Les 5 claus de la batalla de Mossul

A principis de juny del 2014, l’encara autoproclamat Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant va llençar una operació militar llampec sobre la ciutat iraquiana de Mossul i, en menys d’una setmana, va aconseguir que la seva temuda bandera onegés arreu de la segona ciutat més important del país. Una vegada més, l’exèrcit de Bagdad feia aigües per tot arreu i demostrava al món una flagrant manca de coordinació i una enorme debilitat en tota la cadena de comandament: a penes un miler de milicians sota la batuta d’Abu Bakr al-Baghdadi havien aconseguit derrotar una força que es calcula en 30.000 homes, de manera que ni una proporció de, pel cap baix, u a vint, va servir de res a l’hora d’evitar que Mosul es veiés sumida sota el diktat del puny de ferro islamista.

Més de dos anys després d’aquella fatídica setmana, el Primer Ministre iraquià, Haider al-Abadi, ha donat el tret de sortida aquesta matinada de dilluns a l’operació per alliberar Mossul, que des de fa ja un temps ha esdevingut el gran centre neuràlgic de l’Estat Islàmic en sòl iraquià i l’últim gran bastió que encara reté en aquest inestable país. Al seu pas, però, sorgeixen alguns dubtes sobre com es creu que es desenvoluparan els fets a partir d’ara, ja que l’anunci -per bé que s’havia de produir tard o d’hora- ha agafat gairebé tothom desprevingut.

Columna peshmerga al front del Mossul

 

Per què és tan important Mosul?

Des d’un punt de vista material, Mosul és rellevant perquè es tracta de la tercera ciutat més gran de l’Iraq, per darrere de la capital, Bagdad, i de la meridional Basora. Considerada, però, la seva segona ciutat més important, es calcula que hi poden viure actualment més d’un milió de persones (l’any 2015 eren 1,5 milions), de les quals entre 3.000 i 4.500 serien terroristes de l’Estat Islàmic, segons informa l’agència de notícies francesa AFP.

D’altra banda, Mosul també és important des del punt de vista estratègic perquè, d’una banda, s’aixeca sobre el riu Tigris (i les batalles per fer-se amb el control de la presa de la ciutat, ubicada uns 40 quilòmetres direcció el nord-est, ja van ser un episodi important de la guerra contra els terroristes) i, d’altra banda, perquè es troba relativament a prop de Síria (per l’oest) amb la qual connecta a través d’una carretera que parteix de la mateixa ciutat, així com de Turquia, la qual cosa la converteix en una important artèria comercial i comunicativa.

Per últim, l’alliberament de Mosul també és remarcable des del punt de vista simbòlic, ja que la humiliació que hi van patir les forces iraquianes ara fa poc més de dos anys no s’ha oblidat i menys encara l’arxiconegut discurs que des d’allà hi va proferir el líder del grup armat: Abu Bakr al-Baghdadi.

Mapa de primer dia d'operacions (espai en verd). Font: @HKarimi1991

Qui hi combat?

Per un costat, es calcula que les forces de l’Estat Islàmic a l’interior de la ciutat podrien oscil·lar entre les 3.000 i les 4.500, i tot i que, a priori, pugui semblar un contingent poc important, cal tenir en compte que s’obre d’ara endavant una lluita feixuga de caràcter urbà que dificulta molt els progressos sobre el terreny. En aquest sentit, i tot i que les circumstàncies no són comparables, a la ciutat líbia de Sirte es calcula que hi podrien haver desplegats menys d’un centenar de terroristes afiliats a l’EI i, en canvi, les dificultats dels guerrillers que els combaten s’estan demostrant ingents davant d’una xifra relativament curta.

A l’altra banda del tauler, la composició de grups és molt més complexa i variada:

D’una banda hi ha les unitats antiterroristes iraquianes, que no es preveu que entrin en acció per ara; i les forces policials, que haurien d’arribar des del sud, concretament des de les bases sota control de l’administració iraquiana a Qayyarah i Makhmur.

D’altra banda, i pel nord, s’obren camí des de fa temps les tropes Peshmerga, que fins el moment han estat, de lluny, les més efectives a l’hora no només de contenir sinó també de combatre els fonamentalistes de l’EI. En aquest sentit, els combatents kurds són a menys de 20 quilòmetres de la ciutat de Mossul, mentre que els seus companys del sud parteixen de més de 35 quilòmetres de distància. Val apuntar aquí que les forces kurdes sobre el terreny no només provenen de Bashur, sinó que també hi ha forces enrolades a grups provinents, per exemple, de Rojhilat (Kurdistan iranià).

A prop de les forces iraquianes i kurdes, també hi haurà els milicians de Hashd al-Shaabi, un conglomerat de milícies xiïtes -les més importants de les quals recolzades per Tehran- com les forces Badr, Ahl al-Haq o Kata’ib Hezbollah. El fet que Mosul (i l’EI) sigui un centre sunnita fa que l’entrada de Hashd al-Shaabi no sigui gens aconsellable, per bé que també s’han demostrat molt efectives a l’hora de combatre l’EI, gràcies, això sí, a un brutal i molt condemnable modus operandi.

També Ankara ha volgut treure cullerada de l’alliberament de Mossul a través dels seus grups proxy sobre el terreny, tot i que Bagdad ja ha reiterat en múltiples ocasions que no vol veure Turquia entrant a Mossul, en el que constituiria un violació més de la sobirania aliena perpetrada per Erdogan.

Per sobre de tots aquests grups hi sobrevolaran també els avions de la comunitat internacional, liderada pels Estats Units, que donaran suport aeri, com és habitual, però també terrestre, amb un contingent d’uns 700 homes.

Combats a Xarabat. Font: Kurdistam 24

Com es pretén alliberar la ciutat?

Tal i com explica el portal d’internet Al-Monitor, tot apunta que la tàctica que se seguirà en la campanya d’alliberament de Mossul serà la mateixa que l’emprada en ciutats com Ramadi i Tikrit: anar alliberant les zones properes a Mossul de la presència de l’EI per, finalment, encerclar i assetjar la ciutat. És en aquest punt que les forces especials d’elit de l’aparell contraterrorista de l’Iraq haurien d’entrar en escena.

És també aquí on s’obren més interrogants sobre com es poden desenvolupar els fets, ja que, com és comprensible i esperable, la funció que ha de desenvolupar cada un dels actors citats en el punt anterior no s’ha fet pública i tot i que Bagdad espera entrar en solitari a la ciutat, és impossible saber fins quan es poden allargar aleshores els enfrontaments, tenint en compte que l’IS s’atrinxerarà a la ciutat amb el que també s’ha anat convertint en una tàctica habitual del grup fonamentalista en aquest tipus de situacions: franctiradors, túnels, bombes, hit-and-run, emboscades... I és que l’Estat Islàmic ha tingut dos anys per preparar les línies defensives de Mossul i que, per tant, l’ofensiva per alliberar la ciutat no els ha d’agafar desprevinguts.

Per què ara?

L’ofensiva per alliberar Mossul arriba després que les forces iraquianes, les milícies xiïtes i les forces kurdes hagin vessat rius de sang i de llàgrimes per desfer-se del jou fonamentalista de l’EI arreu del territori kurd i iraquià. Arribats a aquest punt, Mossul és l’últim reducte dels homes de negre a l’Iraq i, des de fa temps, el millor protegit. Per tant, el desgast que es pot patir en aquesta batalla i les altes complicacions que pot comportar no feien aconsellable ni llençar-s’hi a la desesperada ni sense tenir un pla molt ben definit sobre quan i com actuar, tant abans com durant i després dels enfrontaments.


Un peshmerga al front de Mosul, i els seus sis fills també a les forces desplegades

Què vindrà després?

Aquest és l’interrogant més gran i difícil de desxifrar que s’obra a partir d’ara. Si la desfeta de les forces iraquianes a Mossul ara fa dos anys va ser tan notòria no només es deu a una manca de coordinació militar, sinó que -molt més important- també hi influeixen factors d’Estat, territorials, polítics i econòmics. Més que una derrota militar, la pèrdua de Mosul va suposar la claudicació d’un Estat que no funcionava, i pel qual cap militar estava disposat a lluitar ni, encara menys, a morir.

La població sunnita de l’Iraq s’ha vist permanentment perjudicada des de la caiguda del règim de Saddam Hussein per culpa d’una administració xiïta profundament sectària, la qual cosa va fer germinar un sentit de desafecció i rencor barrejats amb un sentit de pertinença més de tipus religiós o tribal-comunitari que no pas estatal. Si Bagdad no s’esforça en aplicar polítiques d’state building que deixin de banda la clivella religiosa i busquin la unitat de tot el país (i aquí es fa impossible obviar les demandes d’autonomia o independència kurda), el ressentiment només farà que augmentar i, tard o d’hora, la bombolla -o bomba- tornarà a explotar. Igual que ho va fer aquell tràgic juny del 2014. O encara pitjor.

Marc Español i Escofet
@mespanolescofet