Les notícies que ens arriben des dels grans mitjans de comunicació sobre la lluita que les kurdes i els kurds estan duent a terme a Síria contra l’Estat Islàmic (EI) solen restringir-se a l’àmbit purament militar, donant a entendre que el combat de les milícies tricolor es redueix a un moviment de resistència contra els embats fonamentalistes. Res més allunyat de la realitat, Rojava (el Kurdistan sirià) ha posat damunt la taula un revolucionari projecte polític que, les poques vegades que es citat, se sol relativitzar. Però què és, realment, el confederalisme democràtic que enarbora Rojava? Per què se’n sol suavitzar el contingut?
Abdullah Öcalan, líder polític del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i cara visible de la lluita per a l’alliberament del poble kurd, defineix el confederalisme democràtic com un paradigma social no estatal, antinacionalista, defensor del dret a l’autodeterminació -la qual cosa pot derivar en la fundació d’un Estat-nació, però no necessàriament- basat en la participació de base: la presa de decisions rau en les petites comunitats i els nivells superiors només han de servir per a coordinar i implementar les decisions preses pels anteriors. Els seus grans pilars són el feminisme, l’ecologisme, l’economia alternativa i cooperativista i una democràcia consensual i de participació directa, flexible, voluntària, multicultural i anti-monopolis.
Ara bé, probablement la idea mare del confederalisme democràtic (d’ara en endavant, C.D.) és el seu rebuig frontal a la constitució d’actors politicoterritorials monolítics, en la mesura que entén la societat com una realitat heterogènia que no té cabuda democràtica en els tradicionals Estats-nació. És per això que obra la porta a una auto administració política on tots els grups de la societat i totes les identitats culturals puguin ser representades en reunions locals, consells i convencions. D’aquesta manera avança cap a la integració política de la societat com un tot heterogeni i s’allunya del monopoli de poder al qual aspira el centralisme polític.
El seu rebuig a la figura de l’Estat-nació deriva de la incapacitat d’aquest model de donar una resposta efectiva a l’organització d’un enclavament de civilitzacions tan convuls com és el de l’Orient Mitjà, i que sovint ha acabat desembocant en persecucions o genocidis de caràcter multidimensional (ètnic, religiós, lingüístic, cultural) com bé pot reflectir la República de Turquia de Mustafa Kemal Atatürk: nacionalista, sexista, racial i centralista.
És probablement aquest punt, però, el que porta alguns mitjans a relativitzar la proposta del C.D., doncs el major desafiament polític al qual aspira una nació se sol vincular a la creació del seu propi Estat. Ara bé, la crítica que Abdullah Öcalan formula en l’escrit del Confederalisme democràtic (International Initiative Edition) advoca per una nova manera d’entendre i organitzar el món, rebutjant la mateixa figura de l’Estat-nació, la qual cosa la converteix en una proposta radicalment revolucionària. No proposa canviar el sistema d’estats per a fer-s’hi un lloc sinó directament transformar-lo i substituir-lo.
Alguns dels arguments que esgrimeix Öcalan passen per denunciar l’origen burgès, masclista i capitalista dels Estats així com el fet que hagin esdevingut un model quasi diví (en el sentit que ningú gosa qüestionar-ne la validesa) amb amplíssims atributs i els monopolis ideològic o de l’ús de la força. És per això que entén el nacionalisme com la religió d’aquest Estat-nació diví.
Alhora, també considera la idea de l’Estat-nació en certa mesura antinatural, perquè aspira a una ciutadania homogènia i es desentén, així, de les diversitats i pluralitats que la solen constituir, la qual cosa s’ha acabat traduint, al llarg de la història i encara a dia d’avui, en polítiques d’assimilació, negació o, en els casos més extrems, en genocidis.
No obstant a la seva dura crítica cap a la figura de l’Estat, l’estratègia que traça Öcalan no passa per combatre-los sinó més aviat el contrari: ignorar-los i construir l’alternativa democràtica de forma paral·lela, com si no existissin. Només en el cas de ser atacats, una resposta armada estaria justificada. No abans.
Ara bé, tot i col·locar el nivell municipal o local al centre de la política, el C.D. també aposta per la seva pròpia organització confederal i global, que haurà d’ajudar a obtenir millors decisions en matèria de pau, ecologia, justícia o productivitat. Una plataforma, en definitiva, de societats civils capaç de fer contrapès, en última instància, a l’Organització de les Nacions Unides (ONU) com a màxim exponent d’un organisme supranacional integrat pels Estats-nació que aquest model rebutja.
Dins la mateixa lògica s’ha d’entendre la ruptura del C.D. amb el monopoli militar de les Forces Armades, que tenen la missió de protegir la seguretat interna i externa d’un Estat a vegades fins i tot per a preservar un sistema en crisi generada pel mateix. És per això que proposa el concepte d’autodefensa perquè, a diferència de l’anterior, té les intencions de protegir la identitat, la consciència política i el procés democratitzador.
En conclusió, el Confederalisme democràtic s’ha erigit com un paradigma revolucionàriament progressista que, com s’ha exposat en alguns articles, seria capaç de donar resposta a l’heterogènia realitat de l’Orient Mitjà. Autors del prestigi com George Corm han posat en qüestió la validesa d’aquesta manera d’organitzar el Mashreq, farcit de grups ètnics diferents (turcs, àrabs, perses, kurds, armenis, assiris, jueus...), amb profundes diferències religioses (islamisme sunnita, xiïta, ibadisme, cristianisme, judaisme, creences locals), polítiques (moviments d’esquerres, fonamentalismes religiosos, nacionalismes...), o culturals (influència hel·lènica, romana, europea, asiàtica...). Per aconseguir resultats diferents cal provar coses diferents, i al Kurdistan tot indica que estan disposats a intentar-ho.
Marc Español i Escofet
@MEspanolEscofet
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada