Öcalan, màxim dirigent del Partit dels
Treballadors del Kurdistan (PKK), està reclòs des del febrer del 1999 a la
presó de l'illa d'Imrali, al mar Màrmara, davant la mil·lenària ciutat
d'Istanbul. Quan el 1998 Síria va deixar de protegir-lo, va començar un
periple internacional buscant refugi que el va dur a Rússia, Itàlia i
Grècia, fins que els militars turcs el van capturar a Kenya. Turquia va
condemnar-lo a dues penes de mort, que va commutar per cadena perpètua
per la pressió internacional. Molts van pensar que la resistència armada
que els kurds i el PKK havien començat la primavera del 1984 tocava a
la fi. Els kurds, a qui l'exercit turc, en aquesta guerra silenciada,
havia bombardejat, detingut, torturat i arrasat més de 2.300 pobles de
les muntanyes, es quedaven sense el seu cap, que tothom al Kurdistan
anomena
Apo. Però ell, des de la presó, va donar un gir inesperat
a la lluita kurda. El setembre del 2006, va demanar a la guerrilla que
deixés de lluitar i que es preparés per a l'autodefensa, al mateix temps
que renegava de la lluita nacionalista que havien portat per tal de
construir un estat nació kurd. A partir d'aquest moment, Öcalan, que ha
estudiat a bastament a la presó les idees del municipalisme llibertari i
l'ecologia social de Murray Bookchin, es decanta per una organització
en què les decisions es prendran per la base, des dels barris i els
pobles, per organitzar-se i cohesionar-se paritàriament. Convertint-se
en una organització en què els càrrecs de responsabilitat en tots els
nivells seran bicèfals i mixtos. Una organització que no qüestiona els
estats, sinó que creix dins d'ells, sempre que l'estat no els ataqui. Un
moviment transnacional, pacifista, ecologista, que té en l'alliberament
feminista la seva força, a l'Orient Pròxim, on el patriarcat és
omnipotent. Öcalan en diu federalisme democràtic.
Aquesta
estratègia ha portat els kurds a establir aliances amb l'esquerra turca,
amb què va aconseguir trencar el sostre del 10% que els impedia accedir
al Parlament i fer d'oposició real a Erdogan. Quan ho han aconseguit,
però, la reacció del partit del govern ha estat ferotge: detencions,
trencament de la treva amb les guerrilles kurdes, atemptats contra
manifestacions i actes de l'HDP, el partit de l'esquerra kurda, per part
de les clavegueres de l'estat. Tot i haver-se de defensar, els kurds
opten per la pau.
A Rojava, al Kurdistan sirià, les milícies
kurdes s'enfronten en primera línia del front als gihadistes d'Estat
Islàmic (EI). I els kurds són aliats tàctics de França i els EUA que no
volen arriscar les vides dels seus soldats en una ofensiva terrestre. Al
mateix temps, Turquia bombardeja les ciutats kurdes de Rojava amb
l'excusa d'atacar EI, tomba un avió militar rus, viola l'espai aeri
iraquià i, a l'interior del Kurdistan turc, posa setge de diverses
setmanes a les ciutats de Cizre, Silopi i Sur, declarades territori
lliure. Durant el setges, que acaben entre el 24 de gener i el 7 de
febrer, més de 220 persones resulten mortes i milers, ferides pels trets
dels franctiradors i els obusos de l'artilleria. A Cizre, després de 16
dies acorralades sense menjar ni beure, 62 persones van ser cremades
amb el llançament de bombes al soterrani on eren tancades. L'Iran i
Rússia, aliats d'Al-Assad, Turquia, l'Aràbia Saudita i Qatar, aliats
d'EI, els EUA i França, aliats de l'OTAN de Turquia, poden tenir com a
enemic comú el federalisme democràtic, deixant les mans lliures a
Erdogan per continuar amb el genocidi dels kurds. I la UE ho finança amb
3.000 milions d'euros. Mentrestant, Öcalan és investit ciutadà d'honor a
Nàpols i Palerm.
Isidre Pallàs
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada