dimecres, 24 de desembre de 2014

Impressions de Rojava: un reportatge des de la revolució

Aquest article, Impressions of Rojava: a report from the revolution”, ha estat escrit per Janet Biehl i publicat en anglès el 16 de desembre a ROAR Magazine. Després va ser publicat en castellà al bloc solidari Rojava no está sola. Demanem disculpes pels possibles errors de traducció que hi hagi, aquesta no ha estat feta professionalment. La traducció al català ha corregut a càrrec de Joan Enciam.

Janet Biehl és una escriptora independent, artista i traductora. Va ser col·laboradora i companya del difunt Murray Bookchin, les idees del qual van inspirar l'empresonat líder del PKK Abdullah Öcalan per abandonar les posicions marxistes-leninistes en favor d'un Estat kurd en pro del projecte del confederalisme democràtic. És autora de  “Las políticas de la ecología social: municipalismo libertario, “Rethinking Eco-Feminist Politics, “Ecology or Catastrophe: The Life of Murray Bookchin i del bloc Ecology or Catastrophe

A principis de desembre una delegació internacional va visitar el cantó Cezire de Rojava on els seus membres van aprendre sobre la revolució, la cooperació i la tolerància que estan tenint lloc.
De l'1 al 9 de desembre vaig tenir el privilegi de visitar Rojava com a part d'una delegació d'acadèmics d'Àustria, Alemanya, Noruega, Turquia, Regne Unit i EUA. Ens vam reunir a Erbil, Iraq, el 29 de novembre, i ens vam dedicar el dia següent a aprendre sobre el petro-Estat (nota: se li diu petro-Estat a un Estat gran part de la riquesa del qual prové de la venda de petroli) conegut com el Govern Regional Kurd (KRG), amb les seves polítiques de petroli, polítiques de suport, partits enfrontats (KDP i PUK) i aparents aspiracions d'emular Dubai. Sovint en vam tenir suficient i el dilluns al matí vam anar al Tigris,on vam creuar la frontera de Síria i vam entrar a Rojava, la regió autònoma de majoria kurda al nord de Síria.
El canal el riu Tígris és estret, però la societat que ens vam trobar a l'altra riba no podria ser més diferent a la del KRG: l'esperit d'una revolució social i política estava a l'aire. Quan vam desembarcar vam ser rebuts pels Asayis, o les forces de seguretat de civils de la revolució. Els Asayis rebutgen la qualificació de policia, ja que la policia serveix l'Estat mentre que ells serveixen la societat.
Durant els següents 9 dies, exploraríem l'autogovern revolucionari de Rojava en un estat d'immersió total al passat (no teníem accés a internet per distreure'ns). Els dos organitzadors de la nostra delegació –Dilar Dirik (una estudiant brillant de PhD de la Universitat de Cambridge) i Devris Cimen (cap de Civaka Azad, Centre d'Informació Pública a Alemanya)– ens van guiar en una visita intensiva per les institucions revolucionàries.
Rojava consisteix en tres cantons geogràficament no contigus; nosaltres només veuríem el de més a l'est, Cezire (o Jazira), degut a la contínua guerra amb l'Estat Islàmic, que ataca l'oest, especialment a Kobane. Però a tot arreu vam ser benvinguts calorosament.
La tercera via de Rojava
Al principi, el vice-ministre d'assumptes exteriors, Amine Ossi, ens va introduir en la història de la revolució. El règim Baatista siri, un sistema de govern de partit únic, havia insistit durant molt temps que tots els siris eren àrabs i va intentar “arabitzar” els quatre milions de kurds del país, oprimint la seva identitat i despullant de la seva ciutadania als qui es van oposar.
Després que els grups de l'oposició de Tunísia i Egipte creessin insurgències durant la Primavera Àrab de 2001, els rebels siris també es van aixecar, iniciant una guerra civil. L'estiu de 2012 l'autoritat del règim va col·lapsar a Rojava, on els kurds van tenir pocs problemes en convèncer els funcionaris oficials de marxar sense violència.
Els “rojavarians” (els anomenaré així perquè encara que la majoria són kurds, també hi ha àrabs, assiris, txetxens i altres) es van enfrontar a la decisió de, o bé ajuntar-se amb el règim que els havia perseguit, o bé amb els grups de l'oposició, en la seva majoria militants islàmics.
Els kurds de Rojava, sent relativament laics, es van oposar a ambdós bàndols i van decidir embarcar-se en una tercera via, basada en les idees d'Abdullah Öcallan, el líder kurd presoner que va repensar la qüestió kurda, la natura de la revolució i una alternativa a la modernitat de l'Estat-nació i el capitalisme.
Inicialment, sota el seu lideratge, els kurds havien lluitat per un Estat, però ja fa unes dècades que, novament sota el seu lideratge, el seu objectiu va començar a canviar: ara rebutgen l'Estat com a font d'opressió i lluiten per l'autogovern, per la democràcia popular. Dibuixant eclècticament des de fonts d'història, filosofia, política i antropologia, Öcalan va proposar el “confederalisme democràtic” com a nom per al programa general de democràcia de baix a dalt, igualtat de gènere, ecologia i economia cooperativa. La implementació d'aquests principis, en institucions no només d'autogovern democràtic sinó també d'economia, educació, salut i gènere, s'anomena Autonomia Democràtica.
Una revolució de les dones
Amb la tercera via, els tres cantons de Rojava van declarar l'Autonomia Democràtica i van establir formalment un “contracte social” (el terme no estatista utilitzat en comptes de “constitució”). Sota aquests programa van crear un sistema d'autogovern popular, basat en assemblees de comunes de barri (que comprenen varis centenars de llars cada una), a les quals qualsevol persona pot assistir, i exercint poder des de baix cap a dalt a través dels diputats electes als nivells de ciutat i de cantó.
Quan la nostra delegació va visitar un barri de Qamishlo (Qamishlo és la ciutat més gran del cantó de Cezire) vam presenciar l'assemblea d'un consell popular local, on s'estava discutint sobre l'electricitat, temes relacionats amb les dones, resolució de conflictes i famílies màrtirs. Dones i homes seien i participaven junts. A una altra part de Qamishlo vam ser testimonis d'una assemblea de dones discutint problemes particulars del seu gènere.
El gènere té una especial importància per a aquest projecte en l'emancipació humana. Aviat vam veure que la revolució de Rojava és fonamentalment una revolució de dones. Aquesta part del món és tradicionalment la llar de l'opressió patriarcal extrema: néixer dona és estar en risc d'abús violent, matrimoni infantil, crims d'honor, poligàmia i més.
Però avui en dia les dones de Rojava s'han desfet d'aquesta tradició i participen en tota la vida pública: en tots els nivells de la política i la societat. El lideratge institucional consisteix no només en un lloc sinó en dos, un funcionari home i una funcionària dona –en nom de la igualtat de gènere i per evitar que el poder es concentri en mans d'una sola persona.
Les representants de Yekitiya Star, l'organització paraigües dels grups de dones, van explicar que les dones són essencials per a la democràcia –de fet, defineixen l'antagonista a la llibertat de la dona, sorprenentment, no com el patriarcat sinó com l'Estat-nació i la modernitat capitalista. La revolució de les dones té com a objectiu alliberar tothom. Les dones són per a aquesta revolució el que el proletariat era per a les revolucions marxistes-leninistes del segle passat. S'ha transformat profundament no només l'estatus de les dones sinó tots els aspectes de la societat.
Inclús els aspectes tradicionals de dominació masculina de la societat, com l'exèrcit, han estat profundament transformats. A les Unitats de Protecció del Poble (YPG) s'hi han unit les YPJ –o Unitats de Protecció de Dones–, les imatges de les quals s'han convertit a dia d'avui en mundialment conegudes. Juntes, les YPG i ls YPJ, estan defensant la societat contra les forces jihadistes de l'Estat Islàmic i Al-Nusra amb Kalashnikovs i, potser igual de formidablement, prenent un gran compromís intel·lectual i emocional no només amb la supervivència de la seva comunitat sinó també amb les seves idees i aspiracions polítiques.
Quan vam visitar una assemblea de les YPJ ens van dir que l'educació de les lluitadores consisteix no només en entrenament en assumptes pràctics com ara armes sinó també en Autonomia Democràtica. “Estem lluitant per les nostres idees”, recordaven a cada moment. Dos de les dones que vam conèixer havien estat ferides en la batalla. Una estava asseguda amb una bossa de sèrum i l'altra amb una muleta de metall –ambdues mostraven senyals de dolor però tenien integritat i autodisciplina per participar en la sessió.
Cooperació i educació
Els rojavarians lluiten per la supervivència de la seva comunitat però, sobre tot, com ens van dir les YPJ, per les seves idees. Fins i tot consideren l'aplicació amb èxit de la democràcia per sobre l'ètnia. El seu acord social afirma la inclusió de les minories ètniques (àrabs, txetxens, assiris) i religioses (musulmans, cristians, yezidis) i l'Autonomia Democràtica a la pràctica sembla que es desviu per incloure les minories, sense imposar-se a altres contra la seva voluntat, deixant la porta oberta a tothom.
Quan la nostra delegació va demanar a un grup d'assiris que ens expliquessin les seves crítiques a l'Autonomia Democràtica ens van dir que no en tenien. En nou dies a Rojava no vam poder trobar problemes per molt que en busquéssim, i els nostres interlocutors van admetre francament que Rojava poques vegades és criticada. Pel que jo vaig poder veure, Rojava com a mínim aspira a modelar la tolerància i el pluralisme en una part del món que ha presenciat massa el fanatisme i la repressió –i en qualsevol mesura que tingui èxit, mereix un reconeixement.
El model econòmic de Rojava “és el mateix que el seu model polític”. Un assessor econòmic a Derik va dir: crear una “economia de comunitat”, construint cooperatives en tots els sectors i educant la gent en la idea. L'assessor va expressar satisfacció que encara que el 70% dels recursos de Rojava havien d'anar a l'esforç bèl·lic, l'economia encara se les arregla per satisfer les necessitats bàsiques de tots.
Lluiten per l'autosuficiència, encara que no els queda altre remei: el fet crucial és que Rojava viu sota un embargament. No pot ni exportar ni importar del seu veí més proper al nord, Turquia, a qui li agradaria veure desaparèixer tot el projecte kurd.
Inclús el KRG, sota el control dels seus parents ètnics però econòmicament en deute amb Turquia, observa l'embargament, encara que ara està havent més comerç a través de la frontera KRG-ROjava arran dels esdeveniments polítics. Però el país encara té falta de recursos. Això no frustra el seu esperit: “Si només hi ha pa, tots en tindrem una part”, diu l'assessor.
Visitem una acadèmia d'economia i cooperatives econòmiques: una cooperativa de costura a Derik, fent uniformes per a les forces de defensa; una cooperativa d'hivernacles, que planta cogombres i tomàquets; una cooperativa de làctics a Rimelan, on un s'estava construint un nou sostre.
Les zones kurdes són les parts més fèrtils de Síria, lloc del seu abundant subministrament de blat, però el règim Baatista s'havia abstingut deliberadament d'industrialitzar la zona, una font de matèries primeres. Per tant es cultivava blat però no podia ser transformat en farina. Vam visitar un molí, de nova construcció des de la revolució, improvisat amb materials locals. Ara proporciona farina pel pa que es consumeix a Cezire, els residents de la qual obtenen tres pans al dia.
De manera similar, Cezire va ser la major font de petroli de Síria, amb varis milers de plataformes petrolíferes, la majoria a la zona de Rimenlan. Però el règim baatista va assegurar-se que Rojava no tingués refineries, forçant que el petroli fos transportat a refineries d'altres parts de Síria. Però des de la revolució, els rojavarians han improvisat dues noves refineries d'oli, les quals s'utilitzen principalment per a proporcionar dièsel per als generadors que alimenten el cantó. La indústria d'oli local, si es pot anomenar així, produeix només allò suficient per a les necessitats locals, res més.
Una revolució DIY (“fes-ho tu mateix”)
El nivell d'improvisació a tot el cantó va ser sorprenent. Quant més viatjàvem per Rojava, més ens meravellavem de la naturalesa “fes-ho tu mateix” de la revolució, la seva confiança en l'enginy local i els escassos materials a mà. Però no va ser fins que vam visitar vàries acadèmies –l'acadèmia de dones de Rimelan i l'Acadèmia Mesopotàmica a Quamishlo– que vaig veure que és essencial pel sistema en conjunt.
El sistema d'educació a Rojava no és tradicional, rebutjant les idees de jerarquia, poder i hegemonia. Enlloc de seguir la jerarquia professor-estudiant, els estudiants s'ensenyen uns als altres i aprenen de les experiències dels altres. Els estudiants aprenen allò que és útil, en qüestions pràctiques; “buscar el significat”, com ens van dir, en qüestions intel·lectuals. No memoritzen; aprenen a pensar per ells mateixos i a prendre decisions, per convertir-se en els directors de les seves pròpies vides. Aprenen a empoderar-se i a participar en l'Autonomia Democràtica.
Les imatges d'Abullah Öcalan estan per tot arreu, cosa que pels occidentals podria suggerir quelcom orwellià: adoctrinament, creença automàtica. Però interpretar aquestes imatges d'aquesta manera seria perdre's de la situació completament. “Ningú et donarà els teus drets”, algú va citar Öcalan, “hauràs de lluitar per ells”.
I per dur a terme aquesta lluita els rojavarians saben que han d'educar-se tant a si mateixos com a la societat. Öcalan els va ensenyar el confederalisme democràtic com un conjunt de principis. El paper d'ells ha estat el d'esbrinar com implementar-lo, en Autonomia Democràtica, i així empoderar-se ells mateixos.
Els kurds històricament han tingut pocs amics. Van ser ignorats pel Tractat de Lausanne que va dividir l'Orient Mitjà després de la Primera Guerra Mundial. Durant la majoria del segle passat han sofert com a minories a Turquia, Síria, Iran i Iraq. El seu llenguatge i la seva cultura han estat oprimits, les seves identitats negades, els seus drets humans revocats.
Estan del cantó equivocat de l'OTAN, on Turquia té permís per portar la veu cantant de la qüestió kurda. Ells han estat durant molt temps els intrusos. Aquesta experiència ha estat brutal, implicant la tortura, l'exili i la guerra. Però també els ha donat força i independència mental. Öcalan els va ensenyar com restablir les condicions de la seva existència d'una manera que els va donar dignitat i respecte propi.
Aquesta revolució “fes-ho tu mateix” d'una població educada està embargada pels seus veïns i tira endavant pels pèls. No obstant, és un esforç el que empeny la perspectiva humana cap endavant. Després del segle vint, molta gent ha arribat a les pitjors conclusions sobre la natura humana, però el segle vint-i-u, els rojavarians estan establint un nou estàndard d'allò que els éssers humans són capaços. En un món que perd ràpidament l'esperança, ells il·luminen com un far.
Qualsevol amb una mica de fe en la humanitat els hauria de desitjar el millor als rojavarians amb la seva revolució i fer el que pugui per ajudar que triomfi. Hauria d'exigir als seus governs que deixessin de permetre a Turquia definir una política internacional de rebuig als kurds i l'Autonomia Democràtica. Hauria de demanar la fi de l'embargament contra Rojava.
image
Els membres de la delegació en la qual vaig participar (encara que jo no sigui una acadèmica) van fer bé la seva feina. Simpatitzants amb la revolució, no obstant van fer preguntes desafiants, sobre la perspectiva de l'economia de Rojava, sobre com afrontar les ètnies i el nacionalisme, i més. Els rojavarians que vam conèixer, acostumats a enfrontar-se a preguntes difícils, van respondre amb atenció i inclús convidaven a la crítica. Els lectors interessats en aprendre més sobre la revolució de Rojava podran trobar d'interès els propers escrits d'altres membres de la delegació: Welat (Oktay) Ay, Rebecca Coles, Antonia Davidovic, Eirik Eiglad, David Graeber, Thomas Jeffrey Miley, Johanna Riha, Nazan Üstündag, i Christian Zimmer. Pel que fa a mi, tinc molt més que dir del que aquest curt article em permet i planejo escriure un treball més, un que incorporo els dibuixos que vaig fer durant el viatge.

0 comentaris:

Publica un comentari