El Kurdistan turc o Kurdistan del Nord (Bakurê Kurdistanê) és el territori kurd més important tant pel que fa a extensió com a població (es calcula que la meitat dels kurds viuen a Turquia). El que és considerat com territori històric kurd es troba actualment dividit en 25 províncies, abastant una superfície de 277.330km². Les unitats administratives superiors en les quals es troben aquestes són anomenades Regió del Sud-Est de l’Anatòlia i Regió de l’Est de l’Anatòlia pel govern turc, intentant així desproveir el territori de tota connotació i referència kurda. Degut a mobilitzacions forçoses de kurds per part del govern turc i a l’èxode a causa de problemes econòmics, cal destacar també una notable població de kurds a les ciutats més importants del país, especialment a les de la Regió Central i sobretot a la ciutat d’Istanbul.
Així com a la resta del Kurdistan, els primers fets històrics dels quals es té constància daten de l’Edat Mitjana, on el territori kurd es dividia en províncies dirigides per diferents líders locals. Cal destacar, però, que durant els segles X i XI sí que hi hagué certa unificació sota la dinastia Marwanid. Al segle XIV, el territori es trobava, pràcticament en la seva totalitat, sota domini de l’Imperi Otomà, on cada eyalet o emirat tenia certa autonomia. Quanta més força i importància geoestratègica (proximitat fronterera) tenia cada tribu, més autonomia li era concedida: no tenien obligació de pagar taxes ni de contribuir a l’exèrcit i els eren garantits els drets nobiliaris i d’herència al poder. En aquestes condicions hi trobàvem set emirats l’any 1527, mentre que 11 els restants eren organitzats sota els usuals sandjaks otomans i no tenien cap dels drets esmentats.
Tot i que el poder de les províncies anà minvant fins al punt que a mitjans del segle XVII tenien una autonomia molt reduïda, la situació canvià totalment a la finals del segle XVIII i principis del XIX degut a la decadència creixent de l’Imperi Otomà, la qual propicià un escenari proper a la independència política d’aquestes. El govern intentà revertir la situació recentralitzant el poder però, lluny de controlar la situació, va incentivar un escenari encara més inestable a partir dels 1840’s. Els líders religiosos (sobretot els sunnites sufís) aprofitaren el buit de poder per expandir la seva influència i és en aquest context on apareix la figura del xeic sufí Ubaydullah Nahri, considerat un dels pares del nacionalisme kurd modern i líder de la primera revolta pro-independentista kurda moderna, l’any 1880.
Amb el definitiu trencament de l’Imperi Otomà en finalitzar la Primera Guerra Mundial, la permanent inestabilitat a les províncies no només seguí, sinó que s’intensificà. Era un període d’establiment de noves fronteres estatals degut a la fi de la guerra i la possibilitat d’establir un Estat kurd era més factible que mai. De fet, els articles 62, 63 i 64 del Tractat de Sèvres de 1920 (el tractat de rendició de l’Imperi Otomà) preveien la creació d’una província kurda que pogués independitzar-se del protectorat aliat mitjançant un referèndum.
Ara bé, ni els mateixos kurds van arribar a un acord sobre quin territori havia d’abastar aquesta província, fins i tot hi va haver discòrdia en les propostes més valorades pels vencedors de la guerra. Aquest és el cas de la proposta de Şerif Pasha, representant de la Societat per a l’Ascensió del Kurdistan (Kürdistan Teali Cemiyeti) a la Conferència de Pau de París (1919), la qual no gaudí d’un unànime suport kurd pel fet d’haver deixat fora la zona armènia. Així doncs, la província que el Tractat de Sèvres preveia va quedar finalment emplaçada únicament al territori kurd turc, excloent-ne les zones kurdes a Síria, sota protectorat francès; a Iraq, sota protectorat britànic; i a Iran, a més de l’esmentada zona armènia.
Tal com passà amb el Tractat de Versalles des de la perspectiva germànica, el Tractat de Sèvres es veié des de Turquia més com un tractat de càstig que no pas com un tractat de pau. Servint-se d’aquest sentiment, el Moviment Nacional Turc –sota el comandament del general Mustafà Kemal Atatürk– ‘reconquerí’ el territori turc de mans franceses, britàniques i gregues en la coneguda com Guerra d'Independència Turca o guerra d'alliberament (Kurtuluş Savaşı). D’aquesta manera, tres anys després s’hagué de signar un altre tractat de pau, el de Lausana (1923), el qual ja no preveia la consideració d’una província kurda autònoma.
Durant la guerra, sota la promesa dels líders turcs d’establir un Estat federal entre Turquia i el Kurdistan, els kurds van donar suport i lluitar al costat del Moviment Nacional Turc. Una promesa, però, que es veié incomplerta un cop s’acabà el conflicte. El Moviment basava el seu ideari en el que Huntington identifica com les sis fletxes del kemalisme: populisme, republicanisme, nacionalisme, secularisme, estatisme i reformisme.
En aquest sentit, l’Estat turc havia de ser homogeni i, per això, calia esborrar tot indici diferenciador; així tampoc s’hi concebia cap tipus de federació. A la forta pressió del nacionalisme turc, a més, s’hi sumà la secularització estatal i la pèrdua de poder de les províncies kurdes degut a la recentralització de poder. Tres factors que forjaren la base d’un conflicte que l’Estat turc intentà resoldre mitjançant un procés d’assimilació del poble kurd a través de la repressió.
Els kurds, ètnia integrada però no assimilada dins l’Imperi Otomà, passaren a ser considerats com a ‘turcs de les muntanyes’ i foren obligats a viure en províncies el nom de les quals no feia cap referència a la seva tradició kurda –fet que encara passa avui en dia–. Així, veieren com els seus drets culturals eren esborrats i patiren represàlies –massacres i deportacions– per part de l’Estat: de 1924 fins a finals de la Segona Guerra Mundial, el Kurdistan turc patí el que és probablement el període més repressiu de la seva història durant el segle XX.
Al 1924, es prohibiren les escoles, les organitzacions i les publicacions kurdes. Fins i tot les paraules ‘kurd’ i ‘Kurdistan’ foren prohibides, cercant així la prohibició del coneixement de l’existència de l’ètnia. Es calcula que de 1925 a 1939, 1’5 milions de kurds van patir represàlies, comptabilitzant empresonats, deportats i executats (aquests darrers arribarien a la xifra de mig milió de persones).
Durant aquest període es produeixen aixecaments kurds en contra del règim turc, algun de caire més aviat religiós (com la rebel·lió del Xeic Saïd l’any 1925, que buscava el restabliment dels anteriors califats islàmics), però també sota la reivindicació d’un Estat propi (les tres revoltes d’Ararat entre 1927 i 1930) o en contra de les polítiques ‘turquitzadores’ del govern (revolta de Dersim durant els anys 1937 i 1938, que va ser contestada amb repressió per part del govern deixant un total de 13.000 kurds morts).
Des de la Segona Guerra Mundial fins als anys 80, la política repressora turca envers els kurds va ser menys intensa però igualment persistent. La poca inversió governamental a la regió (posant traves al seu desenvolupament) i les contínues maniobres militars per atemorir la població no van deixar mai d’existir. És per aquests motius que es produeix un èxode rural kurd, tant cap a les ciutats kurdes com, directament, cap a les ciutats més poblades de Turquia. Un èxode rural que es veié agreujat degut a la voluntat turca de difuminar la identitat kurda mitjançant les esmentades mobilitzacions forçoses.
Cal esmentar que el període 1960-1980 fou d’alta inestabilitat a Turquia, amb un escenari de fractura social i violència política als carrers, sobretot entre nacionalistes de dretes (els Llops Grisos) i diversos grups d’obrers i estudiants d’esquerres (cal recordar que ens trobem en el context de la Guerra Freda). Uns enfrontaments esporàdics en forma de guerrilles urbanes que costaren la vida a prop de 5.400 persones. Aquest període acabà l’any 1980, any en què hi ha un cop d’Estat a Turquia per part de l’exèrcit, el qual crida a restablir l’ordre sota premisses kemalistes. De nou, això suposa més repressió pels kurds i, entre d’altres pèrdues de drets bàsics, el kurd és prohibit en l’esfera pública.
El paper kurd durant els enfrontaments fou més aviat anecdòtic (es calcula que tan sols un 2% dels successos involucraren nacionalistes kurds), encara que els Llops Grisos es declaressin anti-kurds. I tot i ser políticament propers a l’esquerra turca i ser al mateix bàndol que aquesta en els enfrontaments, els kurds no se sentien representats per aquesta, en considerar-la nacionalista (turca). Aquest fet propicià la creació, l’any 1978, del Partit dels Treballadors del Kurdistan (més conegut per les seves sigles en kurd, el PKK) per un grup d’estudiants liderat per Abdullah Öcalan. Amb un ideari bastit a partir de la fusió de socialisme i nacionalisme kurd, el partit reclamava drets polítics i culturals per al Kurdistan (a més del seu dret a l’autodeterminació), i anhelava convertir el territori en un Estat marxista-leninista.
Havent protagonitzat un inici amb puntuals incidents violents i després d’un èxode de quatre anys a Síria dels dirigents (degut a l’esmentat cop d’Estat), el PKK es converteix, l’any 1984, en un grup paramilitar que ataca i bombardeja instal·lacions governamentals, objectius militars i altres símbols institucionals de l’Estat turc. Entre els objectius dels seus inicis, però, també s’hi troben civils, tan turcs com kurds. En aquest darrer cas, es tracta de kurds assimilats: normalment terratinents i empresaris que han adoptat la llengua i els costums turcs, al ser vist socialment com a signe de més educació.
Pel que fa als atacs als símbols institucionals de l’Estat, cal destacar els atacs a les infraestructures edificades sota el Projecte del Sud-Est de l’Anatòlia (GAP en les sigles turques). Sota premisses de revitalització de l’economia de les regions del Sud-Est de l’Anatòlia, el govern turc desenvolupa (encara avui) des de l’època d’Atatürk un projecte que es basa, majoritàriament, en la construcció de pantans als rius Tigris i Èufrates. Això, a més de suposar el control del pas de l’aigua i del monopoli de la generació d’energia hidroelèctrica per part del govern turc, suposa també la inundació d’importants zones de valor històric i identitari kurd.
Essent, per tant, un projecte considerat com un greuge per part dels kurds, el GAP és també causa de conflicte amb la seva veïna Síria, degut al control dels recursos energètics. És en aquest context que s’entén, doncs, la permissivitat d’operació en terra siriana de la qual el PKK va gaudir durant els anys 80-84 i, en especial, durant la primera part de la dècada dels 90. Època durant la qual hi hagué l’anomenada guerra no declarada entre els dos països.
A partir de 1984, doncs, el conflicte kurd a Turquia passa a ser gairebé sempre sinònim de conflicte entre el PKK i l’Estat. Des de 1984 fins a l’actualitat hi ha hagut tres altos al foc del PKK. El primer durà cinc anys, de 1999 a 2004, després que Öcalan fos arrestat a Kènia pels serveis secrets turcs. Durant aquest període, l’organització experimentà canvis de nom i es veié fragmentada degut a dissonàncies estratègiques. L’any 2004, el PKK trencà l’alto el foc unilateral davant del que va considerar una falta de voluntat negociadora per part del govern turc, fet que propicià prop d’una dècada més d’enfrontaments esporàdics i altos el foc unilaterals i fracassats del PKK, fins que a finals de 2012 es firmà un alto el foc acordat pels dos bàndols.
Cal esmentar que, des de la seva creació, el PKK ha suavitzat el to de les demandes socialistes, abandonant el seu ideari leninista, i evolucionant cap a un projecte que posa l’èmfasi en l’autogovern de comunitats confederades entre sí. Öcalan, el màxim impulsor d’aquest canvi, proposa aquest Confederalisme Democràtic proper al municipalisme, no com un sistema estatal kurd sinó com un sistema democràtic de pobles sense Estat: una unió confederal kurda que no atengui fronteres polítiques. L’existència d’assemblees confederades propiciaria la consideració de les diferències religioses, ètniques i de classe existents; un discurs que facilita la inclusió de la religió dins l’àmbit de debat, així com del feminisme, l’ecologisme i l’enaltiment del paper dels joves en la pressa de decisions.
Per altra banda, Turquia ambiciona des de fa temps entrar a la Unió Europea i, dins les demandes de la Unió per a acceptar l’admissió, hi ha el compromís de més democràcia i reconeixement dels drets de les minories dins el territori. És en aquest context, en que l’any 2013 s’engegà la Iniciativa Democràtica (o Demokratik açılım süreci), la qual englobava, entre d’altres, una solució kurda. Aquesta havia de brindar, per exemple, més llibertat d’expressió, més competències als ens locals o el canvi de nom de poblacions actualment sota un artificial topònim turc. És aleshores quan Abdullah Öcalan demana amb èxit, des de la presó, l’alto el foc i la retirada del PKK a terres iraquianes a condició que les promeses turques fossin complertes.
No obstant, partir de 2014 es comença a produir una altra escalada de violència degut a la manca de compliment d’aquestes condicions per part de l’Estat turc i, sobretot, als efectes “col·laterals” sobre el territori de la Guerra Civil Siriana. Després d’una escalada de violència i amb sospites de permissivitat d’atacs d’ISIS contra població kurda dins del territori turc, la mort de dos soldats turcs pretesament a mans del PKK i el bombardeig de bases del PKK en territori iraquià per part del govern turc foren el detonant perquè, a juliol de 2015, es trenqués altre cop l’alto el foc.
En total, el conflicte PKK-govern turc ha generat entre 40.000 i 100.000 morts. Des que existeix com a tal, Turquia no ha deixat d’exercir mai la repressió sobre els ciutadans kurds, inclús volent-se emparar en l’imperi de la llei ha utilitzat les agressions, les condemnes a individuals o la prohibició de partits polítics mitjançant determinades lectures del Codi Penal o de sentències del Tribunal Constitucional. I fins 2013, impedint sempre una resolució política del conflicte.
Ara mateix, a falta d’una solució regional per a tot el Kurdistan, el futur kurd a Turquia és incert ja que justament depèn, de forma genèrica, del resultat final de la guerra civil siriana i dels pols i aliances de poder que s’estableixin un cop acabi. Es calcula que entre un 18 i un 25% de la població turca (entre 13 i 19 milions d’habitants) són kurds, un 72% dels quals parlen llengües kurdes; sent per tant, una part molt important de l’actual Estat turc.
Sembla, per tant, que Turquia haurà de mostrar interès per trobar una resolució política al conflicte havent-se de teixir, des d’ambdós bàndols, una nova relació basada en la confiança. La violència i la repressió tan sols han servit per enquistar un conflicte sobre un territori i entre uns actors que ara, 90 anys després, tornen a ser rellevants per a les potències occidentals. De nou una guerra aporta un escenari propici a la constitució d’un ens kurd.
Article de Ferran Muñoz
pel Comitè Català de Solidaritat amb el Kurdistan (KurdisCat)
Així com a la resta del Kurdistan, els primers fets històrics dels quals es té constància daten de l’Edat Mitjana, on el territori kurd es dividia en províncies dirigides per diferents líders locals. Cal destacar, però, que durant els segles X i XI sí que hi hagué certa unificació sota la dinastia Marwanid. Al segle XIV, el territori es trobava, pràcticament en la seva totalitat, sota domini de l’Imperi Otomà, on cada eyalet o emirat tenia certa autonomia. Quanta més força i importància geoestratègica (proximitat fronterera) tenia cada tribu, més autonomia li era concedida: no tenien obligació de pagar taxes ni de contribuir a l’exèrcit i els eren garantits els drets nobiliaris i d’herència al poder. En aquestes condicions hi trobàvem set emirats l’any 1527, mentre que 11 els restants eren organitzats sota els usuals sandjaks otomans i no tenien cap dels drets esmentats.
Tot i que el poder de les províncies anà minvant fins al punt que a mitjans del segle XVII tenien una autonomia molt reduïda, la situació canvià totalment a la finals del segle XVIII i principis del XIX degut a la decadència creixent de l’Imperi Otomà, la qual propicià un escenari proper a la independència política d’aquestes. El govern intentà revertir la situació recentralitzant el poder però, lluny de controlar la situació, va incentivar un escenari encara més inestable a partir dels 1840’s. Els líders religiosos (sobretot els sunnites sufís) aprofitaren el buit de poder per expandir la seva influència i és en aquest context on apareix la figura del xeic sufí Ubaydullah Nahri, considerat un dels pares del nacionalisme kurd modern i líder de la primera revolta pro-independentista kurda moderna, l’any 1880.
Amb el definitiu trencament de l’Imperi Otomà en finalitzar la Primera Guerra Mundial, la permanent inestabilitat a les províncies no només seguí, sinó que s’intensificà. Era un període d’establiment de noves fronteres estatals degut a la fi de la guerra i la possibilitat d’establir un Estat kurd era més factible que mai. De fet, els articles 62, 63 i 64 del Tractat de Sèvres de 1920 (el tractat de rendició de l’Imperi Otomà) preveien la creació d’una província kurda que pogués independitzar-se del protectorat aliat mitjançant un referèndum.
Ara bé, ni els mateixos kurds van arribar a un acord sobre quin territori havia d’abastar aquesta província, fins i tot hi va haver discòrdia en les propostes més valorades pels vencedors de la guerra. Aquest és el cas de la proposta de Şerif Pasha, representant de la Societat per a l’Ascensió del Kurdistan (Kürdistan Teali Cemiyeti) a la Conferència de Pau de París (1919), la qual no gaudí d’un unànime suport kurd pel fet d’haver deixat fora la zona armènia. Així doncs, la província que el Tractat de Sèvres preveia va quedar finalment emplaçada únicament al territori kurd turc, excloent-ne les zones kurdes a Síria, sota protectorat francès; a Iraq, sota protectorat britànic; i a Iran, a més de l’esmentada zona armènia.
Tal com passà amb el Tractat de Versalles des de la perspectiva germànica, el Tractat de Sèvres es veié des de Turquia més com un tractat de càstig que no pas com un tractat de pau. Servint-se d’aquest sentiment, el Moviment Nacional Turc –sota el comandament del general Mustafà Kemal Atatürk– ‘reconquerí’ el territori turc de mans franceses, britàniques i gregues en la coneguda com Guerra d'Independència Turca o guerra d'alliberament (Kurtuluş Savaşı). D’aquesta manera, tres anys després s’hagué de signar un altre tractat de pau, el de Lausana (1923), el qual ja no preveia la consideració d’una província kurda autònoma.
Durant la guerra, sota la promesa dels líders turcs d’establir un Estat federal entre Turquia i el Kurdistan, els kurds van donar suport i lluitar al costat del Moviment Nacional Turc. Una promesa, però, que es veié incomplerta un cop s’acabà el conflicte. El Moviment basava el seu ideari en el que Huntington identifica com les sis fletxes del kemalisme: populisme, republicanisme, nacionalisme, secularisme, estatisme i reformisme.
En aquest sentit, l’Estat turc havia de ser homogeni i, per això, calia esborrar tot indici diferenciador; així tampoc s’hi concebia cap tipus de federació. A la forta pressió del nacionalisme turc, a més, s’hi sumà la secularització estatal i la pèrdua de poder de les províncies kurdes degut a la recentralització de poder. Tres factors que forjaren la base d’un conflicte que l’Estat turc intentà resoldre mitjançant un procés d’assimilació del poble kurd a través de la repressió.
Els kurds, ètnia integrada però no assimilada dins l’Imperi Otomà, passaren a ser considerats com a ‘turcs de les muntanyes’ i foren obligats a viure en províncies el nom de les quals no feia cap referència a la seva tradició kurda –fet que encara passa avui en dia–. Així, veieren com els seus drets culturals eren esborrats i patiren represàlies –massacres i deportacions– per part de l’Estat: de 1924 fins a finals de la Segona Guerra Mundial, el Kurdistan turc patí el que és probablement el període més repressiu de la seva història durant el segle XX.
Al 1924, es prohibiren les escoles, les organitzacions i les publicacions kurdes. Fins i tot les paraules ‘kurd’ i ‘Kurdistan’ foren prohibides, cercant així la prohibició del coneixement de l’existència de l’ètnia. Es calcula que de 1925 a 1939, 1’5 milions de kurds van patir represàlies, comptabilitzant empresonats, deportats i executats (aquests darrers arribarien a la xifra de mig milió de persones).
Durant aquest període es produeixen aixecaments kurds en contra del règim turc, algun de caire més aviat religiós (com la rebel·lió del Xeic Saïd l’any 1925, que buscava el restabliment dels anteriors califats islàmics), però també sota la reivindicació d’un Estat propi (les tres revoltes d’Ararat entre 1927 i 1930) o en contra de les polítiques ‘turquitzadores’ del govern (revolta de Dersim durant els anys 1937 i 1938, que va ser contestada amb repressió per part del govern deixant un total de 13.000 kurds morts).
Des de la Segona Guerra Mundial fins als anys 80, la política repressora turca envers els kurds va ser menys intensa però igualment persistent. La poca inversió governamental a la regió (posant traves al seu desenvolupament) i les contínues maniobres militars per atemorir la població no van deixar mai d’existir. És per aquests motius que es produeix un èxode rural kurd, tant cap a les ciutats kurdes com, directament, cap a les ciutats més poblades de Turquia. Un èxode rural que es veié agreujat degut a la voluntat turca de difuminar la identitat kurda mitjançant les esmentades mobilitzacions forçoses.
Cal esmentar que el període 1960-1980 fou d’alta inestabilitat a Turquia, amb un escenari de fractura social i violència política als carrers, sobretot entre nacionalistes de dretes (els Llops Grisos) i diversos grups d’obrers i estudiants d’esquerres (cal recordar que ens trobem en el context de la Guerra Freda). Uns enfrontaments esporàdics en forma de guerrilles urbanes que costaren la vida a prop de 5.400 persones. Aquest període acabà l’any 1980, any en què hi ha un cop d’Estat a Turquia per part de l’exèrcit, el qual crida a restablir l’ordre sota premisses kemalistes. De nou, això suposa més repressió pels kurds i, entre d’altres pèrdues de drets bàsics, el kurd és prohibit en l’esfera pública.
El paper kurd durant els enfrontaments fou més aviat anecdòtic (es calcula que tan sols un 2% dels successos involucraren nacionalistes kurds), encara que els Llops Grisos es declaressin anti-kurds. I tot i ser políticament propers a l’esquerra turca i ser al mateix bàndol que aquesta en els enfrontaments, els kurds no se sentien representats per aquesta, en considerar-la nacionalista (turca). Aquest fet propicià la creació, l’any 1978, del Partit dels Treballadors del Kurdistan (més conegut per les seves sigles en kurd, el PKK) per un grup d’estudiants liderat per Abdullah Öcalan. Amb un ideari bastit a partir de la fusió de socialisme i nacionalisme kurd, el partit reclamava drets polítics i culturals per al Kurdistan (a més del seu dret a l’autodeterminació), i anhelava convertir el territori en un Estat marxista-leninista.
Havent protagonitzat un inici amb puntuals incidents violents i després d’un èxode de quatre anys a Síria dels dirigents (degut a l’esmentat cop d’Estat), el PKK es converteix, l’any 1984, en un grup paramilitar que ataca i bombardeja instal·lacions governamentals, objectius militars i altres símbols institucionals de l’Estat turc. Entre els objectius dels seus inicis, però, també s’hi troben civils, tan turcs com kurds. En aquest darrer cas, es tracta de kurds assimilats: normalment terratinents i empresaris que han adoptat la llengua i els costums turcs, al ser vist socialment com a signe de més educació.
Pel que fa als atacs als símbols institucionals de l’Estat, cal destacar els atacs a les infraestructures edificades sota el Projecte del Sud-Est de l’Anatòlia (GAP en les sigles turques). Sota premisses de revitalització de l’economia de les regions del Sud-Est de l’Anatòlia, el govern turc desenvolupa (encara avui) des de l’època d’Atatürk un projecte que es basa, majoritàriament, en la construcció de pantans als rius Tigris i Èufrates. Això, a més de suposar el control del pas de l’aigua i del monopoli de la generació d’energia hidroelèctrica per part del govern turc, suposa també la inundació d’importants zones de valor històric i identitari kurd.
Essent, per tant, un projecte considerat com un greuge per part dels kurds, el GAP és també causa de conflicte amb la seva veïna Síria, degut al control dels recursos energètics. És en aquest context que s’entén, doncs, la permissivitat d’operació en terra siriana de la qual el PKK va gaudir durant els anys 80-84 i, en especial, durant la primera part de la dècada dels 90. Època durant la qual hi hagué l’anomenada guerra no declarada entre els dos països.
A partir de 1984, doncs, el conflicte kurd a Turquia passa a ser gairebé sempre sinònim de conflicte entre el PKK i l’Estat. Des de 1984 fins a l’actualitat hi ha hagut tres altos al foc del PKK. El primer durà cinc anys, de 1999 a 2004, després que Öcalan fos arrestat a Kènia pels serveis secrets turcs. Durant aquest període, l’organització experimentà canvis de nom i es veié fragmentada degut a dissonàncies estratègiques. L’any 2004, el PKK trencà l’alto el foc unilateral davant del que va considerar una falta de voluntat negociadora per part del govern turc, fet que propicià prop d’una dècada més d’enfrontaments esporàdics i altos el foc unilaterals i fracassats del PKK, fins que a finals de 2012 es firmà un alto el foc acordat pels dos bàndols.
Cal esmentar que, des de la seva creació, el PKK ha suavitzat el to de les demandes socialistes, abandonant el seu ideari leninista, i evolucionant cap a un projecte que posa l’èmfasi en l’autogovern de comunitats confederades entre sí. Öcalan, el màxim impulsor d’aquest canvi, proposa aquest Confederalisme Democràtic proper al municipalisme, no com un sistema estatal kurd sinó com un sistema democràtic de pobles sense Estat: una unió confederal kurda que no atengui fronteres polítiques. L’existència d’assemblees confederades propiciaria la consideració de les diferències religioses, ètniques i de classe existents; un discurs que facilita la inclusió de la religió dins l’àmbit de debat, així com del feminisme, l’ecologisme i l’enaltiment del paper dels joves en la pressa de decisions.
Per altra banda, Turquia ambiciona des de fa temps entrar a la Unió Europea i, dins les demandes de la Unió per a acceptar l’admissió, hi ha el compromís de més democràcia i reconeixement dels drets de les minories dins el territori. És en aquest context, en que l’any 2013 s’engegà la Iniciativa Democràtica (o Demokratik açılım süreci), la qual englobava, entre d’altres, una solució kurda. Aquesta havia de brindar, per exemple, més llibertat d’expressió, més competències als ens locals o el canvi de nom de poblacions actualment sota un artificial topònim turc. És aleshores quan Abdullah Öcalan demana amb èxit, des de la presó, l’alto el foc i la retirada del PKK a terres iraquianes a condició que les promeses turques fossin complertes.
No obstant, partir de 2014 es comença a produir una altra escalada de violència degut a la manca de compliment d’aquestes condicions per part de l’Estat turc i, sobretot, als efectes “col·laterals” sobre el territori de la Guerra Civil Siriana. Després d’una escalada de violència i amb sospites de permissivitat d’atacs d’ISIS contra població kurda dins del territori turc, la mort de dos soldats turcs pretesament a mans del PKK i el bombardeig de bases del PKK en territori iraquià per part del govern turc foren el detonant perquè, a juliol de 2015, es trenqués altre cop l’alto el foc.
En total, el conflicte PKK-govern turc ha generat entre 40.000 i 100.000 morts. Des que existeix com a tal, Turquia no ha deixat d’exercir mai la repressió sobre els ciutadans kurds, inclús volent-se emparar en l’imperi de la llei ha utilitzat les agressions, les condemnes a individuals o la prohibició de partits polítics mitjançant determinades lectures del Codi Penal o de sentències del Tribunal Constitucional. I fins 2013, impedint sempre una resolució política del conflicte.
Ara mateix, a falta d’una solució regional per a tot el Kurdistan, el futur kurd a Turquia és incert ja que justament depèn, de forma genèrica, del resultat final de la guerra civil siriana i dels pols i aliances de poder que s’estableixin un cop acabi. Es calcula que entre un 18 i un 25% de la població turca (entre 13 i 19 milions d’habitants) són kurds, un 72% dels quals parlen llengües kurdes; sent per tant, una part molt important de l’actual Estat turc.
Sembla, per tant, que Turquia haurà de mostrar interès per trobar una resolució política al conflicte havent-se de teixir, des d’ambdós bàndols, una nova relació basada en la confiança. La violència i la repressió tan sols han servit per enquistar un conflicte sobre un territori i entre uns actors que ara, 90 anys després, tornen a ser rellevants per a les potències occidentals. De nou una guerra aporta un escenari propici a la constitució d’un ens kurd.
Article de Ferran Muñoz
pel Comitè Català de Solidaritat amb el Kurdistan (KurdisCat)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada