dimarts, 20 de setembre de 2016

L’onada de purgues contra els seguidors de Gülen s’emporta també per endavant el moviment pro-kurd

Quan el passat 15 de juliol van saltar totes les alarmes al Complex presidencial de Turquia a causa de l’intent de cop d’Estat que va dur a terme un sector de l’exèrcit presumptament vinculat al clergue Fethullah Gülen que preveia ser purgat en el Consell Suprem Militar que se celebraria només dues setmanes després, un dels focus d’atenció va girar-se immediatament cap a la part kurda del país. Tot i que l’intent de derrocar el President de Turquia Recep Tayyip Erdoğan no el liderava cap facció pro-kurda, la incertesa que regnava llavors al país de la lluna i l’estrella bé podria ser aprofitada pel poble del Sol.

A cada hora que el rellotge deixava enrere, però, quedava més clar que Bakur no tenia intenció de moure’s aquella nit, ni tan sols de despertar-se. Aquella lluita entre dues forces colpistes –tal i com la va definir dies després el portal Kurdish Question- no anava amb ells. I, d’altra banda, el copresident del Partit Democràtic dels Pobles (HDP), Selahattin Demirtaş, tampoc no va dubtar en desvincular el seu moviment del que estava passant i en denunciar la il·legitimitat de qualsevol intent de fer-se amb el poder per la força.






Tanmateix, el que en un primer moment podia semblar una bona oportunitat per refer els ponts de la negociació entre Ankara i Amed, tampoc va tardar en anar-se evaporant, amb la mateixa velocitat amb què s’estaven succeint els esdeveniments. En les mostres de força posteriors al cop, Erdoğan va estendre la mà a tots els actors del país excepte els kurds i l’esquerra alternativa, deixant que l’ombra del dubte planés també sobre tots ells, mentre islamistes i ultranacionalistes turcs anaven conquerint, plaça a plaça, carrer a carrer, aquell espai públic que un dia havien guanyat les forces progressistes opositores.

I cinc dies després del cop d’Estat fallit, Ankara va fer el moviment que ja aleshores tothom esperava: decretar l’estat d’emergència. Automàticament, Erdoğan aconseguia aquell poder absolut que tant anhelava i que les urnes s’havien entestat a negar-li de forma reiterada d’ençà dels comicis parlamentaris del juny del 2015. Tot i que la caça de bruixes contra militars, jutges, professors o periodistes presumptament enrolats en el que Turquia considera l’organització terrorista de Gülen (FETÖ) ja era un fet, una nova autopista de poder, exempta de qualsevol tipus de control, s’obria davant Erdoğan en direcció Bakur.

L’hora dels kurds


“Primer van venir pels jueus [...], després van venir pels comunistes [...], després van venir pels sindicalistes [...], després van venir per mi”. D’una forma similar a com ho relata el famós poema de Martin Niemöller, víctima del nazisme, Ankara primer va purgar els elements que, a discreció, considerava propers a Gülen, i ara, desenes de milers de persones després, s’ha llençat sobre aquelles persones del moviment pro-kurd que, de nou a discreció, són acusades de simpatitzar amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) o la Confederació de Comunitats del Kurdistan (KCK).

En aquest sentit, el Ministeri d’Educació va decretar, el vuit de setembre, la suspensió d’11.285 professors acusats d’estar vinculats al PKK. Només tres dies abans, Binali Yıldırım, Primer Ministre de Turquia, havia assenyalat que 14.000 professors de Bakur estaven “d’alguna manera, involucrats en el terrorisme”, la qual cosa el portava a concloure que compartien els objectius dels colpistes pròxims a Fethullah Gülen malgrat que els fets d’aquella nit del 15 de juliol demostraven totalment el contrari.

En l’arena política, i d’acord amb el Ministeri de l’Interior, també s’han purgat recentment els alcaldes o alcaldesses de fins a 24 municipalitats kurdes de les províncies de Diyarbakır, Mardin o Şırnak, que coincideixen, de forma gairebé calcada, amb aquelles localitats que han estat víctimes de la guerra bruta iniciada el 2015 per les Forces Armades turques (TSK) en el seu intent d’eliminar-ne els seus vincles amb l’òrbita del PKK.

El fet, però, és que les alcaldies d’aquestes 24 municipalitats kurdes van ser escollides democràticament amb d’entre el 65% i el 95% dels vots en les eleccions municipals del 2014, i totes elles eren ostentades pel que acabaria convertint-se en el Partit de les Regions Democràtiques (DBP), una mena de germà petit i municipalista de l’estatal HDP.

El grau de paranoia col·lectiva entre les esferes de poder pro- Erdoğan és tal que no ha pogut evitar aprofitar l’avinentesa per purgar també els kurds. Tant és així, que fins i tot el mateix Erdoğan va cridar l’atenció la setmana passada als governadors del país. “No vull que competiu entre vosaltres per veure qui destitueix més funcionaris públics. Vull que sigueu justos”, els va arribar a asseverar. Quan s’hagin d’excedir, ja ho dirà ell.


Marc Español i Escofet
@mespanolescofet

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada