diumenge, 7 de juny de 2015

Per què és tan important que l’HDP “guanyi” les eleccions a Turquia?




Durant tot el dia d’avui més de 55 milions de turques i turcs estan convocats a les urnes per a escollir els 550 representants polítics que constituiran la Gran Assemblea Nacional Turca els propers cinc anys. Lluny de ser unes eleccions més, les legislatives d’avui de ben segur que tindran conseqüències profundes per a l’esdevenir del país sigui quin sigui el resultat final, que a diferència d’ocasions precedents és especialment incert.

Tal i com explica Eduard Soler, investigador del CIDOB expert en Turquia, en l’article Eleccions a Turquia: què està en joc?, els punts calents dels comicis són, d’una banda, si el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) obté una majoria suficient per a reformar la Constitució i transformar l’actual sistema parlamentari en un de presidencial que transfereixi a Erdogan, actual President de Turquia i cara visible del partit malgrat que el càrrec que ocupa no li ho permet legalment, amplíssims poders; i, d’altra banda, com avança el procés de pau amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i la relació amb la nació kurda en termes més generals.

El fet que explica que un partit com el Partit Democràtic del Poble (HDP), que tot just aspira a entrar al Parlament, tingui la clau de volta dels propers anys només es pot entendre si tenim en compte la vertiginosa desproporcionalitat del sistema electoral turc i les conseqüències que se’n deriven. La barrera electoral, entesa com el percentatge mínim de vots que ha d’aconseguir un partit per a optar a la representació parlamentària, és del 10% (a Catalunya i a Espanya se situa en el 3% i a Alemanya en el 5%), la qual cosa dificulta molt l’accés de partits minoritaris. Ara bé, un cop superat aquest llindar, el nombre d’escons que es reben són molts, i en el cas de l’HDP es calcula que rondaria els 60, la qual cosa aniria en detriment del partit alternatiu, en aquest cas l’AKP.

Per a fer-se una idea de la desproporcionalitat del sistema, en les eleccions legislatives del 2002 l’AKP va obtenir, amb només el 34% dels sufragis, 363 escons (el 66%), ja que només dos partits van aconseguir entrar al Parlament. El 2011, en canvi, va obtenir el 50% dels vots i va caure fins els 327 escons, donada l’entrada amb força de l’extrema dreta neofeixista del Partit d’Acció Nacionalista (MHP) i d’un grapat d’independents.

Si agafem com a referència els resultats de les eleccions presidencials celebrades l’agost del 2014, ens trobem amb un Demirtas, candidat a la presidència per l’HDP, que va obtenir un 9,76% dels vots, la qual cosa indica que l’accés del partit a l’Assemblea Nacional, i recuperant Eduard Soler, “podria dependre d’un grapat de vots”.

Per si el sistema electoral turc no posés prou pegues a l’entrada en joc de forces kurdes, les sospites de frau són elevades (com ja ho van ser durant les presidencials del 2014) i per això s’ha impulsat una àmplia iniciativa coneguda com “vot i més enllà” que aspira a poder controlar, gràcies a la seva xarxa de voluntaris, el procés electoral, especialment el recompte final de vots.

Si a partir d’aquí tenim en compte la trajectòria que ha seguit l’AKP darrerament, i que passa per una decidida aposta per doctrines neo-otomanes de caràcter panislamista que l’allunyen de la Unió Europea (UE), i un Erdogan que, com denuncia The Economist, ha esdevingut “intolerant, nacionalista, autocràtic i ferotge amb l’oposició i la llibertat dels mitjans de comunicació”, el temor per una victòria contundent és majúscul.

A més, i com assenyalàvem al principi, l’AKP es proposa elaborar una nova Constitució que atorgui amplis poders executius a Erdogan, prenent per referència els cent punts que definien en el document de “La nova Turquia-Contracte 2023”. Segons explica el centre d’investigació CIDOB, en aquest document no hi hauria tingut cabuda el procés de pau amb el PKK, sistemàticament negat o relativitzat pels seus líders, la qual cosa és prou significativa del rumb que aspiren poder prendre també en aquest tema.

Ara bé, per a poder-ho fer en solitari i sense la ratificació d’un referèndum necessitarien una majoria qualificada de 367 escons (equivalent a dos terços del Parlament), o una de 330 escons (tres cinquenes parts) que els permetria dirigir el procés d’elaboració de la nova Constitució en solitari però amb l’obligació de ratificar-la a través d’un plebiscit. L’entrada de l’HDP, per tant, es converteix en el millor antídot per a evitar el primer escenari i dificultar, en la mesura del possible, el segon.

Com bé apunta The Economist, els dos partits a l’oposició, el Partit Popular Republicà (CHP), d’herència kemalista, i l’MHP són incapaços de posar fre a la puixança de l’AKP i només l’HDP sembla capacitat per aconseguir introduir una mica de llum a una Turquia que fa massa temps que s’està enfonsant en un sistema foscament autoritari.

I lluny de ser reduir-se només a un simple partit tap davant les aspiracions d’Erdogan, l’HDP, com explica Lluís Miquel Hurtado a El Mundo, és el partit que “recull el vot de la primavera de Gezi” i s’obra pas a “turcs d’esquerres i a minories com l’alevi o l’armènia”. “Tot en l’HDP fa olor a Gezi: la seva defensa del feminisme, els drets de la comunitat LGBT, el medi ambient i una campanya alegra i musical que evoca a aquells dies d’acampada en el parc [Gezi] amenaçat per la febre urbanístic”.

Una febre, al seu torn, que sembla conseqüència d’una classe política autoritària que no està disposada a treure el peu de l’accelerador i que només una victòria de l’HDP podria aconseguir frenar i obrir la porta a un futur prometedor no només pels kurds sinó també per a la resta de comunitats que integren Turquia. Els turcs serien els primers beneficiats d’uns bons resultats de l’HDP. Aquest és l’esperit que envolta el partit.

Marc Español i Escofet
@mespanolescofet




0 comentaris:

Publica un comentari