Aquest article,
“Impressions of Rojava: a report from the revolution”, ha estat escrit per Janet Biehl i publicat en anglès el 16 de desembre a
ROAR Magazine. Després va ser publicat en castellà al bloc solidari
Rojava no está sola. Demanem disculpes pels possibles errors de traducció que hi hagi, aquesta no ha estat feta professionalment. La traducció al català ha corregut a càrrec de
Joan Enciam.
Janet Biehl
és una escriptora independent, artista i traductora. Va ser
col·laboradora i companya del difunt Murray Bookchin, les idees del qual
van inspirar l'empresonat líder del PKK Abdullah Öcalan per abandonar
les posicions marxistes-leninistes en favor d'un Estat kurd en pro del
projecte del confederalisme democràtic. És autora de
“Las políticas de la ecología social: municipalismo libertario”,
“Rethinking Eco-Feminist Politics”,
“Ecology or Catastrophe: The Life of Murray Bookchin” i del bloc
Ecology or Catastrophe.
A principis de desembre una delegació internacional va
visitar el cantó Cezire de Rojava on els seus membres van aprendre sobre
la revolució, la cooperació i la tolerància que estan tenint lloc.
De
l'1 al 9 de desembre vaig tenir el privilegi de visitar Rojava com a
part d'una delegació d'acadèmics d'Àustria, Alemanya, Noruega, Turquia,
Regne Unit i EUA. Ens vam reunir a Erbil, Iraq, el 29 de novembre, i ens
vam dedicar el dia següent a aprendre sobre el petro-Estat
(nota: se li diu petro-Estat a un Estat gran part de la riquesa del qual prové de la venda de petroli)
conegut com el Govern Regional Kurd (KRG), amb les seves polítiques de
petroli, polítiques de suport, partits enfrontats (KDP i PUK) i aparents
aspiracions d'emular Dubai. Sovint en vam tenir suficient i el dilluns
al matí vam anar al Tigris,on vam creuar la frontera de Síria i vam
entrar a Rojava, la regió autònoma de majoria kurda al nord de Síria.
El
canal el riu Tígris és estret, però la societat que ens vam trobar a
l'altra riba no podria ser més diferent a la del KRG: l'esperit d'una
revolució social i política estava a l'aire. Quan vam desembarcar vam
ser rebuts pels Asayis, o les forces de seguretat de civils de la
revolució. Els Asayis rebutgen la qualificació de policia, ja que la
policia serveix l'Estat mentre que ells serveixen la societat.
Durant
els següents 9 dies, exploraríem l'autogovern revolucionari de Rojava
en un estat d'immersió total al passat (no teníem accés a internet per
distreure'ns). Els dos organitzadors de la nostra delegació –
Dilar Dirik (una estudiant brillant de PhD de la Universitat de Cambridge) i Devris Cimen (cap de
Civaka Azad, Centre d'Informació Pública a Alemanya)– ens van guiar en una visita intensiva per les institucions revolucionàries.
Rojava
consisteix en tres cantons geogràficament no contigus; nosaltres només
veuríem el de més a l'est, Cezire (o Jazira), degut a la contínua guerra
amb l'Estat Islàmic, que ataca l'oest, especialment a Kobane. Però a
tot arreu vam ser benvinguts calorosament.
La tercera via de Rojava
Al
principi, el vice-ministre d'assumptes exteriors, Amine Ossi, ens va
introduir en la història de la revolució. El règim Baatista siri, un
sistema de govern de partit únic, havia insistit durant molt temps que
tots els siris eren àrabs i va intentar “arabitzar” els quatre milions
de kurds del país, oprimint la seva identitat i despullant de la seva
ciutadania als qui es van oposar.
Després que els grups de
l'oposició de Tunísia i Egipte creessin insurgències durant la Primavera
Àrab de 2001, els rebels siris també es van aixecar, iniciant una
guerra civil. L'estiu de 2012 l'autoritat del règim va col·lapsar a
Rojava, on els kurds van tenir pocs problemes en convèncer els
funcionaris oficials de marxar sense violència.
Els “rojavarians”
(els anomenaré així perquè encara que la majoria són kurds, també hi ha
àrabs, assiris, txetxens i altres) es van enfrontar a la decisió de, o
bé ajuntar-se amb el règim que els havia perseguit, o bé amb els grups
de l'oposició, en la seva majoria militants islàmics.
Els kurds de
Rojava, sent relativament laics, es van oposar a ambdós bàndols i van
decidir embarcar-se en una tercera via, basada en les idees d'Abdullah
Öcallan, el líder kurd presoner que va repensar la qüestió kurda, la
natura de la revolució i una alternativa a la modernitat de
l'Estat-nació i el capitalisme.
Inicialment, sota el seu
lideratge, els kurds havien lluitat per un Estat, però ja fa unes
dècades que, novament sota el seu lideratge, el seu objectiu va començar
a canviar: ara rebutgen l'Estat com a font d'opressió i lluiten per
l'autogovern, per la democràcia popular. Dibuixant eclècticament des de
fonts d'història, filosofia, política i antropologia, Öcalan va proposar
el “confederalisme democràtic” com a nom per al programa general de
democràcia de baix a dalt, igualtat de gènere, ecologia i economia
cooperativa. La implementació d'aquests principis, en institucions no
només d'autogovern democràtic sinó també d'economia, educació, salut i
gènere, s'anomena Autonomia Democràtica.
Una revolució de les dones
Amb la tercera via, els tres cantons de Rojava van declarar l'Autonomia Democràtica i van establir formalment un “
contracte social”
(el terme no estatista utilitzat en comptes de “constitució”). Sota
aquests programa van crear un sistema d'autogovern popular, basat en
assemblees de comunes de barri (que comprenen varis centenars de llars
cada una), a les quals qualsevol persona pot assistir, i exercint poder
des de baix cap a dalt a través dels diputats electes als nivells de
ciutat i de cantó.
Quan la nostra delegació va visitar un barri de
Qamishlo (Qamishlo és la ciutat més gran del cantó de Cezire) vam
presenciar l'assemblea d'un consell popular local, on s'estava discutint
sobre l'electricitat, temes relacionats amb les dones, resolució de
conflictes i famílies màrtirs. Dones i homes seien i participaven junts.
A una altra part de Qamishlo vam ser testimonis d'una assemblea de
dones discutint problemes particulars del seu gènere.
El gènere té
una especial importància per a aquest projecte en l'emancipació humana.
Aviat vam veure que la revolució de Rojava és fonamentalment una
revolució de dones. Aquesta part del món és tradicionalment la llar de
l'opressió patriarcal extrema: néixer dona és estar en risc d'abús
violent, matrimoni infantil, crims d'honor, poligàmia i més.
Però
avui en dia les dones de Rojava s'han desfet d'aquesta tradició i
participen en tota la vida pública: en tots els nivells de la política i
la societat. El lideratge institucional consisteix no només en un lloc
sinó en dos, un funcionari home i una funcionària dona –en nom de la
igualtat de gènere i per evitar que el poder es concentri en mans d'una
sola persona.
Les representants de Yekitiya Star, l'organització
paraigües dels grups de dones, van explicar que les dones són essencials
per a la democràcia –de fet, defineixen l'antagonista a la llibertat de
la dona, sorprenentment, no com el patriarcat sinó com l'Estat-nació i
la modernitat capitalista. La revolució de les dones té com a objectiu
alliberar tothom. Les dones són per a aquesta revolució el que el
proletariat era per a les revolucions marxistes-leninistes del segle
passat. S'ha transformat profundament no només l'estatus de les dones
sinó tots els aspectes de la societat.
Inclús els aspectes
tradicionals de dominació masculina de la societat, com l'exèrcit, han
estat profundament transformats. A les Unitats de Protecció del Poble
(YPG) s'hi han unit les YPJ –o Unitats de Protecció de Dones–, les
imatges de les quals s'han convertit a dia d'avui en mundialment
conegudes. Juntes, les YPG i ls YPJ, estan defensant la societat contra
les forces jihadistes de l'Estat Islàmic i Al-Nusra amb Kalashnikovs i,
potser igual de formidablement, prenent un gran compromís intel·lectual i
emocional no només amb la supervivència de la seva comunitat sinó també
amb les seves idees i aspiracions polítiques.
Quan vam visitar
una assemblea de les YPJ ens van dir que l'educació de les lluitadores
consisteix no només en entrenament en assumptes pràctics com ara armes
sinó també en Autonomia Democràtica. “Estem lluitant per les nostres
idees”, recordaven a cada moment. Dos de les dones que vam conèixer
havien estat ferides en la batalla. Una estava asseguda amb una bossa de
sèrum i l'altra amb una muleta de metall –ambdues mostraven senyals de
dolor però tenien integritat i autodisciplina per participar en la
sessió.
Cooperació i educació
Els
rojavarians lluiten per la supervivència de la seva comunitat però,
sobre tot, com ens van dir les YPJ, per les seves idees. Fins i tot
consideren l'aplicació amb èxit de la democràcia per sobre l'ètnia. El
seu acord social afirma la inclusió de les minories ètniques (àrabs,
txetxens, assiris) i religioses (musulmans, cristians, yezidis) i
l'Autonomia Democràtica a la pràctica sembla que es desviu per incloure
les minories, sense imposar-se a altres contra la seva voluntat, deixant
la porta oberta a tothom.
Quan la nostra delegació va demanar a
un grup d'assiris que ens expliquessin les seves crítiques a l'Autonomia
Democràtica ens van dir que no en tenien. En nou dies a Rojava no vam
poder trobar problemes per molt que en busquéssim, i els nostres
interlocutors van admetre francament que Rojava poques vegades és
criticada. Pel que jo vaig poder veure, Rojava com a mínim aspira a
modelar la tolerància i el pluralisme en una part del món que ha
presenciat massa el fanatisme i la repressió –i en qualsevol mesura que
tingui èxit, mereix un reconeixement.
El model econòmic de Rojava
“és el mateix que el seu model polític”. Un assessor econòmic a Derik va
dir: crear una “economia de comunitat”, construint cooperatives en tots
els sectors i educant la gent en la idea. L'assessor va expressar
satisfacció que encara que el 70% dels recursos de Rojava havien d'anar a
l'esforç bèl·lic, l'economia encara se les arregla per satisfer les
necessitats bàsiques de tots.
Lluiten per l'autosuficiència,
encara que no els queda altre remei: el fet crucial és que Rojava viu
sota un embargament. No pot ni exportar ni importar del seu veí més
proper al nord, Turquia, a qui li agradaria veure desaparèixer tot el
projecte kurd.
Inclús el KRG, sota el control dels seus parents
ètnics però econòmicament en deute amb Turquia, observa l'embargament,
encara que ara està havent més comerç a través de la frontera KRG-ROjava
arran dels esdeveniments polítics. Però el país encara té falta de
recursos. Això no frustra el seu esperit: “Si només hi ha pa, tots en
tindrem una part”, diu l'assessor.
Visitem una acadèmia d'economia
i cooperatives econòmiques: una cooperativa de costura a Derik, fent
uniformes per a les forces de defensa; una cooperativa d'hivernacles,
que planta cogombres i tomàquets; una cooperativa de làctics a Rimelan,
on un s'estava construint un nou sostre.
Les zones kurdes són les
parts més fèrtils de Síria, lloc del seu abundant subministrament de
blat, però el règim Baatista s'havia abstingut deliberadament
d'industrialitzar la zona, una font de matèries primeres. Per tant es
cultivava blat però no podia ser transformat en farina. Vam visitar un
molí, de nova construcció des de la revolució, improvisat amb materials
locals. Ara proporciona farina pel pa que es consumeix a Cezire, els
residents de la qual obtenen tres pans al dia.
De manera similar,
Cezire va ser la major font de petroli de Síria, amb varis milers de
plataformes petrolíferes, la majoria a la zona de Rimenlan. Però el
règim baatista va assegurar-se que Rojava no tingués refineries, forçant
que el petroli fos transportat a refineries d'altres parts de Síria.
Però des de la revolució, els rojavarians han improvisat dues noves
refineries d'oli, les quals s'utilitzen principalment per a proporcionar
dièsel per als generadors que alimenten el cantó. La indústria d'oli
local, si es pot anomenar així, produeix només allò suficient per a les
necessitats locals, res més.
Una revolució DIY (“fes-ho tu mateix”)
El
nivell d'improvisació a tot el cantó va ser sorprenent. Quant més
viatjàvem per Rojava, més ens meravellavem de la naturalesa “fes-ho tu
mateix” de la revolució, la seva confiança en l'enginy local i els
escassos materials a mà. Però no va ser fins que vam visitar vàries
acadèmies –l'acadèmia de dones de Rimelan i l'Acadèmia Mesopotàmica a
Quamishlo– que vaig veure que és essencial pel sistema en conjunt.
El
sistema d'educació a Rojava no és tradicional, rebutjant les idees de
jerarquia, poder i hegemonia. Enlloc de seguir la jerarquia
professor-estudiant, els estudiants s'ensenyen uns als altres i aprenen
de les experiències dels altres. Els estudiants aprenen allò que és
útil, en qüestions pràctiques; “buscar el significat”, com ens van dir,
en qüestions intel·lectuals. No memoritzen; aprenen a pensar per ells
mateixos i a prendre decisions, per convertir-se en els directors de les
seves pròpies vides. Aprenen a empoderar-se i a participar en
l'Autonomia Democràtica.
Les imatges d'Abullah Öcalan estan per
tot arreu, cosa que pels occidentals podria suggerir quelcom orwellià:
adoctrinament, creença automàtica. Però interpretar aquestes imatges
d'aquesta manera seria perdre's de la situació completament. “Ningú et
donarà els teus drets”, algú va citar Öcalan, “hauràs de lluitar per
ells”.
I per dur a terme aquesta lluita els rojavarians saben que
han d'educar-se tant a si mateixos com a la societat. Öcalan els va
ensenyar el confederalisme democràtic com un conjunt de principis. El
paper d'ells ha estat el d'esbrinar com implementar-lo, en Autonomia
Democràtica, i així empoderar-se ells mateixos.
Els kurds
històricament han tingut pocs amics. Van ser ignorats pel Tractat de
Lausanne que va dividir l'Orient Mitjà després de la Primera Guerra
Mundial. Durant la majoria del segle passat han sofert com a minories a
Turquia, Síria, Iran i Iraq. El seu llenguatge i la seva cultura han
estat oprimits, les seves identitats negades, els seus drets humans
revocats.
Estan del cantó equivocat de l'OTAN, on Turquia té
permís per portar la veu cantant de la qüestió kurda. Ells han estat
durant molt temps els intrusos. Aquesta experiència ha estat brutal,
implicant la tortura, l'exili i la guerra. Però també els ha donat força
i independència mental. Öcalan els va ensenyar com restablir les
condicions de la seva existència d'una manera que els va donar dignitat i
respecte propi.
Aquesta revolució “fes-ho tu mateix” d'una
població educada està embargada pels seus veïns i tira endavant pels
pèls. No obstant, és un esforç el que empeny la perspectiva humana cap
endavant. Després del segle vint, molta gent ha arribat a les pitjors
conclusions sobre la natura humana, però el segle vint-i-u, els
rojavarians estan establint un nou estàndard d'allò que els éssers
humans són capaços. En un món que perd ràpidament l'esperança, ells
il·luminen com un far.
Qualsevol amb una mica de fe en la
humanitat els hauria de desitjar el millor als rojavarians amb la seva
revolució i fer el que pugui per ajudar que triomfi. Hauria d'exigir als
seus governs que deixessin de permetre a Turquia definir una política
internacional de rebuig als kurds i l'Autonomia Democràtica. Hauria de
demanar la fi de l'embargament contra Rojava.
Els
membres de la delegació en la qual vaig participar (encara que jo no
sigui una acadèmica) van fer bé la seva feina. Simpatitzants amb la
revolució, no obstant van fer preguntes desafiants, sobre la perspectiva
de l'economia de Rojava, sobre com afrontar les ètnies i el
nacionalisme, i més. Els rojavarians que vam conèixer, acostumats a
enfrontar-se a preguntes difícils, van respondre amb atenció i inclús
convidaven a la crítica. Els lectors interessats en aprendre més sobre
la revolució de Rojava podran trobar d'interès els propers escrits
d'altres membres de la delegació: Welat (Oktay) Ay, Rebecca Coles,
Antonia Davidovic, Eirik Eiglad, David Graeber, Thomas Jeffrey Miley,
Johanna Riha, Nazan Üstündag, i Christian Zimmer. Pel que fa a mi, tinc
molt més que dir del que aquest curt article em permet i planejo
escriure un treball més, un que incorporo els dibuixos que vaig fer
durant el viatge.
