Els Comitès de Mobilització Popular, coneguts com a PMU per les seves sigles en anglès o Hashd al-Shaabi (Mobilització del Poble en àrab), estan integrats per unes 60 formacions paramilitars
finançades majoritàriament per l'Iran. Han estat protagonistes de
tortures amb presos sunnites i són vistes per la majoria de la població
d'aquesta confessió musulmana com una força d'ocupació. Qui són exactament ?
La crida al Jihad i els seus tres eixos vertebradors
L'aiatol·là Ali Sistani va fer una fatua en forma de crida al "jihad" (lluita sacra) el 13 de juny de 2014. Un aiatol·là és un clergue xiïta i això ja ens explica l'origen d'aquesta formació paramilitar. En aquell moment l'Estat Islàmic, sunnita, havia ocupat Mossul, Anbar i Tikrit amb el suport dels quadres del partit Baas (Renaixement Àrab Socialista, partit autoritari de Saddam Hussein i els Àssad). El primer ministre iraquià, Nouri al-Maliqi, va recolzar la convocatòria i va anunciar que els "croats xiïtes" serien posada en la nòmina... de l'estat!. De fet, tot apunta a que Maliki i el líder de PMU, Hadi al Amiri, van preparar l'emergència dels paramilitars des d'abril de 2014 i la fàtua només es va emetre quan tots els preparatius estaven enllestits per a donar-li cobertura religiosa.
El sectarisme religiós arrelava amb força a l'Iraq seguint el camí marcat per Hesbol·là, també xiïta i també pro iranià i sectari, al Líban. Hi mancava un tercer element. Qui armaria els fanàtics ? La major part d'armes pesades de les tropes iraquianes havien estat cedides pels Estats Units que no semblaven entusiasmats en armar a un grup d'islamistes fanatitzats en la corrent minoritària de l'islam. El xiïsme és abraçat per menys d'un 15 % dels musulmans. El suport militar de Teheran fou clau en armar una força inspirada per un clergue i finançada per l'estat.
Aquesta força va ser organitzada de manera militar i l'Iran va assumir el lliurament de les armes, la formació i la logística. El Comandant de la Guàrdia Revolucionària Iraniana, Qasim Süleymani, va ser present en els esforços de capacitació dels seus integrants. Durant les operacions a la província iraquiana d'Al-Anbar, Süleymani fins i tot va dirigir personalment a Hashd al-Shaabi.
L'ascens propiciat des de l'Iran i el govern titella
Hashd al-Shaabi, va anunciar la seva fundació oficial el 15 de juny de 2014 coincidint amb la crida de SIstani. Ja va participar en operacions contra Estat Islàmic a Ramadi, Falluja, Tiqrit i Mossul al costat de l'exèrcit iraquià. Durant el període de l'atac sobre Mossul llançat el 17 d'octubre de 2016, van participar-hi en segona línia. Mossul és una ciutat majoritàriament sunnita i l'entrada de grups xiïtes hauria estat vista com una invasió religiosa en tota regla. En canvi van tenir un paper essencial en la campanya sobre Tell Afar, el 2016, i van envair parcialment el Sinjar. Des del 16 d'octubre de 2017 han estat claus en l'atac contra les poblacions kurdes del Sud. Van atacar Kirkuk i Tuz Khurmatu demostrant que, ni molt menys, són una força anti IS sinó un grup armat al servei de l'imperialisme de l'Iran i el seu govern titella a Bagdad.
El primer ministre iraquià Haidar Al Abadi havia anunciat que Hashd
al-Shaabî seria un òrgan oficial, directament sota l'ala del primer
ministre, a través d'un decret del gabinet el 7 d'abril del 2015. Definitivament el 26 de novembre de 2016 aquestes forces van guanyar l'estatut oficial de "forces oficials de defensa per a l'Iraq" amb una llei aprovada al parlament iraquià. Sense integrar-se a l'exèrcit desenes de paramilitars aconseguien els mateixos drets, però no els deures, que els militars regulars. La oficialització els va donar un avantatge en molts aspectes. Per exemple, tindrien tots els drets que tenien els soldats iraquians, i tota la legislació relativa a les forces de l'exèrcit iraquià també, encara més totes les seves necessitats d'armes i municions serien finançades pel Ministeri de Defensa iraquià. Amb aquest potencial, el 21 de març d'enguany va anunciar la creació d'unes forces especials amb un llarg programa de formació. El president de PMU és Falih al-Fayyadh qui és, alhora, conseller de seguretat del govern iraquià i depèn directament de l'oficina del primer ministre.
Recursos
Hashd al-Shaabi està conformat per diverses ordes religioses, grups i clans xiïtes. Fins a 100.000 persones s'han registrat com a membres dels diversos grups. El suport militar i financer de l'Iraq i l'èxit de Hashd al-Shaabi a Ramadi i Tiqrit van incrementar el reclutament; amb l'estatus oficial i el salari entre 300 i 600 dòlars al mes, el reclutament va augmentar i s'estima que el grup està conformat per més de 120.000 milicians. Actualment no tots són àrabs xiïtes doncs ha aconseguit un vernís de pluralitat creant petites faccions de sunnites, turcomans, kurds yezidi o cristians assiris. Segons
The Economist els sunnites no superarien els 16.000 membres.
Entre el seu armament hom hi troba tancs M1 Abrams, vehicles blindats MRAP resistents a mines, humvees, morters de 60, 82 i 120 mm o armes anti tancs de 106 mm, en aquest cas de procedència iraniana. Bona part del seu arsenal és manllevat dels Estats Units tot i que l'Iran és, formalment, el principal proveïdor.
Entre els grups que actuen sota el paraigua d'Hashd al-Shaabi, amb diferents banderes, hi ha més de 60 organitzacions paramilitars religioses. A grans trets hi ha dues branques amb poder dins d'Hashd al-Shaabi:
1) A la primera branca hi ha organitzacions conegudes per estar a prop de l'Iran, com Hezbollah i Maliqi; Els grups pro-Iran estan dirigits per les Brigades Bedir, mentre que
moltes organitzacions pròximes a Sadr són grups de la tradició de
l'Exèrcit Mahdi.
2) En el segon bloc hi ha organitzacions pròximes al líder religiós xiïta Muqtada As-Sadr i al primer ministre iraquià Haidar Al Abadi, que es distancien de l'Iran.
Hadi al Ameri, cap de Badr, i de facto d, d'Hasdh
Principals bandes paramilitars dins del moviment
Els principals grups armats de les PMU lleials a l'Iran són:
- L'Organització Badr (erròniament anomenada Brigades Badr) : La més influent i més antiga en Hashd al-Shaabi, amb estrets vincles amb l'Iran. L'organització, ala armada del Consell Suprem de la Revolució Islàmica de l'Iraq (amb qui va trencar el 2003) va lluitar en les files de l'Iran contra el règim de Saddam Hussein durant la guerra d'Iran-Iraq (entre 1981 i 1988), i està dirigida per Hadi Al Amiri, que té estrets vincles amb el cap de l'exèrcit iranià Qasim Süleymani. Amiri ha dirigit forces armades des de la guerra Iran-Iraq. Ja al conflicte intrakurd de 1995 van desplegar milers de combatents al Kurdistan per combatre faccions kurdes que no volien sotmetre's a l'Iran. Havien anunciat que estaven deposant les armes per convertir-se en un partit polític el 2008, però en 2014 van prendre les armes una altra. Hadi Al Amiri va servir com a membre del parlament en l'Estat de Maliqi, pel Partit de Llei en les eleccions de 2010. Les Brigades Bedir són actives a l'Iraq i es concentren especialment en els estats de Diyala, Selahaddin i Kirkuk. Es diu que tenen de 20 mil a 30 mil membres i inclouen turcmans, kurds, cristians i altres pobles, així com àrabs xiïtes.
- Kataib Hezbollah: El grup Brigades del Partit de Déu es basa en la fundació dels grups organitzats per primera vegada com a "Exèrcit Mukhtar" durant la intervenció nord-americana a l'Iraq el 2003 i obeeixen a l'autoritat religiosa iraniana de Seyid Ali Khamenei. L'organització és activa en tot l'Iraq i té simpatitzants especialment entre els turcmans. Tenen vincles amb diverses altres organitzacions de la tradició de Hezbollah (Hesbol·là). S'estima que al voltant de 10.000 membres el conformen actualment. Ha dut a terme accions a territori sirià en suport al clan xiïta dels Assad i el seu règim autoritari.
L'Exèrcit Mukhtar va ser reconstituït per una facció de Kataib Hezbollah el febrer de 2013. Van declarar-se absolutament lleials al Hesbol·là libanès i defensors del xiisme. El seu líder fou assassinat a finals de 2014 en un enfrontament entre grups xiïtes en la seva deriva mafiosa.
- Saraya al-Khorasani o Brigades Khorasan: Aquesta organització d'origen iranià, fundada el 2013, té els quadres de l'administració encara a l'Iran. Són la branca armada del partit fonamentalista Hezb Taleea al-Islamiya i es basen en la ideologia d'un líder fanàtic del segle VIII, Abu Muslim al-Khurasani. Són actius al voltant de Tuz Khurmatu i afirmen tenir tres mil membres. Han combatut en primera línia en defensa del govern autoritari dels Assad. HRW els ha acusat de neteja ètnica de viles sunnites a l'Iraq durant el 2014. El mateix grup de drets humans va acusar a Badr, Asaib ahl al-Haq i Kataib Hizbollah de cremar cases i segrestar 175 sunnites de Tuz Khurmaty l'octubre de 2015 assassinant-ne com a mínim 8 d'ells i mantenint la resta segrestats durant més d'un any.
- Asaib Ahl al-Haq: Aquest grup, la Lliga dels Honestos, es va separar de l'Exèrcit Mahdi a l'Iraq, que és lleial al líder religiós xiïta Muqtada As Sadr, que es distancia de l'Iran. El motiu va ser econòmic. Els "honestos" han rebut milions de dòlars de l'Iran per a finançar el seu grup i trair a Sadr. Són actius en Necef, Karbala i Bagdad. El líder és Qeys Al Khazali i s'estima que té 10.000 membres. Se'ls coneix també com a xarxa (Qais) Khazali.
Com a curiositat entre diverses desenes de grups similars hi ha la Kataib Seyyîdul Shuheda. L'organització, fundada el 2013, va jurar lleialtat a Ali Khamenei i és propera al govern sirià i, de facto, una facció de Badr. El líder és Hecî Abu Ala. Té una estreta relació amb Maliqi i protegeix la mesquita de Sayyida Zainab, a Damasc, actuant com a protectors del règim assadista. No serien més de 200.
Kataib al Ghadab és un grup paramilitar similar, ala armada del partit Dawa o del renaixement islàmic. El seu lema és "venjar-se dels criminals". És un grup pro iranià. Al contrari que d'altres grups sectaris aquest cerca un agermanament entre les diverses faccions d'Hashd. També existeix la Kataib Babylon, oficialment Kataib Rouh Allah Issa Ibn Miriam (Brigada de l'Esperit de Déu Jesús Fill de Maria). Va ser creada el desembre de 2014 per evitar l'imatge sectària de Hasdh al Shaabi identificada amb l'islam xiïta.
A part d'aquests grups que conformen el gruix de Hashd i són, de fet, mercenaris iranians, hi ha diverses faccions religioses "autòctones" seguint a clergues locals. El clergue Muqtada al Sadr, per exemple, dirigeix el seu propi conglomerat. Amb feu a Bagdad, Sadr defensa una xiisme autòcton no sotmès a l'Iran:
- Liwa Ali al-Akbar, paramilitars lleials a Ali al Sistani, qui va emetre la fàtua que va donar pas a la formalització d'Hashd. El seu baluard és Baiji i actuen al nord de Tikrit contra els sunnites. Van tenir un paper clau en els combats de Hawija contra l'Estat Islàmic. L'aiatol·là és, sense dubte, el religiós més influent de l'Iraq actual, viu gairebé confinat per decisió pròpia i va ser respectat pel règim de Saddam Hussein fins el 1994 quan aquest li va clausurar la mesquita. Defensa l'apoliticisme dels musulmans i, en tot cas, la unió de tots els xiïtes en una sola plataforma social. Es desconeix el seu nombre de membres.
- Saraya Ashura, Brigades Ashura: El nom ho diu tot, l'Ashura és una festivitat xiïta que recorda la mort del nét de Mahoma. Les dirigeix el CSRII d'Ammar al-Hakim. Tot i ser clarament partidari de la unitat iraquiana Hakim, com a mínim, ha visitat el Kurdistan per a establir ponts de diàleg. El CSRII és dirigit pel clan Hakim que assegura descendir de Mahoma. Tenen el seu centre a l'iraquiana Najaf. Van escapar a l'Iran durant el règim baasista. Es desconeix el seu nombre de membres. És dels grups més mal armats.
-
Saraya al Salam, Brigades de la Pau: Aquesta organització és coneguda per la seva estreta relació amb el president Abadi i és activa en diverses regions, incloent Samarra i Necef. L'organització va ser fundada per Muqtada As-Sadr a 2014 i es diu que té 10.000 membres però podria arribar a 50.000 doncs el seu secretisme no permet saber-ho però té un potencial molt gran donat el suport popular a Sadr. La seva família, al contrari que els titelles iranians del CSRII, no va marxar a l'estat veí durant en règim sunnita de Saddam Hussein. De fet el seu pare fou executat per Hussein l'any 1999.Amb aquest historial es va enfrontar al govern d'al Maliki per la seva corrupció i genuflexió amb Teheran. Aquest
distanciament no significa oposició a la teocràcia iraniana. Sadr mateix ha estudiat teologia a l'Iran durant anys però cerca una via pròpia, iraquiana. Respecta als EUA ha estat dels més bel·ligerants en l'ocupació nord-americana a l'Iraq.
