La columnista d'Al-Hayat, Joyce Karam, considera que tres motivacions mouen Àssad a obrir ara el front d'al-Hasakah:
- el nou escenari geopolític després del "cop" de Turquia. És obvi que Erdogan ha optat per aproximar-se als aliats d'Àssad. Primer viatjant a Rússia on va escenificar la reconciliació amb Putin. Ara ha anunciat un viatge a l'Iran. Els dos estats que han sostingut a Àssad ara estan conformant una aliança geoestratègica amb Ankara. Àssad, atacant als kurds que sap que Erdogan odia, prova de refer l'aliança amb Ankara. De fet fa exactament el mateix que el seu pare: oferir com a tribut el poble kurd per aliar-se al potent veí del nord. Cal recordar que el pare de l'actual president sirià(nomenat a dit per ell) va expulsar al màxim dirigent del PKK, Abdullah Öcalan, l'any 1999 a canvi de forjar una aliança geoestratègica amb el govern imperialista turc d'aleshores.
- Les constants derrotes de l'Estat Islàmic (IS) contra les Forces Democràtiques de Síria (SDF) han deixat en evidència la incapacitat de l'exèrcit sirià front els islamistes. Encara és hora, en cinc anys de guerra, que Damasc s'apunti una gran victòria (com les de Tell Abyad, Kobanê, Manbij, Al Hawl o Shadadi). Amb prou feines va poder recuperar les simbòliques, però tàcticament inútils, ruïnes de Palmira. Àssad consideraria que l'IS, amb qui comercia per petroli i d'altres béns, és un mal menor i que les victòries de les SDF sobre els islamistes els estan legitimant, als ulls del món, com els qui realment lluiten contra els fanàtics sunnites. Atacant les YPG cerca restaurar un equilibri de forces i afeblir els avanços, innegables, de les YPG a l'oest i nord de Manbij. De fet els atacs sobre Hesekê posen en dubte si es pot continuar avançant sobre Al Babl o Jarablus, contra l'IS, mentre Àssad està apunyalant per l'esquena les SDF.
- L'autonomia democràtica és un fet. I amb èxit. El model de convicència contrasta amb el dels altres contrincants de la guerra civil siriana. El domini alauïta ja històric del clan dels Àssad, l'enrocament islamista sunnita de l'oposició i la deriva taliban de l'Estat Islàmic. A la Federació del Nord de Síria s'ensenya àrab, i kurd, i siríac. I les diferents comunitats conviuen. El paper de la dona ha aconseguit una egalitat inaudita al Pròxim Orient. Cal recordar que a la Síria encara en mans dels Àssad la llengua kurda és encara prohibida. És legítim un govern que prohibeix llengües? Per tot plegat Àssad cerca desastibilitzar el model de Rojava, cerca enfrontar els àrabs tribals (que conformen les NDF) amb la minoria kurda. El que ha fet històricament amb les matances de Qamixli (2004) o els programes d'arabització.
Als motius que apunta Karam cal afegir un quart: Manbij. Erdogan va dir que era una "línia vermella" que les YPJ i YPG creuessin l'Eufrates. El van creuar. Ara, però, no només l'han creuat sinó que han avançat desenes de quilòmetres cap a l'oest. Després de 73 dies heròics han expulsat l'Estat Islàmic d'una ciutat de 75.000 habitants notícia que ha donat la volta al món. Erdogan ha dit prou. Les YPG són a 20 quilòmetres de Jarablus i 25 d'Al Bab. I aquí és on Erdogan i Àssad han trobat una coincidència d'interessos.
Com va dir ahir la Comandancia General de les Unitats de Defensa: "el règim veu les pèrdues del Daesh com a pròpies". Exactament com Erdogan. I la derrota de Manbij ha estat especialment contundent. Erdogan i Àssad han passat d'enemics a aliats, els dos col·laboren ara amb Rússia i l'Iran i els dos tenen un enemic comú: les milícies kurdes. Per a Erdogan ho han estat sempre. Per a Àssad s'han convertit ara quan ha vist que l'IS ha quedat afeblit davant les SDF i aquestes són un perill real. Encara somnia restaurar el seu domini sobre Síria. No és conscient que la Síria de 2010 no tornarà mai. I mentre no ho sigui continuarà matant.
En definitiva, per què Àssad ataca, ara, a les milícies kurdes? La resposta es diu Manbij.
- el nou escenari geopolític després del "cop" de Turquia. És obvi que Erdogan ha optat per aproximar-se als aliats d'Àssad. Primer viatjant a Rússia on va escenificar la reconciliació amb Putin. Ara ha anunciat un viatge a l'Iran. Els dos estats que han sostingut a Àssad ara estan conformant una aliança geoestratègica amb Ankara. Àssad, atacant als kurds que sap que Erdogan odia, prova de refer l'aliança amb Ankara. De fet fa exactament el mateix que el seu pare: oferir com a tribut el poble kurd per aliar-se al potent veí del nord. Cal recordar que el pare de l'actual president sirià(nomenat a dit per ell) va expulsar al màxim dirigent del PKK, Abdullah Öcalan, l'any 1999 a canvi de forjar una aliança geoestratègica amb el govern imperialista turc d'aleshores.
- Les constants derrotes de l'Estat Islàmic (IS) contra les Forces Democràtiques de Síria (SDF) han deixat en evidència la incapacitat de l'exèrcit sirià front els islamistes. Encara és hora, en cinc anys de guerra, que Damasc s'apunti una gran victòria (com les de Tell Abyad, Kobanê, Manbij, Al Hawl o Shadadi). Amb prou feines va poder recuperar les simbòliques, però tàcticament inútils, ruïnes de Palmira. Àssad consideraria que l'IS, amb qui comercia per petroli i d'altres béns, és un mal menor i que les victòries de les SDF sobre els islamistes els estan legitimant, als ulls del món, com els qui realment lluiten contra els fanàtics sunnites. Atacant les YPG cerca restaurar un equilibri de forces i afeblir els avanços, innegables, de les YPG a l'oest i nord de Manbij. De fet els atacs sobre Hesekê posen en dubte si es pot continuar avançant sobre Al Babl o Jarablus, contra l'IS, mentre Àssad està apunyalant per l'esquena les SDF.
- L'autonomia democràtica és un fet. I amb èxit. El model de convicència contrasta amb el dels altres contrincants de la guerra civil siriana. El domini alauïta ja històric del clan dels Àssad, l'enrocament islamista sunnita de l'oposició i la deriva taliban de l'Estat Islàmic. A la Federació del Nord de Síria s'ensenya àrab, i kurd, i siríac. I les diferents comunitats conviuen. El paper de la dona ha aconseguit una egalitat inaudita al Pròxim Orient. Cal recordar que a la Síria encara en mans dels Àssad la llengua kurda és encara prohibida. És legítim un govern que prohibeix llengües? Per tot plegat Àssad cerca desastibilitzar el model de Rojava, cerca enfrontar els àrabs tribals (que conformen les NDF) amb la minoria kurda. El que ha fet històricament amb les matances de Qamixli (2004) o els programes d'arabització.
Als motius que apunta Karam cal afegir un quart: Manbij. Erdogan va dir que era una "línia vermella" que les YPJ i YPG creuessin l'Eufrates. El van creuar. Ara, però, no només l'han creuat sinó que han avançat desenes de quilòmetres cap a l'oest. Després de 73 dies heròics han expulsat l'Estat Islàmic d'una ciutat de 75.000 habitants notícia que ha donat la volta al món. Erdogan ha dit prou. Les YPG són a 20 quilòmetres de Jarablus i 25 d'Al Bab. I aquí és on Erdogan i Àssad han trobat una coincidència d'interessos.
Com va dir ahir la Comandancia General de les Unitats de Defensa: "el règim veu les pèrdues del Daesh com a pròpies". Exactament com Erdogan. I la derrota de Manbij ha estat especialment contundent. Erdogan i Àssad han passat d'enemics a aliats, els dos col·laboren ara amb Rússia i l'Iran i els dos tenen un enemic comú: les milícies kurdes. Per a Erdogan ho han estat sempre. Per a Àssad s'han convertit ara quan ha vist que l'IS ha quedat afeblit davant les SDF i aquestes són un perill real. Encara somnia restaurar el seu domini sobre Síria. No és conscient que la Síria de 2010 no tornarà mai. I mentre no ho sigui continuarà matant.
En definitiva, per què Àssad ataca, ara, a les milícies kurdes? La resposta es diu Manbij.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada