L’exemple més radical del supremacisme àrab a Síria fou el Decret 93. Aquesta norma, aprovada el 23 d’octubre de 1962, va excloure els kurds de la societat siriana. Per aconseguir-ho es va realitzar un cens. Aquest va determinar que hi havia 120.000 kurds a Síria representant una cinquena part de la població i els va dividir en dos grups:
- Ajanib, en àrab “aliè”, foren aquells sirians d’ètnia kurda que no podien demostrar haver viscut a Síria abans de 1945, se’ls va considerar “estrangers” o “no registrats”. Van participar al cens però això va servir per a que se’ls hi revoqués la ciutadania.
- Maktumin, en àrab “amagats”, van ser els qui ni tan sols van participar al cens i, per tant, no van poder demostrar posteriorment que eren a Síria l’any 1962. Simplement van deixar d’existir. Per tant no van tenir cap dret: ni ensenyament, ni a treballar, ni a tenir propietats ni a casar-se legalment.
A la pràctica era difícil demostrar amb documents que es vivia a Síria abans de 1945 pel que la immensa part de kurds sirians van esdevenir Ajanib o Makmutin. A la despossessió de la ciutadania va seguir la despossessió de les terres i, entre 1965 i 1975, el govern va expulsar 30.000 kurds dels seus pobles expropiant-los la terra. La immensa majoria no tenien on anar i van traslladar-se a les dues grans ciutats, Alep i Damasc. L’origen de la important comunitat kurda a aquestes urbs és precisament aquesta despossessió. Avui dia els kurds conformen la majoria a dos barris del centre d’Alep, Ashrafiyeh i Sheikh Maqsoud, i són el 9 % de la ciutat del Gessamí, principalment als barris de Rukneddin, Hay Al Akrad i Zorova. Mentre a la primera han conservat la llengua, a Damasc la majoria de kurds parlen actualment àrab.
El tercer pas, legislat l’any 1967, fou prohibir qualsevol menció als kurds als llibres de text. Fins i tot es van prohibir els noms de persona o topònims en la llengua kurda imposant l’àrab a tots els nivells. D’aquesta manera s’anorreava totalment la minoria ètnica i es pretenia la seva integració en el magma àrab.
- Ajanib, en àrab “aliè”, foren aquells sirians d’ètnia kurda que no podien demostrar haver viscut a Síria abans de 1945, se’ls va considerar “estrangers” o “no registrats”. Van participar al cens però això va servir per a que se’ls hi revoqués la ciutadania.
- Maktumin, en àrab “amagats”, van ser els qui ni tan sols van participar al cens i, per tant, no van poder demostrar posteriorment que eren a Síria l’any 1962. Simplement van deixar d’existir. Per tant no van tenir cap dret: ni ensenyament, ni a treballar, ni a tenir propietats ni a casar-se legalment.
A la pràctica era difícil demostrar amb documents que es vivia a Síria abans de 1945 pel que la immensa part de kurds sirians van esdevenir Ajanib o Makmutin. A la despossessió de la ciutadania va seguir la despossessió de les terres i, entre 1965 i 1975, el govern va expulsar 30.000 kurds dels seus pobles expropiant-los la terra. La immensa majoria no tenien on anar i van traslladar-se a les dues grans ciutats, Alep i Damasc. L’origen de la important comunitat kurda a aquestes urbs és precisament aquesta despossessió. Avui dia els kurds conformen la majoria a dos barris del centre d’Alep, Ashrafiyeh i Sheikh Maqsoud, i són el 9 % de la ciutat del Gessamí, principalment als barris de Rukneddin, Hay Al Akrad i Zorova. Mentre a la primera han conservat la llengua, a Damasc la majoria de kurds parlen actualment àrab.
El tercer pas, legislat l’any 1967, fou prohibir qualsevol menció als kurds als llibres de text. Fins i tot es van prohibir els noms de persona o topònims en la llengua kurda imposant l’àrab a tots els nivells. D’aquesta manera s’anorreava totalment la minoria ètnica i es pretenia la seva integració en el magma àrab.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada