L’enorme capacitat d’adaptació de les forces kurdes de Rojava ha descol·locat les veus crítiques, sovint provinents de part de l’stalinisme espanyol, amb la revolució de Rojava. Veus que, des de la marginalitat, han venerat la dictadura dels Àssad al costat de companys de viatge com Le Pen, Alianza Nacional o l’MSR. Veus que han lloat el paper “humanitari” de Rússia en el conflicte per haver donat suport al règim de Damasc obviant els seus interessos, legítims, però evidents. Veus que amb insistència han provat d'erosionar el suport a la revolució kurda de Rojava, deslegitimar-la des d'una suposada esquerra que, en realitat, és pur autoritarisme i topa de front amb un projecte d'autonomia democràtica. Veus que han anat més enllà a la crítica salvatge a tot el que no sigui Àssad, més "papistes que el Papa", anant més lluny que el propi Àssad qui, al capdavall, s'ha ofert a treballar amb els EUA contra l'IS i ha mostrat més capacitat estadista que els seus sectaris hooligans dels sofàs occidentals.
El setge, clau, de Kobanê
El discurs incloïa una crítica, voraç, contra el moviment kurd de Rojava per acceptar el suport militar dels EUA, en concret el de la coalició internacional, formada per 60 estats, i liderada per Washington. Un suport, cal dir-ho, que va començar arreu del brutal setge sobre Kobanê. Un episodi dramàtic, entre octubre de 2014 i gener de 2015, que Àssad, Turquia i l’oposició van mirar-se amb els braços creuats. Els EUA van llençar, llavors 900 bombes sobre l’Estat Islàmic (IS), que van ajudar, sinó ser decisives, en salvar milers de vides i la pròpia Stalingrad del segle XXI.
Aquell setge va tenir conseqüències claus:
- Per primera vegada algú va ajudar la població kurda
- L’oposició àrab de la zona va observar com la resta de l’oposició els abandonava a la seva sort. Traïts van aliar-se a les milícies kurdes (YPG/YPJ), fou l’inici de les Forces Democràtiques Sirianes (SDF)
- Per primera vegada algú va derrotar l’IS i el món va descobrir que eren vulnerables i les milícies kurdes el millor antídot
L’administració Obama, un col·laborador a mig gas
A partir de llavors va iniciar-se una col·laboració amb els EUA que l’stalinisme espanyol, que mentalment no ha sortit de la pubertat de la guerra freda, va afanyar-se a criticar. Mentre durava el setge a Kobanê van callar. Una col·laboració, cert, difícil. L’administració Obama va prioritzar no enemistar-se amb Erdogan i va caminar per un fil. No va entregar equipaments, va limitar-se a enviar 200 militars i cada pas es va haver de negociar. Els EUA van inventar-se l’eufemisme de la Coalició Àrab Siriana com a aliat per no haver de mencionar les forces kurdes YPG/YPJ. En canvi l’ajuda de l’aviació nord-americana a les forces de Rojava i les SDF va ser clara, decidida i exitosa. L’aliança militar, que no política, va funcionar: Així va passar amb la recuperació de 325 localitats a Kobanê, de Sarrin, Tell Abyad i la unió dels cantons, la contraofensiva del Khabour, de la muntanya Abdulaziz, Al Hawl, Tell Barak o la conquista de Manbij.
Manbij transforma l’escenari i Turquia surt de les bambolines
Aquesta darrera localitat, conquerida amb més de 400 baixes, l’estiu de 2016, marca un punt d’inflexió. Turquia diu prou als EUA que, en ple procés electoral, reaccionen tard i malament. La visita del vice president Joe Biden a Ankara el 24 d’agost de 2016 va significar una traïció esperada. L’administració Obama va fer costat a Erdogan. Aquell mateix dia Turquia entrava a Síria per Jarablus. Biden, al costat del president turc, condemnava al PKK, el comparava amb l’IS i avalava la invasió de Síria. La posterior visita de Brett McGurk a Kobanê per explicitar el suport de l’enviat especial de Washington a la zona, va provar de calmar els ànims. McGurk ha estat una persona lleial amb les diferents faccions kurdes, hàbil i compromès. Ell ha estat decisiu en el suport de Washington a Rojava.
Davant la invasió turca de Síria i la complicitat de Washington calia explorar noves vies. De fet ja feia temps que eren en marxa. L’any passat, el cantó d’Efrîn va arribar a fer accions sobre el terreny i rodes de premsa amb les forces russes. Aquest cantó, el més petit de Rojava és el que menys ha patit la guerra i el que més amenaçat està, encerclat d’enemics. Els canals de comunicació amb Moscou han estat sempre vius i Rojava, cal recordar-ho, té una oficina a la capital russa i no a Washington.
Al Bab facilita l’aliança russo-kurda
La caiguda d’Al Bab en mans turques va suposar el tercer punt d’inflexió. Erdogan es va afanyar a atacar Manbij entre el 2 i el 10 de març però va topar amb un mur. Les SDF no només van resistir a Arimah sinó que van segellar una aliança amb les forces russes que es van desplegar a la zona. Rússia va complir i Turquia va aturar els atacs sobre Manbij. Dies després les YPG, principal milícia kurda a les SDF, anunciava l'acord estable amb Rússia a Efrîn. El newroz d’enguany militars russos han fet ostentació de banderes d’YPG/YPJ provocant la queixa de Turquia a Moscou. Els cervells dels maniqueus assadistes occidentals que duen 6 anys lloant Rússia explotaven.
Per si tot plegat for poc, la substitució d’Obama per Trump ha aclarit la posició de Washington a Síria. Encara s’ha de fer oficial però l’home d’Erdogan a l’administració Trump, Michael Flynn, ha perdut la batalla de fer que fos Turquia qui ataqués Raqqà. De fet les darreres setmanes han arribat combois amb material militar important d’EUA a Rojava i Washinton té dues bases estables a Kobanê i Cizîrê.
Pasos de dansa sobre un terreny fangós
La gran capacitat de negociació de les YPG no és nova. La seva organització germana, el PKK, no complirà 40 anys el 2018 per casualitat. La causa és la seva enorme ductilitat i el nul dogmatisme. Al sofà és fàcil de parlar de bons/dolents, al front no, al front sobrevius, et defenses i t’adaptes. Avui, les YPG són l’única força del trencaclosques sirià lluitant, alhora, amb suport de Rússia i dels EUA. La seva tàctica a Alep, on han mantingut gairebé intactes els barris kurds enmig d’una batalla èpica, és una mostra més d’aquesta enorme habilitat per a defensar la seva causa amb èxit. I èxit també significa minimitzar pèrdues pròpies i civils, prioritzar els enemics sobre els adversaris o dur a terme operacions militars amb tiralínies. Les tàctiques de guerra d’Àssad, oposició o l’IS, són pròpies de la Primera Guerra Mundial. Usen els combatents com a carn de canó, encara fan servir trinxeres com a eina central i bombardegen civils sistemàticament. Les YPG han fet operacions quirúrgiques admirables. Així l’encerclament de Suluk, abans d’atacar Tell Abyad, l’ofensiva sobre Sarrin, o la defensa d’al Hasakah quan es va esfondrar l’SAA d’Assad. La campanya sobre Manbij, amb mínimes víctimes civils, li ha suposat l’adhesió d’una població majoritàriament àrab. L’actual ‘Ira de l’Eufrates’ és una mostra més, com l’operació del 21 de març apareixent a la rereguarda de la presa de Taqba. Qualsevol observador imparcial, si n’hi han, no poden negar que són la força més efectiva del conflicte.
La tercera via la més enfortida de la guerra civil siriana
Fa anys que assadistes i opositors defensen la tesi, enverinada, que la part kurda “haurà de triar” entre el bàndol de la dictadura supremacista àrab i el bàndol de l’oposició cada vegada més islamitzada i depenent de Turquia. En teoria la primera era sostinguda per Rússia i la segona per Washington. El moviment kurd, però, sempre va defensar que suposava una tercera via. Una proposta federal, d’equitat entre grups ètnics, secular, democràtica i amb igualtat de gènere. El temps ha donat la raó a aquesta tercera via. La guerra ha afeblit les altres dues i, avui, la proposta kurda compta amb més control territorial, més suport demogràfic, més recursos naturals, en especial hidroelèctrics i més aliats que mai. Els maniqueus estan desorientats. És el que té descobrir els conflictes només quan esclaten i no seguir-los des de fa dècades.
A partir de llavors va iniciar-se una col·laboració amb els EUA que l’stalinisme espanyol, que mentalment no ha sortit de la pubertat de la guerra freda, va afanyar-se a criticar. Mentre durava el setge a Kobanê van callar. Una col·laboració, cert, difícil. L’administració Obama va prioritzar no enemistar-se amb Erdogan i va caminar per un fil. No va entregar equipaments, va limitar-se a enviar 200 militars i cada pas es va haver de negociar. Els EUA van inventar-se l’eufemisme de la Coalició Àrab Siriana com a aliat per no haver de mencionar les forces kurdes YPG/YPJ. En canvi l’ajuda de l’aviació nord-americana a les forces de Rojava i les SDF va ser clara, decidida i exitosa. L’aliança militar, que no política, va funcionar: Així va passar amb la recuperació de 325 localitats a Kobanê, de Sarrin, Tell Abyad i la unió dels cantons, la contraofensiva del Khabour, de la muntanya Abdulaziz, Al Hawl, Tell Barak o la conquista de Manbij.
Manbij transforma l’escenari i Turquia surt de les bambolines
Aquesta darrera localitat, conquerida amb més de 400 baixes, l’estiu de 2016, marca un punt d’inflexió. Turquia diu prou als EUA que, en ple procés electoral, reaccionen tard i malament. La visita del vice president Joe Biden a Ankara el 24 d’agost de 2016 va significar una traïció esperada. L’administració Obama va fer costat a Erdogan. Aquell mateix dia Turquia entrava a Síria per Jarablus. Biden, al costat del president turc, condemnava al PKK, el comparava amb l’IS i avalava la invasió de Síria. La posterior visita de Brett McGurk a Kobanê per explicitar el suport de l’enviat especial de Washington a la zona, va provar de calmar els ànims. McGurk ha estat una persona lleial amb les diferents faccions kurdes, hàbil i compromès. Ell ha estat decisiu en el suport de Washington a Rojava.
Davant la invasió turca de Síria i la complicitat de Washington calia explorar noves vies. De fet ja feia temps que eren en marxa. L’any passat, el cantó d’Efrîn va arribar a fer accions sobre el terreny i rodes de premsa amb les forces russes. Aquest cantó, el més petit de Rojava és el que menys ha patit la guerra i el que més amenaçat està, encerclat d’enemics. Els canals de comunicació amb Moscou han estat sempre vius i Rojava, cal recordar-ho, té una oficina a la capital russa i no a Washington.
Al Bab facilita l’aliança russo-kurda
La caiguda d’Al Bab en mans turques va suposar el tercer punt d’inflexió. Erdogan es va afanyar a atacar Manbij entre el 2 i el 10 de març però va topar amb un mur. Les SDF no només van resistir a Arimah sinó que van segellar una aliança amb les forces russes que es van desplegar a la zona. Rússia va complir i Turquia va aturar els atacs sobre Manbij. Dies després les YPG, principal milícia kurda a les SDF, anunciava l'acord estable amb Rússia a Efrîn. El newroz d’enguany militars russos han fet ostentació de banderes d’YPG/YPJ provocant la queixa de Turquia a Moscou. Els cervells dels maniqueus assadistes occidentals que duen 6 anys lloant Rússia explotaven.
Per si tot plegat for poc, la substitució d’Obama per Trump ha aclarit la posició de Washington a Síria. Encara s’ha de fer oficial però l’home d’Erdogan a l’administració Trump, Michael Flynn, ha perdut la batalla de fer que fos Turquia qui ataqués Raqqà. De fet les darreres setmanes han arribat combois amb material militar important d’EUA a Rojava i Washinton té dues bases estables a Kobanê i Cizîrê.
Pasos de dansa sobre un terreny fangós
La gran capacitat de negociació de les YPG no és nova. La seva organització germana, el PKK, no complirà 40 anys el 2018 per casualitat. La causa és la seva enorme ductilitat i el nul dogmatisme. Al sofà és fàcil de parlar de bons/dolents, al front no, al front sobrevius, et defenses i t’adaptes. Avui, les YPG són l’única força del trencaclosques sirià lluitant, alhora, amb suport de Rússia i dels EUA. La seva tàctica a Alep, on han mantingut gairebé intactes els barris kurds enmig d’una batalla èpica, és una mostra més d’aquesta enorme habilitat per a defensar la seva causa amb èxit. I èxit també significa minimitzar pèrdues pròpies i civils, prioritzar els enemics sobre els adversaris o dur a terme operacions militars amb tiralínies. Les tàctiques de guerra d’Àssad, oposició o l’IS, són pròpies de la Primera Guerra Mundial. Usen els combatents com a carn de canó, encara fan servir trinxeres com a eina central i bombardegen civils sistemàticament. Les YPG han fet operacions quirúrgiques admirables. Així l’encerclament de Suluk, abans d’atacar Tell Abyad, l’ofensiva sobre Sarrin, o la defensa d’al Hasakah quan es va esfondrar l’SAA d’Assad. La campanya sobre Manbij, amb mínimes víctimes civils, li ha suposat l’adhesió d’una població majoritàriament àrab. L’actual ‘Ira de l’Eufrates’ és una mostra més, com l’operació del 21 de març apareixent a la rereguarda de la presa de Taqba. Qualsevol observador imparcial, si n’hi han, no poden negar que són la força més efectiva del conflicte.
La tercera via la més enfortida de la guerra civil siriana
Fa anys que assadistes i opositors defensen la tesi, enverinada, que la part kurda “haurà de triar” entre el bàndol de la dictadura supremacista àrab i el bàndol de l’oposició cada vegada més islamitzada i depenent de Turquia. En teoria la primera era sostinguda per Rússia i la segona per Washington. El moviment kurd, però, sempre va defensar que suposava una tercera via. Una proposta federal, d’equitat entre grups ètnics, secular, democràtica i amb igualtat de gènere. El temps ha donat la raó a aquesta tercera via. La guerra ha afeblit les altres dues i, avui, la proposta kurda compta amb més control territorial, més suport demogràfic, més recursos naturals, en especial hidroelèctrics i més aliats que mai. Els maniqueus estan desorientats. És el que té descobrir els conflictes només quan esclaten i no seguir-los des de fa dècades.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada