dissabte, 26 de març de 2016

Entrevista a la revista 'Catalunya' de la CGT





–Cinc mesos després dels comicis del 7 de juny a Turquia, diumenge es tornen a repetir les eleccions. Hi té alguna cosa a veure l’històric resultat que va aconseguir-hi el partit d’esquerres pro kurd HDP?

Sí. L’AKP és el partit actualment al govern. Procedeix de l’islamisme però ha aconseguit ampliar la seva base amb sectors conservadors i una retòrica neo otomana. Aquest darrer terme es refereix a que vol, o fa veure que vol, restaurar l’imperi otomà. El còctel li ha permès ser un catch-all-party i el 7 de juny esperava una majoria absoluta clara. Però va passar que no va poder formar govern. Bona part del “problema” era que l’HDP va aconseguir 80 escons de 550. Va superar el llindar electoral del 10 % a tota Turquia. Aquest element és fonamental. És una mesura com la que existeix al País Valencià i que limita l’accés a les institucions, però notablement més exagerada. Per assolir-ho va obtenir resultats del 80-90 % a les zones kurdes i, amb un programa d’esquerra moderna molts bons resultats a les urbs turques com Ankara o Istanbul.

–En aquests cinc mesos han passat tot de fets especialment greus a Turquia: trencament de la treva entre l’exèrcit i el PKK, amb una dura repressió contra la població kurda; terribles i sagnants atemptats contra membres i simpatitzants de l’HDP, d’autoria dubtosa; tancament de mitjans de comunicació no pro governamentals… Es poden fer unes eleccions, en aquestes circumstàncies? Creus que en pot sortir beneficiada la formació del president Erdogan?

Tens tota la raó. Són unes eleccions adulterades. En zones kurdes, com Silopi o Cizre, la junta electoral ha arribat a dir que no es poden fer les eleccions doncs el govern ha traslladat desenes d’urnes. El frau és una certesa però s’ha aconseguit que 40 observadors de 18 estats revisin algunes zones i, per tant, serà limitat. També n'hi va haver el 7 de juny, de frau, i els resultats van ser, malgrat tot, contraris al govern.

Com bé comentes hi ha una escalada de tensió. El govern ha limitat la llibertat de premsa al màxim. La setmana passada 7 organitzacions de periodistes van visitar Turquia i van denunciar la situació que hi viu la premsa. És molt important que els periodistes de fora donin suport als seus companys a Turquia. A part hi ha els atemptats que, com comentes, són “d’autoria dubtosa”. El govern turc els atribueix a l’Estat Islàmic. Però l’Estat Islàmic sempre, sempre, reivindica les seves accions i no ha reivindicat els recents atemptats. Per què? No els han fet ells. Són accions de les clavegueres de l’estat per obrir un escenari de tensió que dugui a una guerra civil i derivi en un estat autoritari. No només contra el moviment kurd sinó contra tota l’oposició que no sigui l’MHP neofeixista. S’ataca a Cumhurriyet, un diari d’esquerra, amb trets, o es tanquen televisions.

Erdogan creu que pot sortir beneficiat però es troba amb una oposició que està disposada, fins i tot, a morir abans de callar. Anar a manifestacions de l’oposició suposa que pots morir quan t’esclati una bomba. I continuen manifestant-se. Per tant crec que no pot sortir beneficiat, es repetiran uns resultats similars als del 7 de juny i la situació serà de bloqueig.

–En aquest context de violència i manca de llibertats, la UE no sols s’ha mantingut en silenci, sinó que acaba de proposar a Turquia de desencallar el procés d’integració europea si s’implica a aturar el flux de refugiats cap a Europa… Per què hi ha sempre condescència internacional amb Turquia?

Gran pregunta. Qui critica Turquia? Ningú. Tothom té interessos amb Turquia. És l’aliat incòmode que interessa a tothom. Client de gas per a Rússia, únic aliat a la zona per l’OTAN o patrocinador del Barça 3 temporades. Tothom pot treure suc de Turquia, és un mercat enorme i, en el context del Pròxim Orient és l’aliat menys incòmode. Turquia comet brutalitats més terribles que Israel però no rep ni la més mínima condemna. Els soldats turcs han arrossegat enguany kurds i kurdes pels carrers lligats a blindats, han vexat els seus cadàvers. I tothom mira a l’altre costat.

Això ha estat sempre així però ara, a més, Turquia manté un dic de dos milions de persones. Abans de trencar la treva amb el PKK va obrir-lo. No fou una mesura irreflexiva. Tot el contrari. Si la UE critica les brutalitats del govern turc contra els kurds, o l’oposició, sap que no seran 100.000 els refugiats que arribaran a Europa, seran vint vegades més. A la tradicional impunitat de què gaudeix Turquia ara s’hi afegeix un xantatge: "si voleu que ens quedem els refugiats no admetrem ni una sola crítica a que matem els kurds". En tres mesos s’han detingut 2.600 quadres de pes de l’HDP, 20 batlles i batllesses han estat empresonats sense motiu i desposseïts. Tothom ha mirat a l’altre costat.

–Els kurds, escampats en una regió altament complicada geostratègicament, no han interessat realment mai a la comunitat internacional, però el fet que les milícies lligades al PKK siguin les úniques capaces de frenar l’avanç del grup Estat Islàmic a Síria podria canviar-ho?

Correcte. Ho està fent. Els kurds han estat ignorats sistemàticament però són un poble tenaç que ha sobreviscut. Esperaven el seu moment. Aquest ha arribat i l’estan gestionant bé. Hollande ha rebut a les milícies kurdes de Síria (YPG i YPJ), properes al PKK. S’ha acabat amb l’estigma. Això horroritza Turquia. Quan l’any passat tothom fugia davant l’Estat Islàmic les milícies kurdes, YPG i YPJ però també la del PKK, van plantar-hi cara. De fet van ser les úniques que el van aturar primer i enguany l’han fet retrocedir significativament. Tot plegat es resumeix en un mot: legitimitat. Costa molt guanya-la i ho han aconseguit.

–Què proposen i implementen, els kurds de Síria?

Hi ha diferents grups a Síria. Hi ha kurds que encara confien en l’oposició o en Àssad. També que tenen com a model el Kurdistan iraquià, pro occidental i conservador. Però qui gestiona avui el Kurdistan sirià majoritàriament és el PYD. Aquest partit, nascut el 2003 i germà del PKK, ha dut a terme des de 2011 una revolució social. Han implementat el confederalisme democràtic plantejat per Abdullah Öcalan, líder empresonat del PKK. Una proposta assembleària de base, radicalment democràtica, centrada en la igualtat de gènere i el cooperativisme. Així s’han organitzat comunes, cases de dones on s’ensenya informàtica o, aquesta setmana a Dêrik s’ha obert una escola de conducció de cotxes per dones. Tot càrrec de pes és compartit per una dona i un home. S’han creat cooperatives tèxtils i un sistema comunitari que pot semblar utòpic però, de moment, funciona.

–Tenen relació o vinculació política, els kurds de Síria, de Turquia, de l’Irac i de l’Iran?

Parlem d’una nació de més de 35 milions de persones. Imagineu la pluralitat. Hi ha més de 50 partits polítics amb un pes notable, no parlem de formacions marginals. És un trencaclosques. Hi ha un sentiment de comunitat compartida, de destí tràgic comú, de llengua i una cultura ancestral meravellosa. A l’altre costat de la balança hi ha diferències dialectals i tribals insalvables. Sobretot hi ha dues grans corrents: la del PDK, conservador i nacionalista, i la del PKK, d’esquerra rupturista i, podríem dir, post nacionalista.

–El seu objectiu és un Kurdistan unit i independent?

A grans trets sí. Suposo que és la utopia final però el pragmatisme és un tret comú al moviment kurd. Viuen envoltats d’estats àrabs que han dit que mai permetran un estat kurd. El mateix diuen els iranians i els turcs. El PDK no amaga que vol un estat kurd per la zona de l’Iraq. Va fer un referèndum com el del 9N amb una participació massiva i un 98 % a favor de la independència. En canvi es cura prou de dir res de la resta del Kurdistan. Es fa real politik.

Pel que fa al PKK ha renunciat a la independència. En canvi el confederalisme democràtic diu que cal superar l’estat-nació, crear zones autònomes on l’estat sigui subsidiari, no nuclear. I ho ha aconseguit a la zona siriana. Però no ha declarat la independència car sap que immediatament això justificaria l’atac de tots els estats àrabs de la zona.

Avui el Kurdistan de Síria i el de l’Iraq són independents de facto però oficialitzar-ho no els beneficiaria ans al contrari. Tenen 100.000 persones armades que defensen la sobirania. No els hi cal proclamar-la, la tenen.

–I quin és l’objectiu de KurdisCat?

Establir un pont entre dues ribes de la Mediterrània. Deixar de viure d’esquena. Hi havia un mur de silenci sobre el Kurdistan als Països Catalans, com a la resta del món. Això ho hem canviat. No és mèrit nostre. La situació kurda ha esdevingut clau en una zona del planeta cabdal. Però sí hi hem ajudat, volem que la població catalana conegui, en la nostra llengua, el dia a dia del Kurdistan. I ho fem de forma transversal. Això ens permet treballar en diferents sectors catalans. Tothom que vulgui pot ajudar al Kurdistan. Expliquem fets però la interpretació depèn de cadascú. No per utilitzar políticament la causa kurda, volem explicar-la de forma el més neutre possible. Els diferents sectors kurds tenen encerts a l’haver i errades al deure.

Vam començar explicant dades molt bàsiques però és un país molt ric, per exemple, políticament. Persones que fa dos anys no sabien res del Kurdistan avui ens pregunten "si el PAK de Turquia és igual al de l’Iran". Són qüestions molt específiques que certifiquen que moltes persones segueixen, dia a dia, la realitat kurda i provem de facilitar-ho. Enguany duem 60 actes públics explicant què és el Kurdistan. Només coneixent quelcom se’l pot estimar. I el Kurdistan és per estimar-lo.

Finalment volem fer ressò de les reivindicacions kurdes al nostre país. Diumenge 1 de novembre, per exemple, hem convocat a Barcelona una concentració pel “Dia Mundial de Kobanê”. Se’n fan 400 a tot el món. I amb això, també, posem Catalunya al mapa; la solidaritat catalana. De fet, una sorpresa agradable ha estat l’acollida al Kurdistan del KurdisCat, el ressò a la seva premsa de les nostre activitats o la publicació, enguany del llibre “Kurdistan, el poble del sol” (Tigre de Paper) amb prop de 400 planes on provo d’explicar d’on ve aquesta nació. En general els sobta que algú s’interessi per ells. Els emociona. I la simpatia cap a la causa catalana és palpable. És una simbiosi en la que sempre et demanen: “No ens oblideu”.

Cinc cèntims de la teva implicació amb el Kurdistan i la teva relació amb KurdisCat.

Des de ben jove m’he sentit atret per les nacions sense estat i, el Kurdistan, és “la” nació sense estat. Demogràficament és el poble sense estat propi més gran del món. Als anys noranta vam crear un comitè solidari i hi havia una comunitat kurda activa a Catalunya. Malauradament aquest projecte va dissoldre’s sobretot per la detenció del líder kurd Abdullah Öcalan el 1999. L’any 2013 ens vam retrobar algunes persones i vam decidir crear KurdisCat, el Comitè Català de Solidaritat amb el Kurdistan. Per explicar de forma diària en un digital la situació kurda, també a les xarxes socials de twitter (@KurdisCat) i facebook. Volíem difondre tota la realitat kurda en llengua catalana.

A partir d’aquí ha estat com una bola de neu. S’hi han implicat més persones, també kurdes vivint a Catalunya, hem fet recollides de medicaments i alimentació infantil, desenes d’actes públics, contactat amb entitats solidàries de la resta d’Europa i amb les de la zona del Kurdistan. També hem convocat concentracions al consolat turc per denunciar la persecució al moviment kurd, celebrat l’any nou kurd o Newroz, fet classes de kurd, banderes i recollida de fons per reconstruir Kobanê amb contacte directe amb la ciutat. A nivell personal he publicat el llibre “Kurdistan, el poble del sol” i també sóc co autor de “La revolució ignorada” un llibre col·lectiu de KurdisCat sobre el Kurdistan sirià.

Enllaç a l'entrevista






0 comentaris:

Publica un comentari