L'IS va llençar un assalt múltiple a la ciutat drusa el 25 de juliol. Els 63 atacants van ser morts però després d'aconseguir realitzar una de les pitjors matances de la guerra: 258 morts i 180 ferits, la majoria de la minoria drusa.
Els drusos són una comunitat etno-religiosa. Ètnicament són àrabs. A nivell religiós es tracta d’una escissió musulmana sorgida el segle XI quan va trencar amb la resta de l’islam. De fet és una branca separada d’una facció xiïta, els ismailites, que preconitzaven el retorn del Mahdi. Amb aquest nom es coneix el redemptor que guiarà els humans pel bon camí.
Els drusos foren els ismailites que van declarar com a Mahdi el califa que regnava a l’Egipte. Van declarar al califa Al-Hàkim, com a divinitat i, quan aquest va desaparèixer, a Egipte, va créixer la suposició de que era un mahdi. Sovint els xiïtes consideren escollits per Déu els qui desapareixen i consideren que tornaran pel judici final després de ser amagats per Déu. Aquest és un dels trets que els separen dels sunnites.
A mesura que van anar evolucionant doctrinalment, cada vegada, els drusos eren més diferents de la resta de musulmans. Ad-Darazí, un turc del qui deriva la pròpia denominació de drusos, va estructurar un potent moviment. La seva doctrina religiosa va anar més enllà de l’islam ismaïlita, va adoptar notables elements de la filosofia grega. En especial del neo platonisme del qui adopten el concepte de l’U. De fet ells s’anomenen Muwahhideen, literalment “unitaris”. Aquest Déu, és una idea que deriva del neoplatonisme. Els drusos practiquen el culte a les idees per sobre d’altres elements com ara els rituals. De fet condemnen el materialisme religiós en forma de grans temples i sacerdots.
Tot i això tenen pràctiques secretes, esotèriques molt diferents de la resta de l’islam. En realitat s’estructuren com una societat secreta amb iniciats i il·luminats (uqqal), els únics que tenen accés a les escriptures sacres. Un altre dels elements que distancia els drusos de l’islam és la creença en la reencarnació. A la pràctica, a més, no es barregen amb d’altres confessions religioses. De fet hi tenen prohibit el matrimoni. A més no realitzen proselitisme per aconseguir conversos.
La pròpia història de la secta va anar modelant el seu perfil. Perseguits per croats, otomans i d’altres musulmans van optar per la taqiyya. Aquest és un concepte xiïta que suposa amagar les pròpies creences, dissimular-les, per tal de perpetuar-les en cas de persecució. En aquest sentit els drusos coneixen les litúrgies cristiana i musulmana per practicar-les si se’ls imposa. Fins i tot poden fer el pelegrinatge a La Meca o fer dejú si amb això passen desapercebuts entre la resta de musulmans.
2. On viuen els drusos
Davant les diferents persecucions la comunitat drusa es va instal·lar a la muntanya libanesa on va establir un sistema militar i feudal. Ja des del segle XVII van viure enfrontaments interns on van destacar els clans dels Jumblatt i els Arslan. Actualment continuen dirigint els drusos del Líban. A partir del segle XIX van començar un llarg conflicte contra els cristians libanesos, els maronites principalment, derivant en una guerra oberta.
En el segle XX, aquesta comunitat va ser capdavantera en la defensa del pan arabisme. Van combatre, armes a la mà, contra les potències que practicaven l’imperialisme sobre els àrabs; ja fossin turcs o bé occidentals. Això els va donar una admiració notable per part dels àrabs nacionalistes tot i discrepar del seu culte. De fet avui dia tots els estats àrabs on hi viuen respecten i reconeixen els drusos com a grup separat.
Els drusos del Líban són la comunitat més històrica i forta. Sumen 215.000 persones que suposen un influent 5 % de la població. Viuen principalment en dos enclavaments: a la vora de Beirut al Mont Líban i a prop dels Alts del Golam a Wadi al-Taym. És una comunitat força dividida i amb lleialtats hereves del feudalisme. Políticament es divideix en dues faccions: la dels Jumblatt i la dels Arslan.
Tot i que el rocafort drus fou el Líban, des d’un inici hi va haver drusos a l’actual Síria, a la zona d’Alep. Però l’actual gruix de drusos cristians prové d’un conflicte intern entre dos clans l’any 1.711. Els derrotats van escapar cap a les muntanyes del sud de Síria, on hi viuen encara avui en una zona de la província de Suweida coneguda precisament com a Jabal al-Druze, la muntanya dels drusos. Aquesta comunitat es va veure reforçada amb refugiats procedents del Líban, l’any 1.860, que van marxar arran de la guerra amb els cristians.
A Síria, la comunitat drusa encara avui resideix principalment a la Muntanya Drusa (Jabal al Druze), a la província de Suweida. Hi ha enclavaments menors: a la província d’Idlib Jabal al Sammaq, a les províncies d’Harim, viuen a 17 pobles; als Alts del Golan a Jabal el-Cheikh a la muntanya d´Hermon i, també a Damasc al barri de Jaramana. En total hi ha 700.000 drusos a Síria. Això suposa un 3 % de la població. A Jabal al Druze hi viuen 450.000 i a Jabal sl Sammaq uns 30.000.
Des d’un inici hi va haver drusos a l’actual Israel. Els seus descendents hi viuen encara avui. Sumen en total 110.000 persones de les que 80.000 a Galilea i la resta a la muntanya del Carmel. Una altra comunitat són els 23.000 que viuen als Alts del Golan. No tota la comunitat drusa israeliana té el mateix origen. Un 15 % viu als Alts del Golan, una àrea que Israel va ocupar de Síria l’any 1967 per establir una zona tap. La població de Majdal Shams amb prop de 10.000 habitants, és el seu nucli central.
3. Els drusos de Síria
Tot i mantenir els vincles amb els “germans” del Líban, els drusos de Síria van aconseguir cohesionar millor la seva comunitat i no dependre tant de lleialtats de clans. Per exemple van establir un sistema de tres caps religiosos amb caràcter successori (això sí escollit sempre entre tres famílies: Jarbua, Hinawi i els Hajari. Aquest sistema funciona des de fa més de dos segles. D’altra banda, una sola família, els Atrash, ha estat hegemònica des de 1.870. Fou aquesta família en qui va confiar l’administració colonial francesa per atorgar un autogovern drus a Síria.
L’anomenat “Estat Drus del Jabal” fou una mena d’estat autònom pels drusos del sud de Síria. Van gestionar gairebé tots els seus afers a una àrea on eren hegemònics de 120 poblacions. Va funcionar de 1921 fins al 1936. Malgrat això els Atrash van continuar donant suport a la lluita per la independència d’un estat àrab, Síria. I ho van fer en primera línia de foc en totes les revoltes contra França. Van ser, per tant, fidels al nacionalisme àrab que la seva comunitat sempre ha defensat. I que sovint els ha traït.
I Síria els va trair. Sota els governs ja independents, de majoria sunnita, la zona drusa fou ignorada. No s’hi van fer inversions ni es va irrigar les seves muntanyes. Van quedar empobrides i dedicades al cultiu de droga unes zones que havien vessat la seva sang per la independència. Malgrat això els drusos es van implicar seriosament en l’exèrcit àrab sirià. Essent aquest un actor clau en la política siriana, els drusos van convertir-se en protagonistes de la mateixa.
L’any 1954 van protagonitzar una revolta esclafada pel govern sunnita. Com a venjança els drusos van donar suport a un cop d’estat aquell mateix any. Els més joves van afegir-se al Baas, el partit nacionalista àrab, i, quan aquest va enderrocar el govern (el 19632) els drusos hi van tenir un paper important. Ho van fer aliats als xiïtes ismailites (la seva branca matriu de l’islam) i els xiïtes alauites. A mesura que els drusos eren apartats dels llocs de direcció, però, van sentir-se marginats també pels xiïtes i van organitzar un altre cop d’estat. Desarticulat pels Àssad, la família alauita que havia guanyat el poder, aquests van decidir eliminar els drusos de qualsevol lloc de poder. Alhora, però, van conservar una aliança tàcita. Van respectar la seva comunitat i no la van reprimir en excés, com si van fer amb els kurds. Per exemple van treure tot el poder a la família Atrash però van respectar-la de forma honorífica. A més van afavorir el progrés econòmic ben a la inversa del que havien fet els sunnites. I Suweida va arribar als 150.000 habitants amb una situació confortable.
Per tot plegat, quan l’any 2.011 va esclatar l’alçament contra els Àssad, els drusos no s’hi van afegir. Els tres caps religiosos van declarar-se lleials al govern però tampoc van fer una crida a combatre per ell. De fet es van negar a delatar els drusos que abandonaven l’exèrcit sirià. Amb excepcions, els drusos de Síria van ser neutrals en la guerra civil siriana i a favor d’una reforma de transició, sense ruptura, del règim d’Àssad.
Per a saber-ne més:
Sobre els drusos i les aliances a la guerra
Los drusos
Els drusos de Síria, entre l'espasa i la paret
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada