A mesura que la revolució a
Rojava continua, s'ha discutit molt sobre la
naturalesa de la seva economia. Com he escrit anteriorment,
Rojava aspira a ser una economia social basada
en cooperatives. Durant les últimes setmanes molta gent m'ha
preguntat sobre les idees de Murray Bookchin en matèria
d'economia: Quins sons els aspectes econòmics
del municipalisme llibertari? He elaborat a
continuació un resum del seu pensament, basat
en fonts adjuntes al final de l'article.
En una economia capitalista, els mitjans de
producció –la indústria–, així com la terra, les matèries
primeres, els productes elaborats, el capital financer... es
concentren en mans privades. L'alternativa és una economia social,
en la qual la pertinença d'aquesta propietat –totalment o en part–
passi al conjunt de la societat. La intenció és crear una societat
alternativa, posar la vida econòmica directament a les mans dels
homes i dones que hi estan vitalment involucrats. Un sistema
alternatiu que tindria la voluntat i la capacitat de reduir o
eliminar la recerca de lucre en favor dels valors, pràctiques i
institucions humanístiques. Com va assenyalar Murray Bookchin, una
economia social pot prendre diverses formes.
Cooperatives
Les cooperatives són empreses de petita escala
posseïdes i gestionades col·lectivament. Poden ser cooperatives de
productors, o poden ser empreses col·lectivitzades i
autogestionades les advocades pels anarcosindicalistes. Les seves
estructures internes prefiguren l'auge del compartir a la resta de
la societat.
Als anys 70 molts americans radicals van formar
cooperatives, que esperaven que poguessin constituir una
alternativa a les grans corporacions, i en última instància
substituir-les. Bookchin va celebrar aquest procés, però a mesura
que la dècada avançava va veure com més i més d'aquestes unitats
econòmiques, un dia radicals, eren absorbides per l'economia
capitalista. Mentre l'estructura interna de les cooperatives
restava admirable, ell pensava que dins el mercat es tornarien
simplement un altre tipus de petita empresa amb els seus propis
interessos particulars, competint amb altres empreses, fins i tot
amb altres cooperatives.
De fet, durant dos segles les cooperatives massa
sovint s'han vist obligades a adaptar-se als dictàmens del mercat,
al marge de les intencions dels seus defensors i fundadors.
Primer, una cooperativa s'enreda a la xarxa d'intercanvis i
contractes típica. Després descobreix que els seus rivals
comercials estan oferint els mateixos béns que ella, però a preus
més baixos. Com qualsevol empresa veu que si vol mantenir el
negoci ha de competir abaixant els preus per guanyar clients. Una
manera d'abaixar els preus és créixer, per beneficiar-se de les
economies d'escala. Així és com el creixement esdevé necessari per
a les cooperatives, és a dir, han de «créixer o morir». Fins i tot
la cooperativa més motivada per ideals haurà d'absorbir o
malvendre els seus competidors, o tancar. És a dir, haurà de
buscar el lucre a expenses dels valors humans. Els imperatius de
la competició transformen progressivament la cooperativa en una
empresa capitalista, encara que sigui una posseïda i gestionada
col·lectivament. Malgrat que la cooperació és una part necessària
d'una economia alternativa, les cooperatives per si mateixes són
insuficients per desafiar el sistema capitalista.
De fet, va argumentar Bookchin, qualsevol unitat
econòmica privada, sigui gestionada cooperativament o per
executius, sigui posseïda pels treballadors o per accionistes, és
susceptible de ser assimilada, els hi agradi als seus membres o
no. Mentre existeixi el capitalisme, la competició exigirà a les
empreses que hi siguin dins buscar la reducció de costos
(incloent-hi el cost del treball), mercats més grans i avantatges
sobre els seus rivals, per tal de maximitzar els seus beneficis.
Tendiran cada vegada a valorar més els éssers humans pels seus
nivells de productivitat i consum més que per qualsevol altre
criteri.
Propietat pública
En una economia realment socialitzada i
alternativa, doncs, la recerca de lucre hauria d'estar restringida
o, millor, eliminada. Ja que les unitats econòmiques són incapaces
de restringir la seva pròpia recerca de lucre des de dins, han
d'estar subjectes a les restriccions des de fora. Així, per evitar
la seva assimilació, les unitats econòmiques alternatives han
d'existir en un context social que talli la seva recerca de profit
externament. Han d'estar inserides en una comunitat més gran que
tingui el poder no només de frenar la recerca de lucre no només
d'una empresa en particular sinó de controlar tota la vida
econòmica en general. Cap context en el qual al capitalisme li
sigui permès existir podrà aturar amb èxit la recerca de profit.
Els imperatius expansionistes del capitalisme sempre intentaran
superar els controls externs, sempre competiran, sempre
pressionaran per expandir-se.
Una societat així ha de «posseir» ella mateixa
les unitats econòmiques. És a dir, la propietat socialment
significativa –els mitjans de producció– han d'estar sota control
públic o, en la mesura que la propietat encara existeixi,
propietat pública.
La noció de propietat pública no és molt ben
vista avui en dia, ja que la seva forma més familiar és el
socialisme d'Estat, exemplificat per la Unió Soviètica.
L'Estat-nació expropia la propietat privada i n'esdevé el
propietari. La propietat estatal, no obstant això, ha portat a la
tirania, la mala gestió, la corrupció... a tot menys a una
economia cooperativa i del compartir.
La noció de «propietat pública» implica la
propietat del poble, de manera que la propietat estatal no és
pública al ser l'Estat una estructura d'elit aixecada sobre el
poble. La nacionalització de la propietat no dóna a la gent el
control sobre la vida econòmica; només reforça el poder estatal
amb poder econòmic. L'Estat soviètic va prendre els mitjans de
producció i els va utilitzar per enfortir el seu poder, deixant
intactes les estructures jeràrquiques d'autoritat. La major part
de la gent tenia poc o res a dir sobre la presa de decisions de la
seva vida econòmica.
Municipalització
La propietat realment pública ha de ser la
propietat de la mateixa gent.
Això és precisament el que Bookchin proposava com
a alternativa: una veritable forma de propietat pública.
L'economia no es posseeix privadament, ni es fragmenta en petits
col·lectius, ni es nacionalitza. En comptes d'això, es
municipalitza, se situa sota la propietat i control comunitaris.
La municipalització de l'economia significa la
propietat i la gestió d'aquesta en mans de la ciutadania. La
propietat s'expropiaria de les classes posseïdores per part de les
assemblees i confederacions ciutadanes (actuant com a poder dual)
i es posaria en mans de la comunitat, per ser utilitzada en
benefici de tothom. Els ciutadans esdevindrien els «propietaris»
col·lectius dels recursos econòmics de la seva comunitat.
Els ciutadans formularien i aprovarien les
polítiques econòmiques de la comunitat. Prendrien decisions sobre
la vida econòmica al marge de les seves ocupacions o llocs de
treball. Els qui treballessin en una fàbrica no participarien en
la formulació de polítiques per a aquella fàbrica sinó per a totes
les altres, així com per als centres agrícoles. Participarien en
la presa de decisions no com a treballadors, pagesos, tècnics,
enginyers o professionals, sinó com a ciutadans. Les seves
decisions no s'orientarien segons les necessitats d'una empresa,
ocupació o gremi concret, sinó per les del conjunt de la
comunitat.
Les assemblees determinarien racional i moralment
els nivells de necessitats. Distribuirien els mitjans materials
per a la vida seguint la màxima dels primers moviments comunistes,
«de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les
seves necessitats». D'aquesta manera tothom a la comunitat tindria
accés als mitjans per a la vida, al marge del treball que ell o
ella fos capaç d'aportar.
Les assemblees ciutadanes, va escriure Bookchin,
assegurarien conscientment que les empreses individuals no
competissin les unes amb les altres; enlloc d'això, totes les
entitats econòmiques haurien d'adherir-se als principis ètics de
cooperar i compartir.
En àrees geogràfiques majors, les assemblees
prendrien decisions econòmiques a través de confederacions. La
riquesa expropiada a les classes propietàries es redistribuiria no
només entre un municipi sinó entre tots els de la regió. Si un
municipi intentés enriquir-se a expenses dels altres, la resta a
la confederació tindrien el dret d'aturar-lo. A través de la
politització de l'economia s'estendria l'economia moral a una
escala regional major.
Com va dir Bookchin, en una economia
municipalitzada «l'economia deixa de ser només economia en el
sentit estricte de la paraula, ja sigui com a "negoci", mercat,
capitalisme o "empreses controlades pels treballadors".
Esdevindria una economia realment política, una economia de la polis
o la comuna.» Esdevindria una economia moral, guiada per principis
racionals i ecològics. Una ètica de la responsabilitat pública
evitaria una malbaratadora, exclusiva i irresponsable adquisició
dels béns, així com la destrucció ecològica i les violacions dels
drets humans. Les nocions clàssiques de límits i balanç
substituirien l'imperatiu capitalista d'expansió i competició a la
recerca del lucre. La comunitat no valoraria les persones pels
seus nivells de producció i consum, sinó per les seves
contribucions positives a la vida de la comunitat.
- - -
Per llegir més sobre economia
municipalitzada, consulteu aquestes fonts:
- Murray Bookchin, “Municipalization: Community Ownership of the Economy,” Green Perspectives #2 (1986).
-
Murray Bookchin, The Rise of Urbanization and Decline
of Citizenship (San Francisco: Sierra Club Books,
1987), pàgines 260-65 (aquest llibre va ser republicat
posteriorment sota els títols de Urbanization Against
Cities i Urbanization Without Cities).
- Janet Biehl, Las políticas de la ecología social: municipalismo libertario (1998), capítol 12.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada