Kurdistan iraquià assentat sobre un fonament ideològic diferent en termes de capitalisme i de la noció d'independència. De l'altra, aquest exemple alternatiu de Rojava. I hi ha els kurds de Turquia que intenten mantenir un procés de pau amb el govern. Com veus personalment el futur del Kurdistan a curt i llarg termini?
Qui podria dir-ho? De moment les coses semblen sorprenentment bones per a les forces revolucionàries. Fins i tot el KDG va aixecar la rasa gegant que estaven construint a la frontera de Rojava després que el PKK intervingués per salvar Erbil i altres ciutats de la tornada de l'EI aquest agost. Una persona del KNK em va explicar que això ha tingut un efecte enorme en la consciència popular allà. En aquell mes es va donar un augment de les consciències semblant al de 20 anys. Els joves van quedar afectats en particular per com els propis Peshmerga fugien del camp i les dones milicianes no. Però és difícil d'imaginar com el territori de KRG serà revolucionaritzat en els propers temps. Tampoc ho permetrien els poders internacionals.
Encara que l'autonomia democràtica no sembla estar clarament sobre la taula de negociació a Turquia, el moviment polític kurd ha estat treballant-hi, especialment a nivell social. Intenten trobar solucions en termes legals i econòmics per a models possibles. Quan comparem per exemple l'estructura de classes i el nivell de capitalisme a l'oest de Kurdistan (Rojava) i al nord (Turquia), quines penses que són les diferències d'aquestes dues lluites per una societat capitalista? –o per un capitalisme minimitzat, com diuen–
Crec que la lluita kurda és bastant explícitament anticapitalista a les dues zones. És el seu punt de partida. Han arribat a la conclusió d'aquesta fórmula: No ens podem lliurar del capitalisme sense eliminar l'Estat, no ens podem lliurar de l'Estat sense lliurar-nos del patriarcat. No obstant, la gent de Rojava ho ha tingut força fàcil en termes de classe perquè la veritable burgesia, que es trobava sobretot en una regió molt agrària, va marxar amb el col·lapse del règim de Baath. Tindran un problema a llarg termini si no treballen en un sistema educatiu que asseguri que un estrat tecnòcrata desenvolupista no prengui finalment el poder però, de moment, és comprensible que es centrin més immediatament en les qüestions de gènere. A Turquia, bé, no se quant, però tinc la impressió que les coses són bastant més complicades.
Durant els dies que els pobles del món no poden respirar per raons òbvies, et va inspirar de cara al futur el vostre viatge a Rojava? Quina creus que és la “medicina” perquè la gent respiri?
Va ser extraordinari. He passat la meva vida pensant com podríem arribar a fer coses com aquesta en algun futur llunyà i la majoria de gent creu que estic boig per imaginar que algun dia seria possible. Aquesta gent ho està fent ara. Si demostren que és possible, que una societat genuïnament igualitària i democràtica és possible, això transformarà completament la noció de la gent sobre les possibilitats humanes. Jo mateix em sento deu anys més jove havent estat només deu dies allà.
Amb quina escena recordaràs el teu viatge a Cizire?
Hi ha tantes imatges impactants, tantes idees. Em va encantar la distància entre l'aparença que sovint tenia la gent i les coses que deien. Trobes un home, un doctor, sembla un militar sirià que fa una mica de por, amb jaqueta de cuir i expressió austera. Aleshores parles amb ell i t'explica: “Bé, creiem que el millor enfocament sobre la salut pública és la prevenció, la majoria de malalties són causades per l'estrès. Creiem que si reduïm l'estrès els nivell de malalties cardiovasculars, diabetis, fins i tot càncers, baixaran. Així que el nostre pla en últim terme és reorganitzar les ciutats perquè siguin en un 70% espai verd...”. Et trobes totes aquestes reflexions boges brillants. Però quan el següent doctor que trobes t'explica com degut a l'embargament turc no poden obtenir medicines i equipaments bàsics, que tots els pacients de diàlisi que no han pogut passar la frontera han mort... La disjunció entre les seves ambicions i les seves circumstàncies increïblement ajustades. La dona que ens guiava era una ministra diputada d'exteriors anomenada Amina. En un moment donat ens vam disculpar per no poder portar millors obsequis per ajudar la gent de Rojava, que patia sota l'embargament. La dona va dir: “Al final, això no és molt important. Nosaltres tenim una cosa que ningú podrà donar mai. Tenim la nostra llibertat. Vosaltres no. Tant de bo algun dia us poguéssim donar això”.
Has estat a vegades criticat per ser massa optimista i entusiasta pel que està passant a Rojava. Creus que és així? O es perden alguna cosa?
Sóc optimista per caràcter, busco situacions que puguin sostenir alguna promesa. Però no crec que hi hagi cap garantia que això funcioni, que això no sigui aixafat, però certament no passarà si tots decidim d'entrada que cap revolució és possible i passem de donar suport actiu, o inclús dediquem energies a atacar-ho o a augmentar la seva marginació, com fa alguna gent. Si sóc conscient d'alguna cosa que potser altres no tenen clar és del fet que la història no ha acabat. Els capitalistes han fet un gran esforç aquests últims 30 o 40 anys per convèncer el poble que l'actual funcionament econòmic –fins i tot ja no capitalisme, sinó la forma peculiar actual de capitalisme financer semifeudal– és l'únic sistema econòmic possible. Han dedicat més esforços a això que els que han dedicat a crear un sistema capitalista global sostenible. Com a resultat, el sistema s'està enfonsant al nostre voltant just alhora que tothom ha perdut la capacitat d'imaginar alguna alternativa. Bé, crec que és bastant obvi que en 50 anys el capitalisme, en alguna forma reconeixible, i probablement de qualsevol forma, haurà desaparegut. Alguna altra cosa l'haurà substituït. Aquesta podrà no ser millor, podrà ser encara pitjor. Per això crec que tenim la responsabilitat, com intel·lectuals, o simplement com éssers humans que pensem, d'intentar almenys pensar sobre com seria alguna cosa millor. I si avui en dia ja hi ha gent intentant crear-la, és responsabilitat nostra ajudar-los.

Entrevista a David Graeber feta per Pinar Ogunç i publicada en turc al diari “Evrensel” i en anglès a “ZNet”. Traducció al català de Joan Enciam (@JoanEnciam) .

Leggi di più »

dilluns, 29 de desembre del 2014

Enterrats els dos kurds assassinats als xocs al Kurdistan turc





Els dos joves morts a mans d'islamistes turcs en els incidents a Cizre han estat enterrats acompanyats per una multitud. Yasin Özel i Barış Dalmış van ser assassinats al districte de Cizre de Sirnak (Kurdistan de Turquia) en enfrontaments amb els islamistes d'Hüda-Par. Els incidents van començar al ser atacades les persones que s'havien reunit per presentar els seus respectes als cossos de combatents caiguts en Sinjar (Kurdistan de l'Iraq). 

Unes 50.000 persones van acompanyar els dos joves al cementiri corejant la consigna "Şehîd namirin" (els màrtirs són immortals). La mare de Barış, Zübeyde Dalmış va dir que; "El meu fill és el màrtir del poble kurd que l'ha adoptat. Ofereixo el meu condol a tota la nostra gent i condemno enèrgicament els que estan portant a terme una política bruta contra el nostre poble i els joves ".
 


Hür Dava Partisi (Hüda-Par, Partit de la Causa Lliure) és un partit minoritari islamista turc al Kurdistan. A efectes reals continua fent la guerra bruta a l'estat organitzant contra manifestacions a les convocatòries que fan els partits pro kurds. Hüda-Par és l'hereu del partit turc Hizbol·là que els anys noranta va terroritzar el moviment nacional kurd amb nombrosos actes de terrorisme para policial.


Fotos: ANF

Leggi di più »

Cotxe bomba contra les YPG amb sis morts a Efrîn


Un atemptat amb cotxe bomba en un punt de control YPG al poble de Qitmê (al cantó d'Efrîn, al Kurdistan sirià) ha provocat la mort a quatre milicians de les YPG i dos nens. A més hi ha hagut disset ferits. D'aquests trets tenen ferides lleus però hi ha quatre infants amb ferides de gravetat. En l'atac ha mort el suïcida que no ha estat identificat però probablement sigui un fonamentalista sunnita.

Leggi di più »

diumenge, 28 de desembre del 2014

Tercer aniversari de la matança de Roboski

El 28 de desembre de 2011 a les 21:37 dos F-16 turcs van bombardejar la zona de Roboski, a la frontera entre Turquia i l'Iraq. Sense cap provocació prèvia els avions es van situar sobre els civils kurds. Alguns venien de jugar un partit de futbol. Les bombes van matar 34 persones la majoria tenien menys de 25 anys i eren homes. (Veure foto adjunta).

Turquia va argumentar que una columna de les HPG (Forces de Defensa Popular) estaven creuant la frontera en aquell moment i els avions l'atacaven. Després va acusar les víctimes de ser contrabandistes. Certament duien mercaderies de contraband però no només no eren de les HPG sinó que pertanyien a famílies dels anomenats Guàrdies de Vila. Aquests esquadrons són milícies auxiliars que ajuden l'exèrcit turc.

L'origen de la informació fou un drone (avió no tripulat) dels EEUU que va informar Ankara d'una columna guerrillera en moviment però els propis nord-americans van demanar Turquia que calia confirmar-ho. El govern turc no en va fer cas i va enviar els avions contra els civils kurds bombardejant-los en plena nit impunement.

Els cossos van quedar estesos tota la nit fins que els familiars de pobles propers van arribar a la matinada. Alguns dels cossos eren tan cremats que no es van poder reconèixer. Turquia no va moure un sol dit i foren els propis familiars que amb bestiar van haver d'arrossegar-los fins als seus pobles.

Erdogan va assegurar que s'investigaria. Ja fa tres anys. No hi ha hagut ni un sol moviment.

Aquest matí centenars de persones s'han concentrat a la població on s'ha realitzat un acte polític amb la participació de Selahattin Demirtas i Gültan Kisanak, del partit pro kurd HDP, on s'han desplegat banderes del PKK i les familiars dels assassinats han mostrat els seus retrats.




Leggi di più »

dissabte, 27 de desembre del 2014

Guanys significatius de les YPG a Kobanê



Divendres 27 de desembre al matí, les Yekîneyên Parastinê Gel (Unitats de Defensa Popular, YPG) van trencar les defenses de primera línia de l'Islamic State (IS, Estat Islàmic) al nord-est Kobane (Ayn Al-Arab en àrab). En l'atac reeixit van capturar l'estratègic edifici municipal i l'escola femenina Al-Khanasa, van matara desenes de militants fonamentalistes i capturar el seu armament pesat. Segons les pròpies YPG han capturat desenes d'AK-47 i fins a 2.000 bales.

Al sud de Kobane, les YPG van dur a terme una sèrie de batudes, contra amagatalls de l'IS i rutes de subministrament als seus combatents atrinxerats dins de la ciutat. Un total de 22 militants islamistes van resultar abatuts en només 24 hores, juntament amb 3 dotzenes d'altres que van ser ferits en la batalla.

                                            
A l'Ajuntament ja torna a onejar el banderí de les YPG

 Al carrer 48, artèria principal a Kobanê, la coalició internacional va bombardejar posicions d'IS destruint camionetes que estaven armades amb metralladores antiaèries de 23mm. La Coalició ha informat de tretze atacs aeris sobre la ciutat de Kobanê en les últimes 24 hores, que estarien facilitant l'avanç de les YPG i les Yekîneyên Parastinê yên Jinê (Unitats de Defensa de Dones, YPJ) cap a l'escola Yarmouk, a prop del carrer 48.

Les YPG han informat que l'avantguarda de les seves unitats ha arribat als peus del turó de Mishtenur, ocupat pels fonamentalistes el passat 6 d'octubre. Mihstenur és la porta d'entrada a Kobanê i on es va immolar la miliciana de les YPJ Arîn Mîrkan.  

Fotos: @FredericHelbert  @IbrahimH_

Leggi di più »

Dos morts en enfrontaments entre islamistes i nacionalistes al Kurdistan turc



Membres del Hür Dava Partisi (Hüda-Par, Partit de la Causa Lliure), han atacat aquesta matinada una protesta que mantenia el moviment de la joventut kurda YDG-H a a Cizre. YDG-H mantenia una vetlla pels cossos de milicians kurds morts en l'ofensiva nacional kurda sobre la muntanya de Shengal (Iraq) que havien arribat a la ciutat.

Els enfrontaments, amb armes de foc, s'han estès a d'altres poblacions del Kurdistan de Turquia. El balanç provisional dels xocs és de dos morts sense que es conegui de quin bàndol són. A Nur els joves kurds han rodejat completament els islamistes segons l'agència Doğan New. Segons les autoritats turques de Sirnak hi ha hagut tres ferits.

Hüda-Par és un partit minoritari islamista kurd. A efectes reals continua fent la guerra bruta a l'estat organitzant contra manifestacions a les convocatòries que fan els partits pro kurds. Hüda-Par és l'hereu del partit turc Hizbol·là que els anys noranta va terroritzar el moviment nacional kurd amb nombrosos actes de terrorisme para policial.

Des que el 7 d'octubre el moviment kurd a Turquia iniciés les protestes per solidaritzar-se amb Kobanê i contra el setge islamista a la ciutat Hüda-Par ha protagonitzat nombrosos atacs. El balanç dels enfrontaments entre islamistes i nacionalistes és ja de 36 morts i més de 300 ferits amb un miler d'habitatges cremats.

Leggi di più »

L'exèrcit turc excava trinxeres a la frontera amb el cantó d'Efrîn

L'exèrcit turc està excavant trinxeres a la frontera entre el nord de Kurdistan o Kurdistan turc i el cantó autònom d'Efrîn, al Kurdistan sirià. Segons l'Agència de Notícies Hawar, les trinxeres a la frontera van ser excavades per primera vegada a l'abril de 2014 i els periodistes de la ciutat de Cindêris d'Efrîn han declarat que l'exèrcit turc va desplegar molts vehicles a la frontera per cavar noves trinxeres entre les dues parts del Kurdistan. L'objectiu turc seria aïllar completament el cantó d'Efrîn que va proclamar la seva autonomia democràtica el 29 de gener de 2014. 

Efrîn és el més occidental dels tres cantons autònoms kurds de Síria

Leggi di più »

divendres, 26 de desembre del 2014

Informe d'Amnistia Internacional sobre les yezidi segrestades

Escape from hell- Torture, sexual slavery in Islamic State captivity in Iraq (Escapar de l'infern-tortura, esclavatge sexual a les captives de l'Estat Islàmic a l'Iraq) és l'informe que va publicar el 23 de desembre Amnistia Internacional.

El document es basa en el testimoni de quaranta captives yezidi entrevistades per Donatella Rovera. Algunes d'elles tenen catorze i quinze anys. En les dinou fulles de l'informe és constant el trauma i fins i tot l'estigma que estan patint aquestes noies. Precisament l'estigmatització, com a via pel genocidi, és l'objectiu dels fonamentalistes sunnites per acabar amb la comunitat kurda yezidi. D'aquesta manera volen que sigui impossible la seva reintegració a la societat provocant una situació que pot ser pitjor que la mort.

Leggi di più »

dijous, 25 de desembre del 2014

La vaga de fam dels presos d'Urmia acaba amb un acord

Després de la petició de KODAR (Organització per a la Societat Democràtica i Lliure del Kurdistan de l'Est) els 29 presos kurds de la presó d'Urmia han anunciat la fi de la vaga de fam que ha durat 33 dies entre el 20 de novembre i el 22 de desembre. El comunicat del col·lectiu anuncia que han arribat a un acord amb les autoritats iranianes segons els següents termes:

Al nostre poble i l'opinió pública,
Els presos polítics de la presó central de Urmia, hem mantingut una vaga de fam de 33 dies, des del 20 de novembre de 2014, lluitant pel respecte dels nostres drets humans i demandes, i perquè la República Islàmica de l'Iran posi fi a les tortures a les presons.

Com a resultat dels nostres 33 dies de vaga de fam, la República Islàmica de l'Iran ha acordat acceptar les nostres principals demandes, començant per fer alguns canvis en les presons:

- 40 presos condemnats per crims violents seran traslladats de les cel·les en què ens trobem.

- 12 presos polítics que van ser anteriorment separats dels seus companys han estat reagrupats amb presos polítics.


Les autoritats penitenciàries s'han compromès a satisfer les nostres restants demandes si posem fi a la nostra vaga de fam.

Per tant, d'acord amb les declaracions de KODAR (Organització per a la Societat Democràtica i Lliure del Kurdistan de l'Est), les quals valorem positivament, hem pres la decisió de suspendre la vaga de fam.
En nom de tots els presos polítics, ens agradaria donar les gràcies a la nostra gent a tot el Món per les seves accions i suport incondicional, i per estar en peu de forma solidària al costat nosaltres tot el temps.

Presó d'Urmia, 22 de desembre de 2014.

Notícia a Llibertat.cat

Leggi di più »

El Nadal es celebra, per primera vegada oficialment, a Kirkuk

El portaveu oficial del Govern Regional de Kurdistan ha anunciat que el pròxim 25 de desembre es podrà celebrar el Nadal a Kirkuk, segons afirma l’Agència Fides. Kirkuk és una ciutat situada al Nord d’Iraq, a 236 km al nord de la capital iraquiana, Bagdad. Històricament, Kirkuk ha estat considerada el Jerusalem pel poble kurd i turcman. Aquesta ciutat sempre ha estat en constant disputa, així com ho estan actualment els altres territoris del Kurdistan.

El punt d’inflexió més important dels últims anys respecte a la situació de Kirkuk va ser el dia 11 de març de 1970, on el Partit Democràtic de Kurdistan, liderat per Mustafà Barzani, firma amb Bagdad el Manifest d’Autonomia, el qual legitimava l’autonomia del poble kurd, i la representació política al govern de Bagdad, entre altres aspectes. Aquest decret no podia ser aprovat fins a l’any 1977, ja que es necessitava un cens actualitzat per tal de comprovar la seva dimensió demogràfica. Però al juny del 1973 el líder guerriller Mullah Mustafà Barzani va reclamar els jaciments petrolífers de Kirkuk, fruit d’una tensió generada entre el partit Baas i els kurds. Bagdad ho va interpretar com a una declaració de guerra, i al Març del 1974 va establir l’Estat d’Autonomia. Amb el nou Estatut tots els avenços aconseguits amb el Manifest del 1970 es van paralitzar, perquè es van excloure les àrees riques en petroli de Kirkuk, Kanakin i Shengal/Sinjar, el que deixava en gran desavantatge al poble kurd. Amb les reformes administratives es van canviar el noms, i en algun cas els límits d’alguns països i governacions. Concretament a Kirkuk, la província es va dividir per la meitat, els seus límits van ser preestablerts per donar una hegemonia al poble àrab, marginant altre cop al poble kurd. El que s’ha anomenat “arabització” de Kirkuk i també d’altres territoris rics en petroli es va iniciar als anys 20, quan es van descobrir el potencial petrolífer d'aquestes regions. El Partit Baas va iniciar el seu mandat l’any 1968, on es va iniciar el procés d’”arabització” de Kirkuk, eliminant així la presència de les minories que poblaven la regió.



Molts cristians d'Orient passaran el Nadal a campaments de refugiats on han fet pessebres

Com ho van aconseguir? Doncs traslladant a milers de famílies jueves, turcmans, i kurdes a camps d'assentament situats a Kirkuk, Sinjar, Kanakin, i destinats exclusivament per a aquestes minories ètniques. El poble kurd va reaccionar a aquests moviments del govern iraquià, tot i alçant-se contra el seu Govern. Això va tenir una repressió per part d’Iraq a partir de la força militar. Aquesta opressió va provocar la fugida de desenes de milers de persones cap a les muntanyes, provocant així una crisi humanitària. Després d’uns mesos, Saddam Hussein va cedir a la pressió internacional, retirant l’exèrcit iraquià i a la seva administració del territori kurd, a la vegada que imposava un bloqueig intern a Kurdistan. A partir de l’any 1997, les autoritats iraquianes van obligar a la població kurda d’origen no àrab a renunciar a la seva identitat kurda o assíria, registrant-se oficialment com a àrabs. També van confiscar les seves propietats i béns, i els que van ser expulsats de zones controlades per les forces kurdes se’ls hi van requisar totes les seves propietats i targetes de racionament.

Va ser amb l’ascens al poder del Partit Socialista del Renaixement Àrab (Baas) que es va iniciar aquesta campanya que gairebé es podria titllar de genocidi, ja que es van desplaçar a més de 200.000 persones, les quals la gran majoria serien assassinades i sepultades en paratges inhòspits. A causa d’això, quan l’any 2004 es va proclamar l’actual vigent Constitució Federal, els partits kurds van exigir un mecanisme, concretat a l’article 140, que autoritzés a celebració de referèndums en les zones en disputa després d’haver-se realitzat els censos reclamants. Tot i això, 10 anys després segueix sense utilitzar-se aquesta eina i se segueix tenint com a referència el cens de l’any 1957, el qual indica que a Kirkuk hi viuen 178.000 kurds, 48.000 turcmans, 43.000 àrabs i 10.000 cristians.

Veient aquesta discriminació constant cap a les minories ètniques del Kurdistan, és una gran notícia que es consideri dia festiu el 25 de desembre a Kirkuk. El dia de la celebració del 2014è aniversari de Jesús de Natzaret, tots els treballadors de les institucions públiques de la província, entre elles les escoles, tindran un dia de festa. El portaveu oficial del Govern, Seven Dzia, ha publicat un missatge a la web oficial del Govern Regional, tot felicitant “a tots els germans cristians de Kurdistan, d’Iraq, i de tot el món”. Els sacerdots caldeus presents a Erbil i als seus barris, inclosos els que van fugir de Mossul i de la Planura de Nínive, s’han reunit amb els seus bisbes per tal de tenir un dia d’aïllament espiritual, preparant-se així pel dia de Nadal. El sacerdot Pablo Thabit Mekko va afirmar a l’Agència Fides que “La decisió de les nostres autoritats de Kurdistan repeteixen que faran tot el possible per alliberar als pobles i aldees dels que vam haver de fugir". Pablo Thabit Mekko es va mudar a Kurdistan després de veure’s obligat a abandonar Mossul, conquerida per l’Estat Islàmic. “Ens preparem per al Nadal demanant a Jesús que ens porti pau i condol als nostres cors. Ens ha commogut el missatge que va enviar fa uns dies el Papa Francesc demanant i esperem que n'enviï més”. Una petita victòria de les minories ètniques a Kirkuk, una petita conquesta de la seva ciutat sagrada, un gran dia per a tots els que encara viuen sota un assetjament que els priva de la seva vida i de la seva pròpia identitat. Per a tots ells, i també per a tots vosaltres, Bon Nadal!

Paula Ericsson

@tellthemno



Leggi di più »

dimecres, 24 de desembre del 2014

L'ofensiva combinada kurda ataca Sinjar amb resultat incert

Ni el més optimista podia esperar una victòria tant ràpida. L'ofensiva iniciada dimecres des de tres fronts (Zummar, muntanya de Shengal i Rabia) va anar precedida d'atacs aeris però els combats entre dijous i diumenge van ser bàsicament terrestres. Després dels avenços de les primeres 40 hores es va aconseguir trencar el setge, per l'est, de la muntanya de Shengal que durava des d'agost. Ahir les forces peshmerga aconseguien capturar Khanasor i Sinune a la part nord de la muntanya. Paral·lelament les YPG, HPG i milícies yezidi reobrien també ahir el corredor entre Rojava (Kurdistan de Síria) i Shengal.

Les operacions d'avui a grans trets. La fletxa que marca cap al sud és la de l'atac sobre Sinjar. Font: Ezidi Press

Les operacions dels peshmerga es van concentrat al sud de Rabia, població fronterera amb Síria per tal d'assegurar que no arribessin reforços de la part siriana, concretament de Deir ez-Zor i ar-Raqqà. Per d'altra banda també han començat arribar 32 camions amb menjar i roba pels 9.000 yezidi que continuen atrapats a la muntanya on queden bosses de membres d'IS. Uns centenars ja han estat evacuats/des pel corredor.

Les YPG/YPJ van llençar una altra ofensiva a la part siriana, concretament al sud del cantó de Cizîrê aconseguint expulsat a IS de vuit pobles de Jaza'a, una zona on es combat des de fa mesos. Això fa més difícil encara que IS pugui enviar reforços cap a Sinjar.


Excel·lent mapa de les operacions de dijous i divendres. On indica Shingal és la població de Sinjar. Font: @LCarabinier


Cap al migdia de diumenge les forces combinades kurdes* començaven a atacar la que és objectiu final de l'operació: Sinjar. A la ciutat s'havien refugiat bona part dels membres d'IS que han fugit de Shengal (la resta són a Tell Afar i Mosssul). Les YPG han estat les primeres que han entrat a la ciutat on s'han desenvolupat combats durant tota la tarda. IS no s'ha retirat de la ciutat que va ocupar el passat 2 d'agost i va cometre una veritable carnisseria amb la població local de confessió yezidi. Des de diumenge es combat a la ciutat de Sinjar on IS ha desplegat mig centenar de franctiradors i s'ha fet fort a la part sud i est però en realitat controla ma major part de la població en especial els controls de Yarmouk i Qadisa. El de Bardoza està en mans de les forces kurdes que han penetrat a la població per la part oest i més propera a la muntanya de Shengal. Ahir dimarts 23 IS va aconseguir que arribessin reforços per la part sud de la població tot i que les forces peshmerga havien provat de conquerir les carreteres d'accés la que du a Mossul continua en control dels islamistes. En el tercer dia d'assalt IS va fer arribar més armament a la ciutat mentre les forces kurdes van assegurar que avançaven a la part sud.


Posicions d'atac de les YPG en l'assalt de Sinjar.

Posició d'atac de les Forces Peshmerga

A part dels moviments militars s'han rendit 400 membres de l'IS i s'han començat a trobar fosses comunes, a la muntanya, amb yezidi assassinats pels fonamentalistes sunnites aquests mesos. La primera tenia setanta cadàvers executats. La web Conflict News ha definit l'ofensiva com "la primera gran derrotatque ha patit IS fins ara". En realitat les proporcions comencen a ser notables.

Situació del setge a 23 de desembre. IS ha enviat reforços.



*L'ofensiva de Shengal-Sinjar la duen a terme:

Yekîneyên Parastinê Gel (Unitats de Defensa Popular, YPG)

Yekîneyên Parastinê yên Jinê (Unitats de Defensa de Dones, YPJ)

Hêzên Parastina Gel (Forces de Defensa Popular, HPG), milícia del PKK

Hêzên Parastina Şengal (HPŞ, Forces de Defensa de Shengal)

Yekîneyên Berxwedanê Şengalê (YBŞ, Unitats de Resistència de Shengal)

Les Forces Peshmerga, exèrcit regular del Govern Regional del Kurdistan d'Iraq

NOTA:

Quan l'agost IS va atacar Sinjar les Forces Peshmerga es van retirar deixant indefensa la població. Van ser les HPG i les YPG/YPJ qui van defensar-la i van crear el primer corredor. Posteriorment aquestes dues forces van formar les YBŞ i HBŞ que, amb les HPG, han resistit el setge d'IS tots aquests mesos.



 




Leggi di più »

Impressions de Rojava: un reportatge des de la revolució

Aquest article, Impressions of Rojava: a report from the revolution”, ha estat escrit per Janet Biehl i publicat en anglès el 16 de desembre a ROAR Magazine. Després va ser publicat en castellà al bloc solidari Rojava no está sola. Demanem disculpes pels possibles errors de traducció que hi hagi, aquesta no ha estat feta professionalment. La traducció al català ha corregut a càrrec de Joan Enciam.

Janet Biehl és una escriptora independent, artista i traductora. Va ser col·laboradora i companya del difunt Murray Bookchin, les idees del qual van inspirar l'empresonat líder del PKK Abdullah Öcalan per abandonar les posicions marxistes-leninistes en favor d'un Estat kurd en pro del projecte del confederalisme democràtic. És autora de  “Las políticas de la ecología social: municipalismo libertario, “Rethinking Eco-Feminist Politics, “Ecology or Catastrophe: The Life of Murray Bookchin i del bloc Ecology or Catastrophe

A principis de desembre una delegació internacional va visitar el cantó Cezire de Rojava on els seus membres van aprendre sobre la revolució, la cooperació i la tolerància que estan tenint lloc.
De l'1 al 9 de desembre vaig tenir el privilegi de visitar Rojava com a part d'una delegació d'acadèmics d'Àustria, Alemanya, Noruega, Turquia, Regne Unit i EUA. Ens vam reunir a Erbil, Iraq, el 29 de novembre, i ens vam dedicar el dia següent a aprendre sobre el petro-Estat (nota: se li diu petro-Estat a un Estat gran part de la riquesa del qual prové de la venda de petroli) conegut com el Govern Regional Kurd (KRG), amb les seves polítiques de petroli, polítiques de suport, partits enfrontats (KDP i PUK) i aparents aspiracions d'emular Dubai. Sovint en vam tenir suficient i el dilluns al matí vam anar al Tigris,on vam creuar la frontera de Síria i vam entrar a Rojava, la regió autònoma de majoria kurda al nord de Síria.
El canal el riu Tígris és estret, però la societat que ens vam trobar a l'altra riba no podria ser més diferent a la del KRG: l'esperit d'una revolució social i política estava a l'aire. Quan vam desembarcar vam ser rebuts pels Asayis, o les forces de seguretat de civils de la revolució. Els Asayis rebutgen la qualificació de policia, ja que la policia serveix l'Estat mentre que ells serveixen la societat.
Durant els següents 9 dies, exploraríem l'autogovern revolucionari de Rojava en un estat d'immersió total al passat (no teníem accés a internet per distreure'ns). Els dos organitzadors de la nostra delegació –Dilar Dirik (una estudiant brillant de PhD de la Universitat de Cambridge) i Devris Cimen (cap de Civaka Azad, Centre d'Informació Pública a Alemanya)– ens van guiar en una visita intensiva per les institucions revolucionàries.
Rojava consisteix en tres cantons geogràficament no contigus; nosaltres només veuríem el de més a l'est, Cezire (o Jazira), degut a la contínua guerra amb l'Estat Islàmic, que ataca l'oest, especialment a Kobane. Però a tot arreu vam ser benvinguts calorosament.
La tercera via de Rojava
Al principi, el vice-ministre d'assumptes exteriors, Amine Ossi, ens va introduir en la història de la revolució. El règim Baatista siri, un sistema de govern de partit únic, havia insistit durant molt temps que tots els siris eren àrabs i va intentar “arabitzar” els quatre milions de kurds del país, oprimint la seva identitat i despullant de la seva ciutadania als qui es van oposar.
Després que els grups de l'oposició de Tunísia i Egipte creessin insurgències durant la Primavera Àrab de 2001, els rebels siris també es van aixecar, iniciant una guerra civil. L'estiu de 2012 l'autoritat del règim va col·lapsar a Rojava, on els kurds van tenir pocs problemes en convèncer els funcionaris oficials de marxar sense violència.
Els “rojavarians” (els anomenaré així perquè encara que la majoria són kurds, també hi ha àrabs, assiris, txetxens i altres) es van enfrontar a la decisió de, o bé ajuntar-se amb el règim que els havia perseguit, o bé amb els grups de l'oposició, en la seva majoria militants islàmics.
Els kurds de Rojava, sent relativament laics, es van oposar a ambdós bàndols i van decidir embarcar-se en una tercera via, basada en les idees d'Abdullah Öcallan, el líder kurd presoner que va repensar la qüestió kurda, la natura de la revolució i una alternativa a la modernitat de l'Estat-nació i el capitalisme.
Inicialment, sota el seu lideratge, els kurds havien lluitat per un Estat, però ja fa unes dècades que, novament sota el seu lideratge, el seu objectiu va començar a canviar: ara rebutgen l'Estat com a font d'opressió i lluiten per l'autogovern, per la democràcia popular. Dibuixant eclècticament des de fonts d'història, filosofia, política i antropologia, Öcalan va proposar el “confederalisme democràtic” com a nom per al programa general de democràcia de baix a dalt, igualtat de gènere, ecologia i economia cooperativa. La implementació d'aquests principis, en institucions no només d'autogovern democràtic sinó també d'economia, educació, salut i gènere, s'anomena Autonomia Democràtica.
Una revolució de les dones
Amb la tercera via, els tres cantons de Rojava van declarar l'Autonomia Democràtica i van establir formalment un “contracte social” (el terme no estatista utilitzat en comptes de “constitució”). Sota aquests programa van crear un sistema d'autogovern popular, basat en assemblees de comunes de barri (que comprenen varis centenars de llars cada una), a les quals qualsevol persona pot assistir, i exercint poder des de baix cap a dalt a través dels diputats electes als nivells de ciutat i de cantó.
Quan la nostra delegació va visitar un barri de Qamishlo (Qamishlo és la ciutat més gran del cantó de Cezire) vam presenciar l'assemblea d'un consell popular local, on s'estava discutint sobre l'electricitat, temes relacionats amb les dones, resolució de conflictes i famílies màrtirs. Dones i homes seien i participaven junts. A una altra part de Qamishlo vam ser testimonis d'una assemblea de dones discutint problemes particulars del seu gènere.
El gènere té una especial importància per a aquest projecte en l'emancipació humana. Aviat vam veure que la revolució de Rojava és fonamentalment una revolució de dones. Aquesta part del món és tradicionalment la llar de l'opressió patriarcal extrema: néixer dona és estar en risc d'abús violent, matrimoni infantil, crims d'honor, poligàmia i més.
Però avui en dia les dones de Rojava s'han desfet d'aquesta tradició i participen en tota la vida pública: en tots els nivells de la política i la societat. El lideratge institucional consisteix no només en un lloc sinó en dos, un funcionari home i una funcionària dona –en nom de la igualtat de gènere i per evitar que el poder es concentri en mans d'una sola persona.
Les representants de Yekitiya Star, l'organització paraigües dels grups de dones, van explicar que les dones són essencials per a la democràcia –de fet, defineixen l'antagonista a la llibertat de la dona, sorprenentment, no com el patriarcat sinó com l'Estat-nació i la modernitat capitalista. La revolució de les dones té com a objectiu alliberar tothom. Les dones són per a aquesta revolució el que el proletariat era per a les revolucions marxistes-leninistes del segle passat. S'ha transformat profundament no només l'estatus de les dones sinó tots els aspectes de la societat.
Inclús els aspectes tradicionals de dominació masculina de la societat, com l'exèrcit, han estat profundament transformats. A les Unitats de Protecció del Poble (YPG) s'hi han unit les YPJ –o Unitats de Protecció de Dones–, les imatges de les quals s'han convertit a dia d'avui en mundialment conegudes. Juntes, les YPG i ls YPJ, estan defensant la societat contra les forces jihadistes de l'Estat Islàmic i Al-Nusra amb Kalashnikovs i, potser igual de formidablement, prenent un gran compromís intel·lectual i emocional no només amb la supervivència de la seva comunitat sinó també amb les seves idees i aspiracions polítiques.
Quan vam visitar una assemblea de les YPJ ens van dir que l'educació de les lluitadores consisteix no només en entrenament en assumptes pràctics com ara armes sinó també en Autonomia Democràtica. “Estem lluitant per les nostres idees”, recordaven a cada moment. Dos de les dones que vam conèixer havien estat ferides en la batalla. Una estava asseguda amb una bossa de sèrum i l'altra amb una muleta de metall –ambdues mostraven senyals de dolor però tenien integritat i autodisciplina per participar en la sessió.
Cooperació i educació
Els rojavarians lluiten per la supervivència de la seva comunitat però, sobre tot, com ens van dir les YPJ, per les seves idees. Fins i tot consideren l'aplicació amb èxit de la democràcia per sobre l'ètnia. El seu acord social afirma la inclusió de les minories ètniques (àrabs, txetxens, assiris) i religioses (musulmans, cristians, yezidis) i l'Autonomia Democràtica a la pràctica sembla que es desviu per incloure les minories, sense imposar-se a altres contra la seva voluntat, deixant la porta oberta a tothom.
Quan la nostra delegació va demanar a un grup d'assiris que ens expliquessin les seves crítiques a l'Autonomia Democràtica ens van dir que no en tenien. En nou dies a Rojava no vam poder trobar problemes per molt que en busquéssim, i els nostres interlocutors van admetre francament que Rojava poques vegades és criticada. Pel que jo vaig poder veure, Rojava com a mínim aspira a modelar la tolerància i el pluralisme en una part del món que ha presenciat massa el fanatisme i la repressió –i en qualsevol mesura que tingui èxit, mereix un reconeixement.
El model econòmic de Rojava “és el mateix que el seu model polític”. Un assessor econòmic a Derik va dir: crear una “economia de comunitat”, construint cooperatives en tots els sectors i educant la gent en la idea. L'assessor va expressar satisfacció que encara que el 70% dels recursos de Rojava havien d'anar a l'esforç bèl·lic, l'economia encara se les arregla per satisfer les necessitats bàsiques de tots.
Lluiten per l'autosuficiència, encara que no els queda altre remei: el fet crucial és que Rojava viu sota un embargament. No pot ni exportar ni importar del seu veí més proper al nord, Turquia, a qui li agradaria veure desaparèixer tot el projecte kurd.
Inclús el KRG, sota el control dels seus parents ètnics però econòmicament en deute amb Turquia, observa l'embargament, encara que ara està havent més comerç a través de la frontera KRG-ROjava arran dels esdeveniments polítics. Però el país encara té falta de recursos. Això no frustra el seu esperit: “Si només hi ha pa, tots en tindrem una part”, diu l'assessor.
Visitem una acadèmia d'economia i cooperatives econòmiques: una cooperativa de costura a Derik, fent uniformes per a les forces de defensa; una cooperativa d'hivernacles, que planta cogombres i tomàquets; una cooperativa de làctics a Rimelan, on un s'estava construint un nou sostre.
Les zones kurdes són les parts més fèrtils de Síria, lloc del seu abundant subministrament de blat, però el règim Baatista s'havia abstingut deliberadament d'industrialitzar la zona, una font de matèries primeres. Per tant es cultivava blat però no podia ser transformat en farina. Vam visitar un molí, de nova construcció des de la revolució, improvisat amb materials locals. Ara proporciona farina pel pa que es consumeix a Cezire, els residents de la qual obtenen tres pans al dia.
De manera similar, Cezire va ser la major font de petroli de Síria, amb varis milers de plataformes petrolíferes, la majoria a la zona de Rimenlan. Però el règim baatista va assegurar-se que Rojava no tingués refineries, forçant que el petroli fos transportat a refineries d'altres parts de Síria. Però des de la revolució, els rojavarians han improvisat dues noves refineries d'oli, les quals s'utilitzen principalment per a proporcionar dièsel per als generadors que alimenten el cantó. La indústria d'oli local, si es pot anomenar així, produeix només allò suficient per a les necessitats locals, res més.
Una revolució DIY (“fes-ho tu mateix”)
El nivell d'improvisació a tot el cantó va ser sorprenent. Quant més viatjàvem per Rojava, més ens meravellavem de la naturalesa “fes-ho tu mateix” de la revolució, la seva confiança en l'enginy local i els escassos materials a mà. Però no va ser fins que vam visitar vàries acadèmies –l'acadèmia de dones de Rimelan i l'Acadèmia Mesopotàmica a Quamishlo– que vaig veure que és essencial pel sistema en conjunt.
El sistema d'educació a Rojava no és tradicional, rebutjant les idees de jerarquia, poder i hegemonia. Enlloc de seguir la jerarquia professor-estudiant, els estudiants s'ensenyen uns als altres i aprenen de les experiències dels altres. Els estudiants aprenen allò que és útil, en qüestions pràctiques; “buscar el significat”, com ens van dir, en qüestions intel·lectuals. No memoritzen; aprenen a pensar per ells mateixos i a prendre decisions, per convertir-se en els directors de les seves pròpies vides. Aprenen a empoderar-se i a participar en l'Autonomia Democràtica.
Les imatges d'Abullah Öcalan estan per tot arreu, cosa que pels occidentals podria suggerir quelcom orwellià: adoctrinament, creença automàtica. Però interpretar aquestes imatges d'aquesta manera seria perdre's de la situació completament. “Ningú et donarà els teus drets”, algú va citar Öcalan, “hauràs de lluitar per ells”.
I per dur a terme aquesta lluita els rojavarians saben que han d'educar-se tant a si mateixos com a la societat. Öcalan els va ensenyar el confederalisme democràtic com un conjunt de principis. El paper d'ells ha estat el d'esbrinar com implementar-lo, en Autonomia Democràtica, i així empoderar-se ells mateixos.
Els kurds històricament han tingut pocs amics. Van ser ignorats pel Tractat de Lausanne que va dividir l'Orient Mitjà després de la Primera Guerra Mundial. Durant la majoria del segle passat han sofert com a minories a Turquia, Síria, Iran i Iraq. El seu llenguatge i la seva cultura han estat oprimits, les seves identitats negades, els seus drets humans revocats.
Estan del cantó equivocat de l'OTAN, on Turquia té permís per portar la veu cantant de la qüestió kurda. Ells han estat durant molt temps els intrusos. Aquesta experiència ha estat brutal, implicant la tortura, l'exili i la guerra. Però també els ha donat força i independència mental. Öcalan els va ensenyar com restablir les condicions de la seva existència d'una manera que els va donar dignitat i respecte propi.
Aquesta revolució “fes-ho tu mateix” d'una població educada està embargada pels seus veïns i tira endavant pels pèls. No obstant, és un esforç el que empeny la perspectiva humana cap endavant. Després del segle vint, molta gent ha arribat a les pitjors conclusions sobre la natura humana, però el segle vint-i-u, els rojavarians estan establint un nou estàndard d'allò que els éssers humans són capaços. En un món que perd ràpidament l'esperança, ells il·luminen com un far.
Qualsevol amb una mica de fe en la humanitat els hauria de desitjar el millor als rojavarians amb la seva revolució i fer el que pugui per ajudar que triomfi. Hauria d'exigir als seus governs que deixessin de permetre a Turquia definir una política internacional de rebuig als kurds i l'Autonomia Democràtica. Hauria de demanar la fi de l'embargament contra Rojava.
image
Els membres de la delegació en la qual vaig participar (encara que jo no sigui una acadèmica) van fer bé la seva feina. Simpatitzants amb la revolució, no obstant van fer preguntes desafiants, sobre la perspectiva de l'economia de Rojava, sobre com afrontar les ètnies i el nacionalisme, i més. Els rojavarians que vam conèixer, acostumats a enfrontar-se a preguntes difícils, van respondre amb atenció i inclús convidaven a la crítica. Els lectors interessats en aprendre més sobre la revolució de Rojava podran trobar d'interès els propers escrits d'altres membres de la delegació: Welat (Oktay) Ay, Rebecca Coles, Antonia Davidovic, Eirik Eiglad, David Graeber, Thomas Jeffrey Miley, Johanna Riha, Nazan Üstündag, i Christian Zimmer. Pel que fa a mi, tinc molt més que dir del que aquest curt article em permet i planejo escriure un treball més, un que incorporo els dibuixos que vaig fer durant el viatge.

Leggi di più »

dimarts, 23 de desembre del 2014

La premsa kurda es refereix a la tasca de KurdisCat

La publicació 'BasNews' s'edita des de la capital del Kurdistan iraquià. A la seva edició kurda, feta des d'Istanbul (Turquia) es refereix a les principals fonts d'informació sobre la temàtica kurda. Entre elles cita la tasca de KurdisCat destacant que la informació que proporciona està en llengua catalana. A part ha dedicat tot un article a la solidaritat catalana cap a Kurdistan concretada en la tasca de KurdisCat sota el títol 'Kurdiscat: Hevkariya kurd û katalanan'.

Que la premsa kurda es faci ressò, i no és la primera vegada, de la tasca que es fa des de Catalunya sobre el Kurdistan és un dels objectius que ens vam marca en la fundació del comitè ara fa 18 mesos doncs visualitza els llaços de solidaritat que s'estan creant entre les dues nacions.


KurdisCat també ha estat usat com a font d'informació per l'occità Jornalet, Nationalia i en el recent reportatge del diari El Punt / Avui on ens dedica una entrevista per analitzar la situació de Kobanê. Molt recomanable el reportatge de la periodista Adela Genís 'Tres mesos de setge'.

Leggi di più »