El territori del Kurdistan que es troba a la zona nord i est de l’actual Estat d’Iraq és conegut com a Kurdistan del Sud o Başur. La regió es caracteritza principalment per ser el territori kurd que ha aconseguit gaudir d’un major grau d’autonomia política respecte d’un govern central. Així, aquest territori ha guanyat un paper preponderant, entre aquells estudiosos de la història i el conflicte del Kurdistan, per ser la regió kurda que més s’ha apropat a una independència fàctica, gràcies al paper del govern regional kurd en el conflicte viscut al país des de l’any 2003.
No obstant, cal remuntar-se segles enrere per entreveure els inicis de l’actual conflicte entre la població d’aquesta regió del Kurdistan i altres societats externes que han tingut ingerència en el territori.
La primera aparició d’una societat kurda amb un rol diferenciat a la regió la trobem en el període que va de 1649 a 1850. En aquesta època, l’actual regió del Kurdistan iraquià i part de l’iranià es troba unificada en el que es coneixia com a Província de Sharazor. La zona es trobava sota control de la família Baban, clan que estableix un pacte amb l’Imperi Otomà: la societat kurda d’aquell territori gaudirà de cert grau d’autonomia política –establint-se la capital a la ciutat de Kirkuk– a canvi de que es garanteixi un fort control sobre la zona enfront dels intents d’invasió territorial de l’Imperi Persa.
Tot i la fragmentació de la Província de Sharazor, aquest pacte entre otomans i kurds es mantindrà fins i tot durant la Primera Guerra Mundial, en que les províncies kurdes de l’actual Iraq combatran els intents d’incursió perses. Però aquesta complicitat s’acaba quan Mahmud Barzani, primer líder del clan dels Barzani i governador de la província de Sulaimaniyah, es proclama líder d’aquella regió del Kurdistan i inicia una revolta, l’any 1919, contra les tropes britàniques –que compten amb el suport de les tropes turques– que havien establert el seu mandat al territori un cop finalitzada la IGM.
La revolta és sufocada completament l’any 1923 i el clan Barzani es veu forçat a exiliar-se a la URSS, però el conflicte marca un punt d’inflexió: és la primera vegada que s’estructura la resistència armada kurda en forma de guerrilla (produint-se el naixement dels peshmerga) i, al mateix temps, la revolta marca el començament del clan Barzani com a família de referència a nivell de lideratge polític i militar al Kurdistan iraquià.
Aquests fets són la clau del període que va de l’any 1890 al 1958, època que podem classificar com l’inici de la resistència política i armada al Kurdistan del Sud i, per tant, l’inici real del conflicte. Durant les dècades següents, concretament durant el període que abraça des de l’any 1958 fins a l’any 2003, trobem el que es coneix com l’era de la conflictivitat extrema, el període més cru de la història d’aquesta part del Kurdistan.
El nou període comença amb el cop d’Estat contra el govern d’Iraq per part del militar Qarim Kasim, l’any 1958. El canvi de govern facilita el retorn de la família Barzani que, ràpidament, torna a assumir el lideratge polític al territori kurd i reestructura, una vegada més, els peshmerga. No és fins l’any 1961 que Mustafa Barzani, fill de Mahmud Barzani, lidera un atac contra el govern central atacant la 2a Divisió de l’exèrcit iraquià, amb la participació de fins a 15.000 efectius. La contraofensiva del comandant Qasim no es fa esperar i els kurds es veuen obligats a retirar-se a les muntanyes del nord del país, donant així fi a la Primera Guerra Kurdo-Iraquiana, l’any 1970.
Quatre anys després, al 1974, Saddam Hussein havia esdevingut l’home fort del Partit Socialista Ba’ath, que governava Iraq des de l’any 1968. En aquest context, Hussein promet a la societat kurda un cert grau d’autonomia política en totes aquelles regions del país on l’ètnia sigui majoritària a nivell poblacional. L’acord, conegut com el Manifest de Març, és utilitzat posteriorment per Saddam per justificar la primera Política d’Arabització, que consistia en la prohibició d’elements culturals i lingüístics de les ètnies minoritàries d’Iraq, en la mobilització forçosa de la població kurda fora del seu territori, i en la mobilització de població àrab d’altres parts de l’Estat al territori kurd. D’aquesta manera, es van intentar reduir les zones on la població kurda constituïa una majoria.
Davant d’aquests fets comença la Segona Guerra Kurdo-Iraquiana (1974-1975) en que els rebels kurds, aquesta vegada amb el suport d’Iran i Israel, combaten les forces del govern central. Liderats pel Partit Democràtic del Kurdistan de Mustafa Barzani (fundat per el propi Mustafa al Kurdistan iranià, l’any 1948), aquest és el primer conflicte en que els peshmerga s’enfronten a les forces iraquianes com un exèrcit regular. No obstant, la falta d’armes pesades i modernes, i la retirada del suport de l’Iran, desemboquen en una nova derrota kurda i en l’exili de Mustafa Barzani a l’Estat persa.
La recent derrota i l’exili del líder del PDK provoquen que, el mateix any 1975, dos membres del comitè central del partit –Ibrahim Ahmed i Jalal Talabani– trenquin amb aquest per fundar la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK) que ràpidament es posiciona com a segona força política del Kurdistan iraquià. El motiu d’aquesta escissió és la divergència que hi ha entre el PDK de Barzani i els membres de la UPK respecte la continuació immediata de la lluita armada.
Així, la UPK crea la seva pròpia força de peshmerga que s’enfronta, mitjançant la guerra de guerrilles, a les forces governamentals iraquianes durant el període 1975-1979. Al mateix temps, el PDK inicia una sèrie d’atacs contra els guerrillers de la UPK, creant-se una tensió intra-kurda que arriba al seu màxim exponent l’any 1977.
Sortosament per la causa kurda, un nou factor entra en joc: la Revolució Islàmica d’Iran (1979). Tant el PDK com la UPK havien comptat amb el suport iranià, que veia el conflicte kurdo-iraquià com un avantatge per desestabilitzar el govern d’Iraq. Aquesta complicitat esdevé aliança quan, arran de la Revolució Islàmica, l’Iraq de Saddam Hussein (temorós de que la revolta s’estengui al seu país) inicia la invasió d’Iran. La contraofensiva iraniana és pràcticament immediata i compta amb el suport dels peshmerga del PDK i la UPK, que s’uneixen a les forces iranianes per fer front a l’enemic comú: Iraq.
En aquest moment històric la complicitat entre l’exèrcit iranià i les forces kurdes de l’Iraq és tal que els peshmerga permeten que els militars iranians s’assentin en territori kurd per combatre a Iraq. No obstant, la resposta de Hussein, contraatacant amb la utilització d’armament químic, fa retrocedir als militars iranians que acabaran reubicant-se en territori d’Iran. Després de vuit anys de combats, la guerra Iran-Iraq (1980-1988) acaba amb el signament de la treva per part d’ambdós països, que no aconsegueixen canviar l’status quo previ al conflicte.
Malauradament, al Kurdistan iraquià el conflicte s’allarga un any més i adquireix un to més sagnant durant el darrer període. La davallada en l’ajuda iraniana durant les últimes etapes de la guerra i la pèrdua total de suport l’any 1988 –amb l’entrada en vigor de la treva– donen lloc a la cruenta Campanya d’al-Anfal (1986-1989), també coneguda com a Genocidi d’al-Anfal, perpetrada pel govern iraquià amb l’únic objectiu de castigar la població kurda i desarticular qualsevol possibilitat de resistència per part d’aquesta. En l’ofensiva, l’exèrcit de l’Iraq utilitza moviments militars clàssics com la invasió terrestre i el bombardeig aeri (tant contra combatents peshmerga com contra població civil) però també fa servir el desplaçament massiu de població civil, la destrucció de poblats, les execucions sumàries i, sobretot, l’atac amb armes químiques (com el gas sarin i el gas mostassa).
Es calcula que el resultat de la campanya va ser la mort d’entre 50.000 i 100.000 civils kurds –sense comptar les baixes dels combatents–, la destrucció del 90% dels poblats de la regió i el desplaçament forçós de gran part de la població kurda d’Iraq. Actualment, només hi ha quatre països que reconeixen aquesta campanya militar com un genocidi premeditat per part de l’Estat de Saddam Hussein: Regne Unit, Suècia, Noruega i Corea del Sud.
Per altra banda, entre les conseqüències de la guerra també hi trobem el debilitament de la resistència armada al territori. Aquesta no tornarà a refer-se fins a l’any 1990 amb l’esclat de la Primera Guerra del Golf, iniciada per una coalició internacional –sota mandat de les Nacions Unides i liderada pels Estats Units– contra el govern de Hussein. Els peshmerga del PDK i la UPK aprofiten l’ocasió per sumar-se a les forces de la coalició i lluitar contra l’Iraq. A més de la rearticulació de les forces armades kurdes, la guerra serveix perquè milers de refugiats i desplaçats forçosos de la campanya d’al-Anfal retornin al territori. I, més important encara, els EUA estableixen una zona d’exclusió aèria al Kurdistan iraquià, fet que impossibilita la realització d’atacs aeris a la zona per part del règim de Hussein.
El conflicte representa una nova esperança pels kurds, que veuen néixer la Regió Autònoma del Kurdistan, una regió amb autonomia política i Parlament propi dins de l’Iraq. Quasi seguidament tenen lloc dos esdeveniments paral·lels molt importants; per una banda, el PDK i la UPK, veient el debilitament del govern de Hussein derivat de la derrota a la Guerra del Golf, decideixen començar una nova ofensiva contra el govern estatal l’any 1991. Per altra banda, aprofitant aquest mateix debilitament, esclaten una sèrie de revoltes populars –no alineades a cap partit polític– arreu de l’Estat, on els rebels aconsegueixen capturar la majoria de les principals ciutats del país, excepte Baghdad.
Arreu del territori aquesta rebel·lió es coneix com la Intifada Sha’aban, però al Kurdistan iraquià se la coneix com la Insurrecció Nacional i la seva principal motivació és derrocar el règim de Saddam per haver provocat una dècada de penúries econòmiques arran de les dues grans guerres consecutives. Els rebels, organitzats en assemblees (conegudes com Shuras) de diferents indústries, capturen la ciutat de Sulaimaniyah, on la Communist Perspective’s Shura pren un paper de lideratge i es discuteix la manera com els treballadors kurds gestionaran les fàbriques de la regió, ara sota el seu control. Posteriorment, cau la ciutat d’Erbil, on destaca el paper de l'Awat Shura. Aquesta última proposa la creació d’un Comitè Central a les 42 Shuras existents però la falta d’acord entre elles acaba facilitant la caiguda de la revolta.
En últim terme, aquestes rebel·lions –tant la ofensiva que té lloc a nivell partidista per part del PDK i la UPK, com la revolta de caràcter assembleari que es produeix a nivell popular– són sufocades amb duresa pel règim de Saddam, que inicia una nova Política d’Arabització al territori kurd.
A partir d’aquest moment, i durant els anys següents (especialment en el període 1995-1998), esclata una lluita fratricida entre el PDK dels Barzani i la UPK, que es coneix com la Guerra Civil Kurda. La competència pel desenvolupament militar dels peshmerga d’ambdues formacions dóna lloc a la guerra, que també deriva en el cessament de funcions del Parlament. El conflicte té el seu punt àlgid l’any 1996 quan la UPK pren la ciutat d’Erbil i, al mateix temps, declara un govern kurd alternatiu a la província de Sulaimaniyah.
Finalment, l’any 1998, es produeixen els Acords de Washington, treva que posa fi a la guerra entre el PDK i la UPK (que adopta un to menys militarista) gràcies a la mediació dels EUA. A més, un nou front comú uneix les forces kurdes: arran de la campanya global contra el terrorisme iniciada pels EUA l’any 2001, diverses organitzacions terroristes islamistes entren en territori kurd fugint de la persecució nord-americana. Entre aquestes forces hi ha Ansar al-Islam –vinculada a al-Qaeda– que comença una campanya d’assassinats entre la població kurda. D’aquesta manera, el PDK i la UPK, amb el suport dels EUA, s’uneixen a la lluita contra el terrorisme i preparen el terreny per la posterior invasió i derrocament del règim de Saddam.
Així arriba l’any 2003, que conclou el període de la conflictivitat extrema al Kurdistan iraquià i inicia una nova etapa que arriba fins a l’actualitat: l’era daurada. Aquest nou període es caracteritza per l’increment de la capacitat militar dels peshmerga i pel grau d’autonomia política que assoleix el Govern Regional del Kurdistan, sent el màxim grau d’autogovern al que ha arribat la regió exceptuant les proclamacions unilaterals d’independència en moments puntuals de la seva història.
En els moments previs a la invasió nord-americana d’Iraq, els peshmerga són entrenats i equipats per les forces dels EUA. De fet, els militars kurds s’integren a la Divisió d’Activitats Especials de la CIA i al 10è Grup de Forces Especials dels Estats Units per alliberar les ciutats capturades per Ansar al-Islam i, al mateix temps, combatre el 5è Cos de l’Exèrcit de l’Iraq, amb efectius presents a la regió.
Posteriorment, durant la guerra, el govern liderat per Masud Barzani (fill de Mustafa Barzani) i les tropes peshmerga, actuant com un exèrcit regular, s’encarreguen de controlar l’àrea del Kurdistan, lideren la batalla contra els insurgents islamistes a la ciutat de Mosul i alguns batallons fins i tot s’integren a la 2a Divisió del nou exèrcit iraquià per fer front als reductes del règim de Hussein. Així, l’exèrcit peshmerga augmenta enormement els seus efectius i la seva eficàcia (amb la modernització de l’armament i l’entrenament militar), i actua com un important aliat per derrocar el règim de Hussein i contenir la insurgència durant els anys de guerra.
D’aquest moment històric també cal destacar els fets succeïts a la zona muntanyosa del Qandil, territori de molt difícil accés de l’extrem nord-est del Kurdistan iraquià en la seva frontera amb el Kurdistan iranià que, tant el PKK com el PJAK han utilitzat per establir-hi bases des de les que, històricament, s’han organitzat i iniciat atacs en territori turc, iraquià i iranià. Al llarg dels anys, aquest fet ha significat la incursió, en diverses ocasions, de tropes turques en territori iraquià per tal de perseguir i destruir les bases de les milícies del PKK establertes a la zona. A més, tant Turquia (a través de bombardejos), com Iran (amb atacs d’artilleria) han agredit la regió en múltiples ocasions. No obstant, amb la invasió nord-americana, l’any 2003, i la posterior situació de desestabilització, el govern turc aprofita per començar incursions de tropes i bombardejos sobre la zona d’una magnitud sense precedents.
Tot i aquests fets, i tal com s’apuntava anteriorment, la situació general a Başur és bona. Finalment, l’any 2005 s’aprova la nova Constitució de l’Iraq que estableix el Kurdistan Iraquià com una entitat federativa del nou Iraq, fet ratificat per l’Estat i les Nacions Unides. Amb aquest reconeixement i l’establiment d’un exèrcit peshmerga formal i un Govern Regional del Kurdistan (a l’Iraq) amb Masud Barzani al capdavant, el Kurdistan del Sud viu un moment en el que sembla que les seves demandes històriques han tingut, per fi, un alt nivell de satisfacció.
No obstant, el conflicte polític no acaba aquí i és que el govern de Barzani, amb el control de les províncies d’Erbil, Dohuk i Sulaimaniyah (les tres governacions que sempre han estat sota control kurd) i d’algunes de les altres tres províncies de Kirkuk, Diyala i Ninawa que sempre han estat en disputa (tot i que històrica i culturalment hi ha predominat la població kurda), va voler impulsar un referèndum a la governació de Kirkuk per determinar si aquesta es volia unir formalment al Kurdistan Iraquià. Aquest referèndum, avalat per la nova Constitució, s’havia de celebrar l’any 2007, però el nou govern iraquià s’hi va negar, ja que la zona de Kirkuk és un enclavament estratègicament molt important per la seva situació geogràfica i la seva riquesa petrolífera (es calcula que a l’àrea hi ha unes reserves estimades de 8’5 bilions de barrils de cru).
Posteriorment, la tensió entre ambdós governs va anar escalant però la mediació dels EUA no va deixar que aquesta acabés en conflicte directe. Ara per ara, aquestes disputes han quedat aparcades per l’ascens de l’Estat Islàmic (ISIS) i la nova situació de guerra que es viu tant a l’Iraq com al Kurdistan del Sud. Aquest panorama pot representar el començament d’una nova etapa marcada per diversos factors: la col·laboració entre els peshmerga i l’exèrcit de l’Iraq enfront de l’ISIS, les pèrdues territorials al Kurdistan iraquià enfront del grup terrorista, els bombardejos internacionals que estan facilitant l’avenç dels peshmerga davant d’aquesta nova amenaça, l’increment de la col·laboració entre les forces kurdes de Síria i l’Iraq, etc.
Analitzar aquest període requerirà un estudi exhaustiu en els propers anys; el que està clar és que Başur, el Kurdistan del Sud o iraquià, ha entrat en un nou conflicte per defensar la seva integritat territorial, la seva població i el seu status de poble enfront d’una nova amenaça que, al mateix temps, pot ser l’oportunitat definitiva per assolir l’alliberament nacional. En paraules de l’expert del Council on Foreign Relations, Steven Cook: “La [actual] caòtica dissolució d’Iraq ha creat un ambient propici per la creació d’un Kurdistan independent”.
Article de Lluís Torres pel Comitè Català de Solidaritat amb el Kurdistan (KurdisCat)
No obstant, cal remuntar-se segles enrere per entreveure els inicis de l’actual conflicte entre la població d’aquesta regió del Kurdistan i altres societats externes que han tingut ingerència en el territori.
La primera aparició d’una societat kurda amb un rol diferenciat a la regió la trobem en el període que va de 1649 a 1850. En aquesta època, l’actual regió del Kurdistan iraquià i part de l’iranià es troba unificada en el que es coneixia com a Província de Sharazor. La zona es trobava sota control de la família Baban, clan que estableix un pacte amb l’Imperi Otomà: la societat kurda d’aquell territori gaudirà de cert grau d’autonomia política –establint-se la capital a la ciutat de Kirkuk– a canvi de que es garanteixi un fort control sobre la zona enfront dels intents d’invasió territorial de l’Imperi Persa.
Tot i la fragmentació de la Província de Sharazor, aquest pacte entre otomans i kurds es mantindrà fins i tot durant la Primera Guerra Mundial, en que les províncies kurdes de l’actual Iraq combatran els intents d’incursió perses. Però aquesta complicitat s’acaba quan Mahmud Barzani, primer líder del clan dels Barzani i governador de la província de Sulaimaniyah, es proclama líder d’aquella regió del Kurdistan i inicia una revolta, l’any 1919, contra les tropes britàniques –que compten amb el suport de les tropes turques– que havien establert el seu mandat al territori un cop finalitzada la IGM.
La revolta és sufocada completament l’any 1923 i el clan Barzani es veu forçat a exiliar-se a la URSS, però el conflicte marca un punt d’inflexió: és la primera vegada que s’estructura la resistència armada kurda en forma de guerrilla (produint-se el naixement dels peshmerga) i, al mateix temps, la revolta marca el començament del clan Barzani com a família de referència a nivell de lideratge polític i militar al Kurdistan iraquià.
Aquests fets són la clau del període que va de l’any 1890 al 1958, època que podem classificar com l’inici de la resistència política i armada al Kurdistan del Sud i, per tant, l’inici real del conflicte. Durant les dècades següents, concretament durant el període que abraça des de l’any 1958 fins a l’any 2003, trobem el que es coneix com l’era de la conflictivitat extrema, el període més cru de la història d’aquesta part del Kurdistan.
El nou període comença amb el cop d’Estat contra el govern d’Iraq per part del militar Qarim Kasim, l’any 1958. El canvi de govern facilita el retorn de la família Barzani que, ràpidament, torna a assumir el lideratge polític al territori kurd i reestructura, una vegada més, els peshmerga. No és fins l’any 1961 que Mustafa Barzani, fill de Mahmud Barzani, lidera un atac contra el govern central atacant la 2a Divisió de l’exèrcit iraquià, amb la participació de fins a 15.000 efectius. La contraofensiva del comandant Qasim no es fa esperar i els kurds es veuen obligats a retirar-se a les muntanyes del nord del país, donant així fi a la Primera Guerra Kurdo-Iraquiana, l’any 1970.
Quatre anys després, al 1974, Saddam Hussein havia esdevingut l’home fort del Partit Socialista Ba’ath, que governava Iraq des de l’any 1968. En aquest context, Hussein promet a la societat kurda un cert grau d’autonomia política en totes aquelles regions del país on l’ètnia sigui majoritària a nivell poblacional. L’acord, conegut com el Manifest de Març, és utilitzat posteriorment per Saddam per justificar la primera Política d’Arabització, que consistia en la prohibició d’elements culturals i lingüístics de les ètnies minoritàries d’Iraq, en la mobilització forçosa de la població kurda fora del seu territori, i en la mobilització de població àrab d’altres parts de l’Estat al territori kurd. D’aquesta manera, es van intentar reduir les zones on la població kurda constituïa una majoria.
Davant d’aquests fets comença la Segona Guerra Kurdo-Iraquiana (1974-1975) en que els rebels kurds, aquesta vegada amb el suport d’Iran i Israel, combaten les forces del govern central. Liderats pel Partit Democràtic del Kurdistan de Mustafa Barzani (fundat per el propi Mustafa al Kurdistan iranià, l’any 1948), aquest és el primer conflicte en que els peshmerga s’enfronten a les forces iraquianes com un exèrcit regular. No obstant, la falta d’armes pesades i modernes, i la retirada del suport de l’Iran, desemboquen en una nova derrota kurda i en l’exili de Mustafa Barzani a l’Estat persa.
La recent derrota i l’exili del líder del PDK provoquen que, el mateix any 1975, dos membres del comitè central del partit –Ibrahim Ahmed i Jalal Talabani– trenquin amb aquest per fundar la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK) que ràpidament es posiciona com a segona força política del Kurdistan iraquià. El motiu d’aquesta escissió és la divergència que hi ha entre el PDK de Barzani i els membres de la UPK respecte la continuació immediata de la lluita armada.
Així, la UPK crea la seva pròpia força de peshmerga que s’enfronta, mitjançant la guerra de guerrilles, a les forces governamentals iraquianes durant el període 1975-1979. Al mateix temps, el PDK inicia una sèrie d’atacs contra els guerrillers de la UPK, creant-se una tensió intra-kurda que arriba al seu màxim exponent l’any 1977.
Sortosament per la causa kurda, un nou factor entra en joc: la Revolució Islàmica d’Iran (1979). Tant el PDK com la UPK havien comptat amb el suport iranià, que veia el conflicte kurdo-iraquià com un avantatge per desestabilitzar el govern d’Iraq. Aquesta complicitat esdevé aliança quan, arran de la Revolució Islàmica, l’Iraq de Saddam Hussein (temorós de que la revolta s’estengui al seu país) inicia la invasió d’Iran. La contraofensiva iraniana és pràcticament immediata i compta amb el suport dels peshmerga del PDK i la UPK, que s’uneixen a les forces iranianes per fer front a l’enemic comú: Iraq.
En aquest moment històric la complicitat entre l’exèrcit iranià i les forces kurdes de l’Iraq és tal que els peshmerga permeten que els militars iranians s’assentin en territori kurd per combatre a Iraq. No obstant, la resposta de Hussein, contraatacant amb la utilització d’armament químic, fa retrocedir als militars iranians que acabaran reubicant-se en territori d’Iran. Després de vuit anys de combats, la guerra Iran-Iraq (1980-1988) acaba amb el signament de la treva per part d’ambdós països, que no aconsegueixen canviar l’status quo previ al conflicte.
Malauradament, al Kurdistan iraquià el conflicte s’allarga un any més i adquireix un to més sagnant durant el darrer període. La davallada en l’ajuda iraniana durant les últimes etapes de la guerra i la pèrdua total de suport l’any 1988 –amb l’entrada en vigor de la treva– donen lloc a la cruenta Campanya d’al-Anfal (1986-1989), també coneguda com a Genocidi d’al-Anfal, perpetrada pel govern iraquià amb l’únic objectiu de castigar la població kurda i desarticular qualsevol possibilitat de resistència per part d’aquesta. En l’ofensiva, l’exèrcit de l’Iraq utilitza moviments militars clàssics com la invasió terrestre i el bombardeig aeri (tant contra combatents peshmerga com contra població civil) però també fa servir el desplaçament massiu de població civil, la destrucció de poblats, les execucions sumàries i, sobretot, l’atac amb armes químiques (com el gas sarin i el gas mostassa).
Es calcula que el resultat de la campanya va ser la mort d’entre 50.000 i 100.000 civils kurds –sense comptar les baixes dels combatents–, la destrucció del 90% dels poblats de la regió i el desplaçament forçós de gran part de la població kurda d’Iraq. Actualment, només hi ha quatre països que reconeixen aquesta campanya militar com un genocidi premeditat per part de l’Estat de Saddam Hussein: Regne Unit, Suècia, Noruega i Corea del Sud.
Per altra banda, entre les conseqüències de la guerra també hi trobem el debilitament de la resistència armada al territori. Aquesta no tornarà a refer-se fins a l’any 1990 amb l’esclat de la Primera Guerra del Golf, iniciada per una coalició internacional –sota mandat de les Nacions Unides i liderada pels Estats Units– contra el govern de Hussein. Els peshmerga del PDK i la UPK aprofiten l’ocasió per sumar-se a les forces de la coalició i lluitar contra l’Iraq. A més de la rearticulació de les forces armades kurdes, la guerra serveix perquè milers de refugiats i desplaçats forçosos de la campanya d’al-Anfal retornin al territori. I, més important encara, els EUA estableixen una zona d’exclusió aèria al Kurdistan iraquià, fet que impossibilita la realització d’atacs aeris a la zona per part del règim de Hussein.
El conflicte representa una nova esperança pels kurds, que veuen néixer la Regió Autònoma del Kurdistan, una regió amb autonomia política i Parlament propi dins de l’Iraq. Quasi seguidament tenen lloc dos esdeveniments paral·lels molt importants; per una banda, el PDK i la UPK, veient el debilitament del govern de Hussein derivat de la derrota a la Guerra del Golf, decideixen començar una nova ofensiva contra el govern estatal l’any 1991. Per altra banda, aprofitant aquest mateix debilitament, esclaten una sèrie de revoltes populars –no alineades a cap partit polític– arreu de l’Estat, on els rebels aconsegueixen capturar la majoria de les principals ciutats del país, excepte Baghdad.
Arreu del territori aquesta rebel·lió es coneix com la Intifada Sha’aban, però al Kurdistan iraquià se la coneix com la Insurrecció Nacional i la seva principal motivació és derrocar el règim de Saddam per haver provocat una dècada de penúries econòmiques arran de les dues grans guerres consecutives. Els rebels, organitzats en assemblees (conegudes com Shuras) de diferents indústries, capturen la ciutat de Sulaimaniyah, on la Communist Perspective’s Shura pren un paper de lideratge i es discuteix la manera com els treballadors kurds gestionaran les fàbriques de la regió, ara sota el seu control. Posteriorment, cau la ciutat d’Erbil, on destaca el paper de l'Awat Shura. Aquesta última proposa la creació d’un Comitè Central a les 42 Shuras existents però la falta d’acord entre elles acaba facilitant la caiguda de la revolta.
En últim terme, aquestes rebel·lions –tant la ofensiva que té lloc a nivell partidista per part del PDK i la UPK, com la revolta de caràcter assembleari que es produeix a nivell popular– són sufocades amb duresa pel règim de Saddam, que inicia una nova Política d’Arabització al territori kurd.
A partir d’aquest moment, i durant els anys següents (especialment en el període 1995-1998), esclata una lluita fratricida entre el PDK dels Barzani i la UPK, que es coneix com la Guerra Civil Kurda. La competència pel desenvolupament militar dels peshmerga d’ambdues formacions dóna lloc a la guerra, que també deriva en el cessament de funcions del Parlament. El conflicte té el seu punt àlgid l’any 1996 quan la UPK pren la ciutat d’Erbil i, al mateix temps, declara un govern kurd alternatiu a la província de Sulaimaniyah.
Finalment, l’any 1998, es produeixen els Acords de Washington, treva que posa fi a la guerra entre el PDK i la UPK (que adopta un to menys militarista) gràcies a la mediació dels EUA. A més, un nou front comú uneix les forces kurdes: arran de la campanya global contra el terrorisme iniciada pels EUA l’any 2001, diverses organitzacions terroristes islamistes entren en territori kurd fugint de la persecució nord-americana. Entre aquestes forces hi ha Ansar al-Islam –vinculada a al-Qaeda– que comença una campanya d’assassinats entre la població kurda. D’aquesta manera, el PDK i la UPK, amb el suport dels EUA, s’uneixen a la lluita contra el terrorisme i preparen el terreny per la posterior invasió i derrocament del règim de Saddam.
Així arriba l’any 2003, que conclou el període de la conflictivitat extrema al Kurdistan iraquià i inicia una nova etapa que arriba fins a l’actualitat: l’era daurada. Aquest nou període es caracteritza per l’increment de la capacitat militar dels peshmerga i pel grau d’autonomia política que assoleix el Govern Regional del Kurdistan, sent el màxim grau d’autogovern al que ha arribat la regió exceptuant les proclamacions unilaterals d’independència en moments puntuals de la seva història.
En els moments previs a la invasió nord-americana d’Iraq, els peshmerga són entrenats i equipats per les forces dels EUA. De fet, els militars kurds s’integren a la Divisió d’Activitats Especials de la CIA i al 10è Grup de Forces Especials dels Estats Units per alliberar les ciutats capturades per Ansar al-Islam i, al mateix temps, combatre el 5è Cos de l’Exèrcit de l’Iraq, amb efectius presents a la regió.
Posteriorment, durant la guerra, el govern liderat per Masud Barzani (fill de Mustafa Barzani) i les tropes peshmerga, actuant com un exèrcit regular, s’encarreguen de controlar l’àrea del Kurdistan, lideren la batalla contra els insurgents islamistes a la ciutat de Mosul i alguns batallons fins i tot s’integren a la 2a Divisió del nou exèrcit iraquià per fer front als reductes del règim de Hussein. Així, l’exèrcit peshmerga augmenta enormement els seus efectius i la seva eficàcia (amb la modernització de l’armament i l’entrenament militar), i actua com un important aliat per derrocar el règim de Hussein i contenir la insurgència durant els anys de guerra.
D’aquest moment històric també cal destacar els fets succeïts a la zona muntanyosa del Qandil, territori de molt difícil accés de l’extrem nord-est del Kurdistan iraquià en la seva frontera amb el Kurdistan iranià que, tant el PKK com el PJAK han utilitzat per establir-hi bases des de les que, històricament, s’han organitzat i iniciat atacs en territori turc, iraquià i iranià. Al llarg dels anys, aquest fet ha significat la incursió, en diverses ocasions, de tropes turques en territori iraquià per tal de perseguir i destruir les bases de les milícies del PKK establertes a la zona. A més, tant Turquia (a través de bombardejos), com Iran (amb atacs d’artilleria) han agredit la regió en múltiples ocasions. No obstant, amb la invasió nord-americana, l’any 2003, i la posterior situació de desestabilització, el govern turc aprofita per començar incursions de tropes i bombardejos sobre la zona d’una magnitud sense precedents.
Tot i aquests fets, i tal com s’apuntava anteriorment, la situació general a Başur és bona. Finalment, l’any 2005 s’aprova la nova Constitució de l’Iraq que estableix el Kurdistan Iraquià com una entitat federativa del nou Iraq, fet ratificat per l’Estat i les Nacions Unides. Amb aquest reconeixement i l’establiment d’un exèrcit peshmerga formal i un Govern Regional del Kurdistan (a l’Iraq) amb Masud Barzani al capdavant, el Kurdistan del Sud viu un moment en el que sembla que les seves demandes històriques han tingut, per fi, un alt nivell de satisfacció.
No obstant, el conflicte polític no acaba aquí i és que el govern de Barzani, amb el control de les províncies d’Erbil, Dohuk i Sulaimaniyah (les tres governacions que sempre han estat sota control kurd) i d’algunes de les altres tres províncies de Kirkuk, Diyala i Ninawa que sempre han estat en disputa (tot i que històrica i culturalment hi ha predominat la població kurda), va voler impulsar un referèndum a la governació de Kirkuk per determinar si aquesta es volia unir formalment al Kurdistan Iraquià. Aquest referèndum, avalat per la nova Constitució, s’havia de celebrar l’any 2007, però el nou govern iraquià s’hi va negar, ja que la zona de Kirkuk és un enclavament estratègicament molt important per la seva situació geogràfica i la seva riquesa petrolífera (es calcula que a l’àrea hi ha unes reserves estimades de 8’5 bilions de barrils de cru).
Posteriorment, la tensió entre ambdós governs va anar escalant però la mediació dels EUA no va deixar que aquesta acabés en conflicte directe. Ara per ara, aquestes disputes han quedat aparcades per l’ascens de l’Estat Islàmic (ISIS) i la nova situació de guerra que es viu tant a l’Iraq com al Kurdistan del Sud. Aquest panorama pot representar el començament d’una nova etapa marcada per diversos factors: la col·laboració entre els peshmerga i l’exèrcit de l’Iraq enfront de l’ISIS, les pèrdues territorials al Kurdistan iraquià enfront del grup terrorista, els bombardejos internacionals que estan facilitant l’avenç dels peshmerga davant d’aquesta nova amenaça, l’increment de la col·laboració entre les forces kurdes de Síria i l’Iraq, etc.
Analitzar aquest període requerirà un estudi exhaustiu en els propers anys; el que està clar és que Başur, el Kurdistan del Sud o iraquià, ha entrat en un nou conflicte per defensar la seva integritat territorial, la seva població i el seu status de poble enfront d’una nova amenaça que, al mateix temps, pot ser l’oportunitat definitiva per assolir l’alliberament nacional. En paraules de l’expert del Council on Foreign Relations, Steven Cook: “La [actual] caòtica dissolució d’Iraq ha creat un ambient propici per la creació d’un Kurdistan independent”.
Article de Lluís Torres pel Comitè Català de Solidaritat amb el Kurdistan (KurdisCat)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada