dijous, 31 de març de 2016

Rojava, el Kurdistan sirià





El Kurdistan Sirià rep el nom de Rojava, que vol dir Oest. Tot i que part del seu territori no es concentra en el que es podria anomenar l’oest del Kurdistan, el territori té aquesta nomenclatura perquè la seva porció mes occidental sí que realment es troba a la zona més occidental de tot el territori del Kurdistan.

Els territoris de Síria on principalment viu la població kurda –en els quals són la ètnia majoritària– estan situats a la província d’Àlep i d’al-Hasakah, tot i que també hi ha una important presència de kurds a la província d’Ar Raqqah. Dins d’aquestes províncies, el nombre d’habitants kurds varia molt entre els districtes. No obstant, és una constant trobar-ne àmplies majories en les zones pròximes a la frontera amb Turquia, així com en les importants ciutats d’Àlep i de Hasakah. Els kurds també tenen una presència rellevant en algunes zones de muntanya de la província de Latakia i en determinats barris de ciutats importants, com ara Damasc. A més, aquest poble conviu, en aquests territoris, amb àrabs, assiris, yazidis, turcmans i caucàsics (bàsicament txetxens).

La història de Rojava i dels kurds d’aquest territori es troba, en general, menys referenciada degut a la relativa menor importància que ha tingut la regió si es compara amb la resta de parts del Kurdistan. De fet, fins als anys ’90, pràcticament no existeixen estudis detallats dels kurds sirians. Es considerava que eren una minoria poc important, susceptible de ser assimilada per la cultura i la ètnia àrab predominant a l’Estat-nació de la República Síria. No obstant això, no es pot obviar que la presència dels kurds a Síria ha estat ininterrompuda des de principis del segle XI. La seva història està intrínsecament lligada a la història del territori de la Síria actual i els assentaments kurds a la regió ja eren relativament importants fa mil anys. Per exemple, el famós castell croat del Krak des chevaliers va ser construït sobre una fortificació kurda prèvia.

Més endavant, durant el Sultanat Aiúbida (1171 – 1341), fundat per Saladí (d’origen kurd) i sobretot en els períodes en que la capital es trobava a Damasc, els kurds van poder gaudir d’una considerable influència en la vida social, política i econòmica. Fins i tot tenien certa capacitat d’autogovern en aquells territoris on els seus assentaments eren nombrosos. La seva influència va continuar al llarg dels anys –tot i que de forma més reduïda– i fins i tot els otomans, que en ocasions confiaven en clans locals per mantenir el seu poder i hegemonia, van arribar a nomenar kurds com a governadors de ciutats estratègiques, com per exemple Àlep.

No obstant això, la relació era lluny de ser idíl·lica i degut a la continua pressió dels otomans, les friccions podien arribar a escalar en insurreccions, tot i que aquestes van ser molt escasses. L’Imperi Otomà no volia acabar amb la cultura kurda però sí que volia assegurar que el seu poder central no tenia cap rival intern. Una de les úniques revoltes conegudes a Rojava abans de l’Època Contemporània és la d’un governador otomà d’Àlep, del clan kurd dels Jumblat, que es va rebel·lar contra els otomans a principis del segle XVII. Tot i ser derrotat ràpidament, va aconseguir conquerir amplis territoris en un breu espai de temps. Està per determinar fins a quin punt es pot considerar aquesta insurrecció com a una insurrecció kurda o com una simple revolta d’un governador (o ambdues).

Durant segles però, la identitat kurda no era tant important com la identitat local, tribal i familiar. Per tant, és complicat parlar d’una minoria ètnica consolidada. Això explica també els habituals canvis d’aliances i de bàndols de les tribus i famílies kurdes, que es movien més per interessos socials o polítics que per interessos purament ètnics. Per exemple, la confederació kurda dels Milli va ser el grup tribal més poderós durant bona part del regnat otomà. Aquest grup normalment cooperava amb el poder otomà però també es té constància de que s’hi van enfrontar en determinades ocasions. Aquestes i altres tribus es van anar assentant progressivament a les ciutats de Rojava.


A principis del segle XX, època de grans tensions i ruptures a l’interior de l’Imperi Otomà, els kurds sirians van ajudar als turcs otomans a perpetrar el genocidi armeni de 1915. Per altra banda, a Síria, la població àrab va col·laborar en la protecció d’armenis, evitant milers de morts. Els kurds també van col·laborar de forma majoritària en el genocidi assiri, molt menys conegut que l’anterior però que va comportar la mort de centenars de milers de persones. De totes maneres, i tot i les matances que es van dur a terme, el paper del territori de l’actual Síria va ser més aviat el de receptor de refugiats assiris que el de repressor.

La desintegració de l’Imperi Otomà va provocar que diverses potències occidentals –Regne Unit i França, principalment– es repartissin part dels seus antics territoris. El francesos van instal·lar el que es va anomenar Mandat de França (al voltant de l’any 1920) a Síria i el Líban. Aquest Mandat ja establia el que serien els límits dels actuals estats de Síria i del Líban, el qual era una subunitat amb pràcticament les mateixes fronteres que el Líban actual. Per altra banda, la frontera entre la Turquia kemalista i la Síria Francesa quedaria clarament definida al 1921 amb el Tractat d’Ankara.


En aquest context, a la Rojava de principis del Mandat hi trobem una majoria de kurds que parlaven el kurmanji i eren musulmans sunnites, amb l’excepció dels kurds yazidis. Aquest apunt sociològic és important per entendre els esdeveniments posteriors: El fracàs de la revolta kurda del 1925 contra l’Estat Turc va provocar una immigració massiva de kurds que es van acabar instal·lant en les zones properes a la frontera entre Turquia i Síria, on ja hi havia una població kurda diferenciada de la població desplaçada.


Els kurds exiliats de Turquia van contribuir a crear una identitat kurda mitjançant la creació de vincles entre els kurds exiliats, que volien lluitar contra l’Estat Turc i per la independència de tot el poble del Kurdistan, i els kurds que ja vivien a Síria. Així, el 1927 es va crear al Líban la Lliga Xoybun (que significa independència).


La Lliga es va expandir ràpidament per totes les regions de Síria on hi habitaven els kurds. Es va veure com un pol d’educació i cultura en una societat considerada endarrerida. Molts intel·lectuals van entrar o participar a la Lliga, en la que es va parlar per primer cop de nacionalisme kurd, opressió i autodeterminació. No obstant, la Lliga no es va inclinar per cap ideologia concreta i marcada. L’objectiu principal d’aquesta va ser sempre la creació d’una zona autònoma dins de Turquia que pogués ser reconeguda per les principals potències de l’època. Fins i tot, i degut a la relativa simpatia dels turcs pels aliats, la Lliga va arribar a tenir alguns contactes amb l’Alemanya Nazi. A més d’això, l’objectiu del moviment pel que fa a Síria era la consecució d’una autonomia política i el reconeixement de la minoria kurda. Al mateix temps, demanaven a l’Estat francès que la seva presència a Síria signifiqués una protecció per les minories.


Amb la Segona Guerra Mundial vindrà l’independència de Síria. Després d’estar sota el control de la França de Vichy, el país és conquerit per tropes angleses i forces de la França Lliure. Així, Síria es constitueix com una república independent l’any 1944. No obstant, les últimes tropes franceses no van abandonar el territori fins l’any 1946, després de fortes mobilitzacions i combats. Per tant, el 17 d’abril de 1946, dia de la retirada completa dels francesos, es considera el dia de l’independència de Síria i representa un nou començament en l’escenari polític del territori (també pel que fa al Kurdistan sirià).


Aquell mateix any, la Lliga es va dissoldre. Molts dels kurds actius políticament van entrar als partits socialistes, especialment al Partit Comunista de Síria, que poc a poc va guanyar influència en l’arena política del país, tot i que la democràcia no va arribar a Síria fins al 1954, després d’un seguit de cops militars. Aquest Partit Comunista no defensava cap posició nacionalista o a favor de l’autodeterminació de cap minoria ètnica, i els kurds no n’eren una excepció. En conseqüència va sorgir un partit d’esquerres i nacionalista al 1957, el KDPS (Kurdistan Democratic Party of Syria).


No obstant, La República Síria pateix un nou gir a l’unir-se amb l’Egipte de Nasser, l’any 1958, creant així la República Àrab Unida. Les elits de Síria van creure que deixar manar a Nasser seria millor que deixar que els comunistes, que cada cop eren més poderosos, obtinguessin el poder. Així, aquesta República va reprimir ferotgement l’oposició, tractant de destruir als comunistes i al KDPS, que va patir mes de 5.000 detencions.


Però la unió és efímera i Síria es va separar d’Egipte al 1961 desprès d’un cop militar. La nova República Síria va seguir reprimint al poble kurd però en aquest període la repressió va ser més massiva i indiscriminada. Centenars de milers de kurds van perdre la seva nacionalitat siriana de la nit al dia, convertint-se en apàtrides dins del seu propi país. Els kurds que no eren reconeguts com a ciutadans, no podien obtenir una feina, rebre una educació o tenir propietats. Com a conseqüència, molts van perdre les seves possessions, que van acabar en mans de l’Estat o de propietaris àrabs.


En aquests anys es va iniciar l’anomenada Arabització de Rojava, que buscava acabar amb l’”amenaça” kurda. Es va decidir crear un corredor àrab, al territori immediatament annex a la frontera amb Turquia, que s’estenia al llarg de 300 kilòmetres amb una amplitud de 15 km i que va ser colonitzat per àrabs beduins traslladats pel govern. En aquest ambient de repressió, el KDPS es va acabar escindint en tres partits diferents, un de la branca de l’esquerra política, un de dreta i un tercer impulsat pel líder Barzani, del Kurdistan iraquià, que no va fructificar.


Durant els anys següents, Síria segueix immersa en una inestabilitat propiciada per la continua intervenció de militars en l’àmbit polític, cosa que porta, l’any 1970, a Hafez Al-Assad al poder, de la mà del partit nacionalista àrab Baath. El pare de Bashar Al-Assad va continuar les politiques d’arabització en territori kurd. Seguia les directrius del partit Baath per les quals tots els grups polítics i socials que no compartissin activament l’ideal del nacionalisme àrab eren considerats il·legals.


El procés planejat de creació del corredor àrab es va iniciar, finalment, sota el seu mandat i va anar acompanyat de l’arabització dels topònims kurds de la zona. A més, milers de kurds van ser deportats als territoris desèrtics del sud de l’Estat i van perdre totes les seves terres. Afortunadament, la resistència dels kurds a abandonar les seves terres va ser molt forta i molts van negar-se (amb èxit) a sortir de Rojava. En aquest mateix procés, es va impulsar un model de domini complet de l’Estat i de la cultura àrab. El kurd estava prohibit a l’esfera pública i només es podia aprendre en acadèmies secretes impulsades per alguns partits.


La situació de repressió també va envair l’economia, que estava basada en un latifundisme amb grans terrenys agrícoles controlats per la elit àrab, que també dominava tots els altres negocis, especialment el del petroli, en mans de l’Estat de Síria. L’economia industrial no existia i la població kurda va patir una pobresa generalitzada de la que era molt difícil escapar. Paradoxalment, el partit Baath havia estat denunciant als partits oligarques com a part d’una classe explotadora a la que no s’havia de deixar veu, però a la practica el seu discurs pretesament socialista no només no s’aplicava sinó que el propi partit realitzava pràctiques molt similars.


Pel que fa a la repressió de l’Estat contra els nombrosos però irrellevants partits kurds, cal destacar que aquesta no era sistemàtica. La població i els moviments polítics del Kurdistan sirià no eren considerats una amenaça degut a la seva influència reduïda. De fet, el PKK va poder actuar lliurement a Síria, així com alguns partits kurds de l’Irak que van poder obrir oficines a Síria degut al buit polític que hi havia en aquest sentit.


En un altre sentit, Hafez al-Assad va utilitzar aquesta falta d’influència en territori sirià i la permissibilitat respecte de la instal·lació de partits kurds externs a Rojava per dirigir als joves kurds polititzats cap a conflictes a l’Irak i a Turquia, obtenint així un doble benefici: la desviació del conflicte fora de Síria i la desestabilització dels altres dos països. En aquesta línia, Assad té especial interès en atacar (indirectament) Turquia, on els plans hidràulics del govern posen en risc el proveïment d’aigua a Síria, cosa que també afecta a la població del Kurdistan turc, així que els dos actors treuen un benefici mutu de la cooperació.


Això no vol dir que les manifestacions públiques de la cultura kurda no fossin perseguides, ans al contrari. Quan els kurds s’ajuntaven per celebrar el seu any nou, el Newroz, eren perseguits per la policia, que disparava directament contra els civils, matant i ferint indiscriminadament. Queda clar doncs que Hafez Al-Assad tractava d’equilibrar la repressió amb certes vàlvules d’escapament per aconseguir que la seva República fos viable. A més, durant els anys ’80, la seva principal amenaça van ser els Germans Musulmans i l’obertura d’altres fronts contra alguna de les minories del país no era una política estratègicament viable.


Seguidament, durant els anys ’90, el suport de Síria pel PKK es va reduint, ja que Assad tracta de millorar les seves relacions amb Turquia. Finalment, el partit ha d’abandonar les seves bases i infraestructures a Síria i el seu líder, Abdullah Öcalan, ha de fugir del territori, fet que provocarà que, després de viatjar per diversos països, acabi sent capturat a Kenia pels serveis secrets turcs (MIT) amb l’ajuda de la CIA. En aquest context, el PKK va passar a estar considerat com a organització terrorista per part del govern de Síria.


Ja a l’actualitat, amb l’arribada de Bashar al-Assad (fill de Hafez) al govern, comença una breu època d’obertura política que acaba ràpidament un cop el dictador es consolida al poder. El descontentament kurd augmenta però en cap moment es reclama la independència. Els moviments polítics kurds de Síria busquen sobretot el reconeixement constitucional de la minoria i la protecció de la llengua kurda. Molts partits kurds tendeixen cap a posicions de l’esquerra i defensen postures socials.


En contraposició, Barzani, cabdill del Kurdistan iraquià, pretén guanyar influencia a Rojava amb posicions més allunyades del socialisme i el confederalisme democràtic d’Öcalan i més pròximes a la construcció d’un Estat extractiu que aprofiti els potencials beneficis de les reserves de petroli kurdes. Tot i els seus esforços no es va poder imposar al partit que va portar més lluny les reivindicacions socials i d’autonomia, el Partit de la Unió Democràtica (PYD). Fundat l’any 2003, aquest partit neix impulsat per membres del PKK i és considerat una branca d’aquest. No és estrany doncs, que des de el PYD mai hagin demanat explícitament la independència de Rojava. Quan el partit es comença a refermar, el confederalisme democràtic ja ha substituït en l’esquerra kurda les ànsies d’independència mitjançant la creació d’un Estat marxista.


No obstant, el creixement actual del moviment kurd no es pot entendre sense la revolta que, arran d’un fet trivial succeït l’any 2004, explota a Qamishli, ciutat situada a la frontera amb Turquia a la província de Hassakah. Desprès d’un partit de futbol de l’equip local contra un equip sunnita, els seguidors es van enfrontar i, ràpidament, el conflicte es va estendre per tota la ciutat, resultant en la destrucció de les oficines del partit Baath. L’Estat sirià va reprimir ferotgement les protestes, amb l’enviament de tancs i helicòpters que van actuar contra els manifestants.

                                                      
Els disturbis, que havien evolucionat en protestes contra el govern i l’Estat, van ser esclafats amb celeritat i desenes de morts van quedar escampats pels carrers de la ciutat. El PYD va estar considerat com l’impulsor de la revolta i va patir una forta repressió. No obstant, va seguir creixent com a principal partit de l’oposició kurda, seduint a gran part de la població amb el seu discurs social i autonomista.


Finalment, quan esclata la Revolució Síria al 2011 (en el context de l’anomenada Primavera Àrab), molts kurds participen en les protestes, majoritàriament pacífiques, contra el règim. Al juliol de 2012, amb la Guerra Civil ja estesa per tot el territori, les tropes d’Assad abandonen gran part de Rojava, que queda en mans del Comitè Suprem Kurd –format al 2012 i constituït pel PYD i pel Consell Nacional Kurd, un òrgan dominat per Barzani– i les seves milícies: les YPG (Unitats de Protecció Popular) i les YPJ (Unitats Femenines de Protecció).


Aquest organisme polític i les seves milícies han adquirit, actualment, una rellevància sense precedents. Arran de la seva aferrissada lluita contra l’Estat Islàmic (ISIS) en el context de la Guerra Civil Siriana i l’ascens de l’ISIS a Síria i l’Iraq, el Comitè Suprem Kurd i les seves forces estan en el punt de mira de l’actualitat internacional. A més d’això, la forta expansió i control de les forces kurdes arreu del territori del Kurdistan sirià i l’estreta vinculació entre aquest territori i el Kurdistan turc, han donat lloc a una situació inèdita. Motiu pel qual Turquia, temorosa de l’augment de poder de les forces kurdes, ha iniciat atacs indiscriminats contra la població del Kurdistan (a Síria i Iraq però, sobretot, al territori del Kurdistan Turc). Per altra banda, al mateix temps que les forces de Rojava mantenen aquests fronts oberts, sembla ser que estan duent a la pràctica una revolució interna, en termes polítics, aplicant els principis del confederalisme democràtic d’Öcalan. Per ara, la situació a la regió és molt canviant i caldrà esperar alguns anys per analitzar en profunditat el que està passant a Rojava.
Article de Víctor García
pel Comitè Català de Solidaritat amb el Kurdistan (KurdisCat)

0 comentaris:

Publica un comentari