dilluns, 5 de setembre de 2016

El gatopardo té nom turc

 

“Si volem que tot segueixi com està, necessitem que tot canviï”. Qui parla no és el President de Turquia, Recep Tayyip Erdoğan, ni tampoc algun del seus vassalls fet ministre, però no és difícil d’imaginar que, en alguna de les reunions que deurien mantenir les altes esferes dels poders polític i militar turcs abans de desembarcar per terra i aire en el mar de sorra que és Síria, una cita similar es posés en boca d’algun d’ells.

Ja els enfrontaments, a mitjan d’agost, entre les milícies kurdes i les forces lleials al règim d’al Assad a la ciutat septentrional d’al-Hasaka eren indicatius del gir lampedusià que s’estava a punt de produir en el tauler d’escacs que és el nord de Síria. L’alliberament de Manbij, uns dies abans, per part de les Forces Democràtiques de Síria (SDF) ho havia precipitat tot. I és que l’aparent bona notícia d’haver tallat un dels cordons umbilicals de l’autodenominat Estat Islàmic (EI) a Síria posava de relleu–i això és el que més preocupa Ankara i Damasc- la capacitat de les SDF per obrir-se pas fins al tercer i últim cantó kurd de Rojava, Efrîn, mentre van disseminant les llavors de la seva revolució pel camí.


Que la unió dels kurds de Síria donaria ales als seus germans del nord sembla una tesi àmpliament estesa a Turquia, i és sobretot per aquest motiu que Ankara ha deixat que les forces de l’EI s’estenguessin sense oposició al llarg de la riba occidental del riu Èufrates, encara que això anés a càrrec de la seva imatge exterior i de la seva economia. En el moment en què l’Estat Islàmic s’ha demostrat incapaç de seguir complint la seva part del pacte, Erdoğan s’ha hagut d’arremangar i entrar en escena. “I ara què passarà?”, es pregunten al llibre El gatopardo de l’italià Tomasi di Lampedusa arran de la frase que obria aquest article. “Bah!, tirotejos innocus i, després, tot serà igual malgrat que tot haurà canviat [...] una d’aquelles batalles que es lliura per a què tot segueixi com està”.

Això no obstant, les incursions recents de l’Exèrcit Sirià Lliure (ESL) a Jarablus i al-Rai han fet entrar Erdoğan –encegat, potser, per l’olor de la mel victoriosa- en el gran vesper de Síria. Un vesper que de moment ha demostrat ser més aviat un miratge, i que sol convertir-se més ràpid que tard en una autèntica teranyina que reté i ofega qui decideix endinsar-s’hi. I és que si bé les forces recolzades per Ankara s’estan movent de moment amb certa agilitat i amb el silenci eixordador de la comunitat internacional, els interrogants que s’obren al seu pas són cada vegada més nombrosos i majúsculs.

El doble factor d’estar operant molt a prop de la frontera turca i d’estar combatent l’EI els ha donat cert marge de maniobra, però l’objectiu d’Ankara no és aquest. Aïllar els kurds de Rojava, fer-se un lloc en processos de negociació futurs i crear una zona d’exclusió aèria en el triangle que formen Azaz, Marea i Jarablus per transportar-hi refugiats sirians i per crear un corredor per als opositors a al-Assad que combaten al front d’Alep, en canvi, serien algunes de les prioritat d’Erdoğan sobre el terreny estrictament sirià.

Els problemes, arribats a aquest punt, és multipliquen de forma exponencial. En primer lloc, caldria atendre a la reacció de Damasc en el que suposaria una invasió flagrant del seu territori i, de retruc, a la postura que adoptin els seus aliats de Moscou i Teheran. En segon lloc, enfrontar-se directament amb els kurds en detriment de l’EI podria fer-los xocar amb Washington, que anhela des de fa temps expulsar els homes d’Al-Baghdadi de la seva capital a Síria: Raqqa. Sense la participació de les SDF aquesta operació s’intueix ara per ara impossible d’executar, i tant el Secretari de Defensa Ashton Carter com Brett McGurk (enviat especial per liderar la coalició contra l’EI), Peter Cook (cap de premsa del Pentàgon), Ben Rhodes (assessor de Seguretat Nacional d’Obama) o Josh Earnest (portaveu de la Casa Blanca) ja han criticat, amb major o menor contundència, els xocs que s’han produït entre els kurds i les forces recolzades per Turquia. En tercer lloc, avançar en territori sirià els obligaria a buscar aliats entre les poblacions locals, i fins i tot brigades com la turcmana Seljuk han començat a titllar Turquia d’”ocupant”. I en darrer lloc, la idea de retornar refugiats sirians al seu país podria congelar una mica més les relacions entre Ankara i Brussel·les, molt distants des de l’intent de cop d’Estat del 15-J.


Tot això, a més, es produiria en un panorama econòmicament desolador per a Turquia, que està pagant molt cares les enemistats que s’ha anat guanyant des que Erdoğan va voler deixar en paper mullat la seva política de zero problemes amb els veïns, abanderada també per l’ex-primer ministre, i en el seu moment Ministre d’Exteriors, Ahmet Davutoğlu, avui caigut en desgràcia com tants i tants altres.

Que Síria s’ha convertit des de fa temps en el taulell on es dirimeixen conflictes que transcendeixen les seves fronteres és inqüestionable. Però fins i tot la Rússia de Putin, fèrria aliada del règim de Damasc i amant intermitent del Partit de la Unió Democràtica (PYD) kurd, va curar-se en salut diplomàtica abans d’implicar-se a capa i espasa en el país de l’ocell rapaç. Ankara, tot i que flirteja des de fa setmanes amb Damasc, Teheran, Moscou i Tel Aviv, no està demostrant la mateixa mà esquerra que Putin, un fet que, tenint en compte la volatilitat en les aliances de la regió, se li pot acabar girant en contra.



Marc Español i Escofet

@mespanolescofet


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada