La població kurda que des de fa segles s’assenta en aquesta zona es troba al nord-oest de l’actual Iran, just a la frontera amb el Kurdistan Iraquià. De les quatre regions en que es divideix el Kurdistan, Rojhilat és el territori que es pot qualificar com a més “calmat”. La població ha tendit a rebel·lar-se menys i menys violentament que en altres zones del Kurdistan. De la mateixa manera, si ens centrem en l’època contemporània –en la qual trobem la major part del conflicte entre totes les regions del Kurdistan i els Estats en els quals es troba dividit– veiem que Iran ha sigut un Estat que no ha empleat la mateixa brutalitat que Turquia o Iraq en les seves respostes a les revoltes kurdes; tot i que també s’ha oposat implacablement a qualsevol moviment separatista kurd.
En tot cas, i sempre tenint en compte la possibilitat d’inexactituds històriques degudes al llarg espai temporal, la història del moviment kurd en aquest territori comença molt abans: l’any 380. Aquest és el primer any en que es té constància d’un moviment diferenciador kurd a la zona; en aquest cas, el líder kurd Madig i la seva dinastia exerceixen un control semi-independent de la zona del Kurdistan iranià durant el regnat persa d’Ardashir II.
Posteriorment, no és fins als segles XVI i XVII en que trobem petites revoltes kurdes contra l’Imperi Persa de la dinastia del Safavid (1501-1722), de les quals la més destacable és la Batalla de Dimdim (1609-1610) en que Amir Khan, amb el suport dels kurds de la regió de Mahabad, captura i reconstrueix la fortalesa de Dimdim, enclavament que es considerava vital per assolir l’autogovern i combatre als imperis otomà i persa. No obstant, després de mesos de setge, els kurds són massacrats per les forces dels Safavid.
Ja al 1880 podem observar el primer fet destacable de la història moderna de Rojhilat: la revolta del Sheikh Ubdeydullah contra la Persia de la dinastia dels Qajar (que governa el país entre 1785 i 1925). Ubdeydullah era un líder religiós kurd que, per primera vegada, estructura les demandes kurdes en forma d’ideari nacionalista i advoca per la creació d’un territori políticament independent i ètnicament kurd, el Kurdistan, enfrontant-se, una vegada més, als imperis persa i otomà. Així, Ubdeydullah i la seva milícia inicien la invasió del Kurdistan iranià però les forces armades dels Qajar aplaquen la revolta i obliguen als guerrillers a retirar-se a territori otomà, on finalment són derrotats.
Amb una forta identitat nacional ja estesa pels territoris kurds de l’Iran, al segle XX, la primera gran demanda d’autonomia per part del Kurdistan iranià es produeix amb la revolta de Simko Shikak, un líder tribal que, el 1918, s’erigeix com a màxima autoritat política de la regió d’Urmia i, al llarg d’un any, estructura un exèrcit de 20.000 efectius amb els que combat l’exèrcit iranià i expandeix l’àrea sota el seu control fins a Mahabad. Al llarg de la campanya, Shikak encoratja altres tribus de l’oest de l’Iran a unir-se a la seva revolta, cosa que aconsegueix i que li permet seguir expandint la rebel·lió a l’oest del país. El govern iranià, incapaç de contenir el seu avenç, ofereix a Shikak un cert grau d’autonomia pel Kurdistan iranià però, veient el creixement de l’exèrcit del líder tribal i la incapacitat per controlar les seves activitats, l’Iran decideix, l’any 1922, començar una contraofensiva que acaba amb la derrota de Shikak, que es veu obligat a retirar-se a Turquia juntament amb part del seu exèrcit. Finalment, l’any 1926, Shikak intenta fer esclatar una nova revolta però, en aquesta ocasió, el suport per part de la comunitat kurda és dèbil i la meitat de les seves forces l’abandonen.
Les aspiracions kurdes pateixen un període letàrgic fins al 1941, any en que el context de la Segona Guerra Mundial –amb la invasió soviètica i britànica de l’Iran– crea un escenari perfecte perquè floreixi una nova revolta kurda. Així, entre 1941 i 1945, diversos líders tribals creen la Societat per la Reconstrucció del Kurdistan de la qual Qazim Muhammad n’és escollit dirigent. Aquesta formació estableix ràpidament un control sobre el territori del Kurdistan iranià i, de facto, l’administra de forma autònoma, tot i no haver declarat oficialment la independència de la regió.
Aquesta declaració es produeix l’any 1945. El nou Estat s’anomena República del Kurdistan, encara que és més coneguda com a República de Mahabad (nom de la principal província del Kurdistan iranià i de la ciutat que s’estableix com a capital del país). La declaració d’independència ve de la mà de Qazim Muhammad, en representació del Govern Popular Kurd liderat pel partit creat pel propi Muhammad, el Partit Democràtic del Kurdistan Iranià (PDKI).
La creació de la República de Mahabad només és possible gràcies al clima de desestabilització que viu l’Iran després de la IIGM i al suport que reben les milícies kurdes de Muhammad per part de l’Exèrcit Roig i de les milícies kurdes (iraquianes) de Mustafa Barzani. No obstant, la vida de la República és efímera i l’any 1946, per pressió dels EUA, la URSS retira el seu suport militar i financer a les forces de Muhammad, facilitant així la penetració al territori de l’exèrcit iranià.
Així, la resistència kurda és arrasada i Muhammad perd el suport de la població. L’últim reducte de resistència és el de les milícies de Mustafa Barzani, que finalment també són vençudes i obligades a exiliar-se. Amb una derrota completa, la República de Mahabad és desarticulada l’any 1947, el seu líder, Qazim Muhammad, és executat i el govern central iranià inicia una política de prohibició de la cultura i la llengua kurdes (en que, per exemple, es prohibeix l’escolarització en kurd).
Entre aquest fet i la Revolució Islàmica de l’Iran de l’any 1979, el Kurdistan iranià viu un període de retorn al status quo en que la calma només es trenca amb una nova revolta l’any 1967. Amb el PDKI pràcticament desarticulat, és la influència de la Primera Guerra Kurdo-Iraquiana (1961-1970) la que reactiva el partit i provoca el sorgiment d’una nova insurgència de base marxista: el Komalah. Ambdues forces inicien la rebel·lió a favor de l’establiment d’un model de república federal a l’Iran però la falta de suport social i logístic i, en definitiva, la poca força del moviment fan que la revolta sigui fàcilment sufocada per l’exèrcit iranià, que assassina a uns 40 membres del PDKI.
Anys després, amb l’esclat de la famosa Revolució Islàmica, els kurds –ara dirigits pel nou líder del PDKI, Rahman Ghassemlou– se sumen, en un primer moment, a la revolució per derrocar el règim del Shah. No obstant, donada la condició sunnita de la gran majoria de kurds, s’adonen ràpidament del perill que representa el nou règim xiïta de l’aiatol·là Khomeini i inicien una revolta contra aquest. Així, Khomeini proclama una yihad contra la població kurda que acaba amb la destrucció del moviment, l’assassinat de diversos membres del PDKI i la mort de milers de kurds.
Acte seguit esclata la Guerra Iran-Iraq (1980-1988) en que les forces iranianes s’alien amb les milícies kurdes iraquianes per combatre l’enemic comú, l’Iraq de Saddam Hussein. La lògica del conflicte provoca que l’exèrcit iranià s’estableixi al territori kurd iranià per passar al front del Kurdistan iraquià. Aquest fet és aprofitat pel règim d’Iran per capturar als líders tribals kurds de la regió i assassinar a Rahman Ghassemlou.
Amb la resistència kurda decapitada a diversos nivells, el moviment polític d’autodeterminació perd força i es produeixen divisions internes a la societat kurda. No és fins al 1999, amb l’arribada del reformista Muhammad Jatami al govern d’Iran, que es comencen a produir obertures democràtiques i es dóna cert grau de llibertat a la població kurda dins d’un Iran multiètnic i multicultural. Aquest petit progrés es veu estroncat pel judici al líder kurd de Turquia, Abdullah Öcalan. El procés provoca protestes per part de la població del Kurdistan iranià que són reprimides per la policia, originant-se xocs violents amb les forces de seguretat del règim.
Veient la manca d’un moviment de resistència kurd plenament estructurat, el PKK decideix incidir al Kurdistan iranià creant un moviment político-militar a la seva mateixa imatge: el Party of Free life of Kurdistan o PJAK, que compta amb 1.500-3.000 efectius. Aquest fet té lloc l’any 2004 i, l’any 2005, l’assassinat d’un jove kurd per part del règim provoca les primeres revoltes a la regió, que acaben convertint-se en una guerra oberta entre el PJAK i el govern central iranià, l’any 2006. El mètode de combat del PJAK en aquest conflicte es basa en la realització d’atemptats i atacs de guerrilla tradicionals contra l’exèrcit d’Iran. A més, és especialment rellevant el suport d’Israel a les milícies, que reben armament, entrenament militar i finançament per part del govern jueu amb l’objectiu de desestabilitzar la República Islàmica. La resposta per part del règim es basa en el bombardeig periòdic de la zona kurda del país.
Entre els anys 2008 i 2011, el PJAK entra en decadència. Per una banda, molts dels combatents, degut al seu origen i a la vinculació amb el PKK, decideixen traslladar-se a Turquia, on els combats estan en un moment altament intens. Per altra banda, la superioritat de les forces iranianes i els bombardejos constants ordenats pel govern minven molt la resistència kurda.
Finalment, l’any 2011 es produeix una gran ofensiva de l’exèrcit iranià contra el PJAK que aquest no pot contenir. Així, el moviment és derrotat i, el mateix any, s’obliga al PJAK a signar una treva renunciant a la seva activitat armada i obligant al partit a desmobilitzar-se en territori iranià. No obstant, dos anys després, les milícies es rearticulen mínimament i es produeixen els primers enfrontaments entre militants del PJAK i la Guàrdia Revolucionària iraniana. Així, s’entra en una fase similar a la dels anys 2005-2006, en que el moviment combat –amb menys intensitat– a l’Estat d’Iran a través dels atemptats i la guerra de guerrilles, realitzant petits atacs armats contra les forces del règim.
De tal manera, des de l’any 2013 fins a l’actualitat podem dir que la lluita armada al Kurdistan iranià ha tornat a sorgir, si bé de forma mínima degut a la falta de capacitat de les milícies kurdes en comparació amb altres períodes històrics. El que queda clar és que els moments històrics en que Rojhilat ha comptat amb un moviment polític i militar més fort i ha assolit majors graus d’autonomia, són els períodes que coincideixen amb les dues guerres mundials. Posteriorment, la Revolució Islàmica i la Guerra Iran-Iraq van provocar la derrota de gran part d’un moviment político-militar de resistència kurda a l’Iran que, des de llavors i fins l’actualitat, se sosté únicament gràcies a la influència del PKK a través del PJAK.
En conclusió, tot i tenir una història marcada pel conflicte, veiem, tal i com s’apuntava al principi d’aquest text, que el Kurdistan de l’Est o Kurdistan iranià és una zona on les demandes d’autodeterminació del poble kurd i els moviments polítics que les estructuren són més dèbils. De la mateixa manera, els enfrontaments armats han sigut menys i de menor intensitat que en d’altres zones del Kurdistan.
Article
de Lluís Torres
pel
Comitè Català de Solidaritat amb el Kurdistan (KurdisCat)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada