dimecres, 29 d’octubre del 2014

Carta d'una miliciana de les YPJ de Kobanê a la seva mare

Estic bé, mare. Ahir vam celebrar el meu 19 aniversari.
El meu amic Azad va cantar una bella cançó sobre les mares. Em vaig recordar de tu i vaig plorar. Azad una veu maca, ell també va plorar quan cantava. També va perdre a la seva mare a qui no ha vist des de fa anys.
Ahir vam ajudar a un amic ferit. Fou ferit per dues bales. No sabia gaire que tenia una segona ferida doncs apuntanva a la primera bala al pit. Sagnava pel seu costat també, li amorosí les ferides i li vaig donar la meva sang.
Som al costat est de Kobanê, mare ...Pocs quilòmetres només s'interposen entre nosaltres i ells. Veiem les seves banderes negres, escoltem les seves ràdios, de vegades no entenem el que diuen quan parlen idiomes estrangers, però podem dir que tenen por.




Estem en un grup de nou combatents. El més jove, Resho d'Efrîn. Va lluitar a Tall Abyad ,després es va unir a nosaltres. Alan és de Qamixli, del seu millor barri, va lluitar en Serê Kanîye després es va unir a nosaltres. Té algunes cicatrius en el seu cos. Ens ho va dir per Avin. El més gran és Dersim, és de la Muntanya Kandil, i la seva esposa va ser martiritzada a Diyarbakir i el va deixar amb 2 nens.
Estem en una casa als afores de Kobaêi. No sabem molt sobre els seus propietaris. Hi ha fotos d'un ancià i una d'un home jove amb un llaç negre, sembla com si ell fos un màrtir ... Hi ha una foto de Qazi Mohammad, Mulla Mustafa Barzani, Apo, i un vell mapa otomà esmentant el nom del Kurdistan.
No hem pres cafè ja fa temps, ens assabentem que la vida és bella, fins i tot sense cafè. Honestament mai he tingut un cafè tan bo com el teu, mare.
Som aquí per defensar una ciutat pacífica. Mai hem participat en matar ningú, en canvi rebem molts refugiats ferits i dels nostres germans sirians. Estem defensant una ciutat musulmana que desenes de mesquites. Estem defensant-la de les forces bàrbares.
 
Mare, us visitaré un cop que aquesta guerra bruta que se'ns imposa s'acabi. Estaré allà amb el meu amic Dersim que anirà a Diyarbakir per cuidar els seus fills. Tots trobem a faltar a casa nostra i volem tornar-hi, però aquesta guerra no saps el que significa enyorar. Potser no tornaré mare. Si passa tingueu la certesa que somiava veure-us durant molt de temps, però no vaig tenir sort.

 
Sé que vostè visitarà Kobanê un dia i buscarà la casa que va ser testimoni dels meus últims dies ... que està al costat est de Kobanê. Part d'ella està danyada, una porta verda que té molts forats de trets de franctiradors i veuràs tres finestres, una al costat est, podràs veure el meu nom escrit allà en tinta vermella ... Darrere d'aquesta finestra, mare, vaig esperar, explicant el meus últims moments, veient la llum del sol penetrar la meva habitació pels forats de bala a la finestra.

 
Darrere d'aquesta finestra, Azad va cantar la seva última cançó de la seva mare, que tenia una veu maca; quan ell estava dient "mare et trobo a faltar".


MAMA, T'ENYORO 
La teva filla, Narin


Text original: Kurdish Question

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada