Molt menys coneguda que la vaga de fam dels presos independentistes irlandesos, però gairebé simultània, la vaga de fam dels presos nacionalistes kurds va ser un punt d'inflexió del moviment d'alliberament nacional.
El mes d’abril de 1981 va tenir lloc un massiu judici a 570 kurds acusats de ser del Partiya Karkerên Kurdistan (Partit dels Treballadors del Kurdistan, PKK). Les imatges foren dantesques. Aparegueren emmanillats, molt malats, alguns no podien estar dempeus, d’altres encara tenien sang a les mans; mentre els interrogaven havien de ser sostinguts pels seus propis torturadors.
Tot plegat va obrir un nou front de lluita a les presons i el 21 de març de 1982 s’immolava, a la presó d’Amed, Mazlum Dogan (1955-1982) en l’anomenada “primera acció heroica”, així es coneixeran les accions desesperades de militants del PKK sovint amb suïcidi. Es va cremar a la cel·la coincidint amb el Newroz kurd en el que els kurds encenen focs. Volia denunciar les condicions inhumanes dels presos kurds a la presó d’Amed. Dogan era aleví de Dersim, tot i néixer a Elazig, i membre del Comitè Central del partit. Estudiant a Ankara fou el primer editor de ‘Serxbewun’, era conegut per la seva capacitat de lectura amb més de mig miler de fulls diaris. L’any 1979 fou capturat a Urfa per una acció en que pretenia alliberar un company pres a un hospital. Per un any la policia no va saber la seva veritable identitat fins que Sahin Donmez la revelà. Tot seguit fou torturat de forma salvatge. La seva acció va provocar una cadena de protestes per part de militants del PKK.
El 7 de maig foren els presos Ferhan Kurtay, Necmi Önen, Mahmut Zengin i Esref Anyik els qui es van cremar a la mateixa presó d’Amed. El 14 de juliol de 1982 diversos presos del PKK iniciaren una vaga de fam a Amed; l’anomenaren ‘Gran Vaga de fam de resistència’. El 7 de setembre moria en aquesta Kemal Pir; després de 56 dies de dejuni. El cap de la presó li va preguntar: “No estimes la vida Kemal?” I ell li respongué: “Estimem la vida tant que estem decidits a morir per ella”. El seguiren altres tres presos: Mehmet Hayri Durmus va morir a la presó en vaga de fam el 12 del mateix mes, membre del Comitè Central havia estat tant torturat que no podia restar dempeus. En els interrogatoris declarava: “Jo no defugo les meves responsabilitats. Sóc al partit des de la seva fundació i continuo formant-ne part encara. Actualment sóc membre del Comitè Central. Vull defensar aquí el meu partit i la lluita per la independència del meu poble. Però, mireu, després de les tortures que ens heu fet, no som en condicions de parlar. Vosaltres no teniu dret a jutjar-nos perquè sou els colonitzadors.
Anem a declarar perquè ens sentim responsables davant la història. Si teniu respecte cap a les vostres pròpies lleis, tingueu la paciència suficient per a escoltar la nostre defensa; atureu les tortures i deixeu que organitzem la nostra defensa. La sentència de la història serà la vostra condemna i la nostra absolució.” Durmus demanà que al seu epitafi constés la frase “Encara estic en deute amb el Kurdistan". El dia 15 Akif Yilmaz i Ali Çiçek van morir a la presó en vaga de fam. En realitat moriren nombrosos presos del PKK entre 1982 i 1984 en aquella presó.
Cemal Arat, militant del partit nacionalista kurd PKK
Entre ells, el 2 de març de 1984 finia Cemal Arat. La seva mare, Sakine Arat ha continuat la seva lluita i treballa a l'Associació de Drets Humans. Sakine Arat va obrir els ulls al món el 1934 a Kütahya, on el seu pare va ser exiliat després de la rebel·lió del xeic Said. Quan tornaren a Amed després d'una amnistia emesa durant el govern del Partit Demòcrata, Arat, de 17 anys, fou casaca per la força amb una agha (senyor) molt més gran. Tot i resistir i provar d'escapar, finalment es va veure obligada a acceptar el matrimoni. Va donar a llum dos dels seus deu fills a una edat primerenca. A Amed. treballà per donar suport als seus vuit fills. El seu fill Cemal Arat, va ser jutjat en el procés del PKK després del cop militar del 12 de setembre, va morir el 1984 en un dejuni de mort. Els seus altres fills Tacettin i Murat fugiren a la muntanya i tots dos moriren en combat. Perdé el seu altre fill en un accident de trànsit. La seva filla Semra, que estava casada per la força, també se suïcidà als 17 anys. Tot i haver perdut els seus fills mira el futur amb esperança: “Vaig perdre els meus fills però no vaig perdre la meva esperança. Continuo la meva lluita per la pau, perquè la pau arribi a aquest país". Sakine va predir que el procés fracassaria perquè no confiava en Erdogan durant el procés de pau. S'oposa a la semàntica colonial turca que afirma que el seu fill formava part d'una organització terrorista". “Aquesta és una paraula molt trista. Una paraula que no perdonaré a la meva vida. Els nostres fills no són terroristes ”.
Rojin Zarg va dedicar el 2018 un llibre (Emrê Dirêj Bextê Reş, en kurd Una negra i afortunada llarga vida) a la constant lluita de Sakine i el seu fill : “Quan mirem a Sakine Arat veiem assentaments forçats, execucions, execucions i exiliats. És possible veure tota l'opressió, la destrucció, la rebel·lió i la resistència del Kurdistan" afirma l'autora.
Sakine Arat assenyalant el retrat del seu fill màrtir
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada