A mitjans d'octubre passat, vaig tenir l'oportunitat d'assistir com a jove delegat al Congrés d'Autoritats Locals i Regionals del Consell d'Europa a Estrasburg. Més enllà de fer de florera en un Congrés en certa mesura inútil (en tant que en el dret internacional, i si no hi ha signatura i ratificació dels tractats no hi ha aplicació), vaig tenir l'oportunitat de combregar una bona estona amb uns camarades Kurds que es trobaven a la porta del consell d'Europa, demanant la llibertat d'Abdullah Öcalan.
Pel que ells mateixos em van explicar, els activistes (dos homes d'avançada edat i dues noies d'uns 20 anys), provenien d'Alemanya, i havien vingut amb una furgoneta a passar els tres dies davant del Consell, informant a tots els congressistes i vianants sobre el que estava passant al Kurdistan. Si bé els dos homes només parlaven Kurd i una mica d'Alemany, les noies també parlaven el Francès, cosa que em va possibilitar intercanviar algunes paraules amb elles. Bàsicament els vaig explicar de l'existència del KurdisCat i del moviment de solidaritat català amb el Kurdistan, ensenyant-los les imatges de «Boicot a Turquia» o «Erdogan Assassí». Aprofitant la bona connexió, vaig fer-me una foto amb una de les noies i els dos homes, estelada en mà davant de les banderes del PKK, el Kurdistan, i les imatges d' Öcalan. A partir d'aquell dia, cada dia que passava per davant seu els saludava amb un calorós «Biji Kurdistan».
Més enllà de l'anècdota, un es posa a pensar en la incansable lluita d'aquestes gents. Fou encomiable comprovar que cada dia els quatre activistes estaven a primera hora del matí, contra el fred i el vent, repartint pamflets als passavolants. Dues famílies (pel que vaig deduir), passant el cap de setmana a un país estranger (tot i que fronterer), buscant aigua al desert, esperant alguna reacció dels assistents al congrés. Com a sorpresa positiva, cal dir que el conflicte Kurd (tant a l'estat turc com al sirià), va aparèixer en diverses ocasions al congrés, de la mà d'intervencions espontànies de congressistes diversos.
Tenint en compte els resultats de les darreres eleccions generals turques, i la ruptura total de la treva amb el PKK (per culpa d'Erdogan), podríem caure fàcilment en el pessimisme. Tanmateix trobo que això seria un luxe que no ens podem permetre. La guerra avança a Síria, cremant una etapa darrere l'altra. Mentre les forces Kurdes i Iazidites (ajudades per l'aviació de la coalició internacional) entren a Sinjar, tallant la principal via de comunicació entre les capitals del Daesh a Síria i Iraq, Recep Tayyip Erdoğan cau dia rere dia en un major aïllament, sobrevivint en el panorama regional a base de fer xantatge a Alemanya pel cas dels refugiats. Tot i que les probabilitats que Abdullah Öcalan surti de la presó són nul·les, aquells dos homes i dues noies muntaven cada dia espartanament la seva paradeta. Cadascú que en tregui la seva conclusió, però crec que ja és hora que tots plegats ens posem mans a la obra per que la UE retiri al PKK del seu llistat d'organitzacions terroristes. Depèn de nosaltres.
Max Zuñartu
@zanartuvdg
Pel que ells mateixos em van explicar, els activistes (dos homes d'avançada edat i dues noies d'uns 20 anys), provenien d'Alemanya, i havien vingut amb una furgoneta a passar els tres dies davant del Consell, informant a tots els congressistes i vianants sobre el que estava passant al Kurdistan. Si bé els dos homes només parlaven Kurd i una mica d'Alemany, les noies també parlaven el Francès, cosa que em va possibilitar intercanviar algunes paraules amb elles. Bàsicament els vaig explicar de l'existència del KurdisCat i del moviment de solidaritat català amb el Kurdistan, ensenyant-los les imatges de «Boicot a Turquia» o «Erdogan Assassí». Aprofitant la bona connexió, vaig fer-me una foto amb una de les noies i els dos homes, estelada en mà davant de les banderes del PKK, el Kurdistan, i les imatges d' Öcalan. A partir d'aquell dia, cada dia que passava per davant seu els saludava amb un calorós «Biji Kurdistan».Més enllà de l'anècdota, un es posa a pensar en la incansable lluita d'aquestes gents. Fou encomiable comprovar que cada dia els quatre activistes estaven a primera hora del matí, contra el fred i el vent, repartint pamflets als passavolants. Dues famílies (pel que vaig deduir), passant el cap de setmana a un país estranger (tot i que fronterer), buscant aigua al desert, esperant alguna reacció dels assistents al congrés. Com a sorpresa positiva, cal dir que el conflicte Kurd (tant a l'estat turc com al sirià), va aparèixer en diverses ocasions al congrés, de la mà d'intervencions espontànies de congressistes diversos.
Tenint en compte els resultats de les darreres eleccions generals turques, i la ruptura total de la treva amb el PKK (per culpa d'Erdogan), podríem caure fàcilment en el pessimisme. Tanmateix trobo que això seria un luxe que no ens podem permetre. La guerra avança a Síria, cremant una etapa darrere l'altra. Mentre les forces Kurdes i Iazidites (ajudades per l'aviació de la coalició internacional) entren a Sinjar, tallant la principal via de comunicació entre les capitals del Daesh a Síria i Iraq, Recep Tayyip Erdoğan cau dia rere dia en un major aïllament, sobrevivint en el panorama regional a base de fer xantatge a Alemanya pel cas dels refugiats. Tot i que les probabilitats que Abdullah Öcalan surti de la presó són nul·les, aquells dos homes i dues noies muntaven cada dia espartanament la seva paradeta. Cadascú que en tregui la seva conclusió, però crec que ja és hora que tots plegats ens posem mans a la obra per que la UE retiri al PKK del seu llistat d'organitzacions terroristes. Depèn de nosaltres.
Max Zuñartu
@zanartuvdg
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada