Els líders occidentals podrien destruir a l'Estat Islàmic demanant a Erdogan que aturi els seus atacs sobre les forces kurdes a Síria i Turquia, i permetent-que s'enfrontin a ISIS sobre el terreny.
Després dels atacs a París, podíem esperar dels caps d'Estat occidentals que fessin el que sempre fan en aquestes circumstàncies: declarar guerra total i inacabable a aquells que els van provocar. En realitat, no pretenen fer tal guerra. Durant l'últim any, han tingut els mitjans per escapçar i destruir l'Estat Islàmic. Simplement, han refusat fer-ho. De fet, mentre el món observava com aquests líders feien declaracions implacables en la reunió del G20 a Antalaya, aquests mateixos líders s'han estat alternant amb el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, un home del qui el seu clar suport polític, econòmic i fins i tot militar, va contribuir al fet que l'ISIS pogués perpetrar els atacs a París, sense esmentar les incessants atrocitats a l'Orient Mitjà.
Com es podria haver acabat amb ISIS? A la regió, tothom ho sap. N'hi hauria hagut prou amb deixar actuar a les forces majoritàriament kurdes de les YPG a Síria i la guerrilla del PKK a l'Iraq i Turquia. Actualment, aquestes són les forces principals que combaten l'ISIS sobre el terreny. La seva extraordinària eficàcia militar ha estat provada, així com la seva oposició a cada aspecte de la ideologia reaccionària de l'ISIS.
Malgrat això, el territori controlat per les YPG a Síria està sota un embargament total de Turquia, i les forces del PKK pateixen continus bombardejos per la força aèria turca. Erdogan no només ha fet gairebé tot el que ha pogut per paralitzar als que combaten ISIS; hi ha evidència suficient per sostenir que, almenys, el seu govern ha estat ajudant a ISIS tàcitament.
Pot semblar escandalós suggerir que un membre de l'OTAN, com Turquia, pogués d'alguna manera donar suport a una organització que assassina civils occidentals a sang freda. Això seria com si un membre de l'OTAN donés suport a Al-Qaida. Però de fet hi ha raons per creure que el govern d'Erdogan també dóna suport a l'ala siriana d'Al-Qaida (el Front Al-Nusra), així com a cert nombre d'altres grups rebels que comparteixen la seva conservadora ideologia islamista. L'Institut per a l'Estudi dels Drets Humans a la Universitat de Columbia ha recopilat una vasta evidència del suport que Turquia ha subministrat a ISIS a Síria.
I, a més, està el seu posicionament declarat. A l'agost, les YPG, exuberants després de les seves victòries a Kobanê i Girê Spî, estaven llestes per apoderar-se de Jarablus, l'última ciutat controlada per ISIS a la frontera turca, que l'organització terrorista havia estat utilitzant per reabastir la seva capital, ar-Raqqà, amb armes, materials i reclutes - les seves vies de subministraments travessen directament Turquia.
Els comentaristes van predir que si Jarablus queia, ar-Raqqà aviat li seguiria. Erdogan va reaccionar declarant que Jarablus era una "línia vermella": si els kurds l'atacaven, les seves forces intervindrien contra les YPG. Així, Jarablus segueix encara en mans terroristes a dia d'avui, sota la protecció de facto de l'exèrcit turc.
Com ha pogut Erdogan mantenir aquesta línia? Principalment, proclamant que aquells que combaten ISIS són ells mateixos "terroristes". És cert que el PKK va dur a terme una bruta guerra de guerrilles amb Turquia en els anys 90, que va suposar que se li inclogués a la llista internacional de terroristes. Malgrat això, durant els últims deu anys ha variat completament la seva estratègia, renunciant al separatisme i adoptant una política estricta de no armar civils. El 2014, el PKK va ser responsable del rescat de milers de civils yezidi en risc de genocidi pels atacs de l'ISIS; i les YPG, van protegir les comunitats cristianes de Síria. La seva estratègia s'enfoca de cara a aconseguir converses de pau amb el govern, mentre reforcen l'autonomia democràtica local en les àrees kurdes sota la tutela de l'HDP, originalment un partit polític nacionalista, que s'ha reinventat a si mateix com una veu de l'esquerra democràtica pan-turca.
Han provat una eficàcia militar extraordinària i, amb la seva afiliació als pilars democràtics i els drets de les dones, s'oposen a cada aspecte de la ideologia reaccionària del ISIS. Al juny, l'HDP va triomfar en les eleccions, negant a Erdogan seva majoria parlamentària. La resposta d'Erdogan va ser enginyosa. Va convocar noves eleccions declarant que "anava a la guerra" contra l'ISIS, fent un atac simbòlic sobre ells i, a continuació, deslliurant tota la seva força militar contra les forces del PKK a Turquia i l'Iraq, mentre denunciava al HDP com "simpatitzant dels terroristes" per la seva associació amb aquell partit.
A això li va seguir una sèrie d'atacs terroristes cada vegada més sagnants dins de Turquia - a les ciutats de Diyarbakir, Suruç i, finalment, Ankara -, atacs atribuïts a l'ISIS però que, per alguna misteriosa raó, només patien els civils vinculats amb l'HDP. Les víctimes van denunciar repetidament que la policia frenava a les ambulàncies en el moment d'evacuar als ferits, o que fins i tot obria foc amb gas lacrimogen contra els supervivents.
Com a resultat, l'HDP va renunciar fins i tot a manifestacions polítiques en les setmanes anteriors a les noves eleccions de novembre, per por de assassinats massius, i suficients votants de HDP no es van expressar a les eleccions, el que va assegurar la majoria parlamentària d'Erdogan.
La relació específica entre el govern d'Erdogan i ISIS pot ser subjecta a debat; però hi ha coses que podem assegurar amb relativa certesa. Si Turquia hagués fet el mateix tipus de bloqueig absolut contra els territoris de l'ISIS que han dut a terme sobre els territoris controlats pels kurds a Síria, per no parlar del mateix tipus d '"abandonament benèvol" cap al PKK i les YPG que han estat oferint al ISIS, aquest "califat" tacat de sang hauria col·lapsat fa temps - i podria dir-se que els atacs de París mai haguessin succeït. I si Turquia decidís realitzar aquest bloqueig avui, ISIS probablement col·lapsaria en mesos. Amb tot, ¿Algun líder occidental li ha dit a Erdogan alguna cosa d'això?
La propera vegada que escoltis un d'aquests polítics declarar la necessitat de coartar els drets civils o de les persones migrants davant la necessitat d'una "guerra" absoluta contra el terrorisme, tingueu això en compte. La seva resposta és tan "absoluta" com la seva conveniència política. Turquia, després de tot, és un "aliat estratègic". Per tant, després de les declaracions, són capaços de compartir una amistosa tassa de te amb l'home que fa possible que el ISIS continuï existint.
David Graeber, professor d'antropologia, London School of Economicsi fou una figura dirigent del moviment Occupy Wall Street.
Article original en anglès a 'The Guardian'
Article en castellà a Rojava Azadi
Altres articles de David Graeber publicats a KurdisCat:
- Per què el món està ignorant la Revolució kurda a Síria? (Octubre 2014)
- Impressions de Rojava: un reportatge des de la revolució (Desembre 2014)
- Declaració conjunta de la delegació acadèmica que ha visitat Rojava (Gener 2015)
- Entrevista a David Graeber (Abril 2015)
Després dels atacs a París, podíem esperar dels caps d'Estat occidentals que fessin el que sempre fan en aquestes circumstàncies: declarar guerra total i inacabable a aquells que els van provocar. En realitat, no pretenen fer tal guerra. Durant l'últim any, han tingut els mitjans per escapçar i destruir l'Estat Islàmic. Simplement, han refusat fer-ho. De fet, mentre el món observava com aquests líders feien declaracions implacables en la reunió del G20 a Antalaya, aquests mateixos líders s'han estat alternant amb el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, un home del qui el seu clar suport polític, econòmic i fins i tot militar, va contribuir al fet que l'ISIS pogués perpetrar els atacs a París, sense esmentar les incessants atrocitats a l'Orient Mitjà.
Com es podria haver acabat amb ISIS? A la regió, tothom ho sap. N'hi hauria hagut prou amb deixar actuar a les forces majoritàriament kurdes de les YPG a Síria i la guerrilla del PKK a l'Iraq i Turquia. Actualment, aquestes són les forces principals que combaten l'ISIS sobre el terreny. La seva extraordinària eficàcia militar ha estat provada, així com la seva oposició a cada aspecte de la ideologia reaccionària de l'ISIS.
Malgrat això, el territori controlat per les YPG a Síria està sota un embargament total de Turquia, i les forces del PKK pateixen continus bombardejos per la força aèria turca. Erdogan no només ha fet gairebé tot el que ha pogut per paralitzar als que combaten ISIS; hi ha evidència suficient per sostenir que, almenys, el seu govern ha estat ajudant a ISIS tàcitament.
Pot semblar escandalós suggerir que un membre de l'OTAN, com Turquia, pogués d'alguna manera donar suport a una organització que assassina civils occidentals a sang freda. Això seria com si un membre de l'OTAN donés suport a Al-Qaida. Però de fet hi ha raons per creure que el govern d'Erdogan també dóna suport a l'ala siriana d'Al-Qaida (el Front Al-Nusra), així com a cert nombre d'altres grups rebels que comparteixen la seva conservadora ideologia islamista. L'Institut per a l'Estudi dels Drets Humans a la Universitat de Columbia ha recopilat una vasta evidència del suport que Turquia ha subministrat a ISIS a Síria.
I, a més, està el seu posicionament declarat. A l'agost, les YPG, exuberants després de les seves victòries a Kobanê i Girê Spî, estaven llestes per apoderar-se de Jarablus, l'última ciutat controlada per ISIS a la frontera turca, que l'organització terrorista havia estat utilitzant per reabastir la seva capital, ar-Raqqà, amb armes, materials i reclutes - les seves vies de subministraments travessen directament Turquia.
Els comentaristes van predir que si Jarablus queia, ar-Raqqà aviat li seguiria. Erdogan va reaccionar declarant que Jarablus era una "línia vermella": si els kurds l'atacaven, les seves forces intervindrien contra les YPG. Així, Jarablus segueix encara en mans terroristes a dia d'avui, sota la protecció de facto de l'exèrcit turc.
Com ha pogut Erdogan mantenir aquesta línia? Principalment, proclamant que aquells que combaten ISIS són ells mateixos "terroristes". És cert que el PKK va dur a terme una bruta guerra de guerrilles amb Turquia en els anys 90, que va suposar que se li inclogués a la llista internacional de terroristes. Malgrat això, durant els últims deu anys ha variat completament la seva estratègia, renunciant al separatisme i adoptant una política estricta de no armar civils. El 2014, el PKK va ser responsable del rescat de milers de civils yezidi en risc de genocidi pels atacs de l'ISIS; i les YPG, van protegir les comunitats cristianes de Síria. La seva estratègia s'enfoca de cara a aconseguir converses de pau amb el govern, mentre reforcen l'autonomia democràtica local en les àrees kurdes sota la tutela de l'HDP, originalment un partit polític nacionalista, que s'ha reinventat a si mateix com una veu de l'esquerra democràtica pan-turca.
Han provat una eficàcia militar extraordinària i, amb la seva afiliació als pilars democràtics i els drets de les dones, s'oposen a cada aspecte de la ideologia reaccionària del ISIS. Al juny, l'HDP va triomfar en les eleccions, negant a Erdogan seva majoria parlamentària. La resposta d'Erdogan va ser enginyosa. Va convocar noves eleccions declarant que "anava a la guerra" contra l'ISIS, fent un atac simbòlic sobre ells i, a continuació, deslliurant tota la seva força militar contra les forces del PKK a Turquia i l'Iraq, mentre denunciava al HDP com "simpatitzant dels terroristes" per la seva associació amb aquell partit.
A això li va seguir una sèrie d'atacs terroristes cada vegada més sagnants dins de Turquia - a les ciutats de Diyarbakir, Suruç i, finalment, Ankara -, atacs atribuïts a l'ISIS però que, per alguna misteriosa raó, només patien els civils vinculats amb l'HDP. Les víctimes van denunciar repetidament que la policia frenava a les ambulàncies en el moment d'evacuar als ferits, o que fins i tot obria foc amb gas lacrimogen contra els supervivents.
Com a resultat, l'HDP va renunciar fins i tot a manifestacions polítiques en les setmanes anteriors a les noves eleccions de novembre, per por de assassinats massius, i suficients votants de HDP no es van expressar a les eleccions, el que va assegurar la majoria parlamentària d'Erdogan.
La relació específica entre el govern d'Erdogan i ISIS pot ser subjecta a debat; però hi ha coses que podem assegurar amb relativa certesa. Si Turquia hagués fet el mateix tipus de bloqueig absolut contra els territoris de l'ISIS que han dut a terme sobre els territoris controlats pels kurds a Síria, per no parlar del mateix tipus d '"abandonament benèvol" cap al PKK i les YPG que han estat oferint al ISIS, aquest "califat" tacat de sang hauria col·lapsat fa temps - i podria dir-se que els atacs de París mai haguessin succeït. I si Turquia decidís realitzar aquest bloqueig avui, ISIS probablement col·lapsaria en mesos. Amb tot, ¿Algun líder occidental li ha dit a Erdogan alguna cosa d'això?
La propera vegada que escoltis un d'aquests polítics declarar la necessitat de coartar els drets civils o de les persones migrants davant la necessitat d'una "guerra" absoluta contra el terrorisme, tingueu això en compte. La seva resposta és tan "absoluta" com la seva conveniència política. Turquia, després de tot, és un "aliat estratègic". Per tant, després de les declaracions, són capaços de compartir una amistosa tassa de te amb l'home que fa possible que el ISIS continuï existint.
David Graeber, professor d'antropologia, London School of Economicsi fou una figura dirigent del moviment Occupy Wall Street.
Article original en anglès a 'The Guardian'
Article en castellà a Rojava Azadi
Altres articles de David Graeber publicats a KurdisCat:
- Per què el món està ignorant la Revolució kurda a Síria? (Octubre 2014)
- Impressions de Rojava: un reportatge des de la revolució (Desembre 2014)
- Declaració conjunta de la delegació acadèmica que ha visitat Rojava (Gener 2015)
- Entrevista a David Graeber (Abril 2015)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada