divendres, 24 de febrer de 2017

Informe sobre les tribus àrabs del Nord de Síria

Les tribus àrabs conformen un actor puixant al conflicte sirià. De lleialtats diverses, la prioritària els seus propis interessos, poden decantar la balança en el conflicte multipolar. La proposta del confederalisme democràtic els hi permet recuperar l'autogovern que els van treure Àssad pare i fill, l'oposició els ha utilitzat i abandonat, els islamistes els hi aporten el retorn al tradicionalisme que és dins el seu ADN i Àssad els està donant bona part del poder que els havia manllevat.


Un 55 % de Síria en mans de les tribus

Les tribus àrabs de les zones rurals de Síria composen entre un 15 % i prop d'una cinquena part de la població. Es tracta, bàsicament, de beduïns. El nom beduí significa "nòmada del desert". Avui dia una gran part s'han sedentaritzat a les zones rurals de Síria principalment en tres regions conegudes com l'estepa (al-Badia), l'illa (Al-Jazira) i Hawran. De fet, aquestes zones, són anomenades "regions tribals" per la seva concentració però a nou de les 13 províncies sirianes hi ha tribus àrabs arribades, en molts casos, durant l'expansió de l'islam i, ocasionalment, en etapes posteriors. El 55 % del territori sirià és poblat majoritàriament per les tribus. Es coneix aquesta zona com Al Badia i és la que té un nivell de densitat demogràfica menor en oposició a la regió de la costa est.

La composició tribal de Síria és un complex trencaclosques. Existeixen trenta-cinc tribus àrabs principals, diferents, a Síria amb trets característics i diferenciats. Ètnicament àrabs, però culturalment beduïnes, la seva autonomia, en gran part vinculada al seu tarannà nòmada, les ha dut a tenir una relació complexa amb el govern baasista dels Àssad. El component àrab els ha fet propers a la visió imperialista àrab del baasisme però el Baas és centralista per definició i laminador de les diferències etno-culturals. Un altre element que distancia ambdós posicions és l'eterna lluita entre l'element urbà, clau en el baasisme i el tribal. Als feus del baasisme, com Damasc o la part rica d'Alep, no hi ha cap component tribal i a les zones de majoria tribal, com l'est d'Al Jazira, el govern té un rol sovint colateral. Finalment, part dels àrabs tribals són els sectors més pobres de la societat siriana. El govern dels Àssad va eixamplar les diferències socials. L'any 2004 5.1 milions de persones eren pobres a Síria, dos milions de súbdits dels Àssad no cobrien ni les necessitats mínimes. Això va posar les bases per una revolta com la que va esclatar el 2001.

La relació d'amor-odi amb el Baas

Històricament els beduïns es van instal·lar al desert de l'est de Síria des de la seva arribada a la zona entre els segles VII i X. No va ser fins més tard que van anar poblant el nord de Síria substituint a la població autòctona kurda o siríaca. Cal tenir en compte que les tribus àrabs han continuat arribant a Síria fins al segle XVIII quan una part dels anizzah van migrar des de la Península Aràbiga amb els seus ramats. Tot i que el pasturatge és encara una forma de vida usada, la sequera de 1958 a 1961 va provocar un canvi en el modus vivendi. El govern va afavorir la sedentarització dels beduïns i, de facto, la va forçar. El Baas va imposar una llei de sedentarització (1958) que va eliminar l'estatut legal del que gaudien els beduïns com a grup diferenciat des de la creació de Síria. La llei seguia els criteris habituals de Síria per a constituir un sol cos social sense diferències culturals ni ètniques lligat a la simple lleialtat al propi Baas i el dictador de torn.

El distanciament entre el Baas i els grups tribals fou relatiu doncs el govern central mai va poder imposar, del tot, la legislació pròpia de l'estat front la costum tribal. I es va mantenir un statu quo de tolerància mútua. De fet, quan els àrabs islamistes dels Germans Musulmans van alçar-se l'any 1982 a Hama contra el govern de la família al-Àssad, Hafez, pare de l'actual president sirià, va actuar amb extrema habilitat. Tot i ser alauita, una facció derivada del xiisme, el dictador arribat al poder per un cop d'estat el 1970, va negociar amb les tribus sunnites el seu suport. A canvi Al-Àssad va restaurar els cabdillatges tradicionals tribals i legislació pròpia.

Posicions diverses a la guerra civil

Quan va esclatar la revolució siriana, el març de 2011, la posició de les tribus va ser enormement policromàtica. Una línia general, però no constant, és que els segments més joves van optar per les diverses formes d'oposició mentre que les generacions grans van mantenir-se lleials als Àssad. Les grans confederacions del sud (masalmeh, hariri, nuim) van donar majoritàriament suport a l'oposició o bé es van dividir en sectors neutrals, assadistes o bé opositors (els fadl o zoubi). A la zona central només la tribu hadidiyn va donar suport al govern. La resta (fawaira, nuim, turki) van optar per l'oposició. Però la majoria de les tribus de Síria central van mantenir-se neutrals. La situació al nord va ser encara més plural però els principals grups tribals van optar per donar suport a Àssad.

El Nord de Síria, Al Jazira

Al Nord de Síria hi ha, principalment, una desena de tribus àrabs. Cal aclarir que es tracta de confederacions tribals formades, en realitat, per desenes de tribus cada una de elles. Un exemple és la ciutat d'Al Jarubiya, on el 80 % de la població és àrab i hi viuen membres de vint (!) tribus diferents. Al cantó autònom d'Al Jazira (Cizîrê en kurd), ja citat com una de les tres regions tribals, hi destaquen les tribus tayy, adwan, khabour i, sobretot, els xammar.

Mohamed Fares Al-Abd Al-Rahman, promogut com a xeic de la tribu tayy pel govern d'Assad i arabista

Els tayy, adwan i khabour

Els tayy, banu tayy, procedeixen del Iemen, però van iniciar un llarg periple fins a repartir-se per diverses zones del Pròxim Orient. Una part viu avui a les muntanyes del nord de la Península Aràbiga (Jabal Tayyi). Els primer tay en arribar a Síria, curiosament, foren una facció que es va convertir al cristianisme i va migrar a la zona del desert sirià durant el segle VI. Quan l'islam va conquerir Síria van convertir-se a la nova religió i la tribu tayy va ser una de les que va participar en l'expansió musulmana per exemple sota els abbàssides. Quan aquests van anar perdent poder els tayy van fer-se forts al sud del desert sirià vivint en una relativa autonomia i cert poder al controlar les rutes comercials. La seva característica és que s'han mantingut sempre fidels a si mateixos. Fins al punt que no van prendre partit clar en lluites entre musulmans i cristians (fatimís/bizantins o seleúcides/croats) sinó veien un benefici propi. En aquesta línia s'han mantingut oberts a matrimonis amb persones de fora de la tribu o bé que no fossin àrabs. Això ha convertit els tayy en una societat força oberta però també amb nombroses ramificacions internes.

Quan va esclatar la guerra civil, els tayy van optar principalment per seguir lleials al govern d'Àssad. Mohamed al-Fares, diputat al parlament, va formar una milícia tribal a al-Hasakah que va integrar-se a les Forces de Defensa Nacional (NDF), grup paramilitar lleialista que va enfrontar-se amb les YPG diverses vegades fins la seva derrota final l'estiu de l'any passat. Els tayy van ser entrenats per assessors del govern iranià.En canvi una facció de la tribu tayy va donar suport a l'Estat Islàmic (IS) en la conquesta i posterior defensa de Tell Abyad. L'agost de 2013 l'IS es va aliar a aquestes tribus locals per expulsar les YPG i manllevar les terres que eren de persones d'ètnia kurda. Quan les YPG van reconquerir la ciutat, l'estiu de 2015, molts àrabs tribals van escapar a Turquia però han acabat retornant al veure que no s'imposava cap mena de venjança sinó una cohabitació basada en el confederalisme democràtic. Que l'alcaldessa de Tell Abyad sigui una turcomana i l'alcalde un àrab és prou significatiu.

La tribu adwan, habita la regió de Ras al-Ain (en kurd Serê Kaniyê). Com en el cas anterior han mantingut uns posicionaments alhora lligats a la tradició i oberts a d'altres comunitats.Van ser desplaçats el 1810, per una altra tribu àrab, de la zona que habitaven a Jordània. Durant l'ocupació britànica van protagonitzar un alçament l'any 1923 contra la imposició d'un poder estatal. En aquest sentit cal entende que els adwan han donat suport a molts posicionaments del confederalisme democràtic pel que fa a la creació d'una societat sense estat doncs és intrínsecament la forma de vida que han lluitat front diferents actors (britànics, francesos, baasistes). Els adwan, avui liderats pel cap tribal Abdulrazak al-Hilo, han donat suport a les reclamacions kurdes i són un dels components del projectes federalista pel Nord de Síria. Els adwan han condemnat l'ocupació turca de Jarablus i altres zones de Síria i donen suport a les Forces Democràtiques de Síria tot i que en un inici es van mantenir lleials als Àssad.

Els khabour habiten la vall del Khabour, a la part sud del cantó d'Al Jazira. Una zona on hi ha una notable població cristiana, assíria o siríaca, arribada a fa un segle procedent de Turquia d'on va fugir del genocidi de l'estat turc. Es tracta d'una tribu de pastors, pobre com els baggara, front les tribus que tenen el seu origen en la cura de camells (xammar, tayy). Els segons són considerats els "nobles" dins la jerarquia tribal. Aquestes jerarquies són típiques dels grups tribals i societats similars com la tuareg tenen una estratificació molt clarament perfilada al Magrib. Els Khabour tenen presència a l'Iraq, l'Aràbia Saudita o Jordània. De totes les tribus de Síria són les que han mantingut els lligams més forts amb la part de la tribu a l'altre costat de la frontera. De fet, pels Khabour, la línia entre l'Iraq i Síria és un pas artificial que respecten poc. Fou Hafez al-Assad qui va promoure la instal·lació d'aquesta tribu a zones que eren kurdes duent a terme un procés de substitució ètnica que va anomenar "programes d'arabització" (o cinturons àrabs) per a transformar l'statu quo de les zones fèrtils dels rius. Això ha provocat, des de llavors, constants tensions amb la població autòctona. Un exemple fou la conferència de l'oposició d'El Caire de 2012. El Consell de Tribus Àrabs de Síria, un ens creat pels grups tribals opositors als Àssad, va vetar una proposta del Consell Nacional Kurd de Síria que només demanava "posar fi als projectes discriminatoris del règim sirià" a les terres kurdes. La part kurda es va retirar llavors de la conferència. Els Khabour van donar suport al govern d'Àssad quan va començar la guerra però alguns dels seus clans han optat per l'Estat Islàmic. De fet, el suport de part de les tribus khabour, adwan, tayy i ugaidat és la que permet a Àssad mantenir una zona al voltant de Qamixli sota el seu control. Aquestes tribus temen que la part kurda es vengi de les dècades de menyspreus i atrocitats contra aquesta ètnia practicades per aquestes tribus.

Logo d'Al Sanadid

Els xammar, xarabia i ugaidat


Els xammar o shammar són una àmplia confederació tribal que suma entre 12 i 14 milions d'àrabs. De fet es tracta d'una escissió dels tayy però han passat segles des que es van separar i avui els banu xammar han conformat una personalitat pròpia i ben diferenciada repartida entre diversos estats. A l'Aràbia Saudita superen els sis milions, i van arribar a constituir un emirat (1836-1921). A l'Iraq, hi ha tres milions aproximadament. Mossul és una zona àmpliament habitada per aquesta tribu i epicentre de la guerra contra l'Estat Islàmic. A l'Iraq han sabut beneficiar-se de la monarquia britànica, enderrocada el 1958, del govern baasista de Saddam Hussein, sunnita com ells, i, posteriorment, un dels seus membres va ser president de l'Iraq post Saddam. Es tracta de Ghazo Mashal, cap de la tribu i president de l'Iraq entre 2004 i 2005. El mig milió de xammar que es creu que pobla Síria, la converteix en la segona tribu més important del nord-est de Síria. Arribats en diverses etapes, per exemple fugint de la llarga guerra contra la tribu dels Saud. Els xammar de l'Iraq han cooperat amb els peshmerga kurds, per exemple a la conquesta de Rabia ocupada per l'Estat Islàmic. A Síria s'han integrat a les Forces Democràtiques de Síria (SDF) mitjançant la seva milícia pròpia Al Sanadid. El seu xeic, Hamdi (Humaydi) Daham Al-Hadi, explicava el seu posicionament aquest estiu: "No som un exèrcit governamental, som combatents tribals. Ens anomenem Al-Fasah, forces d'emergència. Les tribus i els clans segueixen els seus propis interessos. Si s'alien amb l'Estat Islàmic, llavors lluitem amb ells. Però si s'alien amb Bashar al-Àssad llavors ajuden al règim. Esperem que la intervenció estrangera es dugui a terme amb responsabilitat, i que la Síria del futur sigui controlada pels sirians: drusos, alauites, kurds, xiïtes i sunnites en igualtat. Vivim una era de globalització, però el federalisme pot proporcionar noves oportunitats i ajudar-nos a evitar la dictadura". Humaydi Daham al Hadi, és co president del cantó autònom de Jazira,

Els xammar van unir-se a l'oposició a Àssad des de l'inici de la revolució i també van ser la tribu que més clarament es va oposar a l'Estat Islàmic quan va entrar a Síria. Això li ha costat patir carnisseries a mans dels islamistes. De fet fou l'única tribu de Síria que es va negar a participar en la brutal repressió d'Àssad contra la minoria kurda organitzada en forma de progrom el 2004 arran d'uns incidents a Qamixli. Un membre d'aquesta tribu, Ahmad Jarba, va arribar a presidir la Coalició Nacional Siriana, principal grup opositor secular.

A part d'aquests quatre grups principals hi ha diverses tribus menors al cantó d'Al Jazira. Els sharabia o xarabia són els rivals dels xammar. Una part dels xammar va arribar a la zona, per exemple a Al Jarubiya el 1916 i va conviure en igualtat amb la població autòctona kurda. En canvi els sharabia van arribar a Tell Hamis com a colons en els programes d'arabització (cinturons àrabs) de 1970 dels Àssad. Van ocupar terres manllevades a la població kurda. L'any 2004 van prendre part en progroms contra la població kurda amb suport del règim. Se suposa que fou aquesta tribu la que va enganyar un contingent de les YPG a la pròpia Tell Hamis duent-los a una emboscada amb desenes de baixes el gener de 2014. Fou una de les traïcions més sagnants del conflicte sirià. A mesura que les YPG han anat enfortint-se, però, les línies de la relació amb els sharabia no són clares i els darrers mesos desenes de membres de la tribu han arribat a incorporar-se a les pròpies YPG. El fet que les YPG han aportat estabilitat i han proporcionat aliments i medicaments a tothom, sense discriminar ètnies i tribus, ha ajudat a un apropament a les seves posicions.

Al sud del cantó d'Al Jazira hi ha la tribu dels ugaidat. Amb un milió i mig de membres és una de les que manté millors relacions amb l'Aràbia Saudita i els estats àrabs del Golf Pèrsic. De fet contràriament al que es diu, tots aquests estats han acollit refugiats sirians de la tribu ugaidat i fins i tot els han atorgat el dret a la ciutadania. Els ugaidat són especialment presents a Deir ez Zor on s'han dividit entre partidaris de l'oposició i de l'Estat Islàmic. Els ugaidat també són presents a Homs on van optar clarament per lluitar contra els Àssad amb el Free Syrian Army. Nawaf al-Fares, líder tribal ugaidat d'al-Jalaa, ambaixador sirià a l'Iraq, va passar-se a l'oposició els primers mesos de la guerra civil.


Membres de la tribu xammar, integrats a les SDF

El Nord de Síria, Al Jazira: ar Raqqà

La zona d'ar Raqqà és compartida per diverses tribus àrabs. Els afadla, fadan, quayar, sabkha i walda en són les confederacions principals. Els afadla són el clan més important de la zona de Raqqà. Una part va optar per l'oposició a Àssad des de l'inici del conflicte encapçalats pel xeic Bashir al-Huwaydi. Una facció, però, va optar per donar suport al govern sirià. Curiosament fou el germà de Bashir, Muhamad al-Huwaydu qui va encapçalar aquesta línia. Això demostra fins a quin punt les opcions són transversals i les línies de divisió molt poroses. Més encara pel fet que, avui, els afadla són un dels suports bàsics de l'Estat Islàmic a Ar-Raqqà. És aquesta confederació tribal i la dels sabkha els qui han donat un suport més clar als fonamentalistes que ha servit de coixí per a mantenir Ar-Raqqà i la seva regió.  Els quayar, situats a l'oest d'ar Raqqà, també han donat suport a l'Estat Islàmic i serveixen per mantenir el nexe entra Al Bab i Ar Raqqà. 

Els sabkha, a l'est d'ar Raqqà, van donar la benvinguda sinó cridar a l'Estat Islàmic, contra el règim i contra l'oposició secular. Altres tribus menors com els assaf també van col·laborar, i encara ho fan , en el manteniment de la posició dels islamistes a la zona. Els sabkha van ser instrumentals en la captura de Jarablus per part de l'Estat Islàmic així com en el setge a la kurda Kobanê. No sense tensions com l'enrolament obligatori en algunes zones que ha provocat incidents per exemple a Manbij. Com en els altres casos la posició no és unànime. Una facció de la tribu sabkha, formada pel clan de Mohamed Jamal al-Turki, ha donat suport a l'Exèrcit Àrab Sirià (SAA) i es manté lleial a Damasc. En aquesta mateixa línia hi ha el clan dels jaabat de la tribu menor dels walda doncs un dels seus membres, Faisal al-Sebat, és diputat al parlament sirià. 



                                                                           Clans dels fadan han declarat recentment el seu suport a les SDF



Els fadan van optar majoritàriament per mantenir-se al costat del règim sirià. Aquesta és una de les poques tribus que continua essent nòmada de forma majoritària i viu al desert de l'Eufrates. A mesura que el règim es va anar desintegrant a la zona els fadan van passar a donar suport a les YPG contra l'Estat Islàmic. Actualment aquesta tribu participa a primera línia al nord d'ar Raqqà dins les Forces Democràtiques de Síria (SDF).



Finalment hi ha la tribu dels walda. El principal sector d'aquest grup s'ha oposat a Àssad per haver destruït el teixit tribal. El clan ghanem, d'aquesta tribu, va denunciar la creació de "xeics" (caps tribals) artificials o bé la compra d'altres per a que mostressin la seva lleialtat al règim. Tot plegat volia desfigurar les autoritats tradicionals pel que una part dels walda no van donar suport a Àssad.
"Com el règim del Baas va fer abans, l''Estat Islàmic ha usat el mateix model per a crear una base social independent de la jerarquia tradicional tribal. Si un xeic ancià dubtava sobre si cooperar, el grup promou un fill més jove o bé un clan secundari dins de la mateixa tribu." explica el professor de Lyon 2 Fabrice Balanche.


Aquest grup compren unes 250.000 persones a la riba est de l'Eufrates, just al sud del cantó de Kobanê. Van donar suport a l'oposició a Àssad i van lluitar al costat del Free Syrian Army creant la milícia Ahrar-al-Furat. Posteriorment una facció de la tribu va donar suport al Front Al Nusra. Els walda destaquen per les seves postures conservadores i el paper de l'islam. Actualment una part de la tribu dóna suport més o menys explícit a l'Estat Islàmic. Els walda no només són a Raqqà. Quan el govern sirià va construir la presa de Taqba (ara mateix línia del front entre les SDF i l'IS), l'any 1975, unes 4.000 famílies d'aquesta tribu foren desplaçades. Les seves terres foren anegades. Una part van rebre granges al nord de Taqba a canvi de lleialtat als Àssad. La major part, però, foren traslladats al cantó de Jazira on es va expulsar a famílies kurdes, sense cap compensació, i les seves terres foren entregades als walda. Novament, la contrapartida era la lleialtat al règim. Els walda són encara una de les tribus principals de la governació d'ar Raqqà i la seva postura poc clara en el conflicte ha donat oxigen a l'IS.
Membres de la tribu fadan
La tribu walda és una de les que més clarament ha donat suport a l'IS

Deir ez Zor: els baggara i els shaitat

Entre ar Raqqà i Deir ez Zor hi ha el territori de la tribu baggara. Molt abans de l'inici de la guerra civil, aquesta tribu estava clarament distanciada de les polítiques centralistes del Baas. El seu xeic Nawaf al-Bashir, va ser un dels signants de la Declaració de Damasc (2005) un document que demanava una obertura del règim atorgant llibertats civils. L'any 2012 Àssad el va empresonar. Els baggara de Síria viuen a cavall d'al Hasakah i Deir ez Zor, una part viu a Alep, però la tribu s'estén per l'Iraq, Jordània i Turquia.

Quan el cabdill tribal, Nawaf al-Bashir, fou detingut pel govern sirià, aquest no va dubtar en humiliar-lo públicament. Per molts membres de la tribu veure un cap tradicional sunnita humiliat pel govern "cristiano-alauita" dels Àssad fou un detonant per donar suport a l'Estat Islàmic. Malgrat això el xeic Fawaz al-Bashir (no confondre amb l'anterior) ha donat suport al govern central com a "legítim". També hi ha hagut clans dels baggara que han donat suport a l'Estat Islàmic pel que la tribu està altament dividida. Una altra tribu menor, els busha'ban, viuen una situació similar amb diverses faccions i un dels seus membres és responsable de seguretat a la pròpia ciutat d'ar Raqqà.

Bashar al Àssad compta encara amb els grups tribals com a element a decantar al seu favor. Per fer-ho, per exemple, ha incrementat la seva presència al parlament del 7 % d'abans de la guerra a un 12 %. Per a opositors com Nawaf a-Bashir, això no és prou doncs els Àssad s'han passat dècades, en la seva opinió, creant un nou sistema de cabdillatge i promovent l'elecció de xeics afins manipulant les autoritats tradicionals i afavorint els clans lleials amb contrapartides.

Els shaitat són una tribu menor amb uns 80.000 membres però que ha tingut un paper important en el conflicte. Viuen a l'est de Deir ez Zor a la riba de l'Eufrates i el seu cap tradicional és el xeic Rafaa Aakla al Raju. Quan l'Estat Islàmic va irrompre a Síria i les forces del govern i l'oposició es van retirar, els shaitat van fer front als islamistes. La guerra entre les dues parts, durant el 2014, va acabar amb la derrota de la tribu i l'horrible execució de 700 membres de la mateixa al desert. Aquelles imatges van donar la volta el món i van servir a l'IS per a mostrar a la resta de tribus el que els podia passar si no eren lleials al Califat. És la més gran matança de l'IS a Síria fins avui. Arran de l'ofensiva de les YPG sobre Shadadi centenars de shaitat es van afegir a les Forces Democràtiques de Síria juntament amb uns 200 membres d'una altra tribu menor, els jiburi. Una altra facció shaitat, en canvi, s'ha unit a la milícia dels Lleons de l'Est (Ussud al-Sharquiya) refugiant-se a la ciutat de Deir ez Zor on lluiten amb els assadistes.


Les execucions de 2014 de membres de la tribu shaitat per part de l'Estat Islàmic van ser massives



















0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada