Sembla que en la nostra actual societat només existeixen les coses fins que les veiem. I encara així, són efímeres. Perduren fins que una altra li pren el lloc. Avui s'ha fet pública la fotografia del cadàver d'un infant a la costa turca. Si fins ara passava no importava gaire: no ho veiem. El mateix succeeix amb el drama dels refugiats. S'agraeix la preocupació pel problema, sobtada, però hom es qüestiona sobre la seva sinceritat o oportunitat. I com deia Alfred Croiset "L'enemic més temible de la democràcia és la demagògia". Està bé compartir les fotos del drama del Pròxim Orient. Com va passar amb les execucions de l'Estat Islàmic. Fins que no es va fer, i a més matant occidentals, el problema semblava que no existia.
Aylan Kurdi tenia 3 anys i venia de Kobanê. Avui sovinteja la seva foto. Mort. És notícia. Al seu costat hi havia Galip Kurdi, de cinc anys; el seu germà. Però la primera qüestió és si ho serà la setmana que ve. I la segona, encara més greu: per què no ho ha estat fins ara? Des de KurdisCat hem provat que el seu cas no passés. Hi hem posat tots els mitjans i no ens n'hem sortit. Però també ens hem de preguntar com és que en vuit mesos només hem recollit 4.000 € per ajudar a Kobanê. En una crida oberta a la societat catalana i espanyola. En total 500 € al mes. És tot. I encara així és molt meritori: el 100 % han estat donacions particulars. Cap institució, fundació o entitat ha donat res. Al capdavall era per ajudar a que persones com Aylan Kurdi no haguessin de marxar de la ciutat. Com avui han denunciat les dones kurdes d'Efrîn: elles no volen marxar, volen que se'ls ajudi a quedar-se. I no només ajuda humanitària. Cap estat els està ajudant militarment al dret més legítim de defensar-se. Els obliguen a marxar.
I no només la responsabilitat és de la mateixa societat que avui s'horroritza veient la foto d'Aylan Kurdi. També hem demanat als diferents grups municipals de l'Ajuntament de Barcelona l'inici d'un procés per agermanar la ciutat amb Kobanê. Cinc municipis italians ja ho han fet. Cap grup municipal ha mostrat el mínim interès en la iniciativa.
Plorem doncs, Aylan Kurdi, però que no siguin llàgrimes de cocodril. La seva mort era evitable. I encara som a temps d'evitar-ne d'altres.
Aylan Kurdi tenia 3 anys i venia de Kobanê. Avui sovinteja la seva foto. Mort. És notícia. Al seu costat hi havia Galip Kurdi, de cinc anys; el seu germà. Però la primera qüestió és si ho serà la setmana que ve. I la segona, encara més greu: per què no ho ha estat fins ara? Des de KurdisCat hem provat que el seu cas no passés. Hi hem posat tots els mitjans i no ens n'hem sortit. Però també ens hem de preguntar com és que en vuit mesos només hem recollit 4.000 € per ajudar a Kobanê. En una crida oberta a la societat catalana i espanyola. En total 500 € al mes. És tot. I encara així és molt meritori: el 100 % han estat donacions particulars. Cap institució, fundació o entitat ha donat res. Al capdavall era per ajudar a que persones com Aylan Kurdi no haguessin de marxar de la ciutat. Com avui han denunciat les dones kurdes d'Efrîn: elles no volen marxar, volen que se'ls ajudi a quedar-se. I no només ajuda humanitària. Cap estat els està ajudant militarment al dret més legítim de defensar-se. Els obliguen a marxar.
I no només la responsabilitat és de la mateixa societat que avui s'horroritza veient la foto d'Aylan Kurdi. També hem demanat als diferents grups municipals de l'Ajuntament de Barcelona l'inici d'un procés per agermanar la ciutat amb Kobanê. Cinc municipis italians ja ho han fet. Cap grup municipal ha mostrat el mínim interès en la iniciativa.
Plorem doncs, Aylan Kurdi, però que no siguin llàgrimes de cocodril. La seva mort era evitable. I encara som a temps d'evitar-ne d'altres.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada